"Malament, si les teues opinions no són conseqüència de les teues passions; pitjor encara, si les teues passions són conseqüència de les teues opinions". Joan Fuster



Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris amazigh. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris amazigh. Mostrar tots els missatges

dilluns, 22 de setembre del 2025

Llum de mar

Al sud d’Essaouira, entre el Cap Sim i el poble d’Imeswan (Imsouane), un seguit de tossals que representen de fet els estreps occidentals de la serralada de l’Atles, s’aboquen sobre l’oceà tot donant lloc a un preciós litoral en el què les extenses platges d’arena daurada alternen amb  cales, esculls i penya-segats, de vegades d’unes dimensions considerables. Deixant de banda la suggerent i turística Essaouira, i alguns nuclis --com Sidi Kawki, Tafedna o el mateix Imsouane-- on s’obri pas un turisme vinculat al windsurf i a altres esports nàutics, la major part d’aquesta ventosa costa manté encara la seua essència agrest i solitària. Els nombrosos llogarets amazics, quasi sempre envoltats per les extraordinàries deveses d’argània característiques d’aquesta zona, ocupen les parts més altes dels turons, sovint a prop dels quasi sempre eixuts oueds i a una distància prudencial de la mar; a la seua vora, allà on la topografia ho permet, sovintegen les cabanes de pescadors, humils edificacions (moltes d’elles directament excavades a l’espadat) que, de vegades, donen lloc a nuclis pintorescos a molts dels quals només es pot accedir a peu o amb mules (o camells) a través dels nombrosos senders que recorren la ribera o la uneixen amb els indrets habitats.

Després d’haver conegut, fa ara un parell d’anys, part de la costa del Sàhara Occidental i el sud del Marroc, la possibilitat de caminar per aquest abrupte sector del litoral atlàntic del país era una temptació difícil de resistir. La proposta: un recorregut panoràmic que, després d’una primera jornada dedicada a visitar Essaouira, va començar a Sidi Kawki (o Kaouki, ⵙⵉⴷⵉ ⴽⴰⵡⴽⵉ), on férem la primera nit, i acabà a Id Laasri, des d’on ens desplaçàrem finalment per carretera fins Agadir. Quatre etapes de marxa tranquil·la, allojant-nos en cases locals --encara que la idea inicial era acampar, la previsió de forts vents i els obstacles burocràtics van fer que els nostres guies s’hi inclinaren finalment per aquesta opció-- a Sidi M’barek, Sidi Ahmed Essayeh (ⵙⵉⴷⵉ ⵃⵎⴷ ⵙⵙⴰⵢⵃ) i Tafedna (ⵜⴰⴼⴹⵏⴰ), en un trajecte que a més d’acostar-nos, ni que fora superficialment, a la vida en aquelles terres a cavall entre la muntanya i l'oceà, ens va permetre travessar un paisatge fascinant de dunes, espadats, argànies i tabaibes. Vistes obertes, vent i llum de mar, i una volta més una companyia extraordinària que ho va fer tot encara més brillant. I el convenciment, també, de que no hem de tardar molt en tornar-hi, 



