Fem país

 

Des de casa, també enguany, però amb la mateixa determinació de sempre, que la lluita és llarga i encara queda molt per fer. Per la llengua i la cultura, per tot allò que ens fa ser el que som, i per tot allò que volem ser i que serem. Feliç Diada, i visca la terra!

A vora terra

Veure com va la cria de les corbes marines emplomallades, seguir les poblacions de la silene d'Ifac, reforçar els contingents de l'escassíssima falzia marina o controlar la presència i la proliferació d'espècies invasores a les illes i els illots. Faenes de la faena que cal fer de tant en tant al litoral de Dénia i Xàbia, i en les què els últims anys no havia pogut participar per estar capficat en altres menesters. Si que ha pogut ser enguany, i tot i que l'oratge no ha acabat d'acompanyar aquesta volta, poder fer una mà, aprendre coses noves i navegar unes hores per les bellíssimes costes de la Marina junt amb els companys de la Iniciativa PIM, que també s'han implicat activament en la conservació d'aquesta zona, ha estat com sempre un privilegi. Les coses, a la mar i a la terra que hi confronta, segueixen sent complicades i queda encara molt camí per fer; però vull creure que, almenys en aquest cas, s'estan posant les bases per a que administracions, pescadors, usuaris i altres col·lectius rellevants hi puguen treballar conjuntament per tal que mar i terra no acaben sent, només, un fons bonic per a les fotos. 

Per segon any, aquests dies no hi ha hagut als carrers d'Alcoi ni gent, ni música, ni moros ni cristians. Justificat i comprensible, sense dubte, però no deixa de resultar tot molt estrany... Tan de bo que l'any que ve, tal dia com hui, puguem estar a la Plaça de Dins, plis-plai en mà, celebrant com cal el dia del Patró. Pel moment, i per a enguany, ho deixarem en un llibre, una rosa i un sentit Visca Sant Jordi; bé, i un plis-plai que potser també caurà aquesta nit. Feliç Diada!

Arqueologia sentimental

És evident que eren uns altres temps, i estic disposat a acceptar també que potser nosaltres, que no tindríem llavors més de setze o dèsset anys, érem, no sé com dir-ho, un poquet especials. Però cada dissabte, el grupet d’amics de l’Institut matinàvem per anar a esmorzar a algun dels paratges que envolten Alcoi, que després ens dedicàvem a recórrer i explorar fins que es feia l’hora de tornar a dinar a casa. Vindria a ser, si la memòria no m’enganya, cap a l’any de 1980, i entre les nombroses opcions excursionistes que la rodalia del poble ens oferia --ens havíem de moure necessàriament a peu-- n’hi havia dues que ens estimàvem especialment, totes dues jaciments arqueològics rellevants encara relativament poc estudiats en aquells dies, i que mantenien, als nostres ulls, una mena d’aire misteriós, quasi reverencial. De la Serreta, nucli cabdal de la cultura Ibèrica a aquestes comarques de muntanya, ja n’he parlat alguna volta; però me n’adone, amb certa sorpresa, que mai no havia escrit encara res del Castellar, del qual llavors ja se n’intuïa la importància però que és ara quan comença a ser reconegut com un dels jaciments andalusins més rellevants de tot el País Valencià. 

El Castellar vist des de la Serreta

Del Castellar em fascinava, des de ben menut, la seua peculiar orografia, fàcilment visible des del terrat de la casa en què vaig créixer: un abrupte esperó avançat des de la immediata serra de Mariola, delimitat a costat i costat per cingleres i penyals, i al mig dels quals s’obre un espai de forta pendent però fàcil de protegir gràcies a les seues defenses naturals. Amb vestigis que es remunten a l’Edat del Bronze i a l’època Ibèrica, ja s’ha dit que la zona va adquirir la seua major rellevància en època andalusí. D’ella es coneixien, gràcies a les excavacions dutes a terme per Juan Faus entre 1967 i 1969 --quan la serra estava amenaçada per una pedrera molt pròxima al jaciment-- i a algunes intervencions puntuals posteriors, algunes estructures (restes d’edificacions, aljubs i murs), enterraments i un abundant repertori ceràmic que situa la seua cronologia principal entre els segles X i XIII, tot i que amb la presencia puntual de materials que es remunten al segle IX, i amb un abandonament temporal de l’ocupació, seguida d’una reordenació dels espais habitats, entre els segles XI i XII. Amb l’arribada dels feudals i les revoltes d’al-Azraq, es va produir el seu total abandonament, fins el punt que el 1270 Jaume I va atorgar a Sanç de Verdú les terres que ocupava per a que foren transformades en camps de cultiu. 

