"Malament, si les teues opinions no són conseqüència de les teues passions; pitjor encara, si les teues passions són conseqüència de les teues opinions". Joan Fuster



dijous, 5 d’agost del 2021

Qüestió de fe

Recreació de l’Arca de Noè al parc temàtic que té dedicat a Kentucky. De la xarxa (i sense comentaris...)

Deixant de banda una vaga noció sobre la seua situació geogràfica, tot el que sabia de l’Ararat abans de que esdevinguera un potencial objectiu muntanyenc es limitava al seu paper en el relat bíblic del Diluvi Universal i l’Arca de Noè: ja sabeu que, segons la tradició cristiana (tant la jueva com la musulmana ubiquen el succeït en unes altres serralades), va ser a aquesta muntanya on l’Arca va quedar encallada, després de quaranta dies de pluja i cent-cinquanta de navegació, quan les aigües vessades pel càstig diví començaren finalment a enretirar-se. No ha estat poca la gent que, en saber que hi aniria, m’ha fet algun comentari sobre el tema, que ja fa segles que dona per a molt: la vinculació entre l’Arca i l’Ararat, que no apareix expressament recollida en els textos bíblics originals, es basa en una traducció d’aquests feta el segle IV, la qual va ser assumida i difosa a partir del segle XI pels teòlegs armenis  --a l’escut actual d’Armènia hi figuren tots dos elements-- fins a estendre’s i arrelar profundament en tot el món cristià. Des de llavors han sovintejat els intents de demostrar la versemblança històrica del relat bíblic, i encara avui s’hi organitzen expedicions suposadament “científiques” a la zona --sovint amb resultats com a mínim pintorescs-- amb l’objectiu de trobar restes atribuïbles al descomunal vaixell i als seus ocupants, les quals confirmarien fins i tot a ulls dels més escèptics que, també en açò i com deia el títol d’un llibre que em va fer arribar el bon amic Rafa abans de marxar-hi, la Bíblia tenia raó

Vistes des del cim de l'Ararat, a 5.137 m

La veritat és que, més enllà de la curiositat sobre això del Diluvi Universal --els denominats “mites de la inundació” o "flood myths" es repeteixen en nombroses cultures arreu del món, des del sumeri Gilgameix fins a pobles nadius d'Amèrica i la Polinèsia-- i d’una certa simpatia per Noè, a qui cal valorar-li els seus afanys conservacionistes, si més no pel que fa a la fauna, el meu interès sobre la història de l’Arca ha estat fins ara pràcticament inexistent, i em tem que haver trepitjat el mític Ararat no representarà, quant a això, cap canvi significatiu. Amb tot el respecte per a qui pense el contrari, els relats del Gènesi en particular i de l’Antic Testament en general em resulten curiosos en tant que testimoni de la cosmogonia d’un poble concret, però no em semblarien més rellevants que qualsevol altra mitologia si no fos pel fet que ha estat sobre ells que s’ha bastit, si més no en part, la nostra visió actual del món, en ocasions per a bé, però també per a mal: l’admirat Ramon Folch, en el seu imprescindible “Diccionario de Socioecología”, defineix el judeocristianisme com una “doctrina socioecológicamente deletérea basada en la existencia de un dios trino y masculino (cuando no ornitomorfo), misógino y vengativo, que conmina a los humanos a crecer y multiplicarse, a apoderarse de la biosfera y a dejar todos los valores realmente importantes para una indemostrable vida eterna posterior”. Entenc que aquesta definició puga resultar incòmoda i fins i tot ofensiva per a segons quines sensibilitats, però convindreu amb mi que difícilment es pot dir tant, i tan clar, en tan poques paraules.

Durant els dies passats al Kurdistan vaig parlar un poc de l’Arca amb l’amic Orhan, que em sembla que aquestes coses se les mira amb un poc dissimulat escepticisme, i que em va vindre a dir que el tema, allí, no els feia ni fred ni calor, però que no deixava de ser un bon reclam per a segons quin tipus de turistes i que com a tal no podien renunciar a fer-lo servir. A més a més, per a l’Islam, la muntanya on l’Arca va tocar terra no seria l’Ararat sinó el Djudi, més al sud i a prop de l’actual frontera amb Síria, així que tampoc no és esperable cap entusiasme entre la població musulmana local per aquesta qüestió. Potser és per això que, tret d’un pòster publicitari a l’hotel, no sóc conscient d'haver vist, en tot el viatge a Bazid i la seua rodalia, cap altra referència a aquest assumpte. Ni tan sols el denominat “Museu de l’Arca de Noè”, situat a unes desenes de quilòmetres de la ciutat junt a una curiosa formació rocallosa --anomenada Durupinar pel militar turc que la va identificar i que hi va voler veure les restes petrificades del vaixell-- i que problemes d’última hora ens van impedir visitar, sembla ser una destinació excessivament popular entre els visitants de la zona. Quant a mi, i a efectes de respondre a tots aquells que m’ho han preguntat, la resposta és que no, ni pujant ni baixant de la muntanya vaig veure cap rastre de l’Arca. Però probablement és perquè no m’hi vaig fixar el suficient. O que no li vaig posar prou fe, que també podria ser.


