Records de muntanya

La intenció era "tornar ben prompte", escrivia ací mateix aquell maig del 2011 després que el mal oratge ens privara de fer cim. I, entre unes coses i altres, el "ben prompte" va haver d'esperar més de huit anys... Entre mig, un parell de vegades s'havia presentat la possibilitat de tornar al Toubkal --el Tugg Kal dels amazics-- sense que les circumstàncies ho permeteren. Fins la tardor de l'any passat, quan es van ajuntar la possibilitat d'uns dies lliures al treball, una necessitat imperiosa de posar terra pel mig per aclarir les idees, i una d'aquelles propostes que trobes per casualitat a la xarxa i a les que quasi mai fas molt de cas... fins que els en fas. El resultat, tot plegat, van ser uns dies extraordinaris que van anar molt més enllà de complir amb l'aspiració, llargament ajornada, d'ascendir els 4.167 m del cim més alt de l'Atles: pels altres paratges i cims recorreguts, alguns d'ells també molt a prop o per damunt dels 4.000 m, com la fascinant planícia de Tazarhart (3.980 m) o els pics dels Afella (4.040  i 4.043 m), el Ras (4.083 m) o el Timesguida (4.089 m); per la ruta escollida per a ascendir-los (tret del Toubkal, al qual pujàrem per la coneguda i concorreguda ruta clàssica des d'Imlil i el refugi des Mouflons, la resta els vam encarar des de la capçalera de la impressionant vall de n'Ouanoukrim, amb l'única companyia d'algun pastor amazic que pasturava els seus ramats a les remotes cabanes d'Azib Iouzaguer). Però sobretot, per la gent amb la què vaig tindre la sort de compartir aquells dies, des de l'il·lustre Pako Crestas --organitzador del viatge, alpinista experimentat i enamorat d'aquelles terres i la seua gent--, els guies i demés personal del terreny que ens va acompanyar, i molt especialment el grup d'agosarats muntanyencs que ens hi vam aplegar, majoritàriament sense conèixer-nos prèviament, per viure una experiència  difícil d'oblidar; companys, companyes, si llegiu açò, abraçades-abrazos-apertas.

Ara, poc més d'un any després, quan tornar a fer segons quins viatges es presenta com a mínim com una possibilitat incerta, he recordat aquells dies, caminant pels cims i les valls de l'Atles, sense ni tan sols imaginar que un virus ens havia de trasbalsar la vida poc temps després. I  he pensat que, a desgrat de les ganes de tornar algun dia a aquelles terres --potser, a partir d'ara, caldrà pensar en "prompte" també d'una altra forma-- fins i tot si haguera sabut llavors que potser no hi podria tornar-hi en molt de temps, no hauria gaudit més del que ho vaig fer.

El virus ens ha canviat la vida a tots, és cert, però és evident que a alguns més que a altres. Per a gent com jo, són "ganes de tornar"; per a qui es guanyava la vida amb activitats de muntanya com aquestes, ací i allà, és molt més que això.  I hui, Dia Internacional de les Muntanyes --dedicat, enguany, a la biodiversitat, però amb una atenció especial, com sol ser habitual, al paper que la gent de muntanya té en la seua preservació-- és bon moment per recordar-ho. Tan de bo les coses milloren aviat, per ells, per tots.