En progrés

El de la dreta de la foto és Hades, un mascle que va nàixer a Berlín però que  abans de vindre ací ha estat un temps a Viena. Hera, una femella, ve de Jerez. Els seus  noms, escollits com sempre per la població local --i molt mitològics enguany-- havien de començar per hac, segons pràctica habitual en aquest tipus de projectes, perquè n’han passat ja huit d’ençà que el 30 de maig de 2018 els dos primers polls de crebalòs van ser alliberats a la Tinença de Benifassà. Amb ells es va encetar un llarg camí que esperem que culmine amb la tornada d’aquesta majestuosa au a aquelles terres, i que comença a donar alguns senyals esperançadors: des de l’any passat, Amic i Bassi --dos dels mascles alliberats els primers anys i que a penes acaben d’assolir la seua maduresa sexual-- s'han emparellat, i s’espera que puguen donar lloc, amb la futura incorporació d’una femella, a una de les unitats reproductives poliàndriques que no són excepcionals en aquesta espècie fascinant.

Feia ja alguns anys que, per unes coses o per unes altres, no m’acostava al preciós poblet de Bel a donar la benvinguda als polls facilitats per la Vulture Conservation Foundation, entitat que des del primer moment ha donat suport a un projecte que compta també amb la participació i la col·laboració de moltes institucions, entitats i persones sense les quals no haguera estat possible arribar fins a aquest punt, amb un record especial per a l’amic Martí Surroca, que ens va deixar abans de temps. Em va alegrar molt, per tot això, poder tornar a saludar a tanta gent estimable a qui feia massa temps que no veia, i em va agradar comprovar com el projecte segueix en les millors mans i gaudeix de molt bona salut. Quant a Hera i Hades, espere que tinguen molta sort i que, com molts dels qui els han precedit en aquests anys, comencen prompte a solcar els cels de la Tinença: si voleu mantenir-vos al corrent podeu fer una ullada a la Gaseta del Crebalòs, però si passa alguna cosa rellevant serà difícil que no em passe per ací a contar-vos-la.  

Iolair-uisge

El procés, com sol ser habitual en casos com aquest, va començar en realitat bastant abans, perquè hi ha molts aspectes (científics, administratius, legals i socials) que cal dissenyar, aclarir i posar a punt de forma prèvia. Però si hom considera com a punt de partida l'arribada i posterior alliberament dels primers animals, pot dir-se que el projecte per a reintroduir l'àguila pescadora al País Valencià va començar el juny de 2019, quan els primers quatre polls de l'espècie, procedents en aquell moment d'Andalusia i Balears, van arribar a la Marjal de Pego i Oliva. Han passat des de llavors moltes coses --des dels dos primers anys, que poden considerar-se com d'aprenentatge i que es descriuen en detall en aquest informe, fins a les diverses vicissituds patides per tots els exemplars alliberats fins ara i que han anat quedant també enregistrades cada temporada-- fins que divendres passat es van presentar en societat els dotze polls, procedents d'Escòcia, que en unes setmanes sobrevolaran les costes i els aiguamolls de la Marina i que esperem que algun dia hi tornaran per a fer niu. Un objectiu que no serà --mai ho és, en aquests casos-- ni ràpid ni senzill d'aconseguir, però que compta a hores d'ara amb una sòlida xarxa de complicitats i moltes persones de procedències molt diverses compromeses amb l'èxit del projecte. A mi, que feia ja algun temps que estava en altres coses, em va agradar molt tornar a veure-les --amb algunes absències significatives com la de l'amic Miguel Ferrer, de la Fundación Migres, a qui espere tornar a veure ben aviat en plena forma-- perquè tot i que cada volta tinc la vista més posada en els anys que em falten per a poder-me jubilar, també va bé mirar de tant en tant enrere per veure que, ni que siga només un entre molts altres, almenys algun granet de sorra hem anat deixant pel camí. I tan de bo que no ens falte un poc de ganes i de força per posar-ne encara algun altre.

