Opinions, passions, i tres o quatre conviccions. Només.
"Malament, si les teues opinions no són conseqüència de les teues passions; pitjor encara, si les teues passions són conseqüència de les teues opinions". Joan Fuster
No sé si serà pels bars oberts, o perquè la calor ja es fa notar i la gent comença a estimar-se més
la platja, però després de les meues últimes i multitudinàries experiències en
el Montcabrer --i
d'haver passat una bona temporada, per això, caminant altres muntanyes menys
concorregudes-- em va sorprendre un poc trobar el cim de Mariola raonablement
tranquil, entenent com a tal compartir l’espai amb no més una dotzena
d’excursionistes. Un punt a afegir als sempre estimables paisatges de la serra,
especialment bonics en aquesta època, per bé que en aquesta ocasió no eren els
paisatges, ni les plantes, ni tan sols tranquil·litat allò que hi buscava, sinó costeres: si no hi ha cap imprevist, en unes poques setmanes
recuperaré un viatge que vam haver d'ajornar el 2020 i faré via cap a l'Ararat per
veure de pujar els seus 5.166 metres, en una ascensió tècnicament senzilla però indubtablement exigent per distàncies i altitud. La cosa és que, després d'uns mesos d'activitat física més
aviat limitada i davant la perspectiva d’haver de sotmetre les cames (i els
pulmons) a un esforç al què fa temps que no estic habituat, es tractava
sobretot de posar-se a prova, acumular desnivell i veure com anava responent el cos a tot plegat. I he de dir que, també un poc sorprenentment, aquest primer assaig seriós no va anar gens malament, malgrat que encara em queda molt de marge de millora;
massa, segurament, per al temps de què dispose. En tot cas, ja fa molt de temps
que vaig assumir que fer cim és només una opció, i ja veurem en aquest cas si
les circumstàncies acompanyen o si ho deixarem en intentar-ho i en
gaudir tant com es puga del paisatge i de la companyia, que tampoc no és poca cosa. I al remat, el simple fet de tindre aquest viatge en perspectiva ja representa,
per si mateix, un altre i esperat canvi de ritme: anar recuperant el pas, a poc a poc i amb
totes les precaucions que calga, fins que deixe de ser un virus qui ens haja de marcar la
cadència de la vida.
Imatge de l'Ararat, de la Wikipedia. D'acord, és un poc més alt que Mariola, però que voleu que vos diga, em fa il·lusió provar-ho, i amb sort serà el meu tercer cinc mil...
Ja sabeu que a casa ens tenim per obertament biofílics i, amb algunes excepcions diria que justificades (francament, m’estime més que els ratolins facen la seua vida de portes cap a fora, i com menys insectes córreguen per dins de casa, molt millor), ens solem alegrar quan constatem la presència d’algun nou veí que s’hi afegeix a la relativament extensa comunitat d’animals i vegetals amb els que compartim part del nostre espai. La qual cosa no lleva que, de tant en tant, algunes d’aquestes incorporacions, per estranyes o imprevistes, puguen ser la causa d’un bon ensurt: fa uns dies, mentre feinejava per casa, la meus filla menuda, futura biòloga, se’n va emportar un de notable quan va veure, dins la pica de la cuina, una massa fosca i peluda d’una grandària respectable que es bellugava entre els atifells de l’escurada. Superat el desconcert inicial i descartades paneroles, aranyes i altres opcions igualment inquietants però improbables, la massa en qüestió va resultar ser exemplar totalment xop i visiblement perjudicat de rata penada de graner o d’horta (Eptesicus isabellinus), una de les espècies de quiròpter més grans de les que viuen a la zona, habitual com el seu nom indica a les edificacions humanes però que no havíem vist fins ara per ací, i que encara no entenem com va poder entrar a casa per acabar a remulla i a punt d’ofegar-se indignament entre paelles i perols.
