Cims, colls i valls

A més de poder recórrer altres zones de l’Alt Atles que encara no havia trepitjat, i de conèixer un poc millor aquelles a les què ja hi havia estat, la ruta que ens proposava l’amic Pako Crestas per aquest últim viatge a terres amazigues em va atreure especialment per dos motius fonamentals: la possibilitat d’ascendir al presumpte quatre mil conegut a hores d’ara com a Iferouane, i poder veure de prop el llac d'Ifni, que vaig tindre ocasió d’albirar des de la distància quan vam ascendir fa uns anys al cim del Timesguida. Tots dos --Ifni i Iferouane-- se situen a l’est de la zona del Toubkal, en una àrea en general menys freqüentada per muntanyencs i caminants, i per tal de començar la caminada ens haguérem de desplaçar en vehicle primer fins a Amsouzart, on férem una primera nit en alberg i on tornaríem després camí del llac, i des d'alli fins al llogaret de Tizi n'Ougount, punt d'inici de la nostra caminada.

Des de les últimes cases de Tizi n'Ougount, i després de deixar enrere els esquifits bancals, un sender va ascendint entre savines pels empinats pendents fins guanyar finalment la carena de la muntanya. Va ser tot just en arribar-hi que una tempesta --amb algun llamp inquietant, aigua i calamarsa-- ens va dur a baixar ràpidament de cota per si de cas; a aquestes alçades, ja havíem perdut temporalment un dels integrants del grup, que va haver de tornar cap a Talate, i un altre va decidir acurtar per una drecera cap al lloc on havíem de fer nit, al costat de l’Azib n’Ouaraïne. Els quatre restants, a la vista que la tempesta no semblava anar a més tot i algun xàfec ocasional, decidírem seguir el camí inicialment previst, recuperàrem ràpidament l’altitud perduda i començàrem un trajecte en pujada suau però continua per terreny incòmode i pedregós; però en arribar a la capçalera de la valleta aigües avall de la qual s’havia instal·lat el nostre campament, amb les forces ja un poc justes i a la vista --llunyana encara, o això em va semblar llavors tot i trobar-nos ja quasi a 3.800 m-- del cim que tractàvem d'assolir, jo mateix vaig decidir també optar per la prudència i donar per finalitzat el meu intent. Deixe ens mans de Pako, que segur que en farà complida ressenya en el seu blog, el relat d’aquest últim tram que lamente molt no haver pogut fer, però que avance que va tindre com a resultat una nova constatació, GPS en mà, de que, a diferència del que indiquen els mapes més recents (els més antigues li n'atribuïen 4.001 m), l’altitud de l’Iferouane supera els 4.000 m. Caldrà que hi torne, doncs, i encara amb més raó...

Passada la nit i recuperades les forces al preciós emplaçament de l’Azib n’Ououraïne, amb l'única companyia del pastor que hi passa la temporada i els seus ramats, la següent etapa va començar amb una còmoda pujada fins al coll de Tizi n’ Ououraïne, en el camí de ferradura que uneix Amsouzart amb Azib Likemt i Tacheddirt; nosaltres, però, ens desviàrem cap a l’oest per descendir, també per un camí de bona traça, cap a Annsfioune i la vall de Tissaldaï, i des d’allí, per la pista que voreja el riu Tisgui, tornar en direcció cap a Amsouzart. No hi arribàrem, en aquesta ocasió, fins al poble en el què ja havíem passat la primera nit, perquè per anar fins al llac cal desviar-se, encara per carretera, cap a l'oest, fins arribar al llogaret de Tirhaltine, on acaba aquella i comença la pujada a l’imponent talús rocallós que tanca la vall ocupada pel llac. La pluja, que ens acompanya de tant en tant al llarg del trajecte, és ara benvinguda: refresca l'ambient i mata la pols, i totes dues coses s'agraeixen. 