La procedència escocesa dels polls que seran alliberats enguany, que cal agrair a l'estreta col·laboració de la Roy Dennis Wildlife Foundation i que no vos negaré que m'alegra especialment atesa la meua reconeguda debilitat per aquell país, ha donat lloc a una curiosa història que encara que siga molt breument no puc resistir-me a ressenyar: dos dels polls que han vingut a Pego són coneguts a Escòcia perquè el seu niu compta amb una webcam instal·lada per la Woodland Trust Scotland que, pel que es veu, és seguida per molt gent; el cas és que aquesta temporada els animalets no eren alimentats pel pare com calia i començaven a veure's molt debilitats, per la qual cosa es va proposar treure'ls del niu i incloure'ls al projecte valencià. Ara, tots dos estan ja al seu hacking a la Muntanyeta Verda, i de la notícia --i del projecte-- se n'ha fet ressò fins i tot la BBC: com diu el portaveu de la Woodland Trust, "Scotland has reintroduced species such as beaver, red kite and sea eagle thanks to other nations gifting us their animals. I think it is great that Scotland is giving this gift to Spain and we are proud this Arkaig pair are going to be a part of that". Per cert: probablement ja jo hareu deduït a aquestes alçades, però iolair-uisge ("àguila d'aigua") és el nom de l'espècie en gaèlic escocès. I si, també m'agrada molt... 

A propòsit de l'aigua

Fa quatre mil dos-cents anys, diverses àrees del planeta es van veure afectades per una fase d’aridesa extrema que els geòlegs denominen esdeveniment del quiloany 4.2. Tot i que es discuteix encara sobre la possible relació entre aquest episodi climàtic i el declivi de civilitzacions com la de la Vall de l’Indus o l’Imperi Antic a Egipte, els arqueòlegs atribueixen a aquest moment l’aparició, a les planures manxegues, d’un tipus singular d’assentaments humans constituïts per fortificacions circulars, protegides per diverses murades concèntriques de pedra i presidides per una torre central, que albergaven sitges per a l’emmagatzematge d’aliments i, sobretot, pous d’aigua. Aquestes extraordinàries estructures, conegudes com a motillas, són exclusives d’una àrea que abasta part de les actuals províncies espanyoles de Ciudad Real, Albacete i Cuenca; deuen el seu nom a l’aspecte --un monticle de terra i pedres que s’eleva sobre la plana circumdant-- amb què han arribat fins els nostres dies, i caracteritzen un horitzó cultural particular de l’Edat del Bronze conegut com Cultura de las Motillas o Bronze Manxec, del qual formen part també altres tipologies de jaciments com ara les morras o els castillejos, situats habitualment en tossals o esperons rocallosos. 

Entre la cinquantena de motillas que es coneixen a hores d’ara destaca la denominada Motilla del Azuer, situada al terme municipal de Daimiel: cinquanta anys de treballs arqueològics han tret a la llum una estructura extraordinària, bastida amb pedra travada amb fang, la consolidació (i reconstrucció parcial) de la qual permet copsar la complexitat constructiva i la monumentalitat de l’enclavament. A desgrat d’un aspecte exterior relativament discret, l’accés a l’interior del recinte emmurallat (mitjançant visites guiades que cal reservar prèviament) sorprèn per la magnitud de l’edificació. Estrets passadissos circulars que discorren entre sobris i esvelts murs de pedra van superant les tres línies principals de defensa fins conduir finalment a la torre central, des de la què es domina la fèrtil plana del riu Azuer. Als sues peus es bastiren sitges per a emmagatzemar cereals i lleguminoses, però sobretot destaca el formidable pou, excavat fins a catorze metres per sota del nivell del terreny, que ocupa el sector oriental de la fortificació; diverses rampes i esglaons permetien accedir fins l'aigua, un recurs tan escàs i vital com per a justificar aquesta afanyosa i contundent defensa. La motilla es va abandonar aproximadament mil anys després de la seua construcció, coincidint amb un període climàtic més humit.

