Pròpiament riu

Havent estat trescant, les últimes setmanes, per la part de més amunt i la de més avall, era precís deixar-se caure també pel tram més conegut de la part alta del riu Vinalopó, on no sol faltar mai el cabal i on el canvi de paisatge no ha estat, per això, tan sorprenent. Però si que es nota, en l’aigua i la verdor, la bona temporada, i va estar un matí entretingut i divertit perquè el riu ha ocupat ací i allà trossos de senda i, al remat, anar fent camí en bona companyia i amb els peus a remulla, ara que el sol comença --massa prompte, pel meu gust-- a deixar-se sentir, sempre fa goig. I potser podria dir alguna cosa més d’aquests racons entranyables que m’estime especialment, com també del mateix riu que comença a viure com a rambla i que només ocasionalment arribarà a veure la mar de Santa Pola perquè li traiem abans l’aigua i la vida fent que s'esfilagarse en mil séquies. Però encara que siga un poc impropi després del que vaig dir l’altre dia dels blogs i d’altres xarxes, em perdonareu que hui em remeta simplement a les imatges, que no crec que valguen més que mil paraules però que tampoc van malament per deixar que aquestes últimes descansen una mica. I al remat, contradir-se a un mateix de tant en tant sempre m’ha semblat un exercici saludable. Bon cap de setmana!

D’ençà que vaig saber de Vangelis per primer cop --el pare d’un bon amic tenia gustos musicals un poc peculiars, i a sa casa igual s’escoltaven els Aphrodite’s Childs com Albedo o Spiral-- la seua música m’ha acompanyat en moltes èpoques de la meua vida, sobre tot en aquella fase adolescent de fascinació pels sintetitzadors, el rock progressiu i la New Age a la què, ho he de reconèixer, mai no he acabat de renunciar del tot. Gràcies, mestre, per tantes bones estones; estic convençut que el deu de la Música Electrònica, cosí germà del de la Biomecànica, t’haurà reservat un lloc de privilegi en el seu cel.