Retorn

Hi ha una part més fàcil d'explicar, perquè pràcticament és suficient amb deixar que les imatges parlen per elles mateixes: la sabana infinita i l'infinit aiguamoll, les postes de sol, la grandiositat desmesurada de les cascades, la vida arran, exuberant i omnipresent... Però com sol passar sovint quan hom viatja, n'hi ha també una altra --quasi sempre, la més important, la que deixa una petjada més profunda-- que va molt més enllà d'allò que s'ha vist, i que demana per això un poc de pausa per tractar d'assumir-la i expressar-la. M'haureu de permetre doncs que em limite pel moment a dir que ja he tornat, que el viatge ha estat com es preveia extraordinari, i que de les sensacions i les vivències, que han estat moltes i intenses, ja aniré dient a poc a poc; tan bon punt vaja trobant les paraules adequades...

Punt i seguit

Fa poc menys d’un any, l’amic Pako Crestas, promotor i company habitual de molts dels meus viatges muntanyencs, em va assabentar de la seua intenció d’organitzar un recorregut diferent --alternant etapes de trekking amb altres en mokoro, embarcació a perxa tradicional de la zona-- pel Delta de l’Okavango, a Botswana. He de dir que, tot i ser conscient dels seus valors excepcionals i de la seua reputació com a zona de conservació per a moltes espècies animals, aquesta extraordinària àrea natural no figurava com a prioritària en la meua extensa llista de desitjos viatgers, potser per haver tingut ja l’ocasió, quan vam anar a Tanzània fa uns anys a pujar el Kilimanjaro --les fotos de dalt i de baix, fetes a Ngorongoro i al llac Manyara, són de llavors-- de conèixer un poc la fauna i els paisatges africans. El cas és que, després de pensar-m’ho un poc, em va semblar que no solament el lloc, sinó també les condicions de la proposta, justificaven sobradament deixar per a un altre moment altres idees de viatge que em rodaven llavors del cap per a aquest any. I és així com, no sense algun dubte d’última hora per si el tema de la salut es complicava, demà mateix començaré un llarg itinerari que em durà a passar uns dies –començarem a Maun i acabarem, aprofitant que ens queden prou a mà, a les Cascades Victòria--  per aquells països de l’Àfrica austral, en la què estic segur que serà en tots els sentits una experiència inoblidable. Faig punt i seguit, doncs, en el blog com en moltes altres coses, i ja vos contaré com ha anat a la tornada. Una cosa, però, si que vos puc assegurar: el viatge ens surt prou més barat que al rei emèrit. I a més, amb nosaltres, els elefants poden estar tranquils.

 

Soc del parer que anar-se'n lluny de tant en tant a veure coses està bé, però sense descuidar aquelles que ens queden més a prop. Així és que aprofitant que les meues filles han estat a casa aquests dies, i com que enguany no passaré amb elles els Moros i Cristians ni la Diada de Sant Jordi, dilluns (de Pasqua) vam decidir apurar els dies lliures per visitar el sempre recomanable Castell de Montesa, enclavament paisatgístic privilegiat sobre la preciosa comarca de la Costera, casa mare de l’Orde d’igual nom i fita cabdal per comprendre la història valenciana. Amb dues notes, aquesta vegada, que em van alegrar especialment: les obres de consolidació i restauració que van avançant, i molta gent –molta més de la que m’esperava—visitant-lo. I com que dia que passa dia que no torna, un bon dinar a Xàtiva per a tancar-lo, que tampoc no és poca cosa.

 

Santa Rita, 12

Jo vivia al quart. De seguit, des de que vaig nàixer fins que vaig marxar a estudiar, i després a temporades quan tornava a casa per vacances fins que finalment, en acabar la carrera, em vaig quedar a València. Els pares s'hi havien mudat al pis en casar-se per estar a prop dels avis, que des d'uns anys abans vivien al segon, més vell i prou més fosc: dalt, al menys, teníem la minúscula terrasseta al costat de la cuina, minúscula també; però sobretot, teníem el porxi, que en realitat havia estat part del pis de més amunt (coses de les cases 'de dos claus', característiques dels barris obrers alcoians) i sense el qual la nostra adolescència hauria estat sense dubte molt diferent i bastant més avorrida. Però també vaig viure, uns anys després, en el segon: en tornar a treballar a Alcoi durant un temps, i havent faltat ja els iaios, el vam arreglar un poc i ens hi vam instal·lar temporalment, com van fer també després els meus germans fins que cadascú vam anar a parar als llocs on vivim ara; feia ja  temps, tret d'algun curs que el vam llogar a coneguts i de fer-lo servir com a base per a Festes --que no passen per davant però que queden ben a prop-- que el teníem desocupat. Els pares van seguir vivint al quart fins al final.

Durant tot aquest temps, d'ençà que la mare va faltar, hem dubtat sobre què fer amb els dos pisos del carrer de Santa Rita. Massa memòria acumulada, em sembla, com per a que fora fàcil decidir-se; però també ens feia dubtar la remota possibilitat de que potser en un futur, ja fora per a algú de nosaltres o per als nostres fills i filles, almenys algun dels dos podria fer-nos encara algun paper. Però la casa és vella, a dalt i a baix hi ha molt per reparar, i nosaltres estem ara com ara en altres coses i amb poquetes ganes de ficar-nos en segons quins embolics. Així és que, al remat, ens vam decidir fa uns mesos per posar-los a la venda i, tal i com avançava l'altre dia, tots dos tenen des d'ara un altre propietari que ja té planificada, segons ens diu, una profunda reforma i que els donarà --i he de dir sincerament que això ens alleuja-- un altre aspecte i una nova vida.

