"Malament, si les teues opinions no són conseqüència de les teues passions; pitjor encara, si les teues passions són conseqüència de les teues opinions". Joan Fuster



dimarts, 2 de març de 2010

El vent i la muntanya

La muntanya i el vent són amants d’antic. Conviuen des de sempre i no se’n amaguen. Una i altre es deuen mútuament una part substancial de la seua pròpia naturalesa, i per això s’accepten i s’adapten amb la naturalitat que dóna el que és essencial i inevitable. Com qualssevol amants de llarga trajectòria, quan un tercer s’hi acosta ha de parar atenció: no hi ha prou amb conéixer millor o pitjor a un, o a tots dos, s’ha de comptar també amb allò que n’hi ha entre ells, amb la seua relació que els completa i defineix, i que sovint els ultrapassa; que sol ser, en general, constant, persistent, tenaç i un poc ambigua; però també, ocasionalment, tensa i intensa, enganyosament previsible, potencialment destructiva.

Probablement no ha estat el millor cap de setmana per gosar interposar-se entre aquests amants: no era fàcil moure’s pels cims de Sierra Nevada, muntanya natzarí del sol (Sulayr) i de la neu (al Taly), però també del vent... Sense aplegar a extrems excepcionals, almenys per allà baix, les explosives previsions ciclogenètiques van complir-se, i per damunt dels tres mil metres les ràfegues de vent i la neu arrossegada amb força feien pràcticament impossible avançar sense que cada pas es convertira en un esforç insospitat. No hi va haver, per això, la satisfacció d’un cim que ja coneixiem però al qual ens abellia retornar. Almenys, la major part del grup va assolir –amb esforç—la Piedra de los Ladrones, poc més de cent vuitanta metres per sota del tossal del Cerro Pelado. Potser per sort, l’ira del vent no es corresponia amb l’actitud de la muntanya –ja sabeu que això passa de vegades amb els amants, que no s’estan de dur-se la contraria. Aquesta es va mostrar especialment benèvola, ens va estalviar el gel i ens va facilitar un descens que, d’altra forma, haguera estat un poc compromés per una ventada que anava a més i que omplia la carena de nuvols de pols de neu que s’arremolinaven a la capçalera del Alhorín. A la vesprada, i ja al refugi de Postero Alto –massa ple, massa humit, però refugi-- va vindre la pluja a acompanyar al vent, i la cervesa i els destrellats (imprescindibles) a acompanyar-nos a nosaltres. Diumenge, la previsió –un poc millor, però encara roïna—ens va dur a la propera Sierra de Baza, tot un descobriment per a qui sempre l’havia deixat de banda al passar per l’autovia, i que exigeix una visita més pausada als seus 2.269 m d’altitud i a la abrumadora diversitat de paisatges que travessen els seus senders.

En tot cas, és evident que va pagar la pena. Per provar sota aquestes condicions el material i les pròpies forces, per anar afegint experiència a cames i cap en previsió de fites més ambicioses, pel simple gust de caminar per la neu –perfecta—amb els crampons i el piolet, per compartir una estona diferent amb amics i coneguts. I, per suposat, pel paisatge impagable d’aquesta serralada única i solar a la què em sent estretament vinculat, que he recorregut en estiu i hivern, en solitari i amb companyia, i en la que he trobat (i deixat) trocets importants de la meua vida. Fins i tot les hores passades de més al refugi –a la muntanya no són gens estranys aquests confinaments forçats a la tenda o a cobert; però dissabte per la vesprada era impossible fins i tot sortir-ne a fer una volteta per la rodalia—van servir per avançar aquestes ratlles en la llibreteta de camp, i per avançar també (poquet, cal dir-ho) amb la relectura pendent des de feia temps de "La voz de los muertos" d’Orson Scott Card. I també per recordar, cervesa en ma i acudit en boca, aquells dies màgics al Kilimanjaro i a altres muntanyes i muntanyetes compartides amb els amics del Centre Excursionista Contestà, amb els què et trobes com a casa tot i ser del poble del costat.

I, junt amb tot això, ens tornàrem a preguntar, una volta més i sense cap resposta plenament satisfactòria, què és el que ens duu, a algunes persones aparentment molt diferents, amb feines, edats, forces i inquietuts tan diverses, a fer aquestes coses o a preferir-les sobre altres. Ens ho preguntàvem jo mateix i una companya d’altre grup que compartia refugi, mentre ens arrapàvem grotescament a la paret aguantant el fred i la pluja per fumar-nos –que ja té mèrit—un cigarret... "Què fem ací?" I parlant vaig recordar, mentre el vent es fumava el cigarret per nosaltres, un fragment de "Els Buddenbrook" de Mann que vaig enviar fa uns mesos a una persona a la que llisc, seguisc i admire i que ve un poc al cas:


"He aplegat a estimar el mar cada vegada més... Potser en altra època m’atragueren més les muntanyes, perquè estaven lluny d’ací. Ara ja no hi voldria anar per res del món. Crec que sentiria por i vergonya. Allí és tot massa atzarós, massa irregular, massa divers...; sense dubte, em sentiria massa inferior. Quin tipus de persones són les que prefereixen la monotonia del mar? Jo crec que són les que han passat molt de temps observant el seu laberint interior amb massa profunditat, de manera que l´únic que busquen, almenys en l’exterior que els envolta, és una cosa: uniformitat... (...) Els ulls que volen de cim en cim són ulls segurs, rebels, feliços, plens de ganes de viure, de fermesa i valor per a enfrontar-se a allò que es pose per davant; en canvi, davant la immensitat del mar que bressa les seues ones amb aqueix fatalisme místic i hipnòtic, hi ha una mirada ennuvolada, conscient i sense esperança que alguna vegada va albirar les fondàries del caos trist de l’existència. Salut o malaltia: ahí està la diferència important. Un escala amb empenta la meravellosa diversitat d’aquells paratges plens d’arestes, cims i precipicis per posar a prova la seua força vital quan encara no se’n ha consumit gens d’ella. Però s’estima més descansar en la infinita uniformitat del món exterior quan està cansat de l’absurd embull de l’interior".


La lluna plena va deixar-se veure uns segons entre els núvols que passaven. De seguida, va tornar a ploure amb força. Jo vaig pensar que, al mar, també l’estime. I me’n vaig encendre un altre.





Aquestes fotos no són d'enguany; la càmera va petar, em sap molt mal. Les de baix, si (gràcies, Xavi) encara que no es note molt el vent...




1 comentari:

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...