Espuña per fi

Fins i tot deixant de banda totes aquelles que no tinc més remei que considerar, per una causa o altra, com a fora de les meues possibilitats, la llista de muntanyes que aspire a poder conèixer algun dia és encara notablement extensa. No deixa de ser cridaner, però, que en aquesta llista hi figuren no poques serres que, tot i resultar-me més aviat accessibles (per característiques o per proximitat, posem per cas), no he trobat encara el moment de pujar o de recórrer. És el que em passa, sense anar més lluny, amb la pràctica totalitat de les muntanyes de la veïna Múrcia: potser ha estat per la presumpció de que allò que hi trobaria ha de ser relativament similar al que ja conec de moltes serres valencianes, o bé perquè no és estrany que tendim a deixar de banda precisament allò que ens queda més a mà, amb la idea de que no han de faltar les oportunitats d’anar-hi; però el cas és que, a poc que hi pense i deixant de banda la visita --bastant recent, per altra banda-- a la singular serra del Carxe i a les terres de parla valenciana que queden als seus peus, el meu contacte amb les muntanyes murcianes s’ha limitat fins ara a veure-les des de la distància, molt sovint de camí cap a altres cims de més renom, i a renovar cada vegada que això passa el propòsit de que algun dia hauria de fer compte d’acostar-me.

De la Sierra Espuña, que és una de les muntanyes que es troben en aquest cas, n’havia llegit ja i des de feia temps unes quantes coses: molt coneguda pel colossal projecte de reforestació que s’hi va dur a terme, des de finals del segle XIX, sota la direcció de l’enginyer Ricardo Codorniu (qui també va intenvindre, junt amb Francisco Mira, a les plantacions a les dunes que amenaçaven al poble de Guardamar del Segura) i amb molts paral·lelismes amb altres actuacions dutes a terme en terres valencianes per la mateixa raó i en la mateixa època, sabia també de l’interès muntanyenc dels seus abruptes paisatges i del valor excepcional de molts dels seus ecosistemes i de les espècies que alberguen, raó per la qual compta amb diverses figures de protecció. Espuña va ser també el lloc on el 1970 s’hi van introduir –per motius bàsicament cinegètics-- els primers arruís de la Península, des d’on han anat estenent-se a moltes altres serralades de la vessant mediterrània ibèrica. Amb tot això, a poc més de dues hores de cotxe des de casa, i amb l’al·licient afegit d’uns cims que superen els 1.500 metres, quan finalment s’ha presentat l’oportunitat de conèixer-la sobre el terreny, era pràcticament impossible deixar-la córrer.

Al remat, ha estat només un tast, però he de dir que la muntanya ha complert sobradament totes les expectatives. Sense eixir, en aquesta primera ocasió, dels itineraris més freqüentats, i renunciant al cim principal de la serra (el denominat Morrón de Espuña, de 1.583 m) per les instal·lacions militars que l’ocupen i que l’agermanen, lamentablement, amb l’Aitana, Tramuntana i tantes altres, la passejada va recórrer, quasi sempre entre la boira i els núvols, alguns dels paisatges més emblemàtics i coneguts de la serralada, des del cim de Pedro López (1.568 m) a l’encisador racó que ocupa la casa, ara mig assolada, de la Carrasca. De fet, l’altitud molt similar i el radar cimer no són els únics trets que fan pensar, d’Espuña estant, en l’Aitana: els pous de neu, les cingleres que voregen les altures principals o els espinosos matollars encoixinats que cobreixen les altures de la serra posen de manifest les relacions entre aquestes dues muntanyes, fites remarcables en el conjunt de les Serralades Bètiques. Semblances, doncs, amb paisatges que resulten familiars, però també suficients trets singulars --a la pròpia serra, però també a les terres que queden als seus peus-- com per poder assegurar que no serà, aquesta, l’única visita que faré a Espuña; almenys, i pel moment, ja puc treure-la de la llista de pendents, i passar-la a la de llocs als quals tornar.

Des de fa uns dies estem d'obres a casa --ja ho he anat dient, a qui m’ha volgut escoltar: veig com està ara mateix la cuina, i no puc deixar de pensar en el PP-- i a mi, que aquestes coses m'atabalen, cada volta em costa més trobar un lloc i un moment suficientment tranquils com per posar-me a llegir i a escriure, així que anirem fent allò que es puga. I si, ja sé que en acabar quedarà molt bé, que ja tocava, que els xics van tan ràpid com poden i tot això i allò; però se’m farà llarg, molt llarg. Almenys les gates, crec, m’entenen...

