"Malament, si les teues opinions no són conseqüència de les teues passions; pitjor encara, si les teues passions són conseqüència de les teues opinions". Joan Fuster



dimarts, 8 de desembre de 2020

Cicles


Van arribar, al principi de la primavera, de sobte i sense previ avís: d'un dia per l'altre, dotzenes de teuladins van començar a ocupar, a la caiguda del sol i amb la notable xilladissa que els sol acompanyar, les branques del lledoner del pati. I, amb idèntica i bulliciosa cerimònia, cada matinada, entre dues claroretes, reprenien la seua animada conversa fins que, a poc a poc, anaven abandonant el seu atapeït dormidor per retornar a les seues ocupacions habituals. Durant mesos, ens vam acostumar a la seua presència diària, fins el punt que la seua esvalotada irrupció vespertina, adaptada en cada moment als canvis horaris de l'estació, marcava també i d'alguna forma el nostre ritme quotidià. Va arribar la tardor, però, i de forma tan intempestiva com van vindre, van deixar un dia de comparèixer en el pati; potser va ser la nuesa incipient del lledoner, que fins llavors els havia aixoplugat, el senyal per a buscar un recer més segur i confortable per a l'hivern que començava a insinuar-se.


Ara, tardor avançada i a desgrat d'alguna visita més o menys ocasional de merles, cua-roges o reiets, el pati sembla haver esdevingut territori quasi exclusiu dels inquiets tallarols o busqueretes, que en Alcoi anomenem xennes i que revolen sense descans entre els arbres atipant-se d'arboços, murtons i olivetes d'ullastre. Alegra escoltar, mentre salten de cimal a cimal, el característic espetec que tenen per cant, però d'ençà que els teuladins marxaren les vesprades a casa, cada cop més curtes, són també molt més silencioses i un poc anodines. Ara com ara, no sabria dir si el seu pas pel pati va ser un episodi merament circumstancial --ben mirat, fa ja anys que hi vivim, i mai fins enguany havíem gaudit de tan animada companyia-- o si per contra, passat l'hivern, potser quan el lledoner torne a vestir-se de fulles, les seues sorolloses bandades s'hi tornaran a llançar, com si es deixaren caure, des dels terrats propers. Es tancaria, així, una mena de cicle dels teuladins, un altre a afegir als ritmes que, cada any, marquen la vida de la vida que viu al pati. I a mi, personalment, m'agradaria que fora així; ignore que pensaran, al respecte, els tallarols.





9 comentaris:

  1. Per aquí a la meva zona cada cop són més cars de veure, els pardals. Abans eren molt comuns i ara molt escassos. Ni a l'estiu ni a l'hivern venen en quantitat. Els tallarols no els veiem gaire, però, sobretot a l'estiu, a vegades els sentim. I les que visiten sense parar les menjadores que posem, a qualsevol època de l'any, són les mallerengues tota mena: emplomallades, carboneres i unes de petitones. Els poquets pardals que veiem i els pit-roigs, que també n'hi ha, no pugen a les menjadores, busquen per terra allò que cau de la menjadora.

    Quina alegria que fan els ocellets... (els ocellassos, no tanta que caguen molt, he, he, he...)

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Sembla els pardals-teuladins van fent-se cada volta més escassos arreu, Carme. Per això em vaig alegrar tant quan van decidir vindre a dormir al pati (i n'eren un bon grapat). No sé on hauran decidit anar ara, però quan hi eren, els menjadors ni els tocaven: estaven en règim de només bed, res de bedandbreakfast

      M'encanten les mallerengues, però no se'n solen veure per casa, diria que busquen llocs més a prop de boscos i arbredes; i quant als ocellassos (pardalots, en diem ací), millor a certa distància; sobretot, les tòrtores ;) Salut i moltes gràcies!

      Suprimeix
  2. El teu blog és de serveis.
    Conec l'estrofa "Teuladins de la plaça de Santa Eulari..." de Vicent Andrés Estellés" cantada per la Maria del Mar Bonet. Sabia que teuladins eren ocellets però fins avui no he sabut que eren els que al Principat en diem pardals.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Un plaer, Xavier, un poema preciós (i la cançó, també) :) Ací, els pardals són els ocells en general (no solem utilitzar aquesta paraula); "teuladí" (o "teulader", que crec que diuem a Mallorca) sempre m'ha semblat un nom bonic i escaient, però a Alcoi també se'ls coneix com a "xeus", crec que per onomatopeia del seu crit; i ja de pas, "xeus" és també el malnom que tenim els alcoians entre els pobles de la comarca, diuen que per la forma que tenim de parlar... Salut i moltes gràcies!

      Suprimeix
  3. Ells deuen pensar que tu sempre estàs allà quan vénen, que ets més matiner a arribar, i que després fas més el ronso a l'hora de marxar. Perquè no deuen poder concebre que et quedis sempre al mateix lloc...

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Una perspectiva interessant, XeXu, això de veure-ho (literalment) "a vista d'ocell"... Diria que, una volta escolliren el pati, se'n feren els amos i nosaltres eren només una molèstia inevitable que de tant en tant es deixava veure per sa casa; potser ara es pregunten: "Te'm recordes d'aquells pardalots que no volaven del arbre on estavem? Hi viuran encara"· Salut i moltes gràcies!

      Suprimeix
    2. (Fixa't en la primera foto del teuladí; no sembla que estiga dient "Ei, tu, si, tu, que fas molestant-me a ma casa?") ;)

      Suprimeix
  4. Són cicles com suposo que ells "pensen" de noltros. A la primavera i a l'estiu som més de carrer (menys enguany) i quan arriba la tardor ja ens anem recollint més, fins arribar a l'hivern que gairebé anem de casa al treball i del treball a casa.😉
    Quin goig viure on la natura t'envolta!

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Tens raó, lluna. També nosaltres tenim els nostres cicles, encara que no sempre reparem en ells; i potser ja ens aniria bé (tornar a) adaptar-los als de la natura que ens envolta... Salut i abraçada!

      Suprimeix