Rastres d'humanitat

En realitat, el tema ve de prou lluny, per bé que ha estat una notícia que ha corregut fa uns dies --després vos ho explique-- qui l'ha reviscolat. Deixeu-me, però, que ho pose en context: el paratge conegut com El Salt, al terme municipal d'Alcoi, alberga un important jaciment en el qual s'ha documentat la presència de grups de caçadors-recol·lectors neandertals que l'ocuparen, de forma intermitent, durant un període que s'estén almenys entre els 60.000 i els 43.000 anys abans del present. Descobert el 1959 i excavat de forma sistemàtica des de 1986, les condicions del jaciment, protegit per l'espectacular formació de travertins que li dona nom, han permès recuperar nombroses restes, des de ferramentes de pedra fins a sis dents pertanyents aparentment a un mateix individu d'Homo neanderthalensis. 

La rellevància del jaciment, però, es deu sobretot a les excel·lents condicions en què s'hi han conservat materials poc freqüents en altres enclavaments comparables, com ara fogueres de campament, restes d'activitats de caça i recol·lecció, evidències de la manipulació i preparació dels aliments i, fins i tot, excrements (el que els arqueòlegs i paleontòlegs anomenen "copròlits") que han contribuït a reconstruir aspectes fins ara inèdits de la vida d'aquests grups. Precisament l'anàlisi d'aquests copròlits mitjançant la tècnica anomenada cromatografia gasosa-espectrometria de masses va permetre identificar biomarcadors inequívocament vinculats a la ingesta de vegetals per part dels neandertals, en contra de l'opinió habitualment acceptada que els atribuïa una dieta exclusivament (o quasi) basada en la carn; l'estudi, dirigit per Ainara Sistiaga, es va publicar el 2014 en la revista Plos One, i va assolir certa repercussió en la premsa de tot el món.

Reconstrucció d'un neandertal, de la xarxa

Probablement, l'apassionant camp d'estudi de les caguerades fossilitzades de neandertal a penes hauria superat l'àmbit estrictament acadèmic si no fora perquè, fa unes setmanes i en el que sense dubte constitueix un meritori exercici de periodisme d'investigació, un diari d'abast provincial va publicar una llista dels rècords mundials, d'idèntic abast territorial, recollits en el famós (i cada volta més difícil de qualificar) Llibre Guiness; i ves per on que, junt amb la marca, recentment obtinguda per la capital provincial, de les figures de Betlem més altes del món (motiu últim del treball d'investigació en qüestió), hi apareixen altres notables assoliments dels ciutadans alacantins --de la província, per suposat-- que van des de l'hamburguesa més llarga del món fins al major torneig de dards electrònics... o, i d'ací tota la història, "la caca humana más antigua" (cite literalment el titular de la notícia; el Llibre l'anomena "Oldest human faecal matter"), que com haureu deduït correspon, en efecte, als cagallons paleolítics del Salt.

Reconec, però, que una volta superat el primer i comprensible impacte, la notícia i allò que l'envolta em va fer pensar. Primer, en el paper que coses tan aparentment superficials --quan no directament estúpides-- com això dels "rècords mundials" poden tindre com a eina de difusió: no crec que molta gent se n'assabentara en el seu moment de la publicació o les repercussions de "The Neanderthal Meal: A New Perspective Using Faecal Biomarkers"; però no deu quedar molta gent, al menys a la meua comarca, que --gràcies també a la premsa generalista, tot siga dit-- no sàpiga ara això de la "caca més antiga del món" i pot ser, fins i tot, que a algú li haja picat la curiositat i s'anime a acostar-se a la pròxima jornada de portes obertes al Salt. Però el que m'ha tingut un poc més capficat és la inequívoca i indiscutida filiació humana que es fa de les femtes neandertals, atribució que pel que he vist es dona també en altres llocs --com ara en aquesta pàgina del Museu Arqueològic d'Alcoi-- i que, des del meu punt de vista, té implicacions interessants i que van més enllà de l'àmbit purament semàntic. 

