La fita

"E quan venc en torn de quinze dies, envia'ns messatge l'infant don Alfonso que es volia veer ab nós, e prega'ns que li exissem a Almiçra. E nós enviam-li a dir que tort nos tenia, e adobant-nos lo tort que ens tenia, que ens veuriem de bon grat ab ell (...) E eixim a la vista entre Almiçra e los Capdets on ell s'era atendat, e nós a Almiçra. E foren ab nós més de la terça part dels cavallers que ab ells no eren, e vim-nos. E quan nos fom vists, venc a la nostra host per veer la Regina nostra muller, e nos volguem-li fer lliurar lo castell d'Almiçra, e la vila, en què ell posàs, e ell no hi volc posar, e posà defora al peu del puig d'Almiçra on feit havia parar ses tendes. E aquí haguem gran solaç e gran amor."

Jaume I, Crònica o Llibre dels Fets

El 26 de març de 1244, Jaume I d’Aragó i l’infant Alfonso, que en uns anys esdevindria gendre del primer i regnaria a Castella sota el nom d'Alfonso X, signaren un Tractat ("Super particionem conquiste Hispanie...") que havia de posar fi a anys de desavinences i incompliments per part de totes dues corones respecte als límits de la seua expansió sobre les terres de Xarq al-Àndalus, i que fixava la frontera meridional d’un encara incipient Regne de València. Entre altres consideracions, el tractat, que va ser negociat i signat a un indret anomenat, segons les fonts, Almiçra o Almizra, atribuïa a la Corona d’Aragó els territoris que depenien del castell de Biar, en els quals s’hi incloïen en aquell moment els actuals municipis de Beneixama, el Campet i la Canyada. Quant a l'adjacent districte de Villena, que el Tractat de Cazola (signat entre els dos regnes el 1179 i reiteradament vulnerat per totes dues parts) assignava a la Corona de Castella però en mans aragoneses des de 1240, quan va ser conquerit pels cavallers de Calatrava en nom de Jaume I, es reafirmava com a part del territori castellà. A hores d’ara, l’opinió pràcticament unànime entre els especialistes és que el lloc on va tindre lloc la signatura del Tractat d’Almizra, cabdal per al futur de l’expansió peninsular de la Corona d’Aragó malgrat les vicissituds que afectaren, anys després, a la frontera amb el regne de Castella, es correspon amb el  tossal de Sant Bertomeu, al Camp de Mirra (nom que rep, des de mitjans del segle XIX, el poble conegut tradicionalment com El Campet), sobre el qual romanen les restes, actualment consolidades, d’un castell d’origen andalusí que ha estat identificat com l’Almizra a la qual fan referencia les fonts històriques. Cada mes d’agost, el Camp de Mirra evoca l’episodi que hi va tindre lloc en una coneguda i concorreguda representació basada en el relat que d’ell ens va deixar el mateix Jaume I en el seu Llibre dels Fets.  

El cas és que, a desgrat de la rellevància histórica del lloc i del fet de trobar-se relativament a prop de casa, mai no havia trobat el moment d’acostar-m’hi, fins que aquest cap de setmana passat vam decidir fer-ne una ràpida escapada, i no sols al castell: una breu i senzilla caminada a partir del mateix poble permet accedir tant al que queda del recinte, situat en una ubicació indubtablement estratégica i amb uns trets particulars --com el seu probable caràcter de graner fortificat, tal i com van determinar els amics Josep Torró i Josep Maria Segura-- que el fan especialment interessant, com a la mateixa ermita de Sant Bertomeu, amb la torre annexa (anomenada del Conjurador) que s’ha relacionat de vegades amb el mateix castell però que sembla que ver estat bastida al segle XVI, o el singular petroglif de les Graelletes, situat entre aquest tossal i l’immediata elevació de la Fantasmeta, al qual s’ha atribuït un origen medieval. I encara, resseguint fins més enllà de la Canyada l’estreta línia de turons que separa la vall de Biar pròpiament dita de la de Beneixama, vam poder arribar al punt en el qual la serra de la Creueta i Santmajor pasa a ser la Sierra de la Villa i pel qual, segons totes les dades, transcorria aquella primera fita entre dos regnes. Amb un regal inesperat, a més a més: de tornada cap al Campet, el Vinalopó, crescut i desbordat, i amb la presencia inusual de picaports i altres aus aquàtiques aprofitant la inusitada abundància que ha portat aquesta primavera; tot plegat, gran solaç e gran amor, que diria el rei en Jaume.

La foto de dalt correspon al molló que delimita actualment els termes de La Canyada i Villena, i que correspon tal i com s'ha dit al traçat d'aquella primera frontera valenciana, que es prolonga per la vall --és fàcilment visible si amplieu la mateixa imatge-- seguint el traçat del que a hores d'ara és un assegador. I per cert, del castell estant i caminant després per aquelles terres, va ser inevitable pensar en allò que sentirien els camperols andalusins, acampades les hosts aragoneses i castellanes al costat de casa seua, mentre el Rei i l'Infant, en reeixit exercici diplomàtic, es repartien unes terres que havien estat seues durant segles i en les què, de fet, encara van resistir durant uns mesos --el castell de Biar no va caure a mans cristianes fins a febrer de 1245-- a l'empenta dels exèrcits feudals: la figura d'al-Azraq estava a punt d'aparèixer a la història...