"Malament, si les teues opinions no són conseqüència de les teues passions; pitjor encara, si les teues passions són conseqüència de les teues opinions". Joan Fuster



dilluns, 14 de març de 2016

Al límit


Dalt, el cim del Carxe --altrament dit de la Madama--, a 1.371 m; baix, vistes des de la creu de Capurutxo, a 901 m. 

No ho havia previst així, però en posar-me a pensar-hi m'adone que les caminades muntanyenques d'aquest cap de setmana m'han portat, literalment, al límit. I fins i tot més enllà, perquè si la singular muntanya del Capurutxo de la Font de la Figuera no arriba a depassar per ben poc la fita amb les terres manxegues d'Almansa, l'esvelta serralada del Carxe és ja i amb tota propietat plenament murciana, per bé que la llengua que es parla als llogarets que l'envolten siga, encara avui, la nostra. De fet, feia ja massa temps que volia conèixer de primera mà aquelles contrades en les què el valencià desborda la ratlla del País i s'escampa cap a ponent per les planes de Iecla i Jumella, com feia temps també que tenia pendent pujar a una serra que, com el mateix Capurutxo, havia vist massa vegades des de la distància sense que fins ara s'haguera presentat l'ocasió de caminar-la. No pot dir-se doncs, que haja estat un mal cap de setmana: dos cims que mai no havia apujat fins ara, tots dos en companyia remarcable, amb camins de bona petjada i amb vistes esplèndides sobre paisatges de pi, vinya i espart. I coneixent un poc millor els límits, que mai no està de més...





Vistes, a l'esquerra, del Carxe i el seu entorn, i del Capurutxo a la dreta. Totes dues, serres d'interés ambiental remarcable --la primera, Parc Regional a Múrcia; la segona, amb una interessant microreserva de flora-- dels detalls de les quals potser diré alguna cosa en trobar un moment. O dos. 





6 comentaris:

  1. M'agraden aquests paisatges salvatges. I també el de la segona fotografia, on es veu el treball dels llauradors, que aprofiten la terra amb feixes escalonades gairebé fins el cim.

    ResponElimina
    Respostes
    1. També a mi m'agraden especialment aquests paisatges construïts, xavier: sense ells, i sense tot l'esforç de segles que amaguen, no és possible entendre el que som ara... Salut i moltes gràcies!

      Elimina
  2. Ja es veu que ets un gran coneixedor del territori. Mentre no arribis als límits... de les teves forces, a seguir trescant i que no quedi un pam de terreny per explorar!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Poc a poc van recuperant-se les forces, XeXu, així que pel moment, quant a límits, només els del país, que encara en queda molt per conèixer ;) Salut i una abraçada!

      Elimina
  3. uns límits que no són pas o no ho haurien de ser separadors , vull dir que ens uneixen llengua i cultura ....quin paisatge!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Les fites del sud del País són unes grans desconegudes, Elfree, i amaguen històries realment curioses. Com la dels colons valencianoparlants que s'hi van instal·lar a les terres murcianes del Carxe el segle XIX, o la de la vila de Cabdet, ara dins de Castella-La Manxa però històricament valenciana fins que Felip V la va annexionar a Villena... Els límits, en tot cas, sempre són construccions humanes, i fins i tot quan a banda i banda hi ha llengües i cultures diferents, faríem malament de veure'ls com a fronteres insalvables... Salut i moltes gràcies!

      Elimina

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...