No m’estendré aquesta vegada en els detalls d’una caminada esplèndida, en general senzilla --tot i que amb alguns trams un poc més feixucs; em venen al cap la pujada a Djebel Igzoulne, o els barrancs que cal travessar abans d’arribar, la darrera jornada, a la platja d'Imerditssen-- i amb la durada escaient per a no quedar-se curta ni arribar a resultar monòtona. Ho deixarem, doncs, amb algunes imatges que, com sol passar-me sovint al Marroc per no disposar de mapes adequats, no m’han resultat fàcils d’assignar a uns topònims vacil·lants tant en àrab com en taixelhit, però que recullen alguns dels punts més interessants del viatge, a saber i de dalt a baix: el morabit de Sidi Ahmed Essayeh i les dunes d'Assif n’Boud; dues vistes de la medina d'Essaouira; els nostres camells a la platja de Sidi Kawki i dues vistes de la costa baixa d'aquest tram; llit de l'oued Aghbalou, junt a Sidi M'barek, amb els salts d'aigua pràcticament secs a hores d'ara; plataformes a la platja de Bizergane; penya-segats abans de la platja d'Iftane i barques a aquest indret, un dels pocs d'aquesta costa accessible amb vehicle; dunes arribant a Sidi Ahmed Essayeh; cales a Idrar; matollar d'Euphorbies i Kleinies i camells pasturant a Tassaksout; platja de Taftast Ouaoulil; argànies a Djebel Igzoulne; vistes de Tafedna des de la muntanya; caminant entre llogarets amazics; te, amlú i oli d'argan per a recuperar forces; una argània amb fruits, i una altra modelada pel vent sobre la platja de Tabayat, a prop de Timezguida Outfas; un camaleó camí d'Aftas Imerditssen; cabanes de pescadors a aquest llogaret, final del nostre recorregut a peu; i una de les cases que ens van acollir, aquesta a Id Laasri. I quant a la companyia, gràcies una volta més a Pako pel comboi; a Moha, Mohamed i Abdu, guies i cuiners, i les famílies que ens van allotjar a sa casa; i molt especialment a Josep Maria, Pino, Santi, Lluís, Marta i Loles; de la mateixa forma que les imatges no li fan justícia al paisatge, res del que puga dir li'n farà al privilegi d'haver pogut compartit aquests dies amb vosaltres.



divendres, 19 de setembre del 2025

Descans de descans

Costa del Marroc a prop d'Iftane, al sud d'Essaouira

Primers dies de faena --m’hi vaig reincorporar dimarts-- després d’unes vacances més tardanes enguany del que sol ser habitual, però tan viatgeres (o fins i tot més) com les dels últims anys: a banda del tast previ a Ellan Vannin, del qual ja vaig deixar escrita alguna cosa, he tingut ocasió aquestes últimes setmanes de fer dos recorreguts magnífics --tots dos amb l'amic Pako Crestas i pràcticament, com se sol dir, sense solució de continuïtat-- primer per la costa atlàntica del Marroc i després per les terres dels samis al nord de Noruega. Un carpe diem, doncs, en tota regla, amb la millor de les companyies i ple de moments memorables, que encara que ha complert a bastament allò que hom pot esperar d’unes vacances en tant que desconnexió de la rutina, potser se m’ha quedat un poc justet pel que fa a allò de descansar, si més no físicament. Segur que després del cap de setmana i un parell de bones dormides ho veig amb uns altres ulls, però assumisc que, a efectes de descans, no m’anirà malament prescindir de viatges almenys durant un temps; això si, ni més ni menys del que siga estrictament imprescindible. 

Cap Nord (Davvinjárga o Nordkapp) des de Knivskjellodden

Encara que també aquest any la Diada Estellés m’ha agafat lluny de casa i del blog, no he volgut renunciar a recordar-la, com tantes altres vegades, en aquestes planes. Amb alguns dubtes quant a la tria de poemes, com sol ser també habitual, per bé que dins d’un marc malauradament ben definit: si hi ha alguna cosa que abunde ara mateix, són els qui mereixen que se’ls lliure, amb totes les seues conseqüències, el “títol greu de Fills de la Gran Puta”...

Ara us diria el pare: 
He lluitat, he patit.
He de lluitar encara,
fills.
 
Tinc un gran cansament.
Tot açò és avorrit.
I al capdavall... No sé,
fills.
 
Mai sabreu quina pena
ara em creuava el pit,
perquè us escric açò,
fills.
 
Els patiments, les còleres,
la pena sense fi,
l'empenta inesperada,
fills.
 
Totes aquelles coses
d'un món amarg i trist
que voldria evitar-vos,
fills.
 
Un dia em moriré
-tots ens hem de morir-,
i no serà la pau,
fills.
 
Ni la pau ni el descans,
que diuen en llatí.
Us deixaré a vosaltres,
fills.
 