Situat a unes poques hores de cotxe des de casa, feia ja temps que havia llegit coses sobre la Motilla del Azuer i m'abellia molt poder conéixer-la de primera mà. Finalment, hem pogut fer coincidir  un cap de setmana lliure d’altres ocupacions i entrades disponibles per a poder accedir al jaciment. I encara que feia un poc de quimera que la realitat no estiguera a l’altura de les expectatives, no ha estat aquest el cas, ni pel que fa al lloc ni per la visita guiada i per la informació facilitada, tant al propi jaciment com al Museu Comarcal on comença i acaba el recorregut. I a més a més, de Daimiel estant, hom pot aprofitar per visitar alguna de les llacunes d’allò que s’anomena “la Mancha Húmeda” i, molt especialment, les famoses i maltractades Tablas --més aviat, el poc que queda d’allò que va ser un espai natural extraordinari després de que la sobreexplotació de l’aqüífer que l’alimentava haja reduït a la mínima expressió les antigament extensíssimes àrees inundables de la confluència dels rius Guadiana i Cigüela-- o, fins i tot i ja de tornada, les igualment conegudes i concorregudes Llacunes de Ruidera, a les què no havia tornat d’ençà que, sent un xiquet, em van impressionar tant que vaig estar setmanes somniant-les, i que m’ha agradat molt tornar a veure tants anys després. Així que, tot plegat, entre pous fortificats de l’Edat de Bronze, llacunes i aiguamolls, aqüífers més o menys sobreexplotats i altres variades manifestacions hidrològiques i hidràuliques, podria dir que quasi tot, al cap de setmana, ha discorregut a propòsit de l’aigua, per bé que almenys en algun cas podria dir-se millor a despropòsit. 

 

Fa algun temps, en una entrada sobre el denominat Bronze Valencià --contemporani tant de la Cultura de las Motillas com de la de l’Argàrica-- parlava de l’impacte genètic de l’arribada a la Península Ibèrica, cap a l’any 2500 aC, de genets procedents de les estepes de l’est d’Europa, el cromosoma Y dels quals va substituir quasi per complet i en unes poques generacions al de la població masculina preexistent. Doncs bé, és en un altre extraordinari jaciment del Bronze Manxec (el Castillejo del Bonete, al terme municipal de Terrinches, coetani i relativament pròxim a la Motilla del Azuer) on es va descobrir fa uns pocs anys una tomba doble que il·lustra aquest procés, en haver-s'hi inhumat una dona amb perfil genètic indígena junt amb un home d’ascendència iamna. No m’hi vaig poder acostar aquesta volta al Castillejo, que mostra trets --com ara les alineacions solars-- que el fan especialment interessant i al que potser hauré de buscar el moment d’anar-hi; però pel moment, espere poder visitar prompte un altre jaciment, en aquest cas d'època ibèrica i a terres catalanes: si ja fa temps que m’abelleix conèixer els Vilars d’Arbeca, el seu pou i les seues fortificacions, ara encara més. I a la pròxima, els nurags.

 

