Blogcelebrant (quinze anys de Col·lecció de moments)

Si, jo soc aquest que es veu a la dreta, en primer pla. Era bastant més jove, llavors, però ja no era un tendre pinetó com sou ara vosaltres. Ja sabeu que la vida sobre aquestes roques, amb la terra justa per arrelar-nos i l’alè constant del mar agitant les nostres branques, no sempre és fàcil per a nosaltres, i rarament creixem tant i tan ràpid com ho fan aquells que viuen en indrets molt més amables. I les coses, abans, quan n’érem molts menys dels que som ara i el sol de l’estiu cremava sovint les nostres fulles tendres, eren encara més difícils. Sovint pense en la força i la tenacitat d’aquells que ens van precedir: el meu avi --o àvia, que els pins no fem distinció d’aquests assumptes-- en va ser un d’ells, i ens contava com va arribar ací, sent llavor suspesa en el vent de terra endins, quan els estimballs estaven pràcticament nus d’arbres i matolls perquè segles de focs i de ramats els havien acabat fent fora, i només els pescadors que havien bastit les cabanes vora mar i potser algun contrabandista s’hi acostaven llavors a aquestes costes. 

Però després, primer a poc a poc i en autèntiques multituds al pas dels anys, les persones van començar a vindre fins a la cala. Els pins els sentíem parlar, un poc sorpresos, de la frescor de l’aigua, de la pau que s’hi respirava i de la bellesa feréstega del paisatge, i tot i que alguns de nosaltres s’hi van deixar la vida per fer lloc a les noves carreteres i a les construccions que van bastir, cada volta més gent venia a seure als nostres peus, i dinaven buscant la nostra ombra, i hi havia fins i tot qui ens dibuixava --tinc un record viu d’una nena que va vindre alguns estius amb els seus pares, i que passava hores amb els seus pinzells a la ma-- o escrivia poemes que parlaven de nosaltres. I tot i que en un moment vam arribar a pensar que, igual que abans el foc, seria ara el formigó qui ens havia de fer fora, vull pensar que almenys alguna de tota aquesta gent haurà comprés que mai més no hi haurà calma ni bellesa ni paisatge si no trobem la forma de conviure...  

No vos ho negaré, la vida en altre lloc potser ens resultaria més senzilla. Però crec que encara que poguera, no canviaria per res aquest penya-segat, per més que el ‘progrés’ dels humans ens amenace, i sovint hi passem set i ens falte terra i l’embat de la mar ens sacsege amb violència quan bufa el temporal: si jo fora ona, pagaria gustós el preu de desfer-me en mil bocins si amb això poguera arribar fins ací dalt i poder veure, ni que fos per un moment, tot allò que nosaltres podem veure. I sé que, amb força i amb paciència, també vosaltres, fills (o filles, tant se val), creixereu i arribareu a albirar-ho, i els ocells faran niu a les vostres branques, la gent buscarà la vostra ombra amiga, i hi haurà qui en farà quadres i n’escriurà poemes i vos guardarà en el record com un tresor. 

Doncs això, que Col·lecció de moments, el preciós blog de Carme Rosanas, ha fet quinze anys, i ens ha proposat celebrar-ho a partir d’un dels dibuixos que, com els poemes i els relats, ha estat col·leccionant, també per a nosaltres, durant tot aquest temps. I encara que no hi he estat mai a la cala de Sa Tuna –caldrà posar remei-- per un moment m’he volgut fer arbre a vora mar, només per agrair-li a Carme tota la bellesa que ens regala. Felicitats, llarga vida al Col·lecció de moments, i moltes gràcies, per tot. Ah, i com que açò va de bones notícies i encara que no vinga molt al cas, deixeu-me que vos diga que un mes després de veure-les per primer cop, i quan pràcticament ho havia donat per descartat perquè feia setmanes que no veia moviment, el niu d’oronetes del costat de casa torna a tindre llogateres i sembla que ara si que va de bo.