Us deixaré en aquesta
selva del bes i el crim,
les cauteles, les tàctiques,
fills.
 
En aquest món que creue
brut d'amor i tarquim,
cansat de cap a peus,
fills.
 
Un món de gents astutes,
rancoroses, gentils,
d'impersonals prosòdies,
fills.
 
Creixen roses i creixen
geranis i gesmils,
i els fills de mala mare,
fills.
 
Un món d'ungles, de tigres,
de cor ocult i prim,
que espera entre les canyes,
fills.
 
Assetjances, enveges,
cobejances, oblits,
les paraules que maten,
fills.
 
He tornat ara a casa
creuant, amarg, la nit.
Duc els ulls arrapats,
fills.
 
Torne d'haver viscut
l'heroisme mesquí,
obscur, quotidià,
fills.
 
Escric no sé per què,
mentre dormiu als llits.
Escric lletres de sang,
fills.
 
Creix, de boira, i prospera,
un sentiment hostil.
Hi ha molt de fill de puta,
fills.
 
Lentament, tristament,
lletres de sang escric.
Una nit com una altra,
fills. 

diumenge, 27 d’abril del 2025

El desert animat

Els algerians m’han semblat persones realment amables. Fins i tot els policies de frontera que ens van retenir unes quantes hores a l’aeroport d’Alger mentre es (re)tramitaven uns visats que ja donàvem per abonats i emesos van ser, en tot moment, correctes i fins i tot cordials. Un assumpte, el dels visats i les fronteres, que no deixa de ser bastant habitual quan es tracta de segons quins llocs, i que malgrat no resultar massa agradable acaba quasi sempre formant part de l’inevitable llistat d’anècdotes i peripècies consubstancials a qualsevol viatge digne d'aquest nom. Un llistat, per cert, al qual caldria també afegir en aquest cas alguna variació inesperada respecte al programa inicialment previst, que ens va forçar a un llarg trasllat per carretera fins a la impressionant ciutat de Constantina --llàstima no haver pogut dedicar un poc més de temps a visitar-la-- i, després de volar de matinada fins a Djanet i d’un altre trajecte en tot terreny per la llera d'un oued, a veure’ns instal·lats sense esperar-ho a les tendes de campanya a les quals passaríem les pròximes nits. Després he sabut que el uadi a la vora del qual vam dormir aquella nit (jo molt bé, per cert i malgrat tot; viatjar cansa...) s’anomena Tassettouf, i que el nostre primer campament es trobava a poc menys d'un quilòmetre del rudimentari control d’accés a l’altiplà de Tassili n Ajjer, en el límit del parc cultural d'igual nom i que constituïa l'objectiu del nostre viatge. Que les coses, vistes a la llum del dia, mostren un aspecte ben diferent al de la nit, ho vaig poder tornar a confirmar aquell mateix matí només treure el cap per la porta de la tenda; sovint, amb l’estat d’ànim, sol passar també el mateix.


Tal i com faríem en dies successius, havent desdejunat i desmuntat el campament, començàrem a caminar pel polsegós camí junt amb Tayeb i Ametsan, els nostres guies tuàregs. La resta del nostre equip (cuiners i encarregats dels ases que traslladaven tot el material) es posaren en marxa un poc després per un camí sensiblement semblant al nostre però evitant algun pas un poc més complicat per als animals. Recorde, d’aquesta primera jornada de marxa dedicada bàsicament a accedir a l’altiplà pel camí d'Akba Tafilalet, la profunda impressió que em va causar el paisatge agrest i corprenedor; el captivador trajecte, en el qual se succeeixen les pujades --fins a tres-- i les àrees més planes, discorre per barrancs esquerps emmarcats per agulles de gres i parets de roca vertical, en un entorn feréstec d'aclaparadora bellesa mineral. La vegetació, limitada a les poques ubicacions favorables, mostra no obstant això una varietat remarcable; moltes de les espècies es troben ara en flor, la qual cosa --pense-- m’assegura un entreteniment afegit. Finalment, després d’unes hores de marxa (i d'haver vist ja les primeres pintures rupestres), arribàrem fins a la guelta de Tamaghit, a l'elevat planell de Tassili, on ens esperava ja la resta de l’equip i on abans que caiguera la nit vam instal·lar el nostre campament al peu dels impressionants pinacles de roca que l'envolten. A pocs metres, un senzill recinte de pedres --uns blocs un poc més grans marquen l’alquibla-- fa el paper de mesquita; no serà l'única que veurem, aquests dies, enmig de l'altiplà. Buscar qualificatius escaients per a la posta del sol i el cel nocturn a aquest paratge em resulta, encara ara, francament difícil.


