"Malament, si les teues opinions no són conseqüència de les teues passions; pitjor encara, si les teues passions són conseqüència de les teues opinions". Joan Fuster



dimarts, 25 de maig del 2021

Un succeït

Ja sabeu que a casa ens tenim per obertament biofílics i, amb algunes excepcions diria que justificades (francament, m’estime més que els ratolins facen la seua vida de portes cap a fora, i com menys insectes córreguen per dins de casa, molt millor), ens solem alegrar quan constatem la presència d’algun nou veí que s’hi afegeix a la relativament extensa comunitat d’animals i vegetals amb els que compartim part del nostre espai. La qual cosa no lleva que, de tant en tant, algunes d’aquestes incorporacions, per estranyes o imprevistes, puguen ser la causa d’un bon ensurt: fa uns dies, mentre feinejava per casa, la meus filla menuda, futura biòloga, se’n va emportar un de notable quan va veure, dins la pica de la cuina, una massa fosca i peluda d’una grandària respectable que es bellugava entre els atifells de l’escurada. Superat el desconcert inicial i descartades paneroles, aranyes i altres opcions igualment inquietants però improbables, la massa en qüestió va resultar ser exemplar totalment xop i visiblement perjudicat de rata penada de graner o d’horta (Eptesicus isabellinus), una de les espècies de quiròpter més grans de les que viuen a la zona, habitual com el seu nom indica a les edificacions humanes però que no havíem vist fins ara per ací, i que encara no entenem com va poder entrar a casa per acabar a remulla i a punt d’ofegar-se indignament entre paelles i perols. 


Al remat, i a desgrat de l’ensurt, l’aigua, les gates i tota la resta de perills que va haver d’afrontar l’animalet, la cosa va acabar aparentment bé: una volta rescatada i després d’eixugar-se al sol del pati, la rata penada es va recuperar i va desaparèixer branques amunt d’una olivera. Ara, farem una ullada amb més detall per veure si tenim alguna colònia de cria a prop –estem en l’època i les caixes de les persianes són un lloc que els agrada especialment-- però almenys ja sabem a què atenir-nos si ens tornem a trobar una cosa fosca i peluda en algun lloc que no pertoca. I en tot cas, i a més de veïns nous, ens queda un succeït –un sussuït, en deia la meua avia-- amb final feliç i simpàtic de contar. Ignore que pensarà al respecte la pobra i despistada rata penada, però no tinc cap dubte de que podria haver-li anat bastant pitjor.



Li manlleve imatges i vídeo a la meua filla, que en va deixar constància detallada amb el seu mòbil mentre tot anava esdevenint-se, i a més amb la meua altra filla, que corria en aquell moment per Alemanya, oportunament connectada en directe per ajudar i no perdre’s detall de tot plegat; jo, que venia conduint des de València, no me’n vaig assabentar fins que hi vaig arribar, però encara me’n sorprenc, amb tot açò de la tecnologia... Quant a Eptesicus isabellinus, es tracta d'una espècie pròpia del sud de la Península Ibèrica i el nord d’Àfrica que fins fa poc es considerava com una forma de la rata penada bruna de graner (Eptesicus serotinus), d’àmplia distribució euroasiàtica, de la qual ha estat separada en detectar-se diferències genètiques significatives. Es tracta, en tot cas, d'espècies molt pròximes, difícils de distingir morfològicament i amb una ecologia molt similar.



13 comentaris:

  1. Què "mono" vist així, de ben lluny!!
    És un dels animals que no tindria a casa, ni tan sols al jardí (en cas de tenir-ne). No tinc res a dir que estiguin en coves o altres paratges, però m'escarrufen moltíssim.
    Tot un bon ensurt, tot i que ho expliques com si res.

    Aferradetes... bona tarda!

