Convergències

Tot i que en català (o en castellà) el sentit de la paraula síndrome ha acabat associant-se a l’àmbit clínic
(“conjunt de símptomes d’una malaltia” o “agrupament de símptomes amb personalitat clínica acusada descrit per un determinat autor”, diuen els diccionaris normatius), hi ha altres llengües com ara l’anglès que, més fidels a l’origen etimològic del terme, l’apliquen també a qualsevol conjunt de fenòmens, trets o característiques distintives que es presenten de forma conjunta i concurrent. És amb aquesta accepció que els botànics del segle XIX encunyaren el concepte de síndrome floral (o de pol·linització) en observar que les flors d’espècies vegetals no necessàriament emparentades però que comparteixen un mateix sistema de pol·linització, tendeixen a mostrar un conjunt determinat de trets morfològics comuns, els quals haurien evolucionat com a resposta a la selecció imposada pel diferents vectors pol·línics, ja siguen abiòtics --com ara el vent-- o biòtics. La pol·linització mitjançant papallones diürnes és un exemple d’aquest últim cas, i ha donat lloc a un conjunt característic de trets florals (una síndrome) entre els quals hi figuren unes flors vistoses i aromàtiques, de colors rosats o malva, forma típìcament tubular i òrgans productors de nèctar --la recompensa preferida pels seus pol·linitzadors-- situats en llocs, com ara els esperons florals, als quals només poden arribar les llargues llengües de les papallones. 

Les orquídies piramidals o barretets, que floreixen ara en abundància a les serres per les quals solc caminar i la reproducció de les quals va ser estudiada ja pel mateix Darwin, constitueixen un exemple típic de flors adaptades a la pol·linització per papallones, de les quals diverses espècies (entre elles, les bellíssimes gitanetes) han estat confirmades com a vectors efectius. Les seues flors petites i aromàtiques, d’un preciós color rosat, s’agrupen en una densa inflorescència, la qual cosa facilita que les papallones s’hi puguen posar més fàcilment. A més a més, i tot i que algunes fonts les consideren com una espècie deceptiva --és a dir, que enganya als pol·linitzadors fent-los creure que podran obtindre una recompensa que en realitat no existeix-- els seus esperons semblen ser productors de nèctar, que com s’ha dit és la recompensa més habitual quan es tracta d’atreure a aquest grup d’insectes. El cas és que, després de passar una bona estona fent-ne fotos l’altre dia, em vaig adonar que, pràcticament al seu costat, hi començaven també a florir les esponeroses herbes de Sant Jordi, faveres bordes o valerianes roges. No cal ser una persona especialment observadora per reparar en les similituds que mostren quant a la floració totes dues plantes i que, de fet, semblaven ser també evidents per a les mateixes papallones que anaven passant d’orquídies a valerianes i viceversa. Va ser llavors quan vaig recordar, d’aquells temps remots en què feia de botànic i començava a interessar-me pel camp fascinant de la biologia reproductiva de les plantes, tot allò de les síndromes florals, la coevolució entre plantes i pol·linitzadors i la convergència adaptativa, i m’ha agradat passar des de llavors alguna estona rellegint papers i buscant informació més actualitzada sobre el tema. I per cert, tot i la meua suposició de que l'orquídia guanyaria còmodament, m’ha sorprès un poc comprovar, si més no fent servir el Google com a indicador, que l’interès que semblen despertar entre els humans els barretets i les herbes de Sant Jordi està molt més equilibrat del que pensava. I no seré jo qui diga que no ho trobe merescut.

He hagut de furgar un poc per internet per esbrinar per què al tipus especial d'entomofília (pol·linització per mitjà d'insectes) que és dut a terme per papallones diürnes se l'anomena psicofília, que sembla voler dir una altra cosa. I ho sembla amb fonament, perquè pel que he vist, en grec antic psyché (ψυχή) designava tant a l'ànima com a les papallones, ja que la primera adoptava aquesta forma quan sortia volant per la boca del cos mort. Les plantes són curioses, però sovint les paraules no se'ls queden en absolut enrere...

