Sagrat

A hores d’ara pot semblar poc més que un covatxol, una cavitat relativament petita d’accés embosquinat i sense cap tret aparent que la singularitze. Però per als antics habitants d’aquestes terres, la que ara coneixem com a Cova de la Pastora per trobar-se als terrenys del mas del mateix nom va ser, durant mil·lennis, un lloc sagrat. Primer, sobretot a finals del Neolític i el Calcolític però allargant-se fins a l’Edat del Bronze, com a lloc d’enterrament: les excavacions dutes a terme a mitjans del segle XX, reinterpretades recentment amb nous estudis, van exhumar les restes d'almenys cinquanta-nou individus --homes, dones i xiquets-- els ossos dels quals, en la majoria dels casos prèviament descarnats, havien estat acuradament dipositats junt amb aixovars funeraris formats per puntes de fletxa, elements d’adornament i, sobretot, ídols sobre os, entre ells els característics ídols oculats que, segons estudis recents, s’haurien expandit a gran part de la Península Ibèrica a partir del seu origen precisament a aquesta zona. La cova, però, va conservar el seu caràcter  religiós molt després de deixar de ser utilitzada amb finalitats funeràries, com demostren les troballes de materials --ceràmica i objectes metàl·lics com anells de bronze-- interpretats com a ofrenes i que arriben almenys fins a l’època Ibèrica, al segle IV aC, i encara pot ser que fora usada amb idèntica finalitat en època romana; cinc mil anys, poc dalt o baix, fent d’espai simbòlic i ritual no està gens malament per a una petita i aparentment insubstancial coveta.

Tot i tenir-la ben a ma, i a diferència d’altres jaciments de la rodalia alcoiana que formen part de la meua “arqueologia sentimental”, mai no havia estat a la Cova de la Pastora. La idea de que, almenys fins a l’adveniment dels GPS, no era un lloc fàcil de trobar, com també la sensació que no devia quedar a l’espai físic del jaciment molta cosa a veure (la major part dels materials recuperats a les excavacions, entre ells fins a cinc cranis trepanats, estan dipositats al Museu de Prehistòria de València) havien fet que fins ara no haguera trobat el moment propici per a posar-hi remei. El cas és que, amb el propòsit enunciat d’anar recuperant a poc a poc l’hàbit de caminar, però assumint també que mentre no puga donar per acabada la meua particular edat de pedra no estic com per a pujar (i baixar) moltes muntanyes, el recorregut --curt i senzill-- que porta fins la cavitat es va presentar com una bona alternativa, amb la possibilitat a més a més de completar-la amb altres punts d’interès a la rodalia de la serra que a hores d’ara anomenem "dels Plans", nom que em fa l’efecte que no fa molt que se li aplica i del què potser diré en altre moment alguna cosa: els masos i les restes de la Colònia Agrícola que s’hi va implantar l’any 1908 --un altre assumpte que mereix comentari i que em deixe pendent--, l’entranyable llogaret de la Sarga i, encara que des de fora en aquesta ocasió, les extraordinàries pintures rupestres del Barranc de la Cova Foradada, parcialment contemporànies, per cert, de les restes trobades a la de la Pastora.

Pel que he anat llegint, l’aspecte actual de la cova ha de ser ben diferent al que mostrava quan va ser descoberta per Vicente J. Pascual Pérez l’any 1934 en la finca familiar de la Pastora. Buida a hores d’ara dels sediments que la reblien quasi per complet --a penes hi havia llavors un metre d’alçària entre terra i sostre-- i dels què van anar recuperant-se els materials arqueològics, l’accés a l’única sala de què consta la cavitat no presenta actualment cap dificultat; a prop de la boca, coscolles, carrasques i pins van cobrint els muntons d’enderrocs procedents de les excavacions dels quals, per cert, encara s’han pogut recuperar, gràcies a les recents investigacions i a una prospecció més acurada, moltes restes d’interès que havien estat ignorades en les primeres campanyes. Pel demés, i com s’ha dit abans, res no faria pensar al visitant que ignore la història de la cova que es troba en presència d’un enclavament que, al llarg dels segles i per a tanta gent, va tindre una significació tan profunda com difícil de copsar, a hores d’ara, en tot el seu abast. Nosaltres ens limitàrem a esmorzar-hi, però d’alguna forma vam tindre també la sensació d’haver complit un deute pendent des de feia massa temps; a prop, entre les pedres, desenes de narcisos començaven a florir.