El nostre segon dia a Tassili va començar amb el que, almenys des del meu punt de vista, representa una de les fites culminants d'aquest viatge: a uns pocs centenars de metres del lloc on havíem fet nit, a la capçalera del barranc de Tamrit, uns pocs exemplars de l'extraordinari xiprer del Sàhara --el tarout dels tuàregs-- creixen majestuosos enfonsant les seues poderoses arrels entre les roques. Amb edats que arriben sovint als dos mil anys, és impossible no deixar-se seduir pel seu port imponent i per la seua tenaç determinació de sobreviure en un entorn especialment inhòspit, cada volta més diferent d'aquell en el què van nàixer i créixer fa ja molts segles. Costa deixar enrere aquests arbres fascinants, però el nostre trajecte ha de continuar: després d'un tram que transcorre pel llit del barranc entre baladres --Tayeb els anomena defla, el seu nom àrab-- i oliveres del Sàhara, avancem per un espai inicialment obert en el que progressivament van guanyant protagonisme les torres i agulles de roca. Al llarg del recorregut els nostres guies ens assenyalen també alguns abrics amb pintures, fins que finalment arribem al punt on instal·larem el nostre pròxim campament. Ens trobem a les portes del formidable laberint rocós de Sefar, una les principals concentracions d’art rupestre de tot Tassili que recorrerem durant tota la vesprada: el nostre guia Tayeb, orgullós membre dels Kel Ajjer i bon coneixedor d'aquests paratges en els quals ens conta que hi va viure, ens mostra els racons d'aquesta contrada prodigiosa mentre espera pacient que fotografiem cada plafó; de tant en tant, recull alguna planta que guarda en el sarró (una bona per al mal de panxa, una altra per a les picades d’alacrà, ens explica). Malauradament, al llarg del nostre recorregut no vam tindre la sort de veure entre les roques cap ouded, gasela o jinn, però tampoc no tinc cap dubte de que hi eren.

No sembla aquest el lloc ni el moment per estendre’s sobre l'excepcional patrimoni arqueològic que alberga Tassili n'Ajjer en general i Sefar en particular i del qual, més enllà d'un coneixement molt bàsic, encara he de cercar informació per poder valorar un poc millor tot allò que vam veure en la nostra curta però intensa estada. De fet, i a hores d'ara, a penes gosaria atribuir la majoria de les figures que ens sorprenien a cada nou abric a algun dels diferents estils pictòrics que s'hi han definit a la zona, i que abasten un període que es remunta des de les primeres fases del Neolític fins a un mil·lenni abans del present. Les pintures, en tot cas, no solament resulten fascinants per elles mateixes, sinó que representen també una font vital d'informació sobre els grups humans que van viure a la zona, subjecta en els últims mil·lennis a canvis ambientals dràstics que han alterat profundament les seues condicions. No és gens estrany que, després de la majoria dels viatges, haja de dedicar un temps substancial a tractar de comprendre millor allò vist i viscut, però en aquest cas crec que tinc molta feina per davant; i no només pel que fa a la Història.


Sefar --dins el qual se solen distingir un de blanc, un de negre i un de blau pel color predominant de les seues roques-- és, com ja s'ha dit, un dels diferents nuclis de pintures i gravats rupestres coneguts a Tassili; només el parc cultural, patrimoni mundial de la UNESCO, abasta una superfície de 72.000 km2, i farien falta molts més dies dels què nosaltres disposem només per poder veure algunes de les pintures més conegudes --com la famosa Dama Blanca-- que no visitarem en aquesta ocasió. De fet, la nova jornada de marxa comença ja a dirigir-nos cap al punt des del qual vam començar el nostre recorregut, per bé que per un trajecte parcialment distint: primer, i després de veure encara algun altre abric amb art rupestre, en direcció a les imponents agulles de roca de Tin Attinen (amb l'espectacular arc de Takouba); més avant, a prop ja de Tamrin, cap a un altre nucli de xiprers, un d'ells lamentablement mort però encara amb un aspecte que impressiona. Des d'aquest punt, un nou i extens ermàs de roca ens separa encara del nostre últim lloc d'acampada al desert, situat ja sobre la mateixa traça que vam seguir a la vinguda i que l'endemà haurem de recórrer de nou per completar el nostre periple.


El cel, blau durant tots els dies que ha durat la nostra marxa, amaneix l'última jornada emboirat i fins i tot ha deixat caure algunes gotes a la matinada. La calitja, que dona al paisatge un aspecte diferent, accentua la sensació de calor, i fa que l’últim tram de camí que davalla entre runars cap al uadi Tassettouf, se’ns faça un poc pesat, encara que també contribueix a que el dinar que el nostre equip ha preparat sota l'ombra tènue però abellidora de les acàcies ens sàpiga realment a glòria. Ens espera encara el trasllat amb els vehicles fins a Djanet, on podrem disposar, no sense haver-ho de bregar un poc, de dutxa i unes hores de descans abans de tornar a volar de matinada, aquesta volta cap a Alger; la nostra intenció de conèixer un poc la ciutat es limita a un ràpid passeig i alguna compra davant l'exigència policial d'anar acompanyats d'un guia local, i sempre sota la vigilància --tensa, diria-- d'una patrulla que vetla per què ens mantinguem agrupats. Només han passat sis dies d'ençà que vam arribar a Algèria, però com sol ser habitual en aquests casos sembla que haja passat molt de temps: han estat, sense cap dubte, unes jornades inoblidables i realment magnífiques des de tots els punts de vista; tant, que em sorprenc un poc quan pense que encara ens queda molt de viatge; quasi la meitat, de fet, però d'això ja en parlarem. Prompte, segur.



Parlava l’altre dia de la gent amb la què he tingut la sort de compartir aquest viatge, a qui he d’atribuir la responsabilitat d’haver-lo fet encara més memorable i que mereix per això tot el meu agraïment. Començant una vegada més per l’amic Pako Crestas, sempre disposat a fer realitat propostes de viatge sovint agosarades, i al grup de companys i companyes que s’hi han aplegat i que ho han fet tot molt més senzill: Dani i Gemma, Rosa, Jordi, Marga, Ana i Reyes, Ferran, Javier, Conchi i Marta, junt amb Adriana, que es va incorporar a la segona part del viatge, han estat una companyia insuperable i que deixa una petjada profunda; moltes gràcies a tot@s, tan de bo que els nostres camins tornen a creuar-se prompte (i una disculpa: molta pintura i molta planteta, però no he trobat entre les meues fotos cap de presentable en la què hi estiguérem tots; promet que no tornarà a passar...). Quant als nostres guies i acompanyants locals de Riwaya Travel, crec que hem estat també uns privilegiats: en el desert, amb els cuiners, mulaters i, sobretot, els nostres guies Ametsan i Tayeb, a qui cal agrair la seua paciència i la permanent disposició a compartir el profund coneixement de la seua dura però bellíssima terra. I quant a la muntanya, i pendents per això encara de presentació formal en aquestes planes, hem estat magníficament acompanyats per Khaled i Tifo, guies tan joves com entusiastes, i el nostre conductor Azzouzz. A tots ells, Tanemmirt s tussda!