Sembla que, si més no per ara, tot el blanc hivernal que veurem per aquestes muntanyes serà el de les flors dels ametlers. Que tampoc és que estiga malament, la veritat, però no puc negar que trobe molt a faltar la neu, i em tem que les circumstàncies no acompanyen, també i almenys per ara, per a que puga anar fins altres terres i altres serres a buscar-la. Encara queda hivern, però, i mentre arriba --si és que arriba-- el moment de retrobar-nos, és qüestió d'aprofitar aquests dies de cels clars i llum radiant per trescar per les muntanyes que em queden més a prop, que ja sabeu que, per sort, en tinc bona cosa per triar, de serres i de camins. La darrera tria, aquest mateix cap de setmana, ha estat una volta més l'Aitana, i el camí, fugint un poc dels indrets més freqüentats de la muntanya, ens va dur des de la Moleta d'Aitana fins al mateix cim tot resseguint la carena de la serra, en un trajecte encisador malgrat la presència lamentable de les instal·lacions (militars i de telecomunicacions) que fa anys que la profanen, farcit de fites singulars, i amb vistes com sempre extraordinàries siga cap on siga que un s'encare.
De totes les opcions per accedir fins als 1.468 metres d'altitud de la Moleta, potser la més interessant és la que remunta les cingleres que culminen la muntanya per l'indret anomenat Arrant dels Esquiladors, no molt lluny de la coneguda Font de l'Arbre, tot i que no és un camí recomanable si no es coneix la traça o no es té almenys un cert hàbit de muntanya. Siga com siga, el trajecte, que a penes s'arriba a endevinar vist des de baix, permet gaudir de ben a prop de la imposant bellesa de les parets calcàries i dels seus habitants característics, com el sempre interessant pela-roques. Una volta guanyat el replanell cimer de la Moleta, no hi ha més que seguir cap a llevant el sender que voreja els penya-segats i que, després de perdre un poc d'altura al Coll de l'Arbre, remunta ja pràcticament sense pausa fins a les primeres antenes i les tanques del recinte militar que barra l'accés al molló cimer de la serra, a 1.558 m. Quant a les vistes, ja les he qualificat abans d'extraordinàries: no hi ha moltes serres que, des d'un mateix punt, permeten albirar les costes d'Eivissa, els cims de Penyagolosa i Peñarroya i fins i tot el perfil característic de la serra granadina de la Sagra, a 215 km en línia recta des d'ací.
Uns paisatges fantàstics que sempre diré que puc conèixer gràcies als teus posts. El fred i el vertigen no són aliats meus, per tant, moltes gràcies!.
ResponEliminaAferradetes, Pep.
La primera volta que vaig veure de prop el Puig Major vaig tindre la sensació d'estar veient la meua estimada Aitana, i no solament per la bola i les antenes que culminen (i enlletgeixen) tots dos cims; potser caldria plantejar-se agermanar-les, l'Aitana i Tramuntana, si no és que ho estan ja... Espere que, algun dia, pugues conèixer aquestes paisatges de primera mà; buscarem que faça solet, i fugirem dels precipicis. Moltes gràcies a tu, salut i una abraçada!
EliminaQuins paisatges mes bonics ... m'agrada sortir al camp de tant en tant. No tinc massa empenta, per la edat i una certa insuficiència respiratòria, però faig tot el que puc. I aprofito per fer una parada i pintar unes aquarel·les. Les descripcions i les fotos són fantàstiques.
ResponEliminaMoltes gràcies, Manuel 😊 La llum a l’Aitana, sobretot en aquesta època de l’any, és extraordinària, segur que quedaria molt bé en els teus pinzells. I al remat, per gaudir del nostres paisatges tampoc fa falta recórrer a grans proeses muntanyenques: per sort, en tenim de bellíssims pràcticament a tocar... Salut i abraçada!
Elimina