A cara de gos (relats conjunts)

Era només qüestió de temps que els partits majoritaris s'adonaren que, en lloc de promoure que els seus representants parlamentaris es comportaren com a autèntics gossos de presa amb els oponents, resultava molt més pràctic agafar directament gossos de debò i incloure’ls en les seues llistes electorals. Malgrat algunes reticències inicials, no va semblar que els votants  acusaren molt el canvi, i a cada nova convocatòria electoral els representants canins van anar incrementant la seua presència front als escons ocupats encara per humans, tot i que amb un efecte inesperat: la crispació política es va reduir significativament, els debats van tornar a discórrer de forma civilitzada i constructiva, i fins i tot es van arribar a adoptar, amb el suport d’una àmplia majoria, acords indubtablement beneficiosos per a tothom, com ara l’obligatorietat de que els candidats, per a poder concórrer a les eleccions, estigueren vacunats amb l’antiràbica; els candidats humans, s’entén. 

La meua proposta per als relats conjunts de març, escrita sense cap mala intenció després de fer una ullada a la premsa espanyola del dia (de qualsevol dia, em tem); I si, la imatge d’un gos apostant --i fent una catxa-- remetia inequívocament a perro sanxe, però tot plegat m’ha semblat massa evident...

 

Batalles

Entre el Penyal d’Ifac i la Punta de Moraira, i encara més enllà cap al nord i cap al sud fins on la vista abasta, el territori urbanitzat domina aclaparadorament el paisatge. Quasi tot el trajecte del camí, presentat com a passeig ecològic, discorre de fet per l’espai sovint minúscul que separa els murs dels xalets i la vora dels penya-segats, i que només molt puntualment s’eixampla per deixar lloc a algun retall, quasi sempre oportunament integrat com a zona d’esplai o de descans per a residents i passejants, de la singular vegetació d’aquest sector del litoral de la Marina Alta; poc més que migrades restes del naufragi, no puc evitar pensar cada volta que m’aprope a aquesta costa que m’estime especialment i que trobe malgrat tot bellíssima, i és a aquesta bellesa innegable --causa última de tot plegat, pense també aquesta vegada-- que m’aclame. Si més no encara ens queda la mar, la nostra pàtria antiga; i la Punta de Moraira i el Penyal d’Ifac, a un extrem i a l’altre del recorregut, per donar testimoni de que no totes les batalles es van perdre. Almenys, no per complet. 

Als peus

Recorde haver sentit, quan vam arribar al que se sol considerar com a camp base per a l’ascensió a l’Ojos del Salado, a 5.280 m d'altitud, l’emoció de tindre per primera volta tan a prop (i mostrant-se amb tota la seua magnitud) l’objectiu principal del nostre viatge. Però també la sensació un poc inquietant de trobar-nos a un indret remot, salvatge i en molts sentits aïllat, sensació a penes alleujada per la presència dels dos modestos refugis instal·lats a la zona i per la possibilitat d’arribar-hi, tot i que amb certes dificultats, amb vehicles 4x4. Aquesta va ser l’opció que nosaltres escollirem, tot i que amb algunes incidències i imprevistos que van retardar un dia la nostra arribada: els tràmits duaners, tant per eixir d’Argentina com per entrar a Xile, com sobretot l’avaria d’uns dels nostres vehicles de lloguer, ens obligaren a alterar els nostres plans inicials i a passar la primera nit després d'eixir de Fiambalá a la rodalia del refugi "Claudio Lucero", una instal·lació en un estat més aviat precari situada a 4.527 m d'altitud i coneguda també com a Refugio Murray per l’hostal d’aquest nom que hi havia a prop i que va desaparèixer després de patir un incendi a principis dels anys 1990. L’endemà, fent dos viatges amb l’únic cotxe que ens quedava (l’altre va tornar a Fiambalà el dia abans, després d’una reparació d’urgència, per a ser substituït), instal·làrem finalment el campament en el qual anàvem a passar els pròxims dies. 

Dalt de tot, vistes de la zona del camp base camí al refugi Tejos; els cotxes, abans d'eixir de Fiambalá, fornits amb tot el que ens calia --incloent-hi aigua suficient; no hi ha cap font ni rierol disponible per allà dalt-- per als dies que hi passaríem a la muntanya; volcà de Copiapó (al fons) i Salar de Maricunga, junt a les instal·lacions duaneres xilenes recentment habilitades a cent quilòmetres del Pas de San Francisco, fins on cal desplaçar-se per formalitzar la documentació corresponent per desfer a continuació el mateix camí fins tornar a la frontera; el refugi Claudio Lucero i el seu entorn, a la zona de Barrancas Blancas; chirigüe culigualdo (Sicalis uropigyalis), un dels pocs ocells que vaig veure a aquestes zones altes de la puna; la mola imponent de l'Ojos del Salado des de la traça que porta al camp base, i vistes d'aquest amb els dos refugis (el més antic, denominat Universidad de Atacama, en un contenidor, i un altre més modern habilitat només per a dormir i amb una ràdio d'emergència que no vam arribar a comprovar si funcionava), i el nostre campament. 

 Els dies viscuts per damunt dels cinc-mil metres, amb la vista posada en el moment d’encarar-nos amb l’ascensió al cim, van transcórrer en general amb un patró molt similar: pels matins, fer alguna caminada per la rodalia del campament per tal d'anar millorant la nostra aclimatació, i esperar l’arribada, a primera hora de la vesprada, del vent i de la pluja (o de la neu) que ens acompanyarien com a mínim fins a boqueta nit. Pendents de les nostres sensacions físiques i de la previsió meteorològica (la que havíem pogut consultar dies enrere quan encara teníem accés a internet i que alguns muntanyencs que s’hi acostaven ens actualitzaven ocasionalment), es tractava de decidir el moment més escaient en què tots dos factors --aclimatació i oratge-- foren raonablement propicis per atacar el cim. I el cas és que, malgrat l’aparent monotonia d’aquestes jornades, són tants els records i les sensacions que em venen al cap quan hi pense, que no sabria realment per on començar. O potser si: crec que començaria per l’oxímetre de pols, perquè tot i trobar-me raonablement bé i no tindre cap símptoma perceptible de mal d’altura, d’ençà que vam arribar al campament els meus nivells de saturació d’oxigen en sang van començar a estar per baix --de vegades, significativament-- del que seria desitjable. El cas és que davant la persistència d’aquesta situació, tenint en compte que de vegades se m’oblida que encara estic recuperant-me d’una operació relativament recent, i sobretot assumint la dificultat --per dir-ho d’una forma suau-- de rebre cap ajuda externa si la cosa s’arribara a complicar, vaig optar per la prudència i vaig decidir que ja hi hauria més ocasions d’encarar-me amb un sis-mil. Ara pense que potser si no haguera llegit, abans del viatge, alguna cosa sobre els accidents a la muntanya, m’ho hauria pensat una mica més; però crec, la veritat, que vaig fer bé quedant-me als peus. 

Diferents vistes de l'entorn del campament base. En una d'elles es veu un cotxe a l'últim tram de la baiada des del refugi Tejos. En una altra, la sorprenent presència d'una papallona nocturna (diria que una Ascalapha odorata) a aquestes altituds, a les que probablement va arribar arrossegada pels vents de la Puna; no va sobreviure al fred de la nit

La decisió, en tot cas, va tindre també el seu aquell: a mitjan matí del dia 3 de febrer, el grup va començar a pujar cap al refugi Tejos, a 5.837 m d’altitud, per passar-hi la nit prèvia a l’atac al cim. Jo em vaig quedar sol al campament base, amb l’únic vehicle del qual disposàvem --Jabi, que va tornar a Fiambalá el primer dia amb l’avariat, hauria d’haver arribat el dia abans amb un altre cotxe i gasolina suficient per a repostar però no ho va fer-- i amb l’oratge empitjorant per moments. Ja cap al capvespre i enmig d’un temporal cada volta més intens de vent i neu, l’arribada de Jabi (que tot seguit es va equipar i va eixir caminant cap al segon refugi) va ser, francament, una alegria i un descans. Quant a mi, abans d’afrontar una nit que preveia que se'm faria llarga, vaig deixar preparat el material necessari per alçar-me de matinada i pujar sense cap presa almenys fins a Tejos, però cap de les dues previsions van eixir com esperava: quan a la nit, vaig dormir profundament --només el vent em va desertar alguna volta, però em va vindre bé per espolsar la neu que s'anava acumulant sobre la tenda-- fins que em va sonar el despertador; i pel que fa a caminar, i davant la significativa nevada caiguda per la nit, em vaig estimar més esperar una mica fins que el sol començara a calfar. A poc a poc, seguint la traça per la qual també s’hi pot accedir, amb certa perícia, amb vehicle tot terreny, vaig arribar finalment i sense cap incidència remarcable fins als contenidors que fan de refugi. No m’hi vaig estar molt, en tot cas: junt amb els companys que van optar per no pujar amunt i carrejant amb part del material que havien dut fins allí el dia abans, vam començar la baixada cap al camp base. Al llarg de la vesprada i cadascun al seu ritme, hi van anar arribant també els qui van fer cim; sis d’onze, al final, si no m’he descomptat i incloent-hi a un company que el va fer pel seu compte el dia següent. 

El camp base amb neu i el camí entre aquest i el refugi Tejos; aquesta vegada, la Senyera d'Alcoi va haver de conformar-se sense cim...

Arribats a aquest punt, he de dir que els últims dies passats a la muntanya van ser un poc confusos: tot i que les previsions sobre l’oratge apuntaven --i així va ser de fet-- a un temporal imminent, no tot el grup tenia les mateixes prioritats sobre què fer el temps que ens quedava de viatge, i una volta més els cotxes, que pel fred i l’altitud mostraven una irritant facilitat per a quedar-se sense bateria, tampoc no van ajudar molt. Quant a mi, a aquestes alçades començava a arrossegar ja algunes molèsties físiques i la veritat és que vaig agrair començar a perdre altura, tot i que la cosa encara se'ns va complicar un poc: un retard de vint minuts en la nostra arribada a la duana xilena ens va obligar a passar allí mateix la nit --ens van deixar dormir en uns barracons annexos, poc endreçats però suficients per al que ens feia falta-- perquè fins a les nou del matí del dia següent no podíem fer els tràmits pertinents per a eixir del país i poder tornar a entrar a l’Argentina. Nosaltres ho vam fer un dia abans perquè finalment vam decidir partir el grup en dos i que cadascun fera marxa fins retrobar-nos a Fiambalá, i tot i que per culpa de la paperassa fronterera el viatge de tornada se’ns va fer un poc pesat (massa gent per a només un cotxe; l’altre amb el què comptàvem ens el van immobilitzar a la duana argentina), el retorn a la civilització i als seus avantatges va resultar, com sol ser habitual en aquests casos, una experiència francament abellidora: els dies passats a la muntanya deixen sense dubte records inoblidables, però quin goig també quan arriba el moment de retrobar-se amb un llit, una dutxa i un lavabo; i després de tot això, compartir-los, els records, amb un vi del terreny a la mà i davant d’un bon asado. 

Posta de sol al Salar de Maricunga la nit que ens van deixar dormir en una duana; tornant cap a la frontera, amb vistes del Parc Nacional del Nevado Tres Cruces i la Laguna Verde, tots dos encara a Xile; la vall del riu Chaschuil, cami ja de Fiambalá; i el celler de Jabi Txikon, de qui parlava a l'entrada anterior, a l'antiga escola del poble, i un dels asados --un altre dels avantatges de la civilització-- dels què vam poder gaudir en aquests dies. 

Bugaia

Tampoc en aquest cas puc al·legar desconeixement dels seus mèrits innegables: el preciós paisatge de pinedes, masos i bancals, emmarcat per les serres de la Carrasqueta i Montagut, que s’aboca a les obertes vistes de la costa; l’abundor de fonts i brolladors --amb un esment especial per a la què dona nom a la partida, o bé a la inversa-- que hi naixen i nodreixen el rierol del Serrat (o de la Serra) que la recorre de dalt a baix; o fins i tot el mateix nom que la designa i al què Coromines, que el relaciona amb el de la ciutat avui algeriana de Bugia, atribueix sense dubtar-ho un origen amazic. I malgrat tot això, i encara més, la vall xixonenca de Bugaia ha format part fins ara de la llarga llista d’indrets especialment pròxims i accessibles als què, malgrat això, mai no els havia dedicat el temps que mereixien. Una situació a la què vaig decidir que calia posar definitivament remei arran de les meues recents visites a la zona resseguint l’antic camí d’Alcoi a Xixona que la travessa en part, encara que no ha estat fins aquests dies que s’ha donat el cas. I encara que el moment, amb la floració dels ametlers en franca retirada i les fonts i els brolladors acusant visiblement la ja inquietant falta de pluges, potser no és el millor per gaudir d’alguns dels seus encants, de tota la resta d’atractius, que són com veieu molts i variats, ho vam poder fer a bastament. I al remat, com que la tenim a prop i a mà, ja tindrem temps de tornar-hi. Quan tornen a florir els ametlers, posem per cas; o  millor encara, quan finalment ens vulga ploure, i tan de bo que siga prompte...