(Des)equilibris

Quan jo era xicotet, no sabia que les ardilles i els esquirols eren el mateix. Coneixia l’animal (i el seu nom en castellà) per llibres i pel·lícules perquè llavors, en aquestes serres, no n’hi havia, però no sabia com es deia en valencià. Fins i tot, quan cantàvem la coneguda cançó del “Tres, sis, nou” --que en la versió que vaig aprendre a casa parlava d’un “esquerol” a qui se li tallava la cua en lloc d’estirar-li-la-- vaig acabar assumint, no sé molt bé per quina raó, que l’animal del qual parlàvem i a qui no li apanyava gens ser amputat devia ser un peix. Molts anys després, ja ho vaig deixar escrit ací mateix, els esquirols van aparèixer (o més pròpiament, reaparèixer) per aquestes terres, sense que sapiguem encara molt bé com ni per què, i es van estendre pertot arreu fins el punt de que hi va haver qui els va arribar a qualificar --diria que un poc exageradament-- com una plaga, tot i que en aquell moment ja vaig gosar anticipar que no havia de passar molt de temps abans de que la nova població acabara finalment per estabilitzar-se, per limitació dels recursos disponibles i per l'esperable increment de la pressió per part dels seus predadors.

Recordava aquestes coses l’altre dia, mentre un d’aquests animalets ens observava confiat des dels cimals despullats dels xops del riu Barxell, i vaig recordar també que fa algun temps es va publicar un informe sobre aquest cas --el de l’expansió recent dels esquirols a les comarques del sud del País Valencià-- que em vaig afanyar a recuperar quan vaig tornar a casa, i que ve a confirmar, amb les dades disponibles, allò que ja apuntava la mera observació: l’aparició sobtada de l’espècie al territori a principis dels anys 90 del segle passat, primer de forma puntual i dispersa, per a passar a partir del 2007 a escampar-se ràpidament i a incrementar de forma exponencial la seua població fins assolir un pic màxim al voltant del 2011. Des de llavors, les diverses fonts de dades considerades --observacions directes, exemplars ingressats en centres de recuperació de fauna, atropellaments i fins i tot queixes per danys-- indiquen una ràpida disminució fins que la població sembla començar a estabilitzar-se a partir del 2014.

Presència d’esquirols a les comarques d’Alacant entre 1992-2014, a partir del nombre de quadrícules UTM 10x10 km, termes municipals i observacions directes (font: agroambient gva). Probablement, el descens real de població a partir de 2014 no seria tan pronunciat com mostra la corba, sinó que part de la disminució podria atribuir-se a un menor esforç de prospecció.

No conec dades més recents --l’informe es va publicar el 2016-- però tot sembla indicar, si més no per allò que se’n sol dir “observació personal” i pel que fa a la meua zona, que la tendència apuntada (disminució notable després d’assolir un màxim i posterior estabilització de la població) s’ha acabat consolidant. Almenys per ara, si més no, perquè --ja ho he dit també, ací mateix, alguna volta-- tot es mou, en la natura, i el canvi representa un atribut consubstancial amb el món viu; no sempre de la forma que voldríem o pensàvem, ni a una escala temporal que ens permeta apreciar el sentit i l’abast de les transformacions (o la pròpia existència d’aquestes, fins i tot), fins el punt de deixar-nos enganyar per un concepte erroni d’”equilibri” que tendim a confondre amb immobilitat o, pitjor encara, que correm el risc d’acabar sacralitzant com a un referent ideal (i quasi sempre, també irreal) cap al qual caldria retornar: com deia Ramon Folch, els problemes socioambientals als quals ens enfrontem (allò que anomenem impròpiament "desequilibris ecològics") són fruit d'un ús inadequat i irresponsable i no del canvi en si, i és per tant aquell el que cal evitar, no per reconstruir el passat sinó per "restaurar el present".