El huité poble

Digueu-me maniós, però amb el mapa a la mà sempre m’ha fet l’efecte que a la Mariola li faltava un poble. M'explique: mentre que a la resta de vessants de la muntanya els set pobles que la comparteixen (Banyeres, Bocairent, Alfafara, Agres, Muro, Cocentaina i Alcoi) s’hi distribueixen de forma pràcticament homogènia sobre el territori, el límit sud de la serra no es troba ocupat per cap nucli significatiu de població, tret dels masos que hi sovintegen i d'algunes urbanitzacions que hi van anar creixent. El cas és que, més enllà de la meua propensió a cercar les regularitats fins i tot en l’àmbit cartogràfic, anys després de que aquesta idea un poc peregrina se’m ficara al cap vaig saber que la situació podria haver estat una altra. També Jaume I, ocupat en aquell moment en promoure la colonització d'un Regne de València acabat de conquerir, va pensar que a l’àmplia zona que s’estén entre els nuclis de Banyeres i Alcoi hi seria convenient la implantació de població cristiana, i el 1272 va assignar al terme d'aquesta última vila, fundada per ell mateix setze anys abans, la denominada Foia d’Alvicen, a la part alta de la vall del riu Polop, per tal que deu veïns que no tingueren encara heretats l'ocuparen i s'hi quedaren a viure a l’alqueria andalusina de Polop. Segons l’amic Josep Torró, per qui com sol ser habitual conec aquestes coses, la donació coincideix en el temps amb altres intents de fundació de pobles noves (cas, per exemple, de les Alcusses a Moixent o d’Olimbroi a Dénia) destinades a augmentar el control sobre les terres conquerides, i que molt sovint no van tindre l'èxit esperat; en el cas alcoià, l'última referència coneguda de la foia (en aquest cas, anomenada de Vicent) és de finals del segle XIII, i no sembla que hi haguera cap intent posterior de poblament. El topònim perviu, en canvi, com a partida del terme veí d'Onil, junt a la fita amb Alcoi i Banyeres, on fins i tot consta al segle XVII l'existència d'una ermita dedicada a Sant Vicent, avui desapareguda. També Cavanilles, en aquest cas sense assignar-la a cap terme, esmenta la Hoya de Vicente, junt amb les de Polop i Alcoi, en referir-se al límits meridionals de Mariola.

Deixant de banda la seua ubicació a la partida que a hores d'ara s'anomena Polop Alt, no tinc notícia expressa del lloc que ocuparia l’alqueria andalusina que es va tractar de poblar amb colons cristians i sobre la qual podria haver prosperat, si em deixeu que ho diga així, l'hipotètic huité poble de la Mariola. Les restes arqueològiques trobades fins ara a la zona són poques i poc determinants, i es limiten a alguns fragments ceràmics recollits als masos de Calbo i de l'Alquerieta, i la troballa antiga d'un possible enterrament, dubtosament atribuïble a aquesta època, al mas de la Torre Vella; de fet, és probable que allò que les fonts cristianes anomenen alqueria fora més aviat un hàbitat més o menys dispers. Però si no fora així, i haguera de triar un lloc concret, crec que m'inclinaria pel preciós fondal en el qual s'alcen el ja esmentat mas de l'Alquerieta i també els de l'Alqueria Nova i Vella, just al punt on ve a situar-se el naixement del mateix riu ("a la petita xopada de davall del mas de la blanca Alqueria Vella ornada per quatre vellíssims xops negres en reng", escrivia el mestre Joan Pellicer) i relativament a prop de les restes de la vil·la romana descoberta fa uns anys al mas de la Torre Redona. 

Fa uns dies, caminant una volta més per aquelles terres amb els amics i amigues del Centre Excursionista Contestà, hi vaig tornar a pensar, en tot això: en tot el que encara ens queda per saber i descobrir sobre la nostra pròpia història, i en com aquesta ens ha fet ser allò que som, però també en  com podria haver-nos fet molt diferents si les coses hagueren anat d'altra manera: és possible que tingueren també el seu encant, però si l'intent del rei en Jaume haguera tingut èxit i ara hi haguera un poble per allí, les precioses foies de Polop no serien el que són a hores d'ara. Així que millor deixar les coses com estan, encara que a alguna gent maniosa li puga fer l'efecte que, segons es mire, al mapa de Mariola sembla que li falte alguna cosa. 