Amb el grup de nou complet a partir de Tirhaltine, i sorpresos per la presència de nombrosos policies --els guies ens assabentem que un jove havia desaparegut al llac un parell de dies abans, i la recerca encara no havia donat resultat-- encetàrem la senzilla pujada cap al coll que ens separa del llac, des dalt del qual s'albira una perspectiva impressionant de la fondalada ocupada per les aigües i vorejada per imponents parets de roca. Encara havíem de vorejar el llac pel nord fins arribar a les cabanes de pastors --algunes d’elles habilitades, com sol ser habitual en les zones més freqüentades de la serralada, com a botigues de begudes per als visitants-- en les quals passaríem la nit; no podem evitar pensar, mentre el sol es pon rere les muntanyes, en el jove desaparegut a les aigües del llac, però la màgia de l’indret, tot i que no tan solitari com aquell del què veníem, és innegable, i només la possibilitat de poder estar allí, com he sentit tantes altres voltes, em sembla un autèntic privilegi.

El llac d’Ifni, que té a hores d’ara unes 35 hectàrees de superfície i, segons ens diuen, uns setanta metres de fondària màxima, ha d'haver conegut sense cap dubte èpoques millors, quan el que a hores d'ara és un extens i inhòspit pedregar que s'estén cap a l'oest devia trobar-se també sota les aigües. Nosaltres recorreguérem aquesta plana abans d’endinsar-nos en l'estreta i empinada vall de l'Assif n' Moursaïne, a través de la qual i després de salvar un desnivell de 1.350 m --el camí, apte també per a les mules, va salvant amb un hàbil traçat de vegades inversemblant els pendents, a trams ben notables-- arribàrem al pas de Tizi n’Ouanoums. Tal i com ens va passar pràcticament en tots els dies anteriors, a penes vam poder parar uns minuts al capdamunt del coll perquè la pluja començà de nou a caure, i encara quedava una estona de baixada --ràpida i per bon camí, però-- fins al ja familiar refugi del Toubkal i, amb ell, a una altra forma de viure la muntanya ben diferent de la calma, el silenci i la solitud que ens havien acompanyat en molts dels nostres recorreguts dels dies anteriors. Però d'això, i d'algunes altres coses que he pogut aprendre sobre aquestes muntanyes fascinants i els seues tenaços habitants, em deixe pendent parlar-ne una altra estona. 

Tal i com m'ha passat en altres ocasions, i com que no compte ara com ara amb cartografia fiable i adequada, he dubtat molt sobre els topònims amazics dels llocs recorreguts; estic segur que sabreu disculpar-me les errades, que compte amb anar resolent a mesura que milloren les meues fonts. I deixeu-me també que diga que, una volta més, un dels millors records que m'emporte de la ruta és, sense cap dubte, la gent amb la qual he tingut la sort de fer-la: els nostres guies Ibrahim i Osman, els cuiners i encarregats de les mules que ens van acompanyar, i sobretot Pako, ànima com sempre del grup, Joanmi, Julián, Yana i Pau; companys, ha estat un autèntic plaer. 

 

Reiniciar-se

Una volta més, la collita de vivències, aprenentatges i experiències ha estat àmplia i generosa, però ja sabeu, si fa no fa, com sol anar açò: acabat pràcticament de tornar de nou de l'Atles, amb la motxilla encara a mig desfer i el cap ple d'imatges i records, m'hauré de prendre un poc de temps per posar ordre en tot allò vist i viscut abans de poder deixar-ho escrit. Ja hi haurà temps, doncs, de parlar dels camins recorreguts, les muntanyes corprenedores, els paisatges esquerps i captivadors i la gent extraordinària, d'allà i d'ací, amb la què he tingut de nou la sort de compartir els dies i les nits per terres amazigues. Demà, a l'espera de la pròxima tongada de vacances, caldrà tornar a la faena, però no volia deixar de dir que ací estem de nou i de tornada, i amb plena voluntat de reinici, perquè amb freqüència res no descansa tant com cansar-se bona cosa.

La muntanya florida

        

        "L'atenció constant de l'entorn i de nosaltres mateixos ens permet esdevenir part del tot. Experimentem el paisatge de manera visual, acústica i sensorial alhora. Els paisatges molt oberts possibiliten una visió de conjunt, una llambregada des del cim, per exemple, o des d'un pujol en la immensitat de la sabana. Els éssers humans cerquem la visió de conjunt, volem prendre mesures. 

