De roquers

Ja és ben cert que per a gustos, colors. Però convindreu que hi ha característiques i atributs que, en apareixer en la mesura i les proporcions oportunes, doten a qui les poseeix d'un atractiu innegable i pràcticament universal. Quan aquestes qualitats --no totes elles necessàriament tangibles-- es presenten, a més, juntes i harmònicament combinades, poden arribar a resultar simplement irresistibles. Potser és per això que, per a un botànic sensible, hi ha poques plantes que resulten més sexys que aquelles que reuneixen unes flors vistoses, un hàbitat roquer i una àrea geogràficament restringida. Entre els estudiosos i els aficionats, abunda qui s'ha deixat seduir apassionadament pels petrocoptis, els antirrhinum o les saxifragues. Però no són les úniques, perquè a les parets i cingleres de les serralades valencianes (i de la resta del país) sovintegen altres espècies que, en major o menor mesura, responen també a aquest estereotip. I, entre elles, hi ha una que tot just ha acabat d'alegrar els roquers cimers de Mariola, Benicadell o la Serrella amb la seua delicada floració: es tracta dels geranis (o caragols) de roca, que els biòlegs anomenen a hores d'ara Erodium saxatile però que durant molts anys ha estat coneguda també com a E. valentinum.

El caragol de roca és un parent molt pròxim dels populars rellotgets o agulles, que abunden en primavera en els nostres camps i marjades: els fruits inconfusibles, objecte de jocs infantils i als quals deuen el seu nom comú, en són un dels testimonis més evidents d'aquesta estreta relació. Però, a diferència d'aquells, E. saxatile és una planta perenne, amb les flors majors i que forma petites mates en medis rocallosos i muntanyers. Tot i que la seua àrea se centra en les muntanyes de l'Alcoià, el Comtat i les Marines, sembla trobar-se també en algunes localitats murcianes. En tot cas, l'espècie forma part d'un grup que arreplega altres formes relativament similars --i no sempre fàcilment distingibles des del punt de vista taxonòmic-- que prosperen en diferents serralades de la Península Ibèrica. Així, E. celtibericum (originalment descrit, com el mateix E. saxatile, per mossén Cavanilles) apareix en diverses muntanyes del Sistema Ibèric i té en Penyagolosa una de les seues principals localitats; E. cheilanthifolium és pròpia de les serralades Bètiques andaluses, mentre E. rupestre o E. crispum són endemismes restringits als Prepirineus i Montserrat, en el primer cas, i a l'Alt Empordà en el segon. E. glandulosum, finalment, s'estén pels Pirineus, la serralada Cantàbrica i el Sistema Ibèric. Diverses formes més o menys locals es troben encara subjectes a controvèrsia taxonòmica.

Fa un parell de setmanes, quan vaig fer aquestes fotos, les flors rosades dels caragols de roca esguitaven encara tots els racons de Montcabrer entre la indiferència general dels no pocs excursionistes que visitaven el cim; però no ha estat fins ara que he trobat una estoneta per parlar-ne. Perquè ja sabeu que a mi, parlar de plantes --fins i tot les que ni es beuen ni es fumen-- m'agrada, i em posa de bon humor. Però sobretot, perquè és evident que també jo sóc un d'aquells que ja fa anys que van sucumbir a l'encant subtil i tenaç de les plantes de roquer, encara que no a tothom li semblen igual de sexys. Serà que estic enamorat...

Carpe diem (ara en poder)