Canvi de cicle (relats conjunts)

 

Thomas Cole, 1836, The Course of Empire: Destruction

--Llavors, un vel funest de caos i desesperació es va estendre sobre els nostres caps; tot el que s’havia bastit durant molts anys amb esforç i patiment, tot allò en el que creiem, s’ensorrava irremissiblement davant dels nostres ulls atònits, sense que ningú trobara la forma de posar-hi remei. Desapareguts els herois antics que tantes voltes ens havien conduït a la victòria, aquells que estaven cridats a substituir-los no van estar mai a l’altura d’allò que s’esperava i les derrotes, sovint a mans d’enemics que poc temps abans hauríem considerat molt inferiors, van esdevindre penosament habituals. La resignació i la desesperança es van convertir en els nostres companys fidels de viatge.

 --Mira, francament, crec que estàs exagerant. Val, és cert que no s’ha guanyat cap títol i que no ha estat una bona temporada, però sense voler treure gens de culpa a qui la té, aquestes coses passen, nosaltres mateixos ja hem passat abans per tot això i sempre hem trobat la forma de superar-ho, i crec que podrem fer-ho també ara. A poc que millore la situació econòmica, amb tota la gent jove que tenim i si deixem treballar l’entrenador, estic segur que tornarem a estar al lloc que mereixem. I al remat, tampoc cal posar-se tan dramàtics, que només és futbol.

--Resignació i desesperança, ja t’ho dic jo, poca cosa més ens queda. I ja només ens falta que vagen aquells i amb un parell de rebots a l’últim minut acaben guanyant també la final: “Els quatre primers actes ja passats, un cinquè tancarà el drama amb el dia”...

 

La meua aportació als relats conjunts de maig, sobre la qual em limitaré a dir que tot i estar escrita com a diàleg podria haver estat perfectament un soliloqui. Almenys no podem dir que la caiguda no s’hi veia vindre des de lluny... 

Entre cudols

Ara que les fulles em fan més complicat poder veure els ocells que es mouen sobre els arbres, i tot i que no renuncie a tindre la paciència suficient per sorprendre entre el brancatge a algun oriol dels molts que s’escolten aquest any, la meua atenció durant les passejades de capvespre vora el riu s’ha desplaçat, precisament, cap a les mateixes vores: a més d’un cabal encara significatiu per al que sol ser habitual en aquesta època de l’any, les notables revingudes d’aquesta primavera han deixat com a rastre, al llit del riu, unes extenses i aclarides platges de cudols sobre la blanca superfície de les quals és fàcil observar les corredisses de corriolets i xivitones, dues de les espècies més característiques d’aquests hàbitats. De fet, i amb freqüència, no cal fixar-s’hi massa per trobar-les perquè totes dues, ocupades ara mateix en treure avant els seus pollets, comparteixen també el comportament de protegir els nius atraient sobre ells mateixos l’atenció de qualsevol amenaça potencial, per anar així allunyant-la dels llocs on crien. A mi, no cal que ho diga, no m’importa gens ni mica deixar-me entabanar si fóra el cas que, inadvertidament, m’haguera acostat massa als seus nius, perquè no és la meua intenció molestar-los mentre crien. Simplement m’agrada veure’ls saltironejant entre les pedres, assegut en la distància sota l’ombra confortable dels àlbers mentre darrere de mi el melodiós refilar d'algun oriol ocult en les capçades em recorda que hui també me n’hauré de conformar només amb escoltar-los; com si això fora poca cosa.

És evident que, sense renunciar a les inevitables inclinacions botàniques pròpies de l’època de l’any, la línia està travessant aquesta primavera una fase marcadament fluvial, que espere que no se vos estiga fent massa pesada però a la que em costa renunciar atenent a l’excepcionalitat pluviomètrica (i en conseqüència, també hidrològica) d’aquesta temporada. Poc a poc, en tot cas, anirà imposant-se de nou l’eixuta realitat, i l’aigua i les flors hauran de deixar pas a uns altres paisatges i uns altres interessos; fins i tot a mi mateix comença a semblar-me que ja porte massa temps deixant-me dur corrent avall, i que potser ha arribat l’hora de fer, al respecte, alguna cosa…

