"Malament, si les teues opinions no són conseqüència de les teues passions; pitjor encara, si les teues passions són conseqüència de les teues opinions". Joan Fuster



dilluns, 23 de maig de 2022

Entre cudols



Ara que les fulles em fan més complicat poder veure els ocells que es mouen sobre els arbres, i tot i que no renuncie a tindre la paciència suficient per sorprendre entre el brancatge a algun oriol dels molts que s’escolten aquest any, la meua atenció durant les passejades de capvespre vora el riu s’ha desplaçat, precisament, cap a les mateixes vores: a més d’un cabal encara significatiu per al que sol ser habitual en aquesta època de l’any, les notables revingudes d’aquesta primavera han deixat com a rastre, al llit del riu, unes extenses i aclarides platges de cudols sobre la blanca superfície de les quals és fàcil observar les corredisses de corriolets i xivitones, dues de les espècies més característiques d’aquests hàbitats. De fet, i amb freqüència, no cal fixar-s’hi massa per trobar-les perquè totes dues, ocupades ara mateix en treure avant els seus pollets, comparteixen també el comportament de protegir els nius atraient sobre ells mateixos l’atenció de qualsevol amenaça potencial, per anar així allunyant-la dels llocs on crien. A mi, no cal que ho diga, no m’importa gens ni mica deixar-me entabanar si fóra el cas que, inadvertidament, m’haguera acostat massa als seus nius, perquè no és la meua intenció molestar-los mentre crien. Simplement m’agrada veure’ls saltironejant entre les pedres, assegut en la distància sota l’ombra confortable dels àlbers mentre darrere de mi el melodiós refilar d'algun oriol ocult en les capçades em recorda que hui també me n’hauré de conformar només amb escoltar-los; com si això fora poca cosa.





És evident que, sense renunciar a les inevitables inclinacions botàniques pròpies de l’època de l’any, la línia està travessant aquesta primavera una fase marcadament fluvial, que espere que no se vos estiga fent massa pesada però a la que em costa renunciar atenent a l’excepcionalitat pluviomètrica (i en conseqüència, també hidrològica) d’aquesta temporada. Poc a poc, en tot cas, anirà imposant-se de nou l’eixuta realitat, i l’aigua i les flors hauran de deixar pas a uns altres paisatges i uns altres interessos; fins i tot a mi mateix comença a semblar-me que ja porte massa temps deixant-me dur corrent avall, i que potser ha arribat l’hora de fer, al respecte, alguna cosa…





6 comentaris:

  1. A mi m'agrada que ens vagis mostrant un poc de tota la meravellosa natura. Tots els camps són igualment atractius. És aprendre una matèria nova i sempre n'estic disposada. Veure les corredisses dels ocells, o la tortuga nedant, o el peix que sembla amagar-se i entendre els seus comportaments llegint-te és tot un plaer.

    Aferradetes, Pep.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Moltes gràcies, Paula :) Tinc el riu a deu minuts de casa i sovint, quan baixe a passejar cap a mitjan vesprada, m'hi trobe amb un pastor i el seu ramat i solc aprofitar per fer una xerradeta amb ell, quasi sempre de plantes o animals (i de com de complicat ho tenen ara tot, també). Quasi sempre acabem concloent el mateix: només amb anar amb els ulls oberts, la natura està plena d'espectacles que, malauradament, cada volta passen desapercebuts per a més gent; i és una llàstima, amb tant que hi ha per veure, i per aprendre... Salut i abraçada!

      Elimina
  2. Ni l'aigua, ni els rius, ni les flors, ni els ocells són capaços de poduir en mi cap mena de cansament. M'encanta l'aigua i els rius i tot el que s'hi mou a la vora. I si tenen noms tan preciosos com corriolets i xivitones, que no havia sentit mai abans i ara ja els conec, ja és la felicitat completa.

    Tu a la teva, que a mi m'agrada molt.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Probablement es per allò que deia Espriu sobre ser d'una "petita terra sense rius de debò", però a mi també em fascina l'aigua, tota la vida que és capaç d'albergar i l'ingeni que hem hagut de desplegar els humans per a fer-la servir. Aquesta primavera ens ha tocat viure per sort en l'abundància, i no només a vora riu: tot el camp i la muntanya llueixen esplendorosos, i costa resistir-se a contar-ho... I els noms, com no ;) Abraçada i moltes gràcies!

      Elimina
  3. La sensació que he tingut aquesta primavera ha sigut la d'estar vivint en altre entorn, diferent a l'habitual, perquè ens ha sorprés tanta aigua. I m'ha agradat, saps? no m'ha calgut viatjar :)
    No m'estranya gens que incidisques amb això. Si continues fent-ne menció, bon senyal serà!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Tens raó, Llum. Ha estat magnífic poder veure, durant unes setmanes, aquesta cara diferent de paisatges coneguts, amb l'aigua i el verd amb un paper protagonista al que no estem acostumats per ací baix; i de tant en tant he fet exactament tal i com tu dius: mirar-ho tot com si no foren les nostres muntanyes ni hi haguera caminat mai per elles, com si realment estiguera viatjant a un altre lloc, i ha estat entretingut. Ho trobaré a faltar, sobretot ara que l'estiu ens ve damunt, però ha pagat la pena, i sempre quedarà la línia com a testimoni d'aquella primavera tan humida, se'n recordeu? ;) Moltes gràcies i una abraçada!

      Elimina