Els embulls, les reorganitzacions i els embolics de la faena i la seua rodalia, on encara queden moltes peces per encaixar i unes quantes incògnites –potser massa-- per aclarir. Els maldecaps de demanar altes, permisos i llicències imprescindibles per a la casa que espere poder ocupar en breu en els Camins al Grau de València. La bascosa calor diürna i, especialment, la nocturna, que més d’una nit --i més de dues-- ha convertit la son en una utòpica aspiració tan legítima com inassequible. Les periòdiques irrupcions dels histriònics i recalcitrants feixistes autòctons (i les reaccions, sospitosament tèbies, que segueixen despertant les seues agressions execrables en segons quins àmbits del poder, la política i la societat valencianes). Les molt més subtils però igualment tòxiques actuacions d’una colla d’hipòcrites desvergonyits que no dubten en seguir utilitzant la calúmnia, la manipulació i el sectarisme per acusar-nos precisament del que ells practiquen i, ja de pas, recordar-nos –en nom de la seua llibertat i les seues lleis-- que els nostres drets són menys importants que els seus… Entre unes coses i altres, el millor que pot dir-se d’aquesta setmana és que sembla que vol acabar-se, i no seré jo qui faça res per impedir-ho.

Han estat dies de contenció teologal en els que he fet esforços notables per mantindre, malgrat tot, una actitud prudent i constructiva; en què he hagut de tirar mà dels ja escassíssims vestigis de la meua confiança en el sistema, i en què he procurat no perdre totalment l'esperança que algú, en algun lloc remot de l'organigrama, conserve un poc de trellat i sàpiga el què està fent. Però com que tot això cansa molt, i tampoc no espere molt de la setmana que ve pel que fa a la majoria dels assumptes abans esmentats, he decidit que aquest cap de setmana quasi que em posaré terriblement frívol i empedreïdament hedonista, i a veure que passa. I dilluns que ve, si de cas, ja tornaré a pensar en el postero, que açò són quatre dies. I tres nits, diuen.

Desgana

Sempre que he de fer alguna cosa que sé que he de fer, però que m’estimaria més no haver de fer-la, em ve al cap la rotunda sentència amb que, quan era menut, es tancaven les discussions familiars al respecte. Indefectiblement, amb un posat greu, el pare o la mare silenciaven qualsevol conat d'insubordinació amb un taxatiu i irrefutable “Sense ganes va el moro a missa”. I encara que no entenguera quasi mai les causes de l’obligació (ni tampoc què pintaven els moros en tot açò: compteu que, d’Alcoi estant, això de moro té unes connotacions un poc especials, i jo m’imaginava històries estranyes de filaes que devien haver-se negat a entrar a l’esglèsia ves a saber per què) la conclusió era òbvia: si fins i tot el moro havia hagut d'anar a missa, era molt poc probable que a mi em quedara cap possibilitat d'escapar del deure que, per la raó que fóra, m'havia estat imposat.

Amb el pas dels anys vas entenent que, realment, hi ha “misses” de les que resulta difícil fugir. Encara que siguen un rotllo insuportable, que no abellisca gens ni mica i que, de fet –i per seguir amb l’analogia-- sigues un ateu reconegut i irreductible. A poc a poc, de forma quasi imperceptible, un (o una) va imposant-se les seues pròpies obligacions incòmodes i acceptant com a inevitables compromisos irritants i indesitjats. I ja siga per donar exemple, per evitar mals majors, potser per un sentit de la cortesia o de la responsabilitat no sempre fàcilment explicable (som animals socials i això ens imposa unes certes servituds), acabem fent a diari coses inútils, molestes i enutjoses que ens estimaríem més no fer. Coses què, a poc que hi pensem, estem segurs que no faríem --almenys, no en el moment i en la forma en què les acabem fent-- si tinguérem realment la possibilitat, la llibertat, de triar.
 

El problema és que a mi, quan he de fer alguna d'aquelles coses que crec que he de fer però que m’estimaria més no fer-les, em sobrevenen unes curiosíssimes regressions a la infància. I, com si fóra un xiquet, m'enfurrunye i m'empipe i m'agafa molt mal geni i, a més, se me'n van les ganes de dissimular-ho. Així que acabe anant a missa, però deixant tan clar que hi vaig sense ganes que potser, al remat, quasi hauria pagat la pena deixar-ho córrer... Abans, pensava que era simplement immaduresa i que ja aniria suportant-ho millor amb l'edat. Però vist que la cosa no sembla millorar, i que ja m'agafa més aïna granadet, comence a pensar que ha d’haver alguna cosa més. Perquè a veure, digueu-me: qui va decidir que el moro havia d'anar a missa?