És cert que, a hores d'ara i gràcies a les nombroses investigacions dutes a terme en els últims temps, la imatge que tenim dels neandertals està molt lluny dels antics tòpics que els reduïen a una condició pràcticament animal. Aspectes com l'organització social, el pensament simbòlic o fins i tot l'existència d'algun tipus de llenguatge, tot i ser objecte encara de polèmica entre els especialistes, semblen situar-los molt més a prop de nosaltres del que fa un temps hauríem sospitat. Però per altra banda, l'opinió majoritària entre el món científic és que el que ara anomenem neandertals eren membres d'una espècie distinta a la nostra, per bé que íntimament relacionada a través d'un avantpassat comú i susceptible, com han demostrat els estudis genètics, de produir híbrids entre totes dues. Eren, doncs, humans els neandertals, o aquest qualificatiu hauria de reservar-se per als membres de la nostra mateixa espècie? Si estenem el concepte d'humà als neandertals, ho serien també la resta dels representants del gènere Homo (i, per tant, les seues respectives caques)?

Algunes espècies del gènere Homo. De la xarxa.

Ara com ara, no tinc una resposta clara a aquesta qüestió. He fet una ullada a alguns dels llibres que tinc a mà i que tracten dels neandertals en particular i de l'evolució del gènere Homo en general i la seua terminologia és habitualment ambigua i poc aclaridora. Pääbo, responsable de la primera seqüenciació completa d'un genoma neandertal, els qualifica a voltes com una "especie humana extinguida" per a referir-se poc després al seu ADN com a "no humano". En canvi Arsuaga, en "La especie elegida", s'hi refereìx a Homo sapiens i H. neanderthalensis com "dues espècies humanes intel·ligents", en la mateixa línia que Harari, que en el seu imprescindible "Sapiens" es mostra molt més clar al respecte: "Estem acostumats a pensar que nosaltres som els únics humans, perquè durant els últims deu mil anys la nostra espècie ha estat efectivament l'única espècie humana que hi ha hagut, però el veritable significat de la paraula humà és 'animal que pertany al gènere Homo', i abans hi havia moltes altres espècies d'aquest gènere a part de l'Homo sapiens".

Si he d'escollir, em sent còmode amb la proposta taxonòmica de Harari --que siga el gènere Homo qui defineix el caràcter d'humà, i no l'espècie sapiens--, tot i assumir que, d'aquesta forma, la continuïtat del rècord mundial a Alcoi no pot arribar molt lluny: amb moltes més opcions d'humans caganers deixant caure ací i allà els seus rastres d'humanitat, és qüestió de temps que algú trobe una bonyiga d'Homo erectus, d'Homo habilis o de qualsevol altre Homo ancestral, que supere la marca per desenes o centenars de milers d'anys. I, en tot cas, tampoc estic segur de que la idea d'una humanitat expandida siga encara àmpliament acceptada: només cal una ràpida consulta als diccionaris per confirmar-ho. Més tard o més d'hora, però, caldrà acordar, i generalitzar, una definició d'humà que, més enllà de les eventuals implicacions filosòfiques, ètiques i fins i tot terminològiques (caldria veure com definir, llavors, "humanitat", "humanisme" i encara "persona", per exemple...) s'adapte als avanços científics i als canvis en la nostra pròpia percepció sobre el lloc que ocupem realment com a espècie vivent: "nosce te ipsum", va escriure lacònicament  Linné quan va descriure el gènere Homo, i sembla que encara no ho hem acabat d'aconseguir.  

Incidentalment: pel que vist en els treballs publicats, els copròlits neandertals (o el que queda d'ells) són més aviat poc aparents. Res a veure --jutgeu vosaltres mateixos-- amb l'esplèndid exemplar de Lloyds Banks; segur que els milers d'anys de diferència entre uns i altre ha d'influir, però ja se sap que els víkings, quan s'hi posaven, s'hi posaven...