Pròpiament riu

Havent estat trescant, les últimes setmanes, per la part de més amunt i la de més avall, era precís deixar-se caure també pel tram més conegut de la part alta del riu Vinalopó, on no sol faltar mai el cabal i on el canvi de paisatge no ha estat, per això, tan sorprenent. Però si que es nota, en l’aigua i la verdor, la bona temporada, i va estar un matí entretingut i divertit perquè el riu ha ocupat ací i allà trossos de senda i, al remat, anar fent camí en bona companyia i amb els peus a remulla, ara que el sol comença --massa prompte, pel meu gust-- a deixar-se sentir, sempre fa goig. I potser podria dir alguna cosa més d’aquests racons entranyables que m’estime especialment, com també del mateix riu que comença a viure com a rambla i que només ocasionalment arribarà a veure la mar de Santa Pola perquè li traiem abans l’aigua i la vida fent que s'esfilagarse en mil séquies. Però encara que siga un poc impropi després del que vaig dir l’altre dia dels blogs i d’altres xarxes, em perdonareu que hui em remeta simplement a les imatges, que no crec que valguen més que mil paraules però que tampoc van malament per deixar que aquestes últimes descansen una mica. I al remat, contradir-se a un mateix de tant en tant sempre m’ha semblat un exercici saludable. Bon cap de setmana!

D’ençà que vaig saber de Vangelis per primer cop --el pare d’un bon amic tenia gustos musicals un poc peculiars, i a sa casa igual s’escoltaven els Aphrodite’s Childs com Albedo o Spiral-- la seua música m’ha acompanyat en moltes èpoques de la meua vida, sobre tot en aquella fase adolescent de fascinació pels sintetitzadors, el rock progressiu i la New Age a la què, ho he de reconèixer, mai no he acabat de renunciar del tot. Gràcies, mestre, per tantes bones estones; estic convençut que el deu de la Música Electrònica, cosí germà del de la Biomecànica, t’haurà reservat un lloc de privilegi en el seu cel. 

Blogcelebrant (quinze anys de Col·lecció de moments)

Si, jo soc aquest que es veu a la dreta, en primer pla. Era bastant més jove, llavors, però ja no era un tendre pinetó com sou ara vosaltres. Ja sabeu que la vida sobre aquestes roques, amb la terra justa per arrelar-nos i l’alè constant del mar agitant les nostres branques, no sempre és fàcil per a nosaltres, i rarament creixem tant i tan ràpid com ho fan aquells que viuen en indrets molt més amables. I les coses, abans, quan n’érem molts menys dels que som ara i el sol de l’estiu cremava sovint les nostres fulles tendres, eren encara més difícils. Sovint pense en la força i la tenacitat d’aquells que ens van precedir: el meu avi --o àvia, que els pins no fem distinció d’aquests assumptes-- en va ser un d’ells, i ens contava com va arribar ací, sent llavor suspesa en el vent de terra endins, quan els estimballs estaven pràcticament nus d’arbres i matolls perquè segles de focs i de ramats els havien acabat fent fora, i només els pescadors que havien bastit les cabanes vora mar i potser algun contrabandista s’hi acostaven llavors a aquestes costes. 

Però després, primer a poc a poc i en autèntiques multituds al pas dels anys, les persones van començar a vindre fins a la cala. Els pins els sentíem parlar, un poc sorpresos, de la frescor de l’aigua, de la pau que s’hi respirava i de la bellesa feréstega del paisatge, i tot i que alguns de nosaltres s’hi van deixar la vida per fer lloc a les noves carreteres i a les construccions que van bastir, cada volta més gent venia a seure als nostres peus, i dinaven buscant la nostra ombra, i hi havia fins i tot qui ens dibuixava --tinc un record viu d’una nena que va vindre alguns estius amb els seus pares, i que passava hores amb els seus pinzells a la ma-- o escrivia poemes que parlaven de nosaltres. I tot i que en un moment vam arribar a pensar que, igual que abans el foc, seria ara el formigó qui ens havia de fer fora, vull pensar que almenys alguna de tota aquesta gent haurà comprés que mai més no hi haurà calma ni bellesa ni paisatge si no trobem la forma de conviure...  

