"Malament, si les teues opinions no són conseqüència de les teues passions; pitjor encara, si les teues passions són conseqüència de les teues opinions". Joan Fuster



dijous, 10 de desembre del 2020

Records de muntanya


La intenció era "tornar ben prompte", escrivia ací mateix aquell maig del 2011 després que el mal oratge ens privara de fer cim. I, entre unes coses i altres, el "ben prompte" va haver d'esperar més de huit anys... Entre mig, un parell de vegades s'havia presentat la possibilitat de tornar al Toubkal --el Tugg Kal dels amazics-- sense que les circumstàncies ho permeteren. Fins la tardor de l'any passat, quan es van ajuntar la possibilitat d'uns dies lliures al treball, una necessitat imperiosa de posar terra pel mig per aclarir les idees, i una d'aquelles propostes que trobes per casualitat a la xarxa i a les que quasi mai fas molt de cas... fins que els en fas. El resultat, tot plegat, van ser uns dies extraordinaris que van anar molt més enllà de complir amb l'aspiració, llargament ajornada, d'ascendir els 4.167 m del cim més alt de l'Atles: pels altres paratges i cims recorreguts, alguns d'ells també molt a prop o per damunt dels 4.000 m, com la fascinant planícia de Tazarhart (3.980 m) o els pics dels Afella (4.040  i 4.043 m), el Ras (4.083 m) o el Timesguida (4.089 m); per la ruta escollida per a ascendir-los (tret del Toubkal, al qual pujàrem per la coneguda i concorreguda ruta clàssica des d'Imlil i el refugi des Mouflons, la resta els vam encarar des de la capçalera de la impressionant vall de n'Ouanoukrim, amb l'única companyia d'algun pastor amazic que pasturava els seus ramats a les remotes cabanes d'Azib Iouzaguer). Però sobretot, per la gent amb la què vaig tindre la sort de compartir aquells dies, des de l'il·lustre Pako Crestas --organitzador del viatge, alpinista experimentat i enamorat d'aquelles terres i la seua gent--, els guies i demés personal del terreny que ens va acompanyar, i molt especialment el grup d'agosarats muntanyencs que ens hi vam aplegar, majoritàriament sense conèixer-nos prèviament, per viure una experiència  difícil d'oblidar; companys, companyes, si llegiu açò, abraçades-abrazos-apertas.


Ara, poc més d'un any després, quan tornar a fer segons quins viatges es presenta com a mínim com una possibilitat incerta, he recordat aquells dies, caminant pels cims i les valls de l'Atles, sense ni tan sols imaginar que un virus ens havia de trasbalsar la vida poc temps després. I  he pensat que, a desgrat de les ganes de tornar algun dia a aquelles terres --potser, a partir d'ara, caldrà pensar en "prompte" també d'una altra forma-- fins i tot si haguera sabut llavors que potser no hi podria tornar-hi en molt de temps, no hauria gaudit més del que ho vaig fer.




El virus ens ha canviat la vida a tots, és cert, però és evident que a alguns més que a altres. Per a gent com jo, són "ganes de tornar"; per a qui es guanyava la vida amb activitats de muntanya com aquestes, ací i allà, és molt més que això.  I hui, Dia Internacional de les Muntanyes --dedicat, enguany, a la biodiversitat, però amb una atenció especial, com sol ser habitual, al paper que la gent de muntanya té en la seua preservació-- és bon moment per recordar-ho. Tan de bo les coses milloren aviat, per ells, per tots.






6 comentaris:

  1. Un viatge força interessant i (per a ser "casual") sembla que et va sortir rodó. Molt bones fotos ens has mostrat, apropant-nos una mica a aquestes alçades, impossibles per a mi. Gràcies!

    Aferradetes i salut!

    ResponElimina
    Respostes
    1. La veritat és que si que va ser rodó, lluna... No és la primera volta que m'apunte a un d'aquests grups oberts per pujar alguna muntanya --ho vaig fer, per exemple, per pujar a l'Elbrús, al Caucas-- però sempre hi havia anat amb algú conegut. És cert que, en general, la gent que s'estima fer aquestes coses ja té d'entrada un punt a favor, però entre la bona gent, les ganes que tenia de cims i aquelles terres, que m'encisen, va ser un viatge per recordar... Salut i abraçada!

      Elimina
  2. Uaaa, que brutal! Ja sabia que a l'Atlas hi ha muntanyes de més de 4000 metres, però a diferència dels Alps, que són més famosos per les nostres terres, no coneixia a ningú que hi hagués anat. Quines ganes me n'has fet venir, no he he fet mai cap 4000 i em faria il·lusió. Aquest estiu m'he fet un fart de coronar 3000, però encara queden molts reptes per davant!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Molt recomanable, XeXu: m'ho vaig passar en gran; si tens ocasió --tan de bo que això de viatjar no es faça esperar massa-- paga la pena, i amb la gent de catalonia-trekking, grans coneixedors de la zona, un luxe afegit. Segurament, els teus tres mils són tècnicament molt més complicats que els cims que férem allà baix, així que tampoc està gens malament ;) Jo enguany em quedaré amb poc més de dos mil de sostre, però per a com ha anat l'any quasi que ja em val; al que ve millor, segur. Salut i muntanya!

      Elimina
  3. Quina enveja que em feu, aquests muntanyencs de grans alçades!
    Un reportatge molt bonic.
    I sí! Esperem que es vagi arreglant la situació i tothom pugui tornar a treballar en lea sevea coses i a viatjar els que en tinguin ganes...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Reconec la meua debilitat per aquelles terres, Carme, i els amazics em semblen un poble fascinant. Quant a les muntanyes, cara amunt --i amb paciència-- encara em defense, però cada volta em costa més baixar: pels genolls un poc, però també pel cap, que és sovint qui més em frena...

      Que tot millore prompte, en efecte, i que comence millorant per qui més ho necessita. Salut i abraçada!

      Elimina