        Les muntanyes, tan immensament més grans que nosaltres --el món és baix, petit com una miniatura--, tenen quelcom sanador. Potser no quan s'hi puja al límit de les pròpies forces, quan es fa escalada extrema o quan la por ens supera, però si quan la curiositat ens porta per camins tot respectant la nostra resistència". 

Reinhold Messner, "Salvem les muntanyes".

Hi ha moltes formes de viure la muntanya. A mi mateix, per exemple, segueix atraient-me la possibilitat de fer algun cim si es troba a l’abast de les meues capacitats físiques i tècniques, i de fet no es estrany que aquest siga el motiu principal de moltes de les meues eixides a serralades més o menys llunyanes. Però ja he dit també altres vegades que no concebisc la meua relació amb la muntanya sense tractar de conèixer millor els aspectes naturals, culturals i patrimonials de les zones que recórrec, la qual cosa no sempre és fàcil de compatibilitzar quan es tracta d’afrontar reptes físicament més exigents per distància o per dificultat. La recent eixida al Pirineu aragonès, sense poder-se qualificar en absolut com un passeig --a més de les distàncies i els desnivells, els trajectes d’alta muntanya solen incloure trams per tarteres i pedregars que fan de mal caminar--, si que em va permetre dedicar un poc més d’atenció a tot allò que anava eixint-nos al pas al llarg del camí: és, aquesta, una època especialment propícia per gaudir de la bellíssima flora pirenaica, i tot i que sempre al ritme de la marxa i sense cap ànim sistemàtic, almenys vaig tindre l’oportunitat de veure no poques espècies característiques d’aquests medis. I a més, vos he de confessar que hi ha moments que parar un moment a admirar el detall d’una planteta o a buscar l’enfocament més adequat per a una foto, resulta especialment oportú. Quan les costeres s’empinen un poc massa, per exemple.

Alguns exemples de la muntanya florida que ens trobàrem. De dalt a baix: Aconitum napellus, Lilium martagon, Dactylorhiza maculata, Rhododendron ferrugineum, Sempervivum montanum, Pinguicula grandiflora, Gentiana burseri, Gentiana sp, Veratrum album i un parell de gitanetes (Zigaena filipendulae) sobre les flors d'una Scabiosa, probablement S. columbaria.

El nostre recorregut, que ja vaig dir l’altre dia que resseguia el traçat del GR-11, va començar remuntant la vall de Vallhiverna (una pujada de prop de mil quatre-cents metres des del Pla de Senarta fins al coll, a 2.732 metres, que la tanca per l’oest) per arribar, després un curt però empinat descens, fins al refugi de Cap de Llauset, bastit en un preciós enclavament a 2.425 metres i on férem nit. La segona jornada, i tret d’una curta ascensió des del refugi fins al Coll dels Estanyets (2.524 m), consisteix bàsicament en un llarg descens a través de les pletes dels estanys d’Angliós i la vall de Salenques fins acabar, després de travessar una preciosa fageda, a l’Embassament de Baserga. Pràcticament tot el recorregut transcorre pel Parc Natural de Posets-Maladeta, amb uns valors ambientals i paisatgístics extraordinaris i amb representacions remarcables de la flora i la fauna que hi viu en aquesta part axial del Pirineu. I per cert, i parlant de cims i de muntanyes: si no hi ha cap imprevist, demà i durant uns dies marxe de nou cap a l’Atles, on espere poder completar algun dels quatre-mils que encara tinc pendents, però on compte sobretot amb tornar a gaudir dels seus paisatges i de l’hospitalitat de la gent que els habita. Ja vos contaré, segur, a la tornada.