Han estat, però, les excavacions dutes a terme els últims anys les que han permès confirmar la rellevància històrica d’aquest emplaçament. Pel que se sap fins ara, el Castellar hauria estat per als habitants tardo-romans de la foia alcoiana un lloc de refugi, sobre els vestigis del qual s'hi va instal·lar un poblat musulmà fortificat a finals del segle IX. En el segle X, després de la proclamació del Califat, s’hi va bastir la muralla reforçada amb contraforts i excavada aquests últims anys. El poblat seguiria desenvolupant-se al llarg del segle XI, quan el repertori material recuperat posa de manifest la  importància relativa de l'enclavament, que alguns investigadors vinculen hipotèticament amb la enigmàtica ciutat de Furqusa (o Farqasa), citada pels geògrafs al-Udri i Yaqut i coneguda per la fama dels seus teixits de lli. A finals del segle XI, potser coincidint amb les incursions del Sit per aquestes terres, el poblat va ser destruït de forma violenta, com testimonia un nivell d’incendi i l’aparició de restes humanes amb signes evidents de violència datat en aquest moment històric. Quasi cent anys després, ja en època almohade, es va reocupar la part superior dels jaciment (la part inferior, immediata a la muralla, va ser aparentment reutilitzada com a cementeri o maqbara) fins a la seua desaparició definitiva, que va tindre lloc, com ja s’ha dit, a finals del segle XIII.

Dalt, ortofoto del jaciment, del visor de l'ICV. S'observa el traçat de la muralla, amb els seus contraforts, cap al centre de la imatge. Baix, diverses vistes de les estructures excavades. 

D’ençà que es van iniciar les excavacions sistemàtiques del jaciment, l’estiu del 2016, he tractat d’anar seguint les novetats publicades després de cada campanya i m’hi he deixat caure per la zona de tant en tant per veure els avanços dels treballs, però feia ja un parell d’anys que no m’hi acostava. Hi vaig posar remei fa uns dies, i tot i que la feina a fer sobre el terreny és encara ingent, em va alegrar molt veure tot el que s’ha avançat. I m’ha agradat molt, també, fer memòria d’aquells primeres incursions muntanyenques per les empinades sendes que menen al turó: els esmorzars de bota i aigua-sal, els somnis i els projectes, les converses adolescents sobre amors (i desamors) i, sobretot, els amics que fórem, d’alguns dels quals fa molt de temps que no sé res. Records de vivències que, com els murs del Castellar, han acabat soterrades sota les capes de la vida que hem anat bastint a sobre d’elles, però a les quals devem, d’alguna forma, haver arribat a ser el que ara som. 

A més de les obres de l’amic Josep Torró, a qui sempre invoque quan es tracta d’aquests temes, les excavacions dels últims anys, dirigides per German Pérez Botí, han donat lloc a diverses publicacions en la revista del Museu Arqueològic d’Alcoi, moltes de les quals estan disponibles en la xarxa i a les podeu accedir per a més detalls. Per cert, un dels investigadors que va saber intuir la rellevància real de la zona va ser el meu admirat Pierre Guichard, qui ens va deixar fa uns dies, i a qui devem en gran mesura el canvi de visió sobre el qual s’han bastit la major part del estudis posteriors sobre al-Andalus, amb especial referència a les terres valencianes, a les quals Guichard va dedicar una atenció preferent.

Engany i atracció

L’elaborada estratègia de la imitació sexual, característica de les nostres abelleres, no és l’únic truc que utilitzen les orquídies europees per tal d’atreure als seus potencials pol·linitzadors. Tot i que també hi ha algunes espècies “honestes”, com ara l'orquídia piramidal, que ofereixen alguna recompensa (nèctar, quasi sempre) per atraure als insectes que les visiten, n’hi ha moltes altres que han optat també per l'engany i es limiten a fer-los creure, per la forma i el color de les seues flors, que hi trobaran aquesta recompensa però sense disposar-ne realment d’ella. L'antropomòrfica orquídia itàlica forma part d’aquest grup, i és en aquest marc que cal interpretar la curiosa i extravagant forma de les seues flors, destinada a animar a visitar-les a uns insectes que s’hi atansen convençuts que trobaran alguna cosa per menjar i que, tot i veure frustrades les seues expectatives, compleixen amb la funció requerida per la planta.  

L'engany alimentari és una estratègia més barata però també més insegura que la producció de recompenses per als pol·linitzadors, i segons alguns estudis les espècies que la fan servir tendeixen a florir abans que les espècies gratificants per evitar competir amb elles, i solen ser més freqüents en altituds baixes, on els insectes són més abundants i actius. La nostra orquídia itàlica compliria totes dues condicions, i a jutjar per la seua extensa àrea de distribució i per com pot arribar a abundar localment, sembla que la cosa no li ha anat gens malament. Per no parlar de la seua abundància, en dates com aquestes, en les xarxes socials; coses, imagine, de la nostra ment curiosa i pareidòlica i de la seua preferència per les formes xocants i vagament humanes. Amb piu, o sense ell.

Les orquídies itàliques són de la setmana passada a la Vall de Gallinera. Les altres, vistes hui a la Vall d'Alcalà, i cadascuna amb una estratègia de pol·linització diferent: imitació sexual en Ophrys lutea, producció de nèctar en el label de l'Orchis anthropophora, i engany alimentari en Orchis olbiensis. Ha costat un poc, però sembla que l'any comença a animar-se. 

Verd primavera

La meua terra no abunda ni en planures extenses ni en verdors excessives. I amb tot, no està de més recordar que hi ha moments en que les primeres, que algunes en tenim, són capaces de vestir-se amb les segones i mostrar un aspecte esponerós que evoca, ni que siga vagament, paisatges més propis d’unes altres latituds. Aquest cap de setmana d’oratge insegur, prolongat a dilluns per obra i gràcia del Pare Sant Vicent, ha donat per a perseguir flors i pujar alguna muntanya, però també per tornar a recórrer, sota una pluja amable i entre messes noves i masos vells, la singular Vall de Polop, la més occidental de les partides alcoianes, nexe vital d’unió entre el Carrascal i la Mariola i punt de naixement del riu del mateix nom. Feia molt de temps --diria que d’ençà que vaig escriure sobre els camins que la travessen “vorejant les caseries i els amplis secans, cercant els brolladors recòndits i els colls més oportuns, atansant-se a bancals i forns de calç oblidats”-- que no m’acostava a aquestes foies i al seu mosaic bellíssim de sembradures, masos i pinars. I m’ha agradat fer-ho precisament ara, entre el verd prometedor del cereal i els brots tendrals dels xops omnipresents que algú, fa ja molts segles, va decidir triar per donar nom a aquestes terres: no sempre calen flors per adonar-se’n que, per fi, tot és primavera, i tota fulla verda eternament. 

 

A la Vall de Polop està duent-se a terme, des de fa un parell d’anys, un projecte de reintroducció de xoriguers petits (o grillerets, com sembla que eren coneguts en les comarques veïnes), i la visita de dissabte, a més de gaudir dels paisatges, tenia com a objecte veure si alguns del prop d'un centenar de polls alliberats el 2019 i el 2020, en retornar del seu llarg i perillós viatge migratori, comencen a instal·lar-s’hi per criar en les cases de la zona. Amb condicions d’observació que no eren les millors i amb dificultats per distingir-los dels xoriguers comuns, els resultats van ser pel moment inconcloents. Hi tornarem.