El bronze i el cromosoma

Mola Alta de Serelles (Alcoi, l'Alcoià)

Al llarg del prop de mil·lenni i mig que va transcórrer entre l’arribada de la metal·lúrgia del bronze i l’extensió de l’ús del ferro, ja a l’albor de la denominada Cultura Ibèrica, les actuals comarques de l’Alcoià i el Comtat van albergar una densa xarxa de poblament que ha deixat nombroses restes atribuïbles a aquesta etapa històrica. Tot i que no tots els jaciments d’aquesta època --la denominada Edat de Bronze-- van ser com és lògic coetanis, els arqueòlegs n’han catalogat a aquesta zona més de cent vint, la majoria poblats i coves d’enterrament, i les seues característiques distintives respecte a altres àrees de la Península van donar lloc a la descripció d’una cultura específica anomenada Bronze Valencià, contemporània d’altres com ara la de El Argar, pròpia del sud-est de la Península, amb la que comparteix nombrosos trets però de la qual es diferencia sobretot per un repertori material menys elaborat i per les inhumacions en coves i no dins dels espais domèstics, com succeïa en el cas d’aquella.

El Cercat (Gaianes, el Comtat)

A hores d’ara, i si més no a ulls de profà, les restes més visibles de l’Edat del Bronze conservades a aquestes terres estan constituïdes pels poblats, majoritàriament ubicats en els estreps de les muntanyes o en tossals avançats sobre les valls, i protegits quasi sempre per estructures defensives més o menys complexes en funció de la topografia dels llocs; uns trets que, a més de dotar aquests enclavaments d’un innegable interès històric, els converteix en destacats objectius excursionistes i en fita habitual de moltes de les caminades muntanyenques que s’hi poden fer per aquestes contrades. Deixant de banda els nombrosos indrets en els què els poblats del Bronze van ser posteriorment reocupats, per exemple en època ibèrica o andalusina, llocs com la Mola d’Agres, el Cercat de Gaianes, l’Ull del Moro, el Mastec o la Mola Alta de Serelles, per esmentar-ne només alguns dels que em paren més a prop, representen testimonis especialment rellevants d’aquesta època i constitueixen, com s'ha dit, punts de visita indefugible quan hom camina per les serralades en les quals s’enclaven. 

Restes de muralla al poblat de la Mola Alta de Serelles

No ho havia planificat inicialment així, però repassant algunes de les caminades que he fet els últims mesos per aquesta zona, me n’adone que moltes d’elles van incloure la visita, ni que fora de passada, a no pocs d’aquests jaciments, a alguns dels quals feia molts anys que no m’hi acostava. És el cas, per exemple, de la Mola d’Agres, situat en un esperó avançat de l’ombria de Mariola i jaciment cabdal per a la definició, en el seu moment, dels trets característics de la ja esmentada Cultura del Bronze Valencià; o de la Mola Alta de Serelles i el pic del Mastec, situats tots dos relativament a prop sobre escarpades prominències del terreny i defensats per sengles muralles allí on les cingleres i els penya-segats que delimiten la major part del seu perímetre no eren suficients per protegir-los. La Mola de Serelles ha proporcionat nombroses evidències de l’activitat metal·lúrgica, com ara motles per a la fosa de destrals i altres eines, mentre que a Mastec són ben visibles nombroses estructures com canals i cassoletes excavades en la roca, freqüents en altres jaciments d’aquesta època, i la funció dels quals resta encara subjecta a interpretacions i conjectures. 

Mastec (Cocentaina, el Comtat). Ubicació del poblat, detall de la muralla i cassoletes excavades a la roca

L'Ull del Moro (Alcoi, l'Alcoià)

Però la veritat és que, a banda de ressenyar l’innegable interès històric d’aquests poblats i la bellesa de moltes de les ubicacions escollides pels seus habitants per a bastir-los, arran d’aquestes visites he recordat algunes lectures recents sobre treballs d’investigació relatius a la composició genètica de les poblacions ibèriques en aquesta època històrica, els resultats dels quals em resulten tan sorprenents com evocadors. A grans trets, l’escenari que dibuixen aquests estudis, i que amb tota seguretat seguirà completant-se en el futur a mesura que hom dispose de més dades, posa de manifest que fa aproximadament 4.500 anys --és a dir, coincidint si fa no fa amb el trànsit entre les edats del Coure i el Bronze-- una població humana originària de les estepes de l’est d’Europa va irrompre en les terres ibèriques deixant en el patrimoni genètic de les poblacions locals un rastre tan notable que fins i tot va acabar substituint part dels trets originals d’aquestes poblacions. Però el resultat més cridaner d’aquests estudis és la constatació de que aquest procés de substitució genètica va tindre lloc de forma quasi exclusiva per via paterna, atès que els seus rastres han quedat fixats en el cromosoma Y. En altres paraules: a partir de l’arribada dels pobladors de les estepes i per causes que a hores d’ara es desconeixen, les dones que vivien a la Península Ibèrica deixaren d’emparellar-se amb els seus companys autòctons --no necessàriament per la força ni a causa de que aquests foren d’alguna forma eliminats, atesa la falta de testimonis arqueològics que ho recolzen-- i començaren a tindre fills, de forma pràcticament exclusiva, amb els nou vinguts, fins el punt que, pocs segles després, la seua petjada genètica havia acabat per reemplaçar per complet a l’anterior. Poca cosa se sap, ara com ara, dels detalls d’aquest procés, però hom pensa més aviat en una combinació complexa de factors socials, culturals i mediambientals, que explicarien en conjunt l’ampli abast territorial i la relativa rapidesa amb què es va produir.

Mola d'Agres (el Comtat)

Cova del Bolumini (Alfafara, el Comtat), àrea d'enterrament del poblat del
Cabeço de Mariola,  reocupat posteriorment per un important oppidum ibèric.

No hi ha dubte que l’ús de la paleogenètica, encara en una fase molt inicial del seu desenvolupament, aportarà en el futur dades fonamentals per complementar els estudis arqueològics tradicionals i per completar el coneixement de la nostra historia i, fins i tot, de l’evolució de la nostra espècie. De fet, la substitució, als inicis de l’Edat del Bronze, del cromosoma Y dels barons autòctons pel dels procedents de l’est d’Europa és només un dels resultats dels diversos estudis que s’estan duent a terme a la Península Ibèrica, i que abasten períodes temporals que s’estenen des del Neolític fins a l’Edat Mitjana. Quant a mi, tal i com he dit, aquestes coses em resulten francament suggeridores, i seguiré pendent dels avanços que s’hi vagen produint en aquestes investigacions. Però pel moment, quan torne a visitar algun d’aquests poblats, no podré deixar d’evocar aquell moment remot en que uns genets nòmades arribats amb els seus carros i cavalls des dels confins del continent, amb nous costums i noves creences, i guarnits amb armes i ferramentes fetes d’un metall fins llavors desconegut, acabaren deixant una empremta encara més sòlida i duradora que les assolades construccions de pedra que ara contemplem als poblats als quals van viure: aquella que s’amagava, sense que fins ara ho sospitàrem, en els nostres propis gens. 

Curiositats arran de terra

D’ençà que vaig parlar fa uns mesos de les flors de l’aspidistra, a tall de la no-floració dels pothos de casa, he anat fent de tant en tant alguna ullada als dos cossiols que mantenim des de fa molts anys per veure si es tornava a repetir una floració (llavors vaig arribar tard i només vaig poder veure les restes d'una flor seca) que té reputació de produir-se molt rarament en aquestes latituds. Ha passat poc més d’un any des de llavors, però fa unes poques setmanes que a les nostres cepades mates --a les dues, i pràcticament alhora-- els van començar a nàixer arran de terra uns petits capolls verdosos, sorgits directament dels rizomes de la planta, que han acabat esclatant en unes curioses floretes acampanades, amb el marge lobulat i un viu color rosat a l’interior, i no sabria explicar molt bé per què, però reconec que m'ha fet goig veure-les nàixer. M'hi seguiré fixant, a partir d'ara, no fora cas que alguna d'elles acabara donant fruit, però sembla francament improbable que això passe: durant molts anys, el mecanisme de pol·linització de l’Aspidistra elatior (i, en general, de les prop de dues-centes espècies reconegudes a hores d’ara dins d’aquest gènere, originari dels boscos de l'est i el sud-est d'Àsia) va romandre desconegut, i grups tan dispars com caragols, crustacis, col·lèmbols o fins i tot llimacs, van ser proposats com a possibles responsables del procés. 

No fa molt, però, sembla haver-se constatat que per a la nostra planta i en el seu hàbitat natural als boscos del sud del Japó, aquest paper correspon en realitat a uns petits dípters coneguts en conjunt com a mosquits dels fongs, els quals són atrets a les flors pel seu aspecte vagament fúngic (penseu, per exemple, en les nostres reixes del diable) i, sobretot, per un aroma fort i almescat que imita també el d'alguns bolets. El mecanisme concret a través del qual té lloc la pol·linització encara és objecte d'estudi: ens alguns casos, com en l'espècie de Vietnam Aspidistra xuansonensis, sembla que les responsables del procés són les femelles dels insectes quan visiten diferents flors per a pondre-hi els ous, ja que les larves se n'alimenten d'elles, però en el cas d'Aspidistra elatior, els visitants detectats van ser sempre mascles que acudien a les flors per a menjar i no per a reproduir-se. Siga com siga, allò que sembla clar a hores d'ara és que l'estratègia reproductiva de les Aspidistra té un caràcter molt més especialitzat del que es pensava, i que es basa en l'engany i la imitació, tal i com passa en moltes altres plantes com ara les orquídies. I encara que fer-se passar per fong per entabanar unes mosquetes potser no resulte tan sexy com el que fan aquestes, sé que des d'ara me les miraré, a les sòbries i sofertes aspidistres, amb uns altres ulls.

El ball de les senyoretes

 
Inconfusibles pel seu aspecte rodanxó i la llarga cua que els dona nom, les senyoretes o mallerengues cuallargues són uns petits ocellets relativament freqüents i fàcils de veure, revolant nerviosament de branca en branca, en moltes arbredes del país. Però una cosa és veure-les, i una altra de ben diferent agafar-les al vol en una foto: amb el seu moviment rapidíssim i incessant entre les branques, de les quals es pengen sovint en poses acrobàtiques, que paren quetes el temps suficient per enfocar-les és tasca notablement difícil, o almenys a mi m'ho sembla. Supose que amb paciència, una bona càmera i, si pot ser, amb un hide oportunament disposat, tot ha de ser una mica més senzill. Però mancat ara com ara de tot aquest equipament, quasi sempre que he tractat d'emportar-me a casa alguna imatge he hagut de donar-me per vençut, deixar la càmera a un costat i limitar-me a gaudir, per una estona, de tan àgils i atractives senyoretes i del seu ball constant i infatigable; recompensa, diria, més que suficient, encara que siga, quasi sempre, sense foto.

Les fotos de dalt són d'ahir, al riu d'Alcoi, on contra el seu costum habitual un parell de senyoretes es mostraren inusitadament gentils i em deixaren provar-ho una volta més; no és que el resultat siga cap meravella, però almenys es deixen reconéixer. Hui, caminant entre boira per les denses pinedes de la Carrasqueta, Vivens i l'Alt de la Martina, n'he vistes bona cosa (i n'he sentit encara més) però tot ha tornat a ser normal, i no hi ha hagut manera d'agafar-ne cap amb un mínim de trellat. Sort que els trencapinyes, i fins i tot uns muflonets que pastaven allà lluny, han estat un poc més col·laboradors. I que ja falta menys per a la primavera, que amb les flors tot és més fàcil...

En campanya (relats conjunts)

Michael Archer, 1879, Vil han klare pynten?

--Allà mateix, ho veus? Pablo Casado en persona, com t'ho dic, amb aquella barqueta que quasi que es veu entre les ones. Ha arribat al moll tot mudat amb un seguici de periodistes i llepaires, s'ha fet unes quantes fotos amb una gorra com les nostres, i allà que ha anat amb el bot cap a la mar, que només pujar-hi ja li ha costat Déu i ajuda i al primer embat quasi es deixa les dents contra la borda.

--I on es pensarà que va, aquest tarambana? Mare de Déu Senyor, amb aquest temporal, que ni nosaltres mateixos hem gosat eixir del port, i el molt inconscient es llança a la mar amb una closqueta de nou, ves a saber per què... 

--Si, nosaltres li hem dit el mateix, que s'ho pensara bé que hui la cosa està ben magra, però ni cas. I damunt, tot digne, ens ha soltat una llauna sobre el Garzón, que es veu que ha dit alguna cosa del peix que no ens ha sabut dir exactament què era, i que ell i el seu partit sempre estaran per defensar-nos, "a las nobles gentes del mar", crec que ens ha dit, de filocomunistes, proetarres i separatistes en general. Ah, i que no patirem que ell va fer un màster sobre "les coses aquestes que floten", i que sabia perfectament el que havia de fer...

La meua proposta per als relats conjunts de gener. Una història totalment inversemblant, com podeu veure, que cal atribuir exclusivament a una imaginació desbocada i malaltissa. Això si, de peix, mengeu-ne bona cosa però sempre d'ací i de temporada, que la cosa ja està prou complicada per als nostres pescadors. I llegiu a @aguedamush, que ho diu molt millor que jo perquè ella sí que sap d'allò que parla...