Afectes

De la mateixa manera que hi ha llocs amb els quals, per una causa o per una altra, hom estableix amb facilitat un lligam estret i singular, n’hi d’altres que malgrat comptar també amb mèrits innegables, no reïxen a despertar-nos aquest sentiment de proximitat o afecte. A mi em passava això amb el conjunt de tombes excavades a la roca que apareixen a les proximitats del Mas del Pou, al municipi mariolenc d’Alfafara, i la veritat és que no sabria dir molt bé per què. Potser fora per la limitada i un poc confusa informació científica que coneixia sobre el jaciment, per les diferents interpretacions que se’n van anar fent d’ell (incloent-hi la pintoresca adscripció popular “fenícia” sota la qual les vaig conéixer, fa ja molts anys), o per la idea un poc extravagant --la ignorància és molt atrevida, però la meua pot arribar a ser temerària en ocasions-- de què els buits excavats a la roca podrien tindre un altre origen més prosaic, com ara una pedrera; però el cas és que durant molt de temps no he prestat massa atenció a aquesta zona, i això a pesar del meu reconegut interés per la història i l’arqueologia en general, i per la de la meua terra en particular.

L’altre dia, en baixar del mas de Mossèn Gregori i després de molts anys sense acostar-m’hi, decidírem fer una ràpida visita al jaciment. I he de dir que em va sorprendre, i molt, la diferència entre allò que vagament recordava i la realitat del que vam poder veure sobre el terreny. De tornada a casa, i mogut per aquest interès renovellat per un indret que em va semblar, aquesta volta, suggeridor i intrigant, em vaig afanyar a actualitzar també la informació disponible al respecte, la qual cosa em va portar al magnífic treball de Ricardo González Villaescusa sobre el món funerari romà al País Valencià, al qual vos remet si teniu interès en aquest tema. Val a dir, en tot cas, que de les prospeccions dutes a terme per aquest investigador, com també de la seua anàlisi dels escassos materials recuperats per Camilo Visedo el 1947 i conservats al Museu Arqueològic d’Alcoi (dos anells i fragments de ceràmica), se’n conclou que el jaciment del Mas del Pou correspondria amb tota probabilitat a un àrea d’enterrament que podria datar-se en els segles VI i VII, delimitada per un mur de tancament perimetral i formada per almenys 63 sepultures excavades totalment o parcialment sobre la roca i orientades cap a ponent.

És possible que una futura excavació del jaciment (González Villaescusa parla del seu sector central, on no hi ha sepultures visibles però on podrien haver-se’n conservat soterrades) i la prospecció sistemàtica del seu entorn puguen oferir algun dia noves dades sobre la necròpolis i sobre el nucli o nuclis de poblament que se n’associaren, i per extensió sobre una època de la qual es disposa, especialment a aquestes comarques, de molt poca informació. Pel moment, allò segur és que la meua percepció sobre la necròpolis del Mas del Pou, un poc ambigua fins ara, ha canviat definitivament; i ja em va bé que siga així perquè, si bé es mira, replantejar-se de tant en tant què (o qui) mereix realment el nostre afecte, no deixa de ser una pràctica francament recomanable.

Els rastres que els humans han deixat sobre la roca en diferents períodes històrics (pintures, per suposat, però també gravats i petroglifs, sepultures, canals i cocons, coves artificials i altres estructures comparables) solen tindre en comú la limitació del context arqueològic que se'ls associa i, en conseqüència, les dificultats no solament per a interpretar-los sinó també i amb freqüència per assignar-los una cronologia fiable. Aquesta és una situació habitual pel que fa a les necròpolis rupestres, molts escasses al País Valencià però freqüents en altres àrees de la Península Ibèrica, per bé que a hores d’ara se sol acceptar que la majoria d’elles correspondrien bé a l’època tardoromana (S. V-VII), bé a l’altmedieval (S. VIII-X). No és estrany, a més a més, que en molts d’aquests jaciments --i també en el Mas del Pou-- no es coneguen els nuclis de poblament que s’hi vincularien, la qual cosa, junt amb l’espoli al qual han estat sotmesos des de segles enrere, i en molts casos el seu aprofitament posterior per a extraure pedra per a altres usos, dificulta notablement el seu estudi i la seua interpretació. Però també els fa, si més no des del meu punt de vista de profà, especialment evocadors.

Pedrera a Fageca, probablement dedicada a l’extracció de pedres per a fer ruglons i batedors.