Miracles quotidians (relats conjunts)

 Vincent van Gogh, Crani fumant un cigarret, 1885-1886

L'Església no va arribar mai a validar el caràcter sobrenatural del fet: segons el seu informe final, les declaracions del principal testimoni (del qual es destacava "la seua curiosa forma de parlar, els freqüents esclafits de riure i una fixació permanent en el menjar") no van permetre arribar a una conclusió definitiva. Però això no va impedir que la fama de les relíquies del Sant que cobraven vida per fumar s'escampara com una reguera de pólvora. Centenars de fidels --la majoria d'ells, amb una curiosa forma de parlar, esclafits de riure i fam permanent-- van començar a peregrinar fins al petit santuari, envoltat de feraços camps de cànem, que albergava l'esquelet miraculós, i molts asseguraven sense cap mena de dubte que havien pogut veure el prodigi amb els seus propis ulls. Mai, fins llavors, la devoció a Sant Canut havia conegut tal esplendor; el conreu del cànem a la comarca, tampoc.

La meua proposta per als relats conjunts de novembre. La moralitat? Que rule, tu, no te l'apalanques. I que visca Sant Canut. I Bob Marley. I quina fam, no?   

Etiquetes

Ho he d'acceptar: pel que es veu, això d'etiquetar les entrades del blog no se'm dona massa bé. Jo li pose voluntat, i de fet podeu comprovar que la llista que acompanya aquestes planes ha arribat a assolir, a aquestes alçades, una extensió considerable. Però després m'hi pose a veure què és el que havia escrit fins ara de Famorca, i comprove, no sense sorpresa, que no hi he deixat cap referència: ni per ser el lloc des d'on solen començar les meues caminades per l'Alfaro i la Serrella (aquestes si, ben representades al recull), ni pel seu topònim, tan evocador com intrigant, al qual Coromines, que tempteja amb un origen amazic, dedica --conjuntament amb el veí Fageca-- una extensa reflexió. Però tampoc pels nombrosos jaciments arqueològics que alberga el terme i la seua rodalia, les vicissituds dels colons mallorquins que vingueren a poblar-la després de l'expulsió dels moriscos, ni tan sols per les inoblidables estones passades recorrent els carrerons del poble després de dinar a l'entranyable i desapareguda Casa Pura. Així és que, aprofitant que no fa molt vam estar fent una preciosa caminada per terres famorquines, i tot i que han passat ja unes setmanes des de llavors, he pensat que era un bon moment per afegir a la llista una etiqueta que ja fa molt de temps que hauria d'haver-ne format part; segur que no haurà de passar molt de temps abans que torne a utilitzar-la.

Tret de la vista del poble, que és de l'any passat però que m'ha semblat que convenia, totes les altres imatges --incloent-hi la de l'heura de fulles curiosament lineals i la de l'acolorida larva de borinot de les letereses-- van ser fetes al llarg del recorregut al qual em referia més amunt, i que a més del singular paratge del Pla de la Cova i els seus extraordinaris corrals --amb pintures rupestres descobertes no fa massa-- ens va dur, després d'un preciós trajecte a peus de la Serrella, fins al rellevant jaciment de la Cova de Santa Maira, dins ja del terme veí de Castell de Castells, que veig per cert que almenys si que tenia ja una etiqueta però que em sembla molt poc per al que mereixeria. No,  definitivament, no se'm dona bé...

Picotejant

Primer ha estat el garser, que pràcticament m'ha avisat de la seua presència sobre l'arbre amb el seu crit característic i que, a més a més, s'ha prestat amablement a deixar-se veure des de relativament a prop i durant una bona estona. No m'ho ha posat tan fàcil el verd, a qui ha delatat també el seu renill inconfusible però que només s'ha deixat observar, per un moment i des de lluny, abans d'alçar el vol i perdre's entre les capçades, finalment tardorals, dels xops i els àlbers... Feia temps que no eixia a caminar per les vesprades, que a més de ser ara massa curtes per a segons quines passejades, torne a tindre majoritàriament ocupades amb uns altres menesters perquè --ja sabeu allò d'entropessar amb la mateixa pedra-- he tornat a assumir algunes responsabilitats a la faena i, tot i que serà només per una temporada, dispose ara de menys temps per a altres coses. Però hui, després d'una setmana que se m'ha fet llarga i encara que fora entre dues claroretes, he baixat al riu amb la idea d'airejar-me una mica i aclarir un poc el cap. El que no esperava era passar una estona tan entretinguda en companyia dels picots; o, si em permeteu que ho diga així, que em passaria la vesprada, fins que s'ha fet massa fosc per veure res, simplement picotejant...

El picot garser gros (Dendrocopos major), de qui ja vaig parlar ací mateix fa un temps, és un company habitual en el meues passejades vora riu malgrat la seua raresa per aquestes terres. El picot verd ibèric (Picus sharpei), considerat des de fa poc una espècie independent respecte a la resta de les poblacions euroasiàtiques, és molt més comú i és fàcil escoltar-lo en els boscos i arbredes de la zona, incloent-hi les riberenques, però no sempre resulta fàcil d'observar. Haver-los pogut veure a tots dos pràcticament junts no deixa de ser una casualitat afortunada; llàstima, pel que fa a les fotos, de la poca llum i la falta de traça... 

Espais viscuts

 
No puc parlar pròpiament de nostàlgia, però he de reconèixer que l’assalt dels records, caminant l’altre dia cap al Puig d’Alcoi, em va agafar un poc desprevingut. I no només pel fet que el jaciment ibèric, habilitat per a la visita des de fa uns anys, siga un d’aquells paratges que formen part rellevant --ja n’he parlat d’això, altres vegades-- de l’arqueologia sentimental de la meua joventut. Des del mateix sender que hi porta, vorejant el Barranc de la Batalla, i que començàrem a recuperar amb l’amic Jeroni en els temps ja llunyans en què m’hi dedicava a aquestes coses a l’Ajuntament d’Alcoi, fins als paisatges, massa temps amenaçats, de la Canal --impossible no evocar, contemplant aquelles planes, la figura extraordinària d’Antonio Estevan, qui fa ja catorze anys llargs que ens va deixar-- o el mateix traçat de l’autovia a Alacant, oberta l’any 2011 i en la definició del qual també tinguérem alguna cosa a veure, són molts els moments, episodis i vivències en les què no pensava des de feia molt de temps (tant, si fa no fa, com el que feia que no caminava per aquestes contrades) i que em van anar venint al cap al llarg del trajecte. I no parlaré, pròpiament, de nostàlgia, però és evident que van passant els anys, i és especialment en els espais viscuts on això se’ns mostra amb major claredat: també jo soc, inevitablement, animal de records. Per sort, i pel moment, ni lent ni trist; o al menys, no massa... 

 

Víctimes col·laterals (relats conjunts)

Joseph Mallord William Turner (1839). "The Fighting Temeraire tugged to her last berth to be broken up"

--A un castell d’Escòcia? De debò? I que dimonis espereu que faça, jo, fent de fantasma a un castell d’Escòcia? Jo soc (bé, jo vaig ser) un home de mar, a bord d’aquest vaixell vaig conéixer calmes i tempestes i, quan hi vaig morir, ho vaig fer agafat al timó enmig del fragor de la gloriosa batalla... Ah, l’olor de la pólvora dels nostres canyons, el Victory a la nostra proa, tallant com un coltell les línies enemigues, els vaixells francesos i espanyols cremant com teies sota el foc de les nostres bateries... Com podeu proposar-me ara, això? A mi, que he atemorit tripulacions senceres i de qui s'han escrit rondalles i cançons... I que hi pensarà la gent, quan m’hi aparega sobre els merlets amb la meua capa de mariner, amb la pota de pal i bevent rom?

--Ens sap molt greu, company, sabem que potser aquesta no és la millor solució per al teu cas, però no saps l’esforç que el Sindicat està fent per tal de poder-vos reubicar a tots en les poques destinacions per a fantasmes que queden vacants a hores d’ara... A més, entre penjats per motins, mariners morts en batalla i presoners francesos (d’aquests, com bé saps, n’hi havia un bon grapat; sort que tenim un conveni amb l’Òpera de Paris que, malgrat la saturació, se n’ha fet càrrec de tots), la plantilla d’espectres residents del Temeraire estava clarament sobredimensionada. Estem fent tot el que està a les nostres mans per evitar que cap camarada acabe vagant eternament després de l’expedient d’extinció d’ocupació per desballestament. Però francament, el nostre marge d'actuació és molt limitat.

--No, si ja ho entenc, però és que no me’n sé avenir, i tot plegat ho trobe tan injust... Esteu segurs que no hi hauria cap altre vaixell disponible per a un vell espectre honest i treballador com jo? O alguna altra cosa més relacionada amb la mar, no sé, potser un far misteriós en alguna illa remota...

--Uf, de llocs a altres vaixells ja te’n pots oblidar, els fantasmes de pirates els tenen tots copats: com que han esdevingut tan populars, quan hi ha alguna vacant els caps els prioritzen a ells per a cobrir-la. I els fars ara són tots automàtics, com a molt hi va algun tècnic a revisar-los de tant en tant i mantenir un fantasma de forma permanent no resulta gens rentable... Mira, com a molt, podem oferir-te un lloc a alguna corba de carretera, però per a les aparicions hauries de vestir-te de noia, amb perruca rossa inclosa. O, si t’ho estimares més, podem provar també a alguna televisió generalista: amb tantes tertúlies i reality shows com n’hi ha ara mateix, la demanda de fantasmes està pujant molt, i és possible que et puguem trobar alguna cosa. Fins i tot, si anara bé, podries acabar tenint el teu propi programa, com el Toni Cantó...

La meua aportació per als relats conjunts del mes d'octubre, probablement influïda per la proximitat de Tots Sants, i que em serveix a més a més per retornar al blog després d’unes setmanes en les què, de forma no premeditada, l’he tingut bastant abandonat: un poc de crisi creativa si que ha hagut, no ho negaré, tot i que la calor --a la que em tem que ja no podem qualificar com a excepcional-- i un poc més de tràfec a la feina tampoc han ajudat molt. Però sobretot és que, darrerament, m'ha sobrevingut una d’aquelles "ràfegues lectores" que m’agafen de tant en tant, i que com sol ser habitual m’ha mantingut ocupat el cap i les vesprades. Ara toca digerir tot el llegit, que no ha estat poc, i potser escriure també alguna cosa sobre això. De més trellat que aquesta, espere...

Familiaritats

Soc, sobretot, animal de bosc, de roca i de muntanya, i fins i tot quan m’hi aprope a la mar em sent atret especialment per les costes esquerpes de penya-segats, esculls i cales. Però tampoc no rebutge, si és el cas, l’enganyosa placidesa dels litorals baixos de dunes i arenals ni l’exuberància extraordinària i un poc aclaparadora de les marjals i els aiguamolls, i de fet aquesta va ser, aquesta volta, l’opció que finalment vam escollir: els paisatges vagament familiars (tinc l’Albufera ben a prop i molt present) però sempre sorprenents del Delta de l'Ebre, al què feia molt de temps que no m’hi acostava, per a un cap de setmana de trobada, familiar també, d'aquelles que solem fer des de fa temps per donar la benvinguda a la tardor però més àmplia enguany per concurrència. Bona companyia, doncs, per gaudir de les vistes i la llum, dels ocells, dels camins i de l’arròs --al camp i al plat-- en un espai que el riu i el mar fan i desfan (“Parlo del llarg silenci on es fonien / l’aigua dolça del riu, la mar amarga”) i que mereix, per molts motius, el qualificatiu d’excepcional. Però també per constatar que deu ser cert això de que hom no oblida mai com anar en bicicleta; que la vista de la mar, ni que siga només per una estona, ajuda a descansar, com escrivia Thomas Mann, dels laberints interiors i el seu absurd embull. I que la familiaritat, amb els indrets com amb les persones, no hauria de ser motiu per descuidar-les, sinó justament tot el contrari.

Escenaris

A la meitat del segle XII, la imminència de la conquesta per part dels exèrcits feudals devia ser tan evident com aterridora per a la població andalusina que vivia a les muntanyes del sud valencià. L’expansió constant dels regnes peninsulars havia deixat aquestes terres en una situació fronterera que les exposava permanentment a les incursions i cavalcades de les hosts cristianes. No és estrany, per això, que l’amic Josep Torró situe en el període comprés entre el segon terç d’aquell segle i el primer del següent la construcció de la major part de les nombroses fortificacions andalusines de les quals tenim notícia en aquesta zona; unes edificacions que no respondrien a “un 'plan estratégico' de defensa territorial” bastit per cap entitat estatal, sinó que tindrien un origen camperol en ser les pròpies aljames (potser, de vegades, amb la participació d’assessors especialitzats) les que promourien la fortificació, atès que, com diu Torró, són aquestes “las primeras y principales entidades para quienes representa una urgencia disponer de fortificaciones como último medio de impedir el cautiverio o la expulsión: los destinos que aguardaron a los andalusíes de las islas orientales o de la vega del Guadalquivir, donde apenas había ḥuṣūn”.

Les terres situades a peus de la serra de Benicadell no devien ser en absolut alienes a aquesta percepció, accentuada a més a més pel record de les devastadores incursions de les hosts del Cid a finals del segle XI i les posteriors cavalcades dels reis aragonesos (Alfons el Bataller i Alfons II), de tots els quals se sap que van recórrer i fins i tot ocupar la Penna Cadiella. De fet, i a hores d’ara, encara resulta possible visitar les restes de dues fortificacions que, si be mostren unes característiques --i un estat de conservació, també-- ben diferents, corresponen a dues de les tipologies típiques de les construccions defensives bastides en aquesta època a la Ŷibāl Balansiya. La primera d'elles, coneguda actualment com Castellet de Carrícola, mostra els trets propis de les denominades torres d'alqueria, fortificacions de poca entitat destinades a la protecció dels habitants d'un o dos nuclis de població, les quals i a més de la torre característica solien disposar d'un petit reducte fortificat o albacar. Les excavacions arqueològiques dutes a terme al Castellet i el seu entorn amb ocasió de la seua recent restauració (finalitzada el 2011) han permès confirmar els últims anys del segle XII o els primers del XIII com a data de construcció; no sembla que, una volta consolidada la conquesta, la fortificació fora objecte d'un ús continuat, i tot apunta a que va ser abandonada i parcialment enderrocada a finals del segle XIII.

No molt lluny del Castellet, però molt menys aparent que aquell, s'alça un altre exemple de fortificació, però aquesta amb una magnitud i característiques pròpies d'un autèntic castell o ḥiṣn: el Castell de Carbonera, com és conegut habitualment, estava constituït en aparença per un ampli recinte emmurallat bastit al capdamunt de la denominada Lloma del Castell, pràcticament a cavall entre els actuals termes municipals d'Otos i Beniatjar. Tot i que amb dificultat pel seu estat actual de conservació, s'hi distingeix un espai principal envoltat per una muralla de quasi tres-cents metres de longitud, reforçada per diverses torres quadrangulars de les quals a penes es conserven actualment restes de la base. A la part superior d'aquest recinte hi ha vestigis d'un altre paredat que podia actuar com a celòquia, mentre que a l'exterior es conserven fragments del que podia haver estat un tercer perímetre defensiu, potser amb funcions d'albacar. Al cantó nord-est de la muralla, junt al que devia ser l'accés a la fortalesa (i on s'han dut a terme, aparentment, excavacions recents que semblen a hores d'ara paralitzades) es conserva part d'un aljub i el que podria ser una habitació. A falta d'un estudi sistemàtic de les restes conservades, no és molt el que se sap d'aquest castell, que alguns autors fan coincidir --des del meu punt de vista erròniament-- amb el que les fonts medievals anomenen Binnah Qatal, Peña Cadiella, Pennacatell o Penacadell. Quant a la seua construcció, hi ha qui la remunta al segle XI, tot i que Torró el considera, en base a altres exemples pròxims i comparables, una edificació de finals del segle XII; en el primer terç del segle XIV, el castell estava abandonat i s'havien enderrocat les seues defenses.

 

Els castells de Carrícola i Carbonera poden visitar-se en una relativament curta però entretinguda caminada pels estreps septentrionals del Benicadell, i de fet és això el que buscàvem, en principi, el cap de setmana passat, quan ens hi vam acostar a aquesta zona: després d'un estiu de fer-les servir poc o gens, no estan les cames com per a plantejar-se massa reptes, i recorreguts com aquests van bé per veure d'anar posant-les a punt. I els paisatges estimables, els poblets encisadors, els castells i la història fascinant d'aquells que els van bastir i de qui encara ens queda molt per conèixer, no deixen de semblar-me, també, el millor dels escenaris per a fer-ho.