Aitana, de nou

Qualsevol raó és bona per tornar al sostre de Diània. O, més propiament, quasi al sostre, perquè els  1.558 metres del vèrtex de l'Aitana segueixen reclosos dins el recinte militar que solla i ocupa les altures de la serra. Aquesta vegada --ja s'havia dit fa uns dies-- es tractava de recordar el Dia Internacional de les Muntanyes, junt amb companys i companyes d'altres col·lectius excursionistes repartits per diversos cims del migjorn. I, des d'ells, llançar a les ones  un missatge per la conservació de les àrees muntanyenques de tot el món, i dels drets de la gent que hi viu. Al capdvall, poc més que un pretext oportú per tornar-se a calçar les botes i deixar-se dur, una volta més, per senderes i paratges  recorreguts mil vegades, però als quals sempre fa la sensació (ho recordava fa molt poc) que coneixem per primera vegada. I tornar cara a llevant, amb la mar obrint l'horitzó... Com es pot enyorar tant, la mar, tenint-la tan a prop? O serà, precisament, per això?