El fet d'una cirera

Havia pensat en això alguna vegada, però no ha estat fins ara, després de donar ahir per ben complida la ja antiga tradició familiar d'anar a veure els cirerers que floreixen aquests dies per les valls de la comarca, que he dedicat una estona a buscar-ho per la xarxa. I he trobat que, segons sembla, en el Hanami japonès els fruits són un element tan irrellevant que la majoria de les varietats que el protagonitzen --els sakura-- o bé no en produeixen o bé, si ho fan, són més aviat petits i aspres, agres o amargs. No cal dir que no seré jo, amant reconegut de l'encís de les flors (cirerers inclosos) i indubtablement sensible, també, a la fugacitat de la bellesa i de la vida, qui gose qüestionar la profunda significació filosòfica d'aquesta pràctica mil·lenària. Però he de reconèixer que, davant l'espectacle esplendorós de la florida dels nostres cirerers, mai no he pogut evitar pensar que allò que li dona sentit a cada flor, allò que al remat les fa inevitablement belles i efímeres, és la seua decidida voluntat d'arribar algun dia a ser cirera. I no crec que això, sincerament, els lleve gens de poesia; de fet, estic convençut que és al contrari. 

Etapes

La veritat és que, a poc que ho pense, aquest març que tot just acaba d'acabar-se ha donat bastant de si. He complit els seixanta anys, que no deixa de tindre el seu què, o almenys a mi m'ho sembla; els pisos familiars (el dels avis i el dels pares, un damunt de l'altre) de l'alcoià carrer de Santa Rita, ens els què hem passat tants anys i tanta vida, han deixat finalment de ser nostres perquè tot i la recança inevitable ja no sabíem molt bé què fer amb ells; en unes poques setmanes, m'han fet més proves mèdiques que en els set-cents vint mesos anteriors junts, i tot i que no estic content tampoc sembla que la cosa siga, ara com ara, per alarmar-se en excés; i he donat per tancat, vull pensar que dignament, el breu però intens període professional en el qual he estat cap de servei per tornar, a partir del dilluns i almenys per una temporada, a una vida més tranquil·la i, sobretot, més desreponsabilitzada, que jo ja sé que al remat la culpa és meua per prendre'm les coses massa a pit. De tot això --o de quasi tot-- deixe pendent escriure alguna cosa més avant, ara que segur que tindré un poc més de temps i de cap per a poder-ho fer. Però pel moment, em quede amb la impressió de que, passat el temps, recordaré aquest març estrany i ambigu, eixut i lluminós, com el final inevitable d'una etapa. O el principi d'una altra, que ve a ser el mateix: s'ha acabat l'hivern, i el taronger del pati ha tornat a florir.

Tot i que no haja trobat tampoc el moment per a parlar-ne, març ha estat també temps de caminades, quasi sempre sense anar-se'n massa lluny però especialment benvingudes per posar un poc en ordre les idees i gaudir de la llum i dels colors de la primavera que comença. I entre totes elles, em va agradar especialment tornar a les muntanyes de Castell de Castells, més encara poc després d'haver llegit el commovedor Diari de Sotaia del mestre Pellicer, que tant s'estimava aquella terra i la gent que l'habita. I si, ho heu encertat: també de tot això deixe pendent escriure, més avant, alguna cosa...

Marcejant

Si el rècord, l'any passat, va ser de pluja, aquest és de calor: marceja març, que te fama merescuda de variable i inconstant, i mentre València es prepara per a unes falles --multitudinàries, diuen-- que em tem que també enguany viuré de forma més aviat superficial, pel poble van veient-se els senyals de l'arribada imminent de la primavera. Van tornant les fosques oronetes, que espere que tinguen enguany una temporada millor que la passada; i tornen també les abelleres --pel moment, fosques també-- i amb elles el costum d'anar perseguint-les, càmera en mà i genoll a terra, per marges i pradells. Març marceja, ja sabeu, i la gent bogeja. Però tal com està el mon, em sembla que hi ha bogeries molt pitjors... 

Ovidià

M'agrada escoltar-lo, també, quan el canten (algunes) altres veus. I m'agrada que m'ajude a recordar, encara que de vegades faça mal, com és de fina la línia que separa la traïció de la prudència, el pragmatisme de la claudicació. Vint-i-huit anys fa, ja, que l'Ovidi fa vacances; i encara queda tant i tant per fer...

Apamar

Es tracta, de vegades, d'un ramal de camí en el qual feia temps que havíem reparat però que encara no havíem trobat el moment de recórrer amb la calma deguda. O bé d'un pou de neu, o d'un antic corral, d'un mas o d'un castell que ja coneixíem però als què feia anys que no havíem tornat, o dels quals hem llegit sobre algun detall que ens havia passat desapercebut fins ara. Podria ser també, i hi ha èpoques de l'any que ens passa molt sovint, que es tracte de tornar al lloc on vam trobar un rotgle de bolets, o alguna orquídia en flor, o aquell ocell que sabem que  també aquest hivern s'hi ha deixat veure al peu de les cingleres... Nosaltres, a això --a tractar de conèixer millor allò ja conegut, objectiu habitual de les nostres caminades per les serres que ens envolten-- li diem apamar, que és paraula viva per aquestes terres i no solament sembla que s'adiu amb el significat que se li atribueix: potser només és cosa meua, però no se m'acut una forma més bonica d'expressar-ho... 

De totes les eixides d'apamar que hem fet darrerament, em quede amb aquesta recent de la preciosa Vall de Seta, que estiguérem recorrent no fa molt per la rodalia del seu castell i de la monumental olivera de Gorga, a la què les imatges mai li fan justícia. I per cert, i encara que només siga per deixar-ne testimoni: heu de saber que aquesta entrada l'ha escrita una persona amb seixanta anys. I tot i que no negaré que això d'ingressar en la seixantena fa una mica de vertigen, tampoc no m'ho he de prendre massa fort; confie --i toque ferro-- en tindre encara bona cosa de ruta per davant...