Al remat, i a desgrat de l’ensurt, l’aigua, les gates i tota la resta de perills que va haver d’afrontar l’animalet, la cosa va acabar aparentment bé: una volta rescatada i després d’eixugar-se al sol del pati, la rata penada es va recuperar i va desaparèixer branques amunt d’una olivera. Ara, farem una ullada amb més detall per veure si tenim alguna colònia de cria a prop –estem en l’època i les caixes de les persianes són un lloc que els agrada especialment-- però almenys ja sabem a què atenir-nos si ens tornem a trobar una cosa fosca i peluda en algun lloc que no pertoca. I en tot cas, i a més de veïns nous, ens queda un succeït –un sussuït, en deia la meua avia-- amb final feliç i simpàtic de contar. Ignore que pensarà al respecte la pobra i despistada rata penada, però no tinc cap dubte de que podria haver-li anat bastant pitjor.
Li manlleve imatges i vídeo a la meua filla, que en va deixar constància detallada amb el seu mòbil mentre tot anava esdevenint-se, i a més amb la meua altra filla, que corria en aquell moment per Alemanya, oportunament connectada en directe per ajudar i no perdre’s detall de tot plegat; jo, que venia conduint des de València, no me’n vaig assabentar fins que hi vaig arribar, però encara me’n sorprenc, amb tot açò de la tecnologia... Quant a Eptesicus isabellinus, es tracta d'una espècie pròpia del sud de la Península Ibèrica i el nord d’Àfrica que fins fa poc es considerava com una forma de la rata penada bruna de graner (Eptesicus serotinus), d’àmplia distribució euroasiàtica, de la qual ha estat separada en detectar-se diferències genètiques significatives. Es tracta, en tot cas, d'espècies molt pròximes, difícils de distingir morfològicament i amb una ecologia molt similar.
Fa unes setmanes, ho contava ací mateix, eren les sociables i desimboltes abelleres blaves les que hi destacaven esplendoroses entre l'herbassar, tot i que encara s'hi percebia entre elles el rastre de les fosques que les havien precedit. A hores d'ara, han estat les blaves, de les quals només queda alguna resta secallosa a punt d'alliberar les seues últimes llavors, les que han deixat el seu lloc a les flors d'abella, més discretes i menys sociables que aquelles però destacant igualment al mig d'un pradell molt més crescut... Supose que és el que passa amb els bons veïnats: que tan bon punt un inquilí hi deixa lliure un lloc, no falta qui s’afanya a reocupar-lo. Més encara quan es tracta de parents pròxims que, pel que es veu, s’apanyen rellogant-se entre ells d’allò més bé; o almenys, això és el que aparenta.
Sabreu perdonar-me que torne a les floretes després de fer propòsit d’obrir un poc el focus, però de tant en tant el detall ens surt al pas i no hi ha més remei que tornar a concentrar-hi l’atenció, perquè maig està sent un mes propici i a un li costa resistir-se quan a la vora del camí hi apareixen els primers curraians, els limodors abortius o els sempre interessants botonets de gos (l’Anacamptis champagneuxii el nom de la qual fa tanta gràcia als meus amics, però que no té a veure amb el cava sinó amb el botànic francés Anselme-Benoït Champagneux, a qui va ser dedicada). O les mateixes abelleres, de les quals he anat completant darrerament la collita de l’any amb alguna localitat que no coneixia de l’aranyosa i, sobretot, amb un tipus de becada que hi ha qui considera una espècie diferent (amb el nom d’Ophrys santonica) per la revora groga del label, però sobre la qual, com em passa amb moltes altres formes del gènere, encara no m’he format una opinió definitiva; opinió taxonòmica, s’entén, perquè pel demés, la trobe tan bonica com tota la resta.
"Las cuevas principales son dos, situadas muy cerca de la cumbre del monte, una al mediodia de la caverna y otra al norte. Esta se llama Cova Alta, que podrá tener como 100 pies de diámetro, y apénas ocho de altura : su techo parece de una sola pieza, y de la misma substancia del monte. Las aguas de lluvia se infiltran y gotean por el techo, donde forman principios de estalactitas (...) Veianse contra las peñas la hiedra, el titimalo caracias, el antirrino de tres hojas y el que las tiene gruesas, variando sus flores del azul al blanco; el aliso espinoso, el teucrio dorado y la palomilla de nueve hojas formaban grupos y pelotones vistosos entre las rajas y hendeduras de las peñas".
