"Malament, si les teues opinions no són conseqüència de les teues passions; pitjor encara, si les teues passions són conseqüència de les teues opinions". Joan Fuster



dilluns, 8 de juliol del 2024

Passar d'etapa


Encara m'han quedat per fer alguns recorreguts que ja completaré, si tot va bé, en passar l'estiu o quan refresque una miqueta. Però en pujar l'altre dia amb la meua filla a la Mallada del Llop --i al
Morro dels Regalls, que ens venia de pas de tornada ja cap a Famorca-- no solament vaig completar la ronda d’actualització que vaig començar fa unes setmanes pels principals cims de la Serrella; d’alguna forma, també vaig tindre la sensació d’estar donant una etapa per tancada, perquè la Mallada va ser el lloc que vaig escollir per tornar a la muntanya quan vaig començar de nou a caminar-la després de la meua operació. Ha passat quasi un any des de llavors, i han passat --com se sol dir-- moltes coses; però allò més rellevant, sense cap dubte, és que pel que fa a la salut tot sembla progressar com ha de fer-ho: els resultats de les proves periòdiques van sent favorables, a penes em queda ja cap seqüela de la cirurgia, i jo --que a més a més fa ja quasi un any que tampoc fume-- em trobe en general francament bé. Així que, conscient de que encara queda per davant camí per fer però atenent també a tot el trajecte ja recorregut i, sobretot, al caràcter inevitablement discrecional d’allò que solem anomenar canvis de cicle, no veig cap inconvenient en donar aquest llindar per traspassat. I fins arribar al següent, que no sé molt bé encara quin o quan serà, seguir aprofitant el temps tot el que es puga. 



La denominada Mallada --"Mallà"-- del Llop (1.360 m) forma, junt amb el Recingle Alt (1.359 m) i el Pla de la Casa (1.385 m), la trilogia de cims principals de la Serrella, als quals cal encara afegir algunes altres altures --deixant de banda elevacions secundàries i alterons sense topònim conegut però en ocasions ben individualitzats-- que superen aquesta cota: per exemple, a prop del Recingle, la Penyeta de les Creus (1.335 m), que també he vist com a Penya Mora, i una Penya de l`Heura (1.351 m) el nom de la qual em resulta un poc dubtós perquè a prop del Pla de la Casa hi ha una Penya de l’Hedra (1.342 m) de la què he trobat més referències i que tanca pel nord el replanell on hi ha la cava i al sud-oest del qual hi també l'Aspre de Puig (1.378 m), que s'allarga cap a l'est per la cresta que culmina al mateix Pla de la Casa. I encara, seguint cap a llevant i de camí cap a la Mallada, hi ha el Morret de la Terra Nova (1.300 m) i el Morro dels Regalls (1.321 m), i encara més enllà, a vora i vora del barranc de la Canal, els Aspres de Famorca (1.304 m) i el Tord (1.322 m) i el Racó d’Ametla (1.301 m)... Noms, ja sabeu, que són molt més que noms, i que donen per a entretenir-se una bona estona; i no només pujant-los...







2 comentaris:

  1. Anem passant d'un a l'altre, gairebé sense adonar-nos, pel que fa als anys; els canvis al cos ja és una altra història... Em fa molt feliç que totes les proves et surtin favorables i el fet de deixar de fumar, suposo que ha ajudat molt (hauria de plantejar-m'ho molt seriosament).
    El passeig que ens mostres avui em sembla com si fos d'un altre planeta i sempre em fa gràcia com la natura reneix, tot i que l'indret no l'acompanyi.

    Aferradetes, Pep.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Moltes gràcies, Paula :) La veritat és que se'm fa estrany pensar en com estava fa només un any, com imaginava llavors el que tenia encara per davant, i com han anat en realitat les coses des de llavors. Han estat, sense cap dubte, uns mesos intensos i he tingut els meus moments, però a més d'estar content --lògicament, i que seguisca així-- per com van eixint les coses des del punt de vista mèdic, ho estic també perquè no em fa la sensació d'haver perdut moltes passades al llarg de tot aquest temps; algunes coses (pense, sobretot, en les muntanyes) se m'han fet un poc més complicades, però fins i tot així no he deixat de gaudir-les i d'aprendre'n... I quant a fumar, segur que no puc dir res que tu no sàpigues; no tinc cap dubte que, encara que no ho note tant com em pensava, el meu cos ho agraeix d'allò més, però hi ha també no tindre aquella sensació permanent de feina pendent, de saber que havia de deixar-ho però no trobar mai el moment... Sé que ho saps, però per si fera paper: realment, paga la pena. I m'estic estalviant una pasta, la veritat ;)

      És cert que els paisatges de la Serrella tenen un atractiu especial, fins i tot quan al verd li costa tant obrir-se camí, i per això me l'estime especialment. Tan de bo que l'estiu ens siga clement, i que la pluja no es faça esperar massa... Abraçada, salut i moltes gràcies!

      Elimina