La porta del Delta

 

Quan es tracta de recórrer el Delta de l'Okavango, la petita ciutat de Maun sol ser un punt de partida habitual, i així va ser també en el nostre cas. A migdia del 16 d'abril, amb el grup ja complet, vam arribar al petit aeroport local després d'un vol de poc menys de dues hores des de Johannesburg, on per allò de les combinacions havíem acabat passant dues nits a afegir a les escales prèvies a Barcelona --en el meu cas-- el dia 12 i Abu Dhabi el 13; altres companys i companyes s’hi van anar incorporant d’acord amb els seus vols i procedències. Hi havia ganes, en tot cas, d’arribar finalment a Botswana i, sobretot, de posar ja els peus als peus del Delta, per bé que l'estada a l'aeroport encara es va prolongar una mica més per aprofitar l'opció (que vaig deixar passar a canvi d’un primer i fructífer contacte amb les magnífiques cerveses locals) de fer un vol panoràmic en avioneta. Ja de la mà del nostre guia Jordi Baldrich, que ens havia rebut a Maun, tant les últimes hores d'aquesta jornada --l'última nit dormint en llit d'hotel abans de fer servir les tendes durant uns dies-- com les primeres de la següent, en la què ens havíem de desplaçar per començar el nostre recorregut, les vam haver de dedicar a alguns tràmits necessaris: canvi de moneda, compres d'última hora i, sobretot, càrrega de l'aigua (convenientment purificada) que hauríem de necessitar els pròxims dies; el ritme, per a resoldre totes les gestions, tan pausat com sol ser habitual en aquests països i sota aquestes circumstàncies.

La Gran Mesquita i vistes nocturnes d'Abu Dhabi (com que hi havia un poc de marge, vam aprofitar l'escala per fer almenys una volteta); monument a Nelson Mandela a la plaça que porta el seu nom a Johannesburg, i dues imatges del Museu de l'Apartheid, que mereix un comentari a banda; i el grup magnífic amb qui he compartit aquests dies, carregant al cotxe només arribar a Maun. 

El pla per al dia 17 preveia la primera caminada pel Delta, entre Etsha 13 i la llacuna de Guma (o Nguma), on passaríem la nit acampats als terrenys d'un lodge. Cap a migdia, més tard del que havíem planejat, deixàvem Maun per a mamprendre viatge per carretera fins arribar, ja ben avançada la vesprada, a Etsha 13, l'últim dels poblets (numerats de l'1 al 13) bastits el 1969 per acollir els refugiats de la guerra d'independència d'Angola. Després de carregar només allò imprescindible per a la caminada --la major part de l'equipatge faria un trajecte alternatiu amb el cotxe-- i de constatar, no sense certa inquietud, que les marraixes d'aigua que havíem comprat pel mati no resisteixen un viatge en el remolc, mamprenguérem els dotze quilòmetres d'incòmode camí arenós, primer per àrees de pastura i després per la omnipresent sabana, que ens separaven encara del punt de destinació. Finalment, arribàrem al campament a nit tancada i a la llum dels frontals, més cansats del que esperàvem i amb un poc de tensió per la possibilitat, remarcada pel nostre guia, d'algun encontre inoportú amb certs animals, com els elefants o els hipopòtams, amb els quals és millor no trobar-se en aquestes circumstàncies. Res que no poguera apanyar-se, en tot cas, amb alguna cervesa, un bon sopar --preparat per Jordi i el seu equip-- i un descans reparador a les tendes instal·lades a l'acollidor Guma Lagoon Camp. 

Fent carretera cap a Etsha 13, i alguns dels  primers contactes naturals mentre caminàvem des del poble fins a Guma Lagoon: fruits de banús africà o jackalberry (Dyospiros mespiliformis) i dos calaus terrestres meridionals (Bucorvus leadbeateri) 

Situada a la vora nord-occidental de la plana del Delta, la llacuna de Guma forma part de l'intricat i extens complex d'aiguamolls, canals, llits  i prades inundades que s'originen quan el riu Okavango desguassa el seu cabal en els confins del Kalahari per donar lloc a aquest indret únic, la superfície del qual en el seu nivell màxim d’inundació (vint-i-dos mil quilòmetres quadrats) és només un poc menor que la de tot el País Valencià. El nostre campament, a més d'oferir una bellíssima eixida del sol sobre la llacuna i de ser --segons diuen-- un lloc magnífic per als aficionats a la pesca, és també una porta d'entrada al món aquàtic del Delta, i de fet aquesta era la previsió per a la jornada: recórrer amb vaixell l’embull de canals i lluents per tindre un primer contacte amb aquest paisatge amfibi i corprenedor i la natura exuberant que alberga. Encara que la sensació, després de les hores navegant entre papirs, joncars, senills i nenúfars, va ser en efecte la d’haver estat voltant dins d'un laberint inextricable, mirant després els mapes de la zona gosaria dir que el nostre trajecte va consistir bàsicament en remuntar –amb alguna marrada ocasional per caixers secundaris-- el petit riu Taokhe fins al curs principal de l’Okavango, que comença ací a obrir-se en el seu Delta, fins desembarcar finalment, aigües amunt del riu i després d’una pausa a la ribera per dinar, a l’embarcador de Seronga, on ens havia de recollir de nou el cotxe. El ritme local, però, va fer de nou de les seues: advertits de que el cotxe es retardaria significativament, i davant la disjuntiva d’esperar-lo vora riu o carrejar un parell de quilòmetres amb tota la impedimenta i fer temps al bar del poble, no cal dir quina va ser l’opció escollida. Un parell de cerveses i una quinzena de quilòmetres de cotxe després, arribàvem finalment al lloc d’acampada a Gunitsoga, punt d'inici d'una nova etapa --diria que la més interessant, des del meu punt de vista-- del viatge. Però això m'ho deixe, com se sol dir, per a la pròxima entrega...

Diverses imatges del recorregut del dia, des de l'eixida del sol a Guma Lagoon fins l'arribada a l'embarcador de Seronga. Quant als animalets, només una mostra de tots els que poguérem observar, sobretot ocells: abellerol petit (Merops pusillus) i frontblanc (M. bullockoides); blauet malaquita (Corythornis cristatus); oca d'esperons (Plectropterus gambensis) i exemplar jovenil de cocodril del nil (Crocodylus niloticus)

Com sol ser habitual sempre que torne d’un viatge, i a més –evidentment-- d’anar reprenent el ritme normal a la faena i a la vida, una part substancial del meu temps lliure en aquests dies se n’ha anat fullejant mapes, etiquetant les fotos fetes --especialment (gràcies una volta més, Sant Google) quan es tracta de plantes o animals-- i llegint l’abundant bibliografia disponible a la xarxa sobre el Delta, les seues característiques geogràfiques, socials i biològiques, i les problemàtiques que l’afecten, des de la complexa gestió dels recursos hídrics a la no sempre senzilla convivència entre la població local i la fauna salvatge. No descarte, doncs, que acabe escrivint alguna cosa sobre aquestes qüestions que ja sabeu que m’interessen especialment, però ara com ara m’he decidit per anar deixant escrita aquesta espècie de crònica de viatge, amb la idea de que em servisca a mi mateix com a recordatori, però també amb l’esperança de que algunes de les coses que he tingut la sort de veure i de viure vos puguen resultar interessants. I si, me n'adone que estic parlant molt de cerveses, però he decidit ser fidel a la realitat dels fets. I a més a més, heu de tindre en compte que ens vam quedar sense aigua...