A nosaltres encara ens queda algun remitjó per deixar-los buits del tot a la data estipulada, perquè també això ha estat un procés llarg i a estones gens senzill; però la major part de la faena ja està feta, i a més a més crec que ens ha servit per a fer memòria de moltes de les coses que hi hem viscut i que amb el pas del temps se'ns havien anat esvaint. Records dels pares i dels avis, sobretot i especialment; però també d'aquell carrer de la meua infantesa, tan diferent del que hi ha ara que em sembla tret d'un altre món, dels amics del barri i de veïns que fa molt de temps que ja no hi són, de les estones passades al porxi (li he promès al meu germà que d'això he de deixar escrita alguna cosa, però ell ja s'ha avançat i no sé si seré capaç de dir molt més) o de les nits d'abril, amb la meua filla de pocs mesos als braços, escoltant les marxes mores retronant tota la casa mentre les filaetes baixaven pel carrer Sant Nicolau... Massa temps, massa coses viscudes com per a que el carrer de Santa Rita no siga ja, per sempre més, el meu carrer. I el seu número 12, molt més que aquella casa on jo vaig viure. 

Pasqua eminentment casolana, enguany, perquè abellia descansar dels tràfecs de les últimes setmanes i perquè, al remat, la cosa ha vingut com ha vingut: tot i que possiblement encara caldrà fer alguna prova més, l'última i recent visita mèdica sembla confirmar un diagnòstic favorable per a la malaltia que m'acaben de trobar (un càncer poc avançat i aparentment bastant localitzat), per bé que hauré d'esperar encara un poc per saber a quin tractament m'he de sotmetre. Mentre, però, els metges no han vist cap inconvenient --jo, la veritat, em trobe d'allò més bé-- per a que, en només uns dies, puga marxar a un viatge que tenia previst des de fa mesos, i al qual m'alegra especialment no haver hagut de renunciar: si ja fa anys que n'estic convençut de tot allò del carpe diem, no cal que vos diga com ho veig ara mateix... 

El fet d'una cirera

Havia pensat en això alguna vegada, però no ha estat fins ara, després de donar ahir per ben complida la ja antiga tradició familiar d'anar a veure els cirerers que floreixen aquests dies per les valls de la comarca, que he dedicat una estona a buscar-ho per la xarxa. I he trobat que, segons sembla, en el Hanami japonès els fruits són un element tan irrellevant que la majoria de les varietats que el protagonitzen --els sakura-- o bé no en produeixen o bé, si ho fan, són més aviat petits i aspres, agres o amargs. No cal dir que no seré jo, amant reconegut de l'encís de les flors (cirerers inclosos) i indubtablement sensible, també, a la fugacitat de la bellesa i de la vida, qui gose qüestionar la profunda significació filosòfica d'aquesta pràctica mil·lenària. Però he de reconèixer que, davant l'espectacle esplendorós de la florida dels nostres cirerers, mai no he pogut evitar pensar que allò que li dona sentit a cada flor, allò que al remat les fa inevitablement belles i efímeres, és la seua decidida voluntat d'arribar algun dia a ser cirera. I no crec que això, sincerament, els lleve gens de poesia; de fet, estic convençut que és al contrari. 

Etapes

La veritat és que, a poc que ho pense, aquest març que tot just acaba d'acabar-se ha donat bastant de si. He complit els seixanta anys, que no deixa de tindre el seu què, o almenys a mi m'ho sembla; els pisos familiars (el dels avis i el dels pares, un damunt de l'altre) de l'alcoià carrer de Santa Rita, ens els què hem passat tants anys i tanta vida, han deixat finalment de ser nostres perquè tot i la recança inevitable ja no sabíem molt bé què fer amb ells; en unes poques setmanes, m'han fet més proves mèdiques que en els set-cents vint mesos anteriors junts, i tot i que no estic content tampoc sembla que la cosa siga, ara com ara, per alarmar-se en excés; i he donat per tancat, vull pensar que dignament, el breu però intens període professional en el qual he estat cap de servei per tornar, a partir del dilluns i almenys per una temporada, a una vida més tranquil·la i, sobretot, més desreponsabilitzada, que jo ja sé que al remat la culpa és meua per prendre'm les coses massa a pit. De tot això --o de quasi tot-- deixe pendent escriure alguna cosa més avant, ara que segur que tindré un poc més de temps i de cap per a poder-ho fer. Però pel moment, em quede amb la impressió de que, passat el temps, recordaré aquest març estrany i ambigu, eixut i lluminós, com el final inevitable d'una etapa. O el principi d'una altra, que ve a ser el mateix: s'ha acabat l'hivern, i el taronger del pati ha tornat a florir.

Tot i que no haja trobat tampoc el moment per a parlar-ne, març ha estat també temps de caminades, quasi sempre sense anar-se'n massa lluny però especialment benvingudes per posar un poc en ordre les idees i gaudir de la llum i dels colors de la primavera que comença. I entre totes elles, em va agradar especialment tornar a les muntanyes de Castell de Castells, més encara poc després d'haver llegit el commovedor Diari de Sotaia del mestre Pellicer, que tant s'estimava aquella terra i la gent que l'habita. I si, ho heu encertat: també de tot això deixe pendent escriure, més avant, alguna cosa...