Quilòmetre zero

          "El concepto de 'creación de cercanía' va mucho más allá de las implicaciones obvias del término sobre la localización de las diversas actividades humanas sobre el territorio. Es un concepto también, y sobre todo, aplicable a la organización de la producción y el consumo, a las formas de satisfacer mil y una necesidades y anhelos individuales y, en general, a la organización socioeconómica global.

          Una sociedad y una economía ecológicas son aquellas que emulan los principios de la Naturaleza y se adaptan a ellos, en lugar de violentarlos. Por consiguiente, valoran especialmente lo cercano, utilizan cuidadosamente todo aquello que está disponible en su entorno inmediato, y reservan los desplazamientos lejanos de personas y mercancías para resolver necesidades y deseos relevantes que no pueden ser satisfechos mediante la utilización de recursos próximos. Cualquier contribución en estas direcciones constituye una efectiva 'creación de cercanía'". 

Antonio Estevan y Alfonso Sanz, 1996, "Hacia la reconversión ecológica del transporte en España", Bakeaz

No, no parle de la Puerta del Sol, ni tampoc de cap sistema per adquirir vehicles d'ocasió. Des de fa algun temps, Quilòmetre Zero és una expressió que s’utilitza per significar que la proximitat és, per ella mateixa i des del punt de vista ecològic, un valor a promoure i defensar. Amb aquest nom, i des de fa alguns anys, els agricultors italians agrupats a Coldiretti --la principal organització agrària del país-- duen a terme una campanya que proposa la compra de productes locals i de temporada com a resposta a la creixent insosteniblitat --ambiental, econòmica i social-- de la producció agrícola globalitzada. A casa nostra, Slowfood ha fet seua també la iniciativa, promovent l'adhesió de restaurants que es comprometen a incloure en la seua carta un nombre determinat de plats confeccionats amb productes locals. La idea, en tot cas, no és en absolut nova, i es troba ja estesa a molts llocs del món. Experiències com Eat the View, els mercats de proximitat, les iniciatives dels anomenats localívors, les cooperatives de consumidors --basades en l'anomenada agricultura sostinguda per la comunitat o CSA-- o  les mateixes agrobotigues, per esmentar-ne només algunes, incideixen en el mateix concepte: una agricultura realment alternativa i sostenible no solament exigeix un canvi profund en els sistemes de producció i una dignificació de la tasca dels llauradors --fent que obtinguen uns ingressos justos per la seua activitat--sinó també considerar l'impacte ambiental que produeix el transport de molts d'aquests productes agrícoles a grans distàncies des del lloc on són cultivats fins allí on són comercialitzats i consumits.

I el cas és que pensava totes aquestes coses, fa uns dies, per raons que tenen poc a veure amb l'agricultura i els agricultors: tot i que m'haguera agradat poder fer cap a altres muntanyes un poc més altes per airejar-me i treure la pols als grampons i el piolet, les circumstàncies han fet que, pel moment, m'haja hagut de limitar a recórrer algunes de les serralades que tinc més a prop; la qual cosa, és clar, tampoc no està malament, perquè fins i tot els indrets més coneguts i familiars guarden sempre alguna perspectiva nova, algun aspecte remarcable per descobrir o recordar. Ho vaig tornar a comprovar a la Serra dels Plans, en una de les caminades més estimables que de les moltes que poden fer-se per la rodalia alcoiana. A tocar de la Torre de les Maçanes, però compartida amb els termes municipals de Benifallim i Alcoi, els Plans representa la continuació, cap al nord-est, de l'eix muntanyenc que formen les serres de la Carrasqueta i la Penya Migjorn, i els 1.331 metres del seu cim constitueixen una talaia privilegiada sobre el conjunt de serralades que s'estenen per les comarques del sud valencià. A més, la serra alberga un dels carrascars més extensos i prometedors d'aquestes contrades, en ple procés de recuperació després dels últims incendis --i de segles d'explotació humana: en els vessants de la serra es va instal·lar, el 1910, una colònia destinada a posar en cultiu aquestes feréstegues terres, de la qual es conserven encara algunes cases i que mereix un comentari més detallat que deixe per a un altre moment; també la pel·lícula "Héctor", protagonitzada per Ovidi Montllor, va ser rodada en aquesta serralada.

En poques paraules: hi ha muntanyes més altes, però estan més lluny. I els Plans (o la Mariola, o el Maigmó), tan modestes com es vulga, no deixen de ser, també, muntanyes; i, a més, són muntanyes de proximitat, serralades de quