En verd propi

Malgrat el seu interès innegable pels valors naturals, patrimonials i paisatgístics que alberga, les meues visites a la banda de ponent del Carrascar de la Font Roja són molt menys habituals que les que faig per altres zones d’una serra --ho podeu veure ací mateix-- que recórrec amb freqüència. Per això ens va semblar que una caminada per aquest territori de masos, barrancs i pinedes, pel què feia temps que no ens hi deixàvem caure, era una bona opció per tal de reprendre, després de l'habitual pausa estival, les nostres eixides setmanals a les muntanyes que ens queden més a la mà. Amb l’objectiu afegit, a més a més, d’acostar-nos fins a la rodalia del Menejador, on gràcies a l’esforç de molta gent es va aconseguir que l’incendi de juliol passat, originat segons sembla per una imprudència criminal, no tinguera conseqüències molt pitjors: havent pogut preservar el bosc esponerós de l’ombria, autèntica joia del parc natural, el pas del foc és ben evident en les bosquines i els matolls de la part alta de la serra, per bé que, tal i com avançaven les primeres valoracions, els senyals d’una recuperació encara incipient comencen a ser també clarament visibles. Verd que resisteix, doncs, i també verd que renaix, que no deixa de ser una altra forma de resistència; de fet, pot ser l'única que realment tinga sentit.

No va estar l'única raó, però he de dir que almenys una part del meu “furor viatger” d'aquest últim estiu guarda relació amb les proves mèdiques que em vaig fer poc temps abans, i que ja apuntaven a un resultat que s'acaba de confirmar amb les últimes anàlisis: poc més de dos anys després de l'operació, el càncer sembla haver tornat --recidiva, en diuen-- encara que sembla que és incipient i per tant i en teoria més fàcil d’abordar amb garanties. Ara toquen noves proves per veure quins seran els següents passos d’un procés que és evident que m’hauria estimat més no haver de (re)viure, però en el què em sé acompanyat i en bones mans i que en qualsevol cas faré per encarar, com he tractat de fer fins ara, amb calma i ànim: allò viscut viscut està, el que va davant va davant, i darrere de l'u ja vindrà el dos. I a la pròxima vos contaré coses de Noruega...

A la vista

El senyal encara recent del pas del foc (l'esgarrifós incendi que va consumir més de dotze mil hectàrees de les valls de la Marina l'agost del 2022, l'últim d'una llarga i lamentable llista) accentua més si cap el caràcter marcadament mineral del paisatge. De tant en tant, quan travessa el pedregar, és fàcil perdre el rastre del precari senderol i fins i tot en algun cas hem hagut de recular per trobar la traça bona i evitar algun pas un poc més compromès; quasi sempre, però, el camí és deixa resseguir sense problema sobre la carena que separa les valls de Gallinera i Alcalà, que és d'on venim. Feia temps que no caminàvem per aquesta banda de l'abrupta i penyalosa serra Foradà(da), i saber d'una ruta abalisada que la recorre, ens va acabar de decidir: es tractava sobretot de caminar, però sempre és millor fer-ho per allà on, mires cap on mires, hi ha tantes coses que val la pena veure. Encara que ja les coneguérem --quasi totes-- de tants anys i tantes caminades; encara que encara dolga haver de tornar veure-les cremades una volta més.

És difícil que les meues fotos els puguen fer justícia, però m'heu de creure que les vistes d'aquest racó del món que tant m'estime paguen sobradament la pena, i més en aquest camí que permet recórrer en només una estona corrals, fonts, castells, poblats ibèrics i despoblats moriscos. I encara una cosa més: aquesta caminada --especialment pedregosa, irònicament-- va ser l'última que vaig fer abans de passar fa uns dies pel quiròfan per a que em llevaren el càlcul que m'ha fet tanta companyia aquests últims mesos, i al que vos assegure que no trobaré gens a faltar. Ara ja recuperant a casa, i espere que en uns dies de nou a la seguida. I per cert: recordeu aquell videojoc antic de la nau que disparava un raig als asteroides? doncs no sé per què serà, però ara no me'l puc treure del cap...

Paraulejant

Era raonable suposar, amb permís de l'homonímia, que entre els "càlculs" que diem del mal de pedra i els dels còmputs matemàtics hi podia haver, com és el cas, alguna relació etimològica. I tampoc no em va sorprendre massa saber que qui més a prop estava de l’origen del mot (el llatí calculus, que significa literalment “pedreta”) eren els primers, cosa que evidentment no requereix massa explicacions; la segona accepció, en canvi, es basa en l’ús ancestral de pedres o altres elements similars --penseu, per exemple, en els clàssics àbacs-- com a mètode per a fer comptes, el que no es pot negar que té també la seua lògica. Quant a "còlic", en tant que “dolor abdominal agut”, procedeix directament del llatí colon, que a hores d’ara designa com és sabut una part de l’intestí gros però que en el terme original grec (κῶλον) sembla que tenia un sentit més general com a membre, extremitat o part d’alguna cosa, no necessàriament del cos humà: els anglesos li diuen colon als nostres dos punts --i semicolon al punt i coma-- a partir d’una de les accepcions (“part d’un vers”) de la paraula grega... 

A aquestes alçades, crec que ja vos podeu fer una idea de fins a quin punt tinc presents, darrerament, tots aquests mots: han calgut mesos i unes quantes proves mèdiques per confirmar que la “tecla” que m’afligeix des de fa temps és precisament un cudolet enutjós i inoportú, i em tem que encara hauré d’esperar unes setmanes més fins que me’l puguen treure perquè sembla clar que no té cap intenció de fer-ho pels seus propis mitjans. Amb tot, i malgrat el persistent i inevitable malestar associat a aquesta afecció, i d’alguns episodis més intensos --còlics, ja sabeu-- que deixarem per ara en francament molestos, vaig podent fer vida quasi normal en molts aspectes, tot i que he limitat molt algunes activitats com ara eixir a la serra i, fins i tot, posar-me a escriure perquè quasi sempre acabe fent-li voltes al mateix. La part bona, en tot cas, és que atenent als meus antecedents mèdics recents la cosa podria haver estat pitjor, molt pitjor, així que farem per ser positius i seguirem tirant de paciència (i analgèsics) almenys per una temporada. Per cert, dient de paraules i homonímies, no deixa de ser curiós que el terme ”lític” tinga dues accepcions, amb les seues respectives etimologies: la relativa a les pedres, que és el que significa el grec líthos (λίθος), i la forma sufixada que deriva del mot també grec lýsis (λύσις), que vol dir “dissolució”, i que en combinació amb l’anterior m'evoca ara mateix un desig irresistible. De les paraules que podria fer servir per qualificar a qui hauria de vetlar per una sanitat pública de qualitat i està fent exactament el contrari, vaig fent una llista i ja ho anem parlant.

Amb poquetes ganes com dic de caminar --diuen que va bé per a les pedres, però a mi no m’acaba de provar--, una de les poques eixides que he fet aquestes últimes setmanes ha estat una volteta pel tram  del riu d’Alcoi entre l’Orxa i Vilallonga, un indret preciós que m’estime especialment i del qual ja he parlat ací altres vegades. A veure si a poc a poc vaig animant-me a eixir una mica més, perquè llegir a la vora de la llar (ja vos contaré, si això) no està tampoc gens malament, però quan vulga tornar a fer servir les cames hauré de fer un curset per recordar-me'n, i a més a més l'hivern va avançant i a poc que m'encante m'hauran passat de llarg les flors dels ametlers. I ja posats, faig propòsit també d'anar tornant a escriure, encara que siga a pesar de pedres, mazons, trumps i altres xacres front a les quals només cap una actitud: combatre-les, i fer tot el possible per extirpar-les.

Passar d'etapa

Encara m'han quedat per fer alguns recorreguts que ja completaré, si tot va bé, en passar l'estiu o quan refresque una miqueta. Però en pujar l'altre dia amb la meua filla a la Mallada del Llop --i al Morro dels Regalls, que ens venia de pas de tornada ja cap a Famorca-- no solament vaig completar la ronda d’actualització que vaig començar fa unes setmanes pels principals cims de la Serrella; d’alguna forma, també vaig tindre la sensació d’estar donant una etapa per tancada, perquè la Mallada va ser el lloc que vaig escollir per tornar a la muntanya quan vaig començar de nou a caminar-la després de la meua operació. Ha passat quasi un any des de llavors, i han passat --com se sol dir-- moltes coses; però allò més rellevant, sense cap dubte, és que pel que fa a la salut tot sembla progressar com ha de fer-ho: els resultats de les proves periòdiques van sent favorables, a penes em queda ja cap seqüela de la cirurgia, i jo --que a més a més fa ja quasi un any que tampoc fume-- em trobe en general francament bé. Així que, conscient de que encara queda per davant camí per fer però atenent també a tot el trajecte ja recorregut i, sobretot, al caràcter inevitablement discrecional d’allò que solem anomenar canvis de cicle, no veig cap inconvenient en donar aquest llindar per traspassat. I fins arribar al següent, que no sé molt bé encara quin o quan serà, seguir aprofitant el temps tot el que es puga. 

La denominada Mallada --"Mallà"-- del Llop (1.360 m) forma, junt amb el Recingle Alt (1.359 m) i el Pla de la Casa (1.385 m), la trilogia de cims principals de la Serrella, als quals cal encara afegir algunes altres altures --deixant de banda elevacions secundàries i alterons sense topònim conegut però en ocasions ben individualitzats-- que superen aquesta cota: per exemple, a prop del Recingle, la Penyeta de les Creus (1.335 m), que també he vist com a Penya Mora, i una Penya de l`Heura (1.351 m) el nom de la qual em resulta un poc dubtós perquè a prop del Pla de la Casa hi ha una Penya de l’Hedra (1.342 m) de la què he trobat més referències i que tanca pel nord el replanell on hi ha la cava i al sud-oest del qual hi també l'Aspre de Puig (1.378 m), que s'allarga cap a l'est per la cresta que culmina al mateix Pla de la Casa. I encara, seguint cap a llevant i de camí cap a la Mallada, hi ha el Morret de la Terra Nova (1.300 m) i el Morro dels Regalls (1.321 m), i encara més enllà, a vora i vora del barranc de la Canal, els Aspres de Famorca (1.304 m) i el Tord (1.322 m) i el Racó d’Ametla (1.301 m)... Noms, ja sabeu, que són molt més que noms, i que donen per a entretenir-se una bona estona; i no només pujant-los...

Fent cames

Ja m’havia fixat en el viatge un temps abans, i fins i tot a principis d’any vaig arribar a formalitzar la prereserva amb l’amic Pako Crestas, que té també la culpa d’açò. Però amb tot allò del diagnòstic, saber del tractament al què m'hauria de sotmetre, i fins i tot el viatge que ja tenia previst a l'Okavango, van aparèixer els dubtes (raonables, crec) fins que el mateix dia en que vaig ingressar a l’hospital per a l’operació vaig decidir fer-me definitivament avant: a banda d'abellir-me molt, vaig pensar que amb uns mesos per davant plens d’incerteses, un repte com aquest m’ajudaria a mirar més enllà. I a més a mes, en últim cas i si la cosa es complicara, sempre estaria a temps de tirar mà del segur de cancel·lació. El cas és que han passat --ràpids-- els mesos, la recuperació avança raonablement bé, i si no hi ha cap problema d’última hora a finals de gener m’agafaré uns dies i viatjaré als Andes, just a la frontera entre Xile i Argentina, per provar de fer cim al volcà Ojos del Salado; provar-ho, perquè quasi sis mil nou-cents metres d’altitud, i més en un context --en plena puna andina, tot i que siga estiu austral-- especialment inhòspit i exigent, són indubtablement paraules majors per a mi. Pel moment, i això explicaria algunes de les entrades del blog en aquestes últimes setmanes, tot el que puc fer es veure d’anar millorant tant com puga la meua forma física, encara que siga pujant (i baixant i tornant a pujar) les muntanyes que em queden més a mà. Això, i treure’m pressió, perquè és evident que tampoc no passa res si no faig cim i només amb poder conèixer tot allò --i, si tot va bé, superar per primera volta el límit dels sis-mil, que em sembla un objectiu bastant raonable-- ja em donaré per satisfet. I res, que ja vos aniré contant d'ací a que marxe, a veure si per a llavors he aconseguit tindre les cames un poc més fetes...