Juliol

"L'estiu és desgavellat, desordenat, una temptativa d'intimitat fracasada"

Josep Pla, "El carrer Estret"

Un any més em fa la sensació que l'estiu, més que començar, ens ha assaltat. Com cada juliol, la seua llum rabiosa --sota la qual, com deia Pla, el cervell s'espesseix i la sensibilitat es desfibra-- ha tornat a irrompre sense clemència en carrers i sentits; davant la seua empenta irresistible, juny s'ha allunyat ràpidament, i agost a penes s'endevina en la distància. Però és només una impressió, perquè juny era ahir i el camí cap a l'agost, que ara encara sembla un viarany aspre i pedregós, es desvelarà cada cop més clarament i potser acabarà sent, fins i tot, amable. És estiu, i si s'ha d'acabar imposant el desgavell, tampoc som qui per resistir-s'hi... Bon cap de setmana!

Ja tocava

No deixa de ser curiós: aquests últims dies han estat moltes les persones –incloent-hi gent de procedència diversa amb la què he coincidit a Madrid—que m’han fet algun comentari sobre el recent ascens de l’Alcoyano a la Segona Divisió de la Lliga espanyola, altrament denominada (per raons que ignore) Liga Adelante. La qual cosa, a banda de ratificar que no dec ser un exemple de discreció pel que fa al meu lloc d’origen, reafirma també la reconeguda capacitat del futbol per fer visibles determinades realitats, fins i tot per a qui no demostra en general cap interés especial per un esport tan noble i viril. Per una vegada, el nom d'Alcoi ha aparegut, en els mitjans no domèstics (ni necessàriament esportius), lligat a una notícia positiva; tan banal com vulgueu, en última instància, però positiva. I només per això ja paga la pena, encara que haja hagut que tornar a explicar, una i altra vegada, la base històrica –no tan exagerada com vol fer creure la llegenda-- de la famosa dita de la moral.

És evident que retornar a la Segona Divisió, quaranta dos anys després d’abandonar-la, no ha estat tasca senzilla; i a més, l'ascens s’ha culminat, en els partits del play off, d’una forma brillant, contra equips complicats i amb un mèrit notable. A mi, que ja sabeu que a banda de tot m’agrada el futbol i que per raons òbvies considere l’Alcoyano el primer dels meus equips (Barça i Llevant són els altres dos), em sembla una magnífica notícia. És cert que fa anys que no puge al Collao, tret d’alguna ocasió comptada i especial, i no será fàcil que ho faça molt més en el futur. Però fins que vaig marxar a València, fa ja un grapat d'anys, vaig ser abonat i assidu del Gol B, sempre que es podia just davant del marcador "Dardo", primer de la mà de mon pare, després amb la colla d’amics. I guarde records inesborrables d’aquelles vesprades de diumenge entre fum de cigars, esbroncades als àrbitres i gotets de menta amb casera.

La qüestió és que hui, per primera vegada en molt de temps, puc parlar de l’Alcoyano obviant les referències a un passat remot i gloriós, a les temporades en Primera i els partits per a la llegenda. Tan de bo fóra només un (altre) símptoma que alguna cosa comença a canviar en el meu poble, i que ho fa per a quedar-s’hi. Però com diu l’amic Javier Llopis --sempre de paraula esmolada i aguda percepció-- no traurem les coses de context i ho deixarem on toca: l’Alcoyano està en Segona, el que va davant va davant, i qui vinga darrere, que amolle. Que ja tocava.

Fa lleig de dir, però reconec que he de fer un esforç notable per valencianitzar-li el nom a l’Alcoyano, i més encara per fer-ho amb el tradicional crit de guerra de Deportivo. Però com que hi ha fites irrenunciables i estic convençut que aconseguir-ho representarà –junt amb el dia que puguem sentir les Ambaixades en valencià—un avanç substancial en la normalització de la llengua, faig propòsit de referir-me, per sempre més i des d’ara mateix, al Club Esportiu Alcoià. Amunt, Alcoià, i molta sort en Segona!