Kibo és un dels tres cons volcànics --el Shira i el Mawenzi són els altres dos-- que, en realitat, formen el Kilimanjaro. Kibo és el més conegut, i també on es troba el pic més alt d'Àfrica, amb 5.895 m d'altitud, anomenat ara
Uhuru (que en swahili vol dir "llibertat"), per commemorar la independència de Tanzània. Ho dic, açò, perquè divendres passat vam estar a Xàbia, parlant-ne: els companys del Centre Excursionista d'allí, que celebra que fa
trenta cinc anys, ens va convidar a mostrar les fotos i el vídeo que vam enregistrar quan hi vam anar a aquella muntanya mítica, allà per l'estiu del 2006. Aprofitant la invitació, molts dels amics que vam participar en aquella experiència hem tornat a ajuntar-nos --alguns feia temps que no ens veiem-- per recordar uns dies que cap de nosaltres oblidarem. I dels quals (dies i amics), amb més temps i calma, m'agradarà també deixar escrita alguna cosa ací, a banda d'aquestes fotos que vaig retrobar per a l'ocasió i que no m'he pogut resistir a posar ara.
Però em tem que no podrà ser tampoc en els pròxims dies, que parle del Kilimanjaro: la setmana que ve aniré embolicat en un Simposi que, sota l'imaginatiu nom de "
El Rumbo del Arca 2.0", s'ha proposat reflexionar sobre la conservació de la biodiversitat. En principi, la proposta és atractiva, ja que l'objectiu de la trobada --que va dirigida a professionals de la conversació i que em tindrà fins divendres per terres de la
Marina Baixa-- se centra en "
evitar culpar únicament a la societat ("els altres") per les fallades del conservacionisme, per tal d'analitzar a fons els supòsits, principis, mètodes, incentius i estructures organitzatives de la nostra professió a fi d'identificar aquells que s'han de transformar substancialment si volem oferir respostes efectives a la Sisena Extinció".
El problema: haver de compaginar-ho amb la faena, la qual cosa m'ha obligat a dedicar la major part del cap de setmana a avançar alguns documents inajornables, i m'obligarà també a anar un poc de cap i amunt i avall fins el divendres proper. I un altre: ara mateix, se'm fa difícil preveure si disposaré de temps, fins llavors, per poder deixar dita alguna cosa en aquestes planes, que bé que m'agradaria. Així que, pel moment i per si no, demane disculpes de bestreta, i espere veure-vos prompte de nou per ací. Ja vos contaré. I que tingueu, en tot cas, una bona setmana!
