"Malament, si les teues opinions no són conseqüència de les teues passions; pitjor encara, si les teues passions són conseqüència de les teues opinions". Joan Fuster



dilluns, 9 de maig de 2022

Paisatge i més


La imatge del riu Barxell precipitant-se per l’imponent esglaó rocós del paratge del Salt d’Alcoi ha estat una de les estampes més icòniques de les moltes que han deixat, en aquestes comarques, les abundants pluges d’aquesta extraordinària primavera. Esmentat ja, amb la seua acostumada precisió, per Cavanilles ("muy presto se ve caer de lo alto de una peña una cascada cristalina que va á dar al rio: vense correr las aguas por canales, óyese el murmullo de otras que se precipitan á lo léjos, creciendo el ruido al paso que disminuye la distancia de doce molinos papeleros y tres batanes que se hallan en ménos de una hora de cuestas rápidas"), feia temps que el riu, habitualment sec a hores d’ara per les extraccions d’aigua per a consum humà a la font que l’origina, no mantenia un cabal constant i significatiu durant tantes setmanes --allò més habitual és que el Xorro, com se’l sol anomenar per ací, aparega només després d’episodis de pluges fortes per desaparèixer després en uns pocs dies--, la qual cosa, junt amb les facilitats que hi ha actualment per accedir fins a la zona gràcies a diversos senders abalisats, ha fet que molta gent, procedent no solament d’aquesta contornada, s’hi haja acostat aquestes últimes setmanes i n’haja deixat oportú testimoni gràfic a blogs i xarxes socials.

El Salt (sec llavors) i les fàbriques nascudes al seu voltant vistes
des del Castellar ara fa poc més d'un any

Evidentment, i tot i que no he estat dels més matiners --realment, no va ser fins la setmana passada que m’hi vaig acostar finalment--, tampoc jo me n’he pogut sostreure a l’encís d’aquest paratge que forma part dels meus records d’infantesa i amb el què m’uneix una especial vinculació, perquè el Salt és, com no podria ser d’una altra forma, molt més que un paisatge fotogènic. Fa algun temps parlava ací mateix de la rellevància del jaciment paleolític que ocupa part de la contrada, amb presència destacada de restes de neandertals, i que deu part del seu extraordinari estat de conservació al paper dels travertins generats precisament per l’acció de l’aigua rica en carbonats. Però no és aquest, en tot cas, l’únic element històric remarcable configurat per la presència del riu: és molt probable que a finals del segle X la cabdal Séquia de Barxell, que duia l’aigua des del naixement del riu fins a les hortes abancalades de la foia alcoiana, discorreguera ja pel nord de la cascada, no molt lluny del lloc que devia ocupar l’alqueria andalusina de Torc, avui desapareguda, i vorejant també en el seu trajecte el puig que ara anomenem el Castellar, sobre el qual s'alçava el hisn d’Alquy. La mateixa séquia que, segles després, va permetre la implantació, en aquesta mateixa zona, d’un conjunt extraordinari de molins i batans als quals s’hi referia també Cavanilles i que, junt amb les restes d’altres elements com la peculiar Cava de Cortés, les canalitzacions bastides al llarg dels segles per a incrementar encara més l’aprofitament de l’aigua o les extraccions de pedra tosca, fan d’aquest enclavament un testimoni fonamental i insubstituïble del patrimoni històric alcoià.

La història no és, en qualsevol cas, l’únic element a destacar en l’entorn del Salt. El propi ressalt de més 80 metres de caiguda que dona lloc a la cascada, format per l’enfonsament d’una volta de travertins generada per les pròpies aigües –tant del riu com de diverses surgències d’origen càrstic-- ha estat considerat com un punt d’elevat interès geològic i geomorfològic, en constituir un valuós testimoni dels diversos processos implicats en la formació i desenvolupament dels dipòsits de tosques, tant en el Salt pròpiament dit com en les seues rodalies riu avall. Però a més a més, aquestes mateixes formacions de travertí constitueixen, des del punt de vista biològic, un hàbitat singular en el qual la presència de molses i falgueres, agents actius en la precipitació del carbonat de calci, assoleix una rellevància excepcional, i que de fet ha estat considerat com a prioritari per la Unió Europea a efectes de la seua conservació... En tot això pensava, l’altre dia, corprés com tantes altres voltes per la bellesa de l’indret i per l’estrèpit de l’aigua que es precipitava penya avall: un preciós paisatge que amaga, com quasi sempre passa, molt més del que aparenta; i ja veieu que n’aparenta molt.

Molses i falgueres als travertins del brollador del Molí Mató, a Agres (El Comtat)







 


7 comentaris:

  1. L'aigua sempre és hipnòtica. Veure la força com baixa per aquest Salt, em deixa embadalida. Però també totes les altres coses que hi podem trobar, com les que ens expliques i que no són tan "visibles" als nostres ulls.

    Aferradetes, Pep.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Hipnòtic és el terme just, Paula: hi hauria passat hores assegut sota els pins veient-la caure, sempre diferent, i amb tants records com tinc al seu voltant des de que era un xiquet... Llàstima que aquests dies hagen estat l'excepció i que la major part del temps romanga seca, però almenys hem tingut el privilegi de poder-ho veure. I més enllà de l'aigua, que és el que ha portat a tanta gent aquestes setmanes, hi ha encara molt, també, que paga la pena conèixer, encara que la foto no siga tan vistosa... Abraçada i moltes gràcies!

      Elimina
  2. Mare meva! Quin goig aquest salt d'aigua, em miraria el vídeo en bucle. Quina sort poder-lo veure després de les pluges, quina sort que encara s'ompli de tant en tant... Moltes gràcies per compartir-lo amb la seva cançó inclosa.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Moltes gràcies a tu, Carme! Si hi ha alguna cosa que em va impressionar especialment aquesta volta, va ser precisament el soroll, cada volta més imponent --Cavanilles sabia bé de què parlava-- a mesura que ens hi anàvem acostant. Segueix costant-me, no sé molt bé perquè, recórrer als vídeos quan faig alguna entrada, però en aquest cas em va semblar que, sense so, a tot el que diguera li mancaria vida... Salut i abraçada!

      Elimina
  3. El Salt és un dels símbols d'aquesta comarca, no li falten motius. Sempre l'esperem després d'una forta pluja, però no sempre apareix. Té el seu misteri i la seua gràcia.
    Es nota la teua estima per la terra i per les experiències que t'han forjat, amb una descripció completíssima del seu entorn.
    El meu reconeixement per la qualitat de l'entrada!!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Upps, no vaig posar el nom ;)
      Insistisc, una entrada que toca moltes vessants, i ben explicades, t'ho curres molt! Un plaer

      Elimina
    2. Moltes gràcies, llum! Són molts anys deixant-me caure per allí (des de ben petit, amb els pares, que ens duien de tant en tant a la Glorieta del Salt) i no recorde cap volta en què el Xorro haja durat tant de temps després de les pluges; haver-ho pogut viure ja és un privilegi. I diria que tampoc recorde haver vist tantes voltes la seua imatge a les xarxes socials, que tampoc em sembla malament; ara, a vore si la gent s'anima també a tornar quan no caiga l'aigua, que per coses per conèixer no serà... Salut i abraçada!

      Elimina