Durant un temps, la serra de la Cova Alta va ser sobretot un recurs d’emergència, un refugi amb el qual comptava quan les circumstàncies reclamaven una caminada imprevista i terapèutica per esbandir per una estona neguits i maldecaps. Ara, per sort, les meues eixides de pensat i fet solen tindre quasi sempre una finalitat exclusivament lúdica, però els avantatges que feien d'ella una de les meues opcions preferides segueixen mantenint la seua vigència: a pocs minuts en cotxe des de casa, i malgrat alguns inconvenients puntuals (la gent que s'hi aplega, molta de vegades, i la molesta i persistent remor de l’autovia que transcorre als seus peus), la muntanya ofereix camins de bona traça, paisatges remarcables i suficients singularitats --i no solament naturalístiques-- com per a que tornar a recórrer-la siga sempre un al·licient.
En la meua última i recent visita, i seguint el costum habitual, m'hi vaig entretindre amb algunes d’aquestes singularitats: la pròpia cova que dona nom a la serra, i a la que feia temps que evitava buscant racons menys freqüentats, les restes del rellevant poblat ibèric que n'ocupava el cim, o les vistes sobre la sempre encisadora Valleta d’Agres, a la que la serra fa de límit pel nord. Era inevitable, però, que en dates primaverals com aquestes no reparara també en la notable diversitat vegetal que alberga la muntanya, amb no poques espècies remarcables per una o altra raó, però entre les quals m'hi vaig fixar especialment en una d'elles i en els "grupos y pelotones vistosos"que, com deia Cavanilles, omplien de color les penyes de la serra. Ell l'anomenava palomilla de nueve hojas, però nosaltres la coneixem, a causa de les seues fulles arrodonides i carnoses, com a orella de ratolí.
Les orelles de ratolí (o de rata), també conegudes com a corets o sabatetes de la mare de Déu, formen part del gènere Sarcocapnos. Parents pròxims de roselles i ferribusterris, l'espècie més estesa a la major part de les nostres terres és la que els botànics anomenen S. enneaphylla (les "nou fulles" a les què es referia Cavanilles); però a les muntanyes de les comarques centrals valencianes hi apareix una altra forma, caracteritzada per les seues flors majors i habitualment de color més rosat, descrita fa uns anys com una espècie diferent (amb el nom de S. saetabensis), a la qual corresponen també les poblacions de la Cova Alta. No és, en tot cas, una planta rara, i és fàcil trobar-la per aquesta contornada creixent esponerosa sobre cingleres, desploms i balmes, on fins i tot arriba a ser localment abundant.
Com moltes altres plantes pròpies dels nostres roquissars, els Sarcocapnos resulten especialment atractius per la seua vistosa floració i per la forma com aquesta contrasta amb la duresa mineral de l'hàbitat en el qual prosperen. Es tracta, a més a més, de plantes apreciades com a medicinals, riques en alcaloides i altres principis bioactius; a les nostres terres, se li atribueixen a l'orella de ratolí propietats per a tractar les afeccions pulmonars, les pedres al ronyó i les inflamacions a l'oït. No m'he entretingut massa en buscar informació sobre aquests usos tradicionals, que és probable que, almenys en part, tinguen el seu origen a l'aplicació de la denominada regla del signe, tant pel seu hàbitat rupícola (comú a moltes altres plantes considerades popularment com a trencapedres) com per la forma d'orella de les seues fulles, a la qual deu com ja s'ha dit el seu nom popular. Siga com siga, ja veieu que les plantes són només un dels atractius que fan recomanable una visita a la Cova Alta; ara bé, si hi anareu, sigueu discrets i pareu compte amb què dieu, perquè a pocs llocs es pot dir, amb tant propietat, que les parets tenen orelles. De ratolí, però orelles.
Com passa també amb les llengües, la semblança raonable entre algunes fulles i els pavellons auditius dels animals ha estat un recurs habitual, en la nostra rica i variada fitonímia, a l'hora de donar lloc a noms de plantes. En una ràpida recerca, n'he trobat més de quaranta que fan servir el terme, i a més a més innegablement variats: a més de les de rata i de ratolí, tenim orelles de frare, de monjo i d’abat, de burro, d’ase i de ruc, de xai i de corder, de porc, d’os, de conill i de llebre, de gat, de gos, de llop i fins i tot d’elefant. Les llengües, per cert, passen de vuitanta; d'altres apèndixs corporals no tinc ara com ara informació, però promet posar-me un d'aquests dies... Bon cap de setmana!