    ResponElimina
    Respostes
    1. No et sorprendrà si et dic que a mi m'agraden, lluna, però reconec que tenen un punt un poc inquietant, sobretot quant els trobes dins de casa... Curiosament, la meua filla es va espantar molt mentre no sabia exactament què era allò que es movia dins la pica; quan va veure que era un ratpenat, és va tranquil·litzar immediatament (i a més, va saber què fer i li va salvar indubtablement la vida al pobre animalet). Ara, que ens ho tornen menjant bona cosa de mosquits, que amb aquests si que no puc... ;) Abraçada i moltes gràcies!

      Elimina
  2. Quan jo era petit, de rates pinyades només en vèiem quan anàvem d'excursió, ja que a Sants no se'n veien. O jo no les veia. Actualment en veiem (i escoltem) sovint. A la nit, és clar.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Jo les recorde fent voltes al fanals, quan era xicotet, als carrers d'Alcoi, però no tinc la sensació que foren tampoc molt abundants. Vull pensar que ara es té un poc més de cura amb aquests animalets i amb el servei que ens fan, i que ha de notar-se ni que siga un poc... Salut i moltes gràcies!

      Elimina
  3. Jo he conviscut força sovint amb les rates pinyades. Hi estic bastant acostumada. Si la trobem dins de casa intentem fer-la fora, escar, però per fora sempre n'hem tingut moltes.

    Reconec que quan sopàvem al porxo i ens en apareixia alguna, el seu volar just mig metre o un metre per damunt dels caps és per posar-se frenètic, però no ens quedava més remei que aguantar-nos. Pensava, com tu dius, que ens compensava de sobres alliberant-nos de molts mosquits.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ai! m'oblidava que m'ha encantat l'expressió aquesta del succeït o sussuït, com deia la teva àvia.

      Elimina
    2. És cert que el seu vol, sobretot de massa a prop, resulta un poc inquietant. A nosaltres no se'ns solen acostar molt cap a casa, malgrat que de mosquits n'anirien ben servits. Pel moment, amb la tasca dels dragonets ja ens anem apanyant.. ;)

      "Succeït" es deia molt a ma casa per a històries com aquesta, però vistes des de la nostra perspectiva; si haguera estat des del punt de vista del ratpenat (que per cert, a Alcoi s'anomena "ratot"), s'hauria tractat més bé d'un "tuacte", una altra paraula que es perd... Abraçada i moltes gràcies!

      Elimina
  4. Mare meua, si em passa a mi això encara tindria la vaixella per a escurar ;)

    He conviscut amb tota mena d'animals, però ara no puc veure'ls en espais tancats i encara menys a ma casa.

    Ha sigut molt valenta la teua filla! i tu sempre li traus profit a les manifestacions de la natura :)

    ResponElimina
    Respostes
    1. Serà una bona biòloga, la meua filla, no en tinc cap dubte ;)

      Dins de casa tot es veu diferent, i és cert que a mi tampoc no em fa gens de gràcia trobar-me amb segons quines coses i no sempre sé com reaccionar. Almenys, aquesta volta, la història va tindre un final feliç, especialment per a l'animalet: fa goig veure'l enfilar-se tronc amunt... Salut i abraçada!

      Elimina
  5. Quin ensurt i quina tranquil·litat que vau tenir ! No hagués sigut el meu cas, sense cap dubta :)

    ResponElimina
    Respostes
    1. Segur que hauries reeixit, artur ;) A mi em passa un poc com a la meua filla: m'inquieta sobretot quan no sé a què m'enfronte, però en saber-ho ja em resulta més senzill. Fins i tot amb les rates penades, que a més de la seua mala fama habitual han de bregar ara també (injustificadament) amb això dels coronavirus... Salut i moltes gràcies!

      Elimina
  6. Encara en queden, de rates penades?

    ResponElimina
    Respostes
    1. Alguna en queda encara, Jp. I no solament als escuts dels clubs de futbol valencians, que com saps és el seu hàbitat principal ;) Content de veure't, salut i abraçada!

      Elimina