No vos ho negaré, la vida en altre lloc potser ens resultaria més senzilla. Però crec que encara que poguera, no canviaria per res aquest penya-segat, per més que el ‘progrés’ dels humans ens amenace, i sovint hi passem set i ens falte terra i l’embat de la mar ens sacsege amb violència quan bufa el temporal: si jo fora ona, pagaria gustós el preu de desfer-me en mil bocins si amb això poguera arribar fins ací dalt i poder veure, ni que fos per un moment, tot allò que nosaltres podem veure. I sé que, amb força i amb paciència, també vosaltres, fills (o filles, tant se val), creixereu i arribareu a albirar-ho, i els ocells faran niu a les vostres branques, la gent buscarà la vostra ombra amiga, i hi haurà qui en farà quadres i n’escriurà poemes i vos guardarà en el record com un tresor. 

Doncs això, que Col·lecció de moments, el preciós blog de Carme Rosanas, ha fet quinze anys, i ens ha proposat celebrar-ho a partir d’un dels dibuixos que, com els poemes i els relats, ha estat col·leccionant, també per a nosaltres, durant tot aquest temps. I encara que no hi he estat mai a la cala de Sa Tuna –caldrà posar remei-- per un moment m’he volgut fer arbre a vora mar, només per agrair-li a Carme tota la bellesa que ens regala. Felicitats, llarga vida al Col·lecció de moments, i moltes gràcies, per tot. Ah, i com que açò va de bones notícies i encara que no vinga molt al cas, deixeu-me que vos diga que un mes després de veure-les per primer cop, i quan pràcticament ho havia donat per descartat perquè feia setmanes que no veia moviment, el niu d’oronetes del costat de casa torna a tindre llogateres i sembla que ara si que va de bo.

El perquè de tot plegat

És molt probable que almenys alguns o algunes de vosaltres, amables visitants d’aquestes planes que formeu part també del col·lectiu --cada volta més reduït-- que encara manté algun blog en actiu, vos ho plantegeu també de forma més o menys habitual. Jo, ho reconec, ho faig amb certa freqüència, i no sempre em resulta fàcil respondre a la pregunta de què faig, a aquestes alçades, fent servir encara aquest invent. Perquè a més de tractar d’estar present amb certa assiduïtat en allò que en algun temps vam convindre en anomenar la blogosfera, em deixe caure també de tant en tant per altres xarxes --ara com ara mantinc comptes més a menys operatius a Twitter, Facebook i Instagram; amb TikTok encara no he gosat-- que, almenys en el meu cas i a banda d’altres consideracions i especificitats, crec que donen bastant menys feina que voler posar-se a escriure un text amb una mínima pretensió de coherència i, sobretot, amb voluntat de sobreviure a la vertiginosa fugacitat que caracteritza a altres plataformes. No voldria caure en generalitzacions injustes, treure-li importància a la tasca dels creadors (i creadores) de continguts ni posar-me, com dirien les meues filles, massa boomer, però em fa l'efecte que encetar una discussió a colp de piulada, donar difusió a convocatòries més o menys interessants o mantenir un oportú registre gràfic, preferentment de certa qualitat, de les activitats o els interessos personals, no solament sembla més senzill, sinó que a més a més té l’avantatge d'una vida útil tan curta que, fins i tot quan les coses no acaben d'eixir com tu voldries, no te n'has de preocupar per gaire temps; si fa no fa, el que ve a durar una story...   