Picotejant

Primer ha estat el garser, que pràcticament m'ha avisat de la seua presència sobre l'arbre amb el seu crit característic i que, a més a més, s'ha prestat amablement a deixar-se veure des de relativament a prop i durant una bona estona. No m'ho ha posat tan fàcil el verd, a qui ha delatat també el seu renill inconfusible però que només s'ha deixat observar, per un moment i des de lluny, abans d'alçar el vol i perdre's entre les capçades, finalment tardorals, dels xops i els àlbers... Feia temps que no eixia a caminar per les vesprades, que a més de ser ara massa curtes per a segons quines passejades, torne a tindre majoritàriament ocupades amb uns altres menesters perquè --ja sabeu allò d'entropessar amb la mateixa pedra-- he tornat a assumir algunes responsabilitats a la faena i, tot i que serà només per una temporada, dispose ara de menys temps per a altres coses. Però hui, després d'una setmana que se m'ha fet llarga i encara que fora entre dues claroretes, he baixat al riu amb la idea d'airejar-me una mica i aclarir un poc el cap. El que no esperava era passar una estona tan entretinguda en companyia dels picots; o, si em permeteu que ho diga així, que em passaria la vesprada, fins que s'ha fet massa fosc per veure res, simplement picotejant...

El picot garser gros (Dendrocopos major), de qui ja vaig parlar ací mateix fa un temps, és un company habitual en el meues passejades vora riu malgrat la seua raresa per aquestes terres. El picot verd ibèric (Picus sharpei), considerat des de fa poc una espècie independent respecte a la resta de les poblacions euroasiàtiques, és molt més comú i és fàcil escoltar-lo en els boscos i arbredes de la zona, incloent-hi les riberenques, però no sempre resulta fàcil d'observar. Haver-los pogut veure a tots dos pràcticament junts no deixa de ser una casualitat afortunada; llàstima, pel que fa a les fotos, de la poca llum i la falta de traça... 

Vistós blauet

 

Vistós blauet

d’agut piulet,

capgròs alat,

bec majestàtic,

cuaescapçat,

sotges, estàtic,

el riu pausat

i no perd pista

la teua vista,

que si es despista

l’insecte aquàtic

o el peix peixet,

tu, democràtic,

tant l’un com l’atre,

en igual dret,

penses abatre

clavant becada, i

d’una bocada,

al pap de pet.

Celdoni Fonoll, "Tiiit, ti-tiit" (Veus d'ocells, 2000)

Les recuperades passejades vespertines per les vores del riu que em queda a prop de casa --al ple de l’estiu abellia poc eixir a caminar, ni al riu ni enlloc, però ara que sembla que vol començar a refrescar vaig reprenent a poc a poc el costum-- han trobat, aquests últims dies, un nou al·licient: potser és només una apreciació meua, però mai abans havia vist, per ací, tant de blauet com ara. Acostumat a veure només de tant en tant el seu pas fugaç --un brillant reflex blau lliscant veloç sobre les aigües-- m’ha sorprès un poc la seua presència, ara habitual, cada volta que m’hi acoste, fins el punt que ha hagut vesprades que he pogut veure dos i fins i tot tres exemplars fugint de la meua inoportuna presència en trams diferents del riu. El que no sabria dir és si aquest canvi es deu a un augment de població, que ja m’agradaria, o si simplement és que m’hi fixe més o que, per alguna raó se m’escapa, són ara més senzills de veure, per bé que, si més no en el meu cas, no de fer-los cap fotografia mínimament digna. Hi seguiré insistint, si és que la paciència m'acompanya; però pel moment, poder gaudir del llambreig blau del seu plomatge quan s’esmunyen entre els salzes i les canyes, ja representa recompensa suficient.

Ara que parle d’ocells i de fotos no em puc estar de dir que fa només uns dies es va presentar a Alcoi un magnífic Atles de les aus de les serres de Mariola i la Font Roja, coordinat pels amics Pep Cantó i Vicent Ferri i editat, amb la col·laboració de diverses entitats i administracions, per la Fundació Victoria Laporta Carbonell, de la qual ja he parlat ací mateix altres vegades. Pep i Vicent, entusiastes com pocs, són també els responsables de que el llibre compte amb un apartat --sobre la vegetació de les serres esmentades, les quals tenen a hores d’ara i en conjunt la consideració de Zona d’Especial Protecció per a les Aus-- que em van encarregar, i per la qual cosa no puc de deixar de donar-los les gràcies. Felicitacions, companys, i que no pare la roda.