Un mes llarg després de haver tornat de terres kurdes, i amb el cap ja posat en pròxims reptes, done per tancat amb aquesta entrada el meu particular “cicle de l’Ararat”, a desgrat d’algun rebrot ocasional que no gosaria a hores d’ara descartar. Espere no haver-me fet massa pesat amb la muntanya i les seues històries, però una volta més he d’invocar el paper original dels blogs, si més no en part, com a dietari: sé que, d’ací un temps, m’agradarà recordar tot el viscut en aquells dies, i m’agradarà més poder-ho trobar ací. 



8 comentaris:

  1. Tant si no t'hi has fixat massa com si no hi hagis posat massa fe, almenys t'has preocupat força per saber-ne més. Potser no t'hagi servit més que per aprendre curiositats de l'entorn visitat, que no està gens malament.
    Lleopard de les neus?... haurem d'esperar. 😉

    Aferradetes ben fortes.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ja saps com m'atrauen totes aquestes coses, Paula, i m'ho passe d'allò més bé buscant un poc més d'informació, ara que la xarxa ens ho posa tan a mà. Muntanya contextualitzada, podríem dir-ne ;) I molt curiós, també (i un poc inquietant, no ho negaré) el món dels qui interpreten literalment la Bíblia. I per a reflexionar-hi: per a fer-ne difusió, en lloc de llibres, construeixen parcs temàtics...

      Encara estic acabant-ho d'amanir, però si, podria ser el lleopard de les neus, a l'any que ve, al nord de l'Índia. A veure si tot quadra... Abraçada i moltes gràcies!

      Elimina
  2. Em sembla que se'n deu necessitar molta, de fe, per veure restes de l'arca de Noè ... he, he, he...

    No et fas gens pesat, parlant de l'Ararat, ben al contrari, hem après moltes coses interessants,com sempre, parlis del que parlis.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Moltes gràcies, Carme; tu, que ho llegeixes amb bons ulls ;) Havia llegit un poc d'això de l'Arca, però dedicant-li un poc més de temps m'han sorprès molts dels detalls que hi he anat trobant, i que demostren que si, que fa falta molta fe... I quasi millor deixar-ho ahi. Salut i una abraçada!

      Elimina
  3. Sí hi hagué un fet per salvar espècies me n'alegre, si no et vas trobar cap resta, pense que no existí. No se t'escapa res ;)
    Això sí, no deixes de costar-nos les teues aventures, ens despertes la curiositat per allò que tenim al davant:)

    ResponElimina
    Respostes
    1. Reconec que tenia el cap en altra cosa, Llum, així que no te'n refies molt... Moltíssimes gràcies, en tot cas ;)

      En el món del conservacionisme no són estranyes les referències a Noè i a la seua Arca. A mi ja em sembla bé, l'analogia, però com he escrit alguna volta --coses de botànics-- no hauria estat gens malament que, a més dels animals, haguera fet un poc de lloc per a les plantes; a més, per a regar-les, no hauria patit gens... Salut i una abraçada!

      Elimina
  4. Xe Pep, mira que no trobar l'arca, amb les indicacions tan clares que et vaig passar!
    El llibre que dius és impagable. Jo tinc l'edició de 1959 i el recorde sempre per casa. Els equilibris per a fer quadrar el que diu la Bíblia amb les troballes arqueològiques de l'època són memorables.
    Sempre cal deixar alguna cosa per a tindre excusa per a tornar. I la visita al parc pot ser una d'elles, ha de ser curiós com a mínim.

    ResponElimina
    Respostes
    1. La culpa va ser del mal d'altura, Rafa, se que te'n fas càrrec ;)

      Vaig furgar a la xarxa una miqueta i em va sorprendre la biografia de Werner Keller, l'autor del llibre alemany original. Diu la wikipedia que va estudiar enginyeria, medicina i jurisprudència, i que va lluitar activament contra els nazis: va salvar la vida a molts jueus, i va prendre part en un atemptat contra Hitler pel qual va ser condemnat a mort; els nord-americans el van salvar en l'últim moment. Sembla que no tot està adequadament documentat, però no deixa de ser un cas com a mínim curiós... Abans d'anar al Ark Encounter caldrà documentar-se un poquet més ;) Abraçada i moltes gràcies!

      Elimina