"Malament, si les teues opinions no són conseqüència de les teues passions; pitjor encara, si les teues passions són conseqüència de les teues opinions". Joan Fuster



dijous, 7 d’octubre de 2021

El pati blau (relats conjunts)

Santiago Rusiñol (1913), Pati blau 

Si, fills meus, jo també vaig nàixer ací, com ara vosaltres. Ací va nàixer ma mare, i la mare de ma mare; moltes generacions dels nostres hi han viscut des d’uns temps tan remots que es perden en la memòria dels més vells. I ací he passat pràcticament tota la meua vida, com potser la passareu també vosaltres. Són tants, els records que tinc entre aquestes parets… Els primers jocs amb els germans i les germanes, la veu dolça de la mare cridant-nos al seu costat, les llargues migdiades a l’ombra en els calorosos dies de l’estiu i la benèfica escalfor d’un raig de sol quan arribava el fred hivern... Però també el descobriment del món immens i fascinant que hi ha més enllà d’aquests murs, a la protecció dels quals sempre sabíem que hi podríem retornar després d’haver viscut aventures i perills... Ara, aquest pati, que ha estat la nostra llar des de fa tant de temps, serà també la vostra casa, i per això heu de conèixer els vells pactes que tots nosaltres hem hagut d’aprendre i respectar, així que escolteu-me amb atenció: no sigueu mai ni massa dòcils ni massa esquerps; no esgarrapeu en excés sota les seues plantes, això els molesta molt; deixeu en pau els peixos i eviteu fer mal als ocells, però no tingueu pietat amb els ratolins. Si els accepteu alguna cosa de menjar, que semble que ho feu sobretot per cortesia i no per necessitat. I recordeu que esperen de nosaltres que ens fem els desmenjats, però valoren molt que, d’improvís, ens amanyaguem distretament entre les seues cames... Feu-ho així, i tot anirà bé; ells, els humans, seguiran creient que el pati es seu, però nosaltres coneixem la veritat: els autèntics propietaris d'aquest pati, de tots els patis ací i arreu del mon, som en realitat nosaltres, els gats.


La meua proposta per als relats conjunts. La veritat, no sé com se m'ha pogut acudir una idea tan absurda i esbojarrada...




8 comentaris:

  1. I si només fossin els patis, rai. Els gats també s'han fet amos dels mems d'internet i d'aquí a dominar tot l'univers només hi ha un pas. 

    Un relat molt divertit... basat en fets reals. :-D

    ResponElimina
    Respostes
    1. Tens tota la raó, Mac. I de fet, és molt probable que ja el dominen; no pot ser casual que els dolents de James Bond en tingueren sempre un. El que si que sé de cert és que, a casa, manen ells. I encara sort que ens deixen viure a nosaltres també; si més no, per ara... Salut i moltes gràcies!

      Elimina
  2. Crec que tots els gats que hi ha i els que puguin venir, estaran molt d'acord amb tots els pactes explicats... fins i tot jo voldria ser gat! 😉
    Molt simpàtica la foto.

    Aferradetes i bona tarda.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Moltes gràcies, lluna :) Jo també ho pense sovint, això de ser gat, sobretot quan mire les gates de casa i el seu vertiginós ritme de vida: menjar, dormir i poca cosa més. Potser en tornar a nàixer m'ho repense... Salut i abraçada felina!

      Elimina
  3. Doncs t'ha sortit un relat molt encertat !... on s'ha vist un pati sense gats ? hehehe.... és que a vegades les coses son tant evidents, que no las veiem ni a un pam del nas !.
    Flicitats i salut :)

    ResponElimina
    Respostes
    1. Moltes gràcies, artur :) Els patis són l'instrument que van inventar els gats per a fer-se a poc a poc amb les nostres cases, i per això no es poden entendre els uns sense els altres. I ells ho saben... Salut i abraçada!

      Elimina
  4. Ens ha deixat les coses ben clares, a nosaltres i als seus descendents.

    Ara entenc perquè el gat del veí, el tenim sempre al pati, en realitat és seu.

    Hem tingut gats veïns (mai no són nostres, però potser nosaltres som seus) de tota mena, el que ens deixava un ratolí mort davant de la porta cada matí, el que ve sobretot a cagar, tota una gatada de menuts que ens estripaven la roba estesa, l'últim ens va dstrossar la piscinetade plàstic de la meva neta petita... i ara penso... no serà que ens volen fer fora? M'hauria d'espantar? he,he, he...

    Bona aportació, Pep!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Vaja veïnat felí més animat que heu tingut, Carme :) Jo vaig tindre que posar una tanca amb el patiet del veí perquè les meues, que ausades que tenen lloc per a fer les seues coses en el nostre, es van acostumar a passar per a cagar-li les quatre plantes que té. Jo crec que més voler-vos fer fora, busquen deixar clar qui és qui mana, perquè al remat ells estan convençuts de que, com tu dius, som nosaltres qui som d'ells; nosaltres i, sobretot, els patis... Una abraçada i moltes gràcies! (i que els gats vos siguen lleus...)

      Elimina