Ho vinc a dir, tot açò, perquè aquest cap de setmana passat, en una de les caminades de les que en el seu moment m’agradarà també escriure alguna cosa per ací, vam poder visitar --gràcies, Núria, per portar-nos-- una extraordinària població de la planta que solem anomenar curraià pàl·lid, una de les tres orquídies del gènere Cephalanthera presents al nostre territori (les altres són el curraià blanc, C. longifolia, i el vermell, C. rubra). El pàl·lid, de nom científic Cephalanthera damasonium i al què corresponen les imatges, no és una espècie massa comuna però, com vam poder comprovar sobre el terreny, pot arribar a ser localment abundant quan les condicions --en aquest cas viu en herbassars frescos i humits sota un bosc de ribera, i se'n comptaven com a poc per dotzenes-- són les adequades. El cas és que tot i que el nom comú d’aquest grup d’orquídies sempre m’ha resultat com a mínim cridaner, mai fins ara m’hi havia parat a pensar-hi i a furgar un poc sobre la paraula curraià. I encara que tampoc n’haja pogut treure massa l’entrellat, la situació, després d'una estoneta de consultes i d'estirar algun que altre fil, seria la següent: d’entrada, la visita imprescindible a l'Alcover-Moll, la primera font a la que solc recórrer en casos com aquest, no va donar cap resultat perquè ni la paraula ni cap de les que raonablement podrien estar fonèticament relacionades (em moc, també en açò, entre la més absoluta  ignorància i la simple i atrevida especulació, però curraià em sona, no sé com dir-ho, com a bastant oriental) apareixen entre les seues entrades. La paraula si que consta, en canvi, al DIEC i al DNV, però només per referència al curraià vermell sense cap altre comentari addicional, i tampoc Coromines sembla aportar massa llum al cas, ja que he sabut, per referències indirectes, que en el seu Diccionari Etimològic i Complementari es limita a assenyalar una possible (i diria que remota) relació amb el poblet berguedà de Correà,

Arribats a aquest punt, la consulta al colossal Corpus de fitonímia catalana esdevé el següent pas lògic, i tot i que a diferència d'altres casos la informació que he trobat sobre el particular és més aviat limitada, sí que ha obert la porta a seguir un camí alternatiu: en parlar dels curraians, i a més de panís bord, recollit al Delta de l'Ebre, s'hi fa referencia a una forma corrallà (recordeu allò de la fonètica) procedent de la zona dels Ports, que tot i que tampoc he sabut trobar a cap diccionari català (ni castellà), sí que apareix en alguns vocabularis antics en aquesta darrera llengua com un mot procedent del caló que significaria collaret, amb alguna indicació específica de que es tractaria d'un de perles. I el més probable és que siga només una casualitat, però m'ha semblat que a la planta, això de dir-li collaret (sobretot, de perles, i a les imatges em remet) potser no li aniria malament del tot, i que ves a saber si el curraià no podria ser, com altres paraules catalanes (xaval, dinyar o cangueli, per citar-ne només algunes), un préstec procedent del romaní alterat per les diverses formes que tenim de pronunciar-la... I ací és, al remat, on volia arribar: amb tantes i tan variades coses que em desperten l'interès --i els romanços que escric per a contar-les--, amb unes imatges que arriben en el millor dels casos a la categoria de passables i que a penes donen per a un feed en condicions, i amb la idea, en quasi tot allò que deixe escrit, de que a algú li puga resultar interessant o útil més enllà dels cinc primers minuts després d'haver-ho publicat, la blogosfera segueix sent-me, ara com ara, una xarxa social imprescindible. I si vos sembla que no tinc raó, ens veiem al Twitter quan vulgueu i ho discutim.

La fita

"E quan venc en torn de quinze dies, envia'ns messatge l'infant don Alfonso que es volia veer ab nós, e prega'ns que li exissem a Almiçra. E nós enviam-li a dir que tort nos tenia, e adobant-nos lo tort que ens tenia, que ens veuriem de bon grat ab ell (...) E eixim a la vista entre Almiçra e los Capdets on ell s'era atendat, e nós a Almiçra. E foren ab nós més de la terça part dels cavallers que ab ells no eren, e vim-nos. E quan nos fom vists, venc a la nostra host per veer la Regina nostra muller, e nos volguem-li fer lliurar lo castell d'Almiçra, e la vila, en què ell posàs, e ell no hi volc posar, e posà defora al peu del puig d'Almiçra on feit havia parar ses tendes. E aquí haguem gran solaç e gran amor."

Jaume I, Crònica o Llibre dels Fets

El 26 de març de 1244, Jaume I d’Aragó i l’infant Alfonso, que en uns anys esdevindria gendre del primer i regnaria a Castella sota el nom d'Alfonso X, signaren un Tractat ("Super particionem conquiste Hispanie...") que havia de posar fi a anys de desavinences i incompliments per part de totes dues corones respecte als límits de la seua expansió sobre les terres de Xarq al-Àndalus, i que fixava la frontera meridional d’un encara incipient Regne de València. Entre altres consideracions, el tractat, que va ser negociat i signat a un indret anomenat, segons les fonts, Almiçra o Almizra, atribuïa a la Corona d’Aragó els territoris que depenien del castell de Biar, en els quals s’hi incloïen en aquell moment els actuals municipis de Beneixama, el Campet i la Canyada. Quant a l'adjacent districte de Villena, que el Tractat de Cazola (signat entre els dos regnes el 1179 i reiteradament vulnerat per totes dues parts) assignava a la Corona de Castella però en mans aragoneses des de 1240, quan va ser conquerit pels cavallers de Calatrava en nom de Jaume I, es reafirmava com a part del territori castellà. A hores d’ara, l’opinió pràcticament unànime entre els especialistes és que el lloc on va tindre lloc la signatura del Tractat d’Almizra, cabdal per al futur de l’expansió peninsular de la Corona d’Aragó malgrat les vicissituds que afectaren, anys després, a la frontera amb el regne de Castella, es correspon amb el  tossal de Sant Bertomeu, al Camp de Mirra (nom que rep, des de mitjans del segle XIX, el poble conegut tradicionalment com El Campet), sobre el qual romanen les restes, actualment consolidades, d’un castell d’origen andalusí que ha estat identificat com l’Almizra a la qual fan referencia les fonts històriques. Cada mes d’agost, el Camp de Mirra evoca l’episodi que hi va tindre lloc en una coneguda i concorreguda representació basada en el relat que d’ell ens va deixar el mateix Jaume I en el seu Llibre dels Fets.  

El cas és que, a desgrat de la rellevància histórica del lloc i del fet de trobar-se relativament a prop de casa, mai no havia trobat el moment d’acostar-m’hi, fins que aquest cap de setmana passat vam decidir fer-ne una ràpida escapada, i no sols al castell: una breu i senzilla caminada a partir del mateix poble permet accedir tant al que queda del recinte, situat en una ubicació indubtablement estratégica i amb uns trets particulars --com el seu probable caràcter de graner fortificat, tal i com van determinar els amics Josep Torró i Josep Maria Segura-- que el fan especialment interessant, com a la mateixa ermita de Sant Bertomeu, amb la torre annexa (anomenada del Conjurador) que s’ha relacionat de vegades amb el mateix castell però que sembla que ver estat bastida al segle XVI, o el singular petroglif de les Graelletes, situat entre aquest tossal i l’immediata elevació de la Fantasmeta, al qual s’ha atribuït un origen medieval. I encara, resseguint fins més enllà de la Canyada l’estreta línia de turons que separa la vall de Biar pròpiament dita de la de Beneixama, vam poder arribar al punt en el qual la serra de la Creueta i Santmajor pasa a ser la Sierra de la Villa i pel qual, segons totes les dades, transcorria aquella primera fita entre dos regnes. Amb un regal inesperat, a més a més: de tornada cap al Campet, el Vinalopó, crescut i desbordat, i amb la presencia inusual de picaports i altres aus aquàtiques aprofitant la inusitada abundància que ha portat aquesta primavera; tot plegat, gran solaç e gran amor, que diria el rei en Jaume.

La foto de dalt correspon al molló que delimita actualment els termes de La Canyada i Villena, i que correspon tal i com s'ha dit al traçat d'aquella primera frontera valenciana, que es prolonga per la vall --és fàcilment visible si amplieu la mateixa imatge-- seguint el traçat del que a hores d'ara és un assegador. I per cert, del castell estant i caminant després per aquelles terres, va ser inevitable pensar en allò que sentirien els camperols andalusins, acampades les hosts aragoneses i castellanes al costat de casa seua, mentre el Rei i l'Infant, en reeixit exercici diplomàtic, es repartien unes terres que havien estat seues durant segles i en les què, de fet, encara van resistir durant uns mesos --el castell de Biar no va caure a mans cristianes fins a febrer de 1245-- a l'empenta dels exèrcits feudals: la figura d'al-Azraq estava a punt d'aparèixer a la història...