"Malament, si les teues opinions no són conseqüència de les teues passions; pitjor encara, si les teues passions són conseqüència de les teues opinions". Joan Fuster



dijous, 19 de maig del 2022

Blogcelebrant (quinze anys de Col·lecció de moments)



Si, jo soc aquest que es veu a la dreta, en primer pla. Era bastant més jove, llavors, però ja no era un tendre pinetó com sou ara vosaltres. Ja sabeu que la vida sobre aquestes roques, amb la terra justa per arrelar-nos i l’alè constant del mar agitant les nostres branques, no sempre és fàcil per a nosaltres, i rarament creixem tant i tan ràpid com ho fan aquells que viuen en indrets molt més amables. I les coses, abans, quan n’érem molts menys dels que som ara i el sol de l’estiu cremava sovint les nostres fulles tendres, eren encara més difícils. Sovint pense en la força i la tenacitat d’aquells que ens van precedir: el meu avi --o àvia, que els pins no fem distinció d’aquests assumptes-- en va ser un d’ells, i ens contava com va arribar ací, sent llavor suspesa en el vent de terra endins, quan els estimballs estaven pràcticament nus d’arbres i matolls perquè segles de focs i de ramats els havien acabat fent fora, i només els pescadors que havien bastit les cabanes vora mar i potser algun contrabandista s’hi acostaven llavors a aquestes costes. 

Però després, primer a poc a poc i en autèntiques multituds al pas dels anys, les persones van començar a vindre fins a la cala. Els pins els sentíem parlar, un poc sorpresos, de la frescor de l’aigua, de la pau que s’hi respirava i de la bellesa feréstega del paisatge, i tot i que alguns de nosaltres s’hi van deixar la vida per fer lloc a les noves carreteres i a les construccions que van bastir, cada volta més gent venia a seure als nostres peus, i dinaven buscant la nostra ombra, i hi havia fins i tot qui ens dibuixava --tinc un record viu d’una nena que va vindre alguns estius amb els seus pares, i que passava hores amb els seus pinzells a la ma-- o escrivia poemes que parlaven de nosaltres. I tot i que en un moment vam arribar a pensar que, igual que abans el foc, seria ara el formigó qui ens havia de fer fora, vull pensar que almenys alguna de tota aquesta gent haurà comprés que mai més no hi haurà calma ni bellesa ni paisatge si no trobem la forma de conviure...  

No vos ho negaré, la vida en altre lloc potser ens resultaria més senzilla. Però crec que encara que poguera, no canviaria per res aquest penya-segat, per més que el ‘progrés’ dels humans ens amenace, i sovint hi passem set i ens falte terra i l’embat de la mar ens sacsege amb violència quan bufa el temporal: si jo fora ona, pagaria gustós el preu de desfer-me en mil bocins si amb això poguera arribar fins ací dalt i poder veure, ni que fos per un moment, tot allò que nosaltres podem veure. I sé que, amb força i amb paciència, també vosaltres, fills (o filles, tant se val), creixereu i arribareu a albirar-ho, i els ocells faran niu a les vostres branques, la gent buscarà la vostra ombra amiga, i hi haurà qui en farà quadres i n’escriurà poemes i vos guardarà en el record com un tresor. 





Doncs això, que Col·lecció de moments, el preciós blog de Carme Rosanas, ha fet quinze anys, i ens ha proposat celebrar-ho a partir d’un dels dibuixos que, com els poemes i els relats, ha estat col·leccionant, també per a nosaltres, durant tot aquest temps. I encara que no hi he estat mai a la cala de Sa Tuna –caldrà posar remei-- per un moment m’he volgut fer arbre a vora mar, només per agrair-li a Carme tota la bellesa que ens regala. Felicitats, llarga vida al Col·lecció de moments, i moltes gràcies, per tot. Ah, i com que açò va de bones notícies i encara que no vinga molt al cas, deixeu-me que vos diga que un mes després de veure-les per primer cop, i quan pràcticament ho havia donat per descartat perquè feia setmanes que no veia moviment, el niu d’oronetes del costat de casa torna a tindre llogateres i sembla que ara si que va de bo.





8 comentaris:

  1. Un merescut i original homenatge a la Col·lecció de moments de la Carme Rosanas. El tect és molt inspirat: fer parlar un pi.
    La cançó de la Maria del Mar Bonet/Costa Llobera, pel meu gust és una de les millors de la seva carrera. Encara que llegeixi el poema en un llibre, sempre em ve a la ment la música (i la veu) que li va posar na Maria del Mar.
    Com passa també amb el Veles e vents d'Ausiàs March. Llegint el poema a mi sempre em ve la força de Raimon.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Moltes gràcies, xavier. En efecte, jo també crec que la Carme s'ho mereix, açò i més :)

      A mi també em passa el mateix amb molts poemes, que em costa separar-los d'aquells o aquelles que els van cantar. I a banda dels que esmentes, que també, em passa especialment amb Estellés i Ovidi, fins al punt que no sabria entendre l'un sense l'altre (ni falta que fa, diria jo...). Salut i abraçada!

      Elimina
  2. Un relat molt ben fet !. M'agradaria visitar el lloc i retrobar-me amb aquest pi perquè m'expliqués mil i una aventures ;)
    Salut !!.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Moltes gràcies, artur. Com escrivia Saramago a "Viatge a Portugal", els arbres solen ser més aviat tímids davant d'estranys, però amb aquells en qui confien poden arribar a mantindre llargues converses, i no em sorprèn: no solament deuen tindre moltíssimes coses per contar, sinó que també tenen fama de saber escoltar... Salut i abraçada!

      Elimina
  3. Moltíssimes gràcies, Pep!

    Tu també m'has emocionat, m'has fet plorar, tot llegint-te. M'agrada que el pi ens expliqui les seves memòries, en aquest text tan bonic i tan tendre. És un post ple de regals d'aniversari: el text, la cançó i la fotografia del niu d'orenetes, també.

    De fet, dibuixar, pintar o escriure és un truc infal·lible per fixar els records, els llocs i les experiències viscudes a la memòria, d'una manera més potent i fiable.

    El poema del Pi de Formentor sempre em recordarà les meves primeres classes de català a càrrec d'un monjo de Montserrat que ens van fer quan jo tenia 12-13-14 anys, per decisió del meu pare. Ens el va fer aprendre de memòria. I a mi m'agradava molt que el cor del poeta estimés un arbre. A mi em semblava que sí, que els arbres mereixen ser estimats. No sé, si no fos per la cançó de la Maria del Mar, si encara recordaria el poema après, però inevitablement ara el recordo cantat.

    Moltíssimes gràcies, altre cop i una abraçada gegant!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Xe, no volia jo fer-te plorar, Carme, però estic content que t'haja agradat ;) Faríem bé d'escoltar més el que ens diuen els arbres ("o només quedarà vent", cantava Feliu Ventura) i m'ha semblat que aquest pi que vas pintar a Sa Tuna havia de tindre moltes coses a dir...

      Fa anys, quan treballava a Alcoi, un om centenari i monumental es va assecar per la grafiosi, la malaltia que feia estralls llavors, i vam decidir que, després de tractar-lo, el deixaríem a una zona enjardinada com una mena de monument natural. I quan em van demanar que buscara algun poema per acompanyar el cartell on s'explicava la seua història, no ho faig dubtar: "Mon cor estima un arbre" (encara que s'haguera mort, encara que no fora un pi) em va semblar d'allò més adequat i des de llavors me'l sent, també, molt proper. Moltíssimes gràcies a tu, per tot i de tot cor, i una abraçada des d'aquestes terres del sud!

      (el niu de les oronetes va, en aparença, d'allò més bé. Ja l'han reconstruït del tot --quan li vaig fer la foto encara hi estaven treballant-- i seguisc veient com van entrant i eixint. I estic content, no ho negaré :)


      Elimina
  4. Quina emoció has creat amb el teu relat!.
    Un text molt poètic i molt creíble, perquè estic segura que aquest pi, si xerrés, ens ho explicaria tal qual. I què maca la veu de la Bonet, tot llegint-te.
    Un fort aplaudiment per a tu i per aquest gran homenatge, perquè na Carme s'ho mereix tot.

    Ai les orenetes, què boniques són!.
    Aferradetes, Pep.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Moltes gràcies, Paula :) Com li deia també a xavier, coincidisc amb tu en que Carme s'ho mereix tot, per ser com és i per tots els moments que ha col·leccionat --i ens ha volgur mostrar-- durant tots aquests anys. Quant al pi, jo només m'he limitat a transcriure allò que em va semblar que contava, i posar-li de fons la veu de Maria del Mar Bonet (i el poema de Costa i Llobera) semblava també allò més natural ;) Gràcies de nou, una abraçada gran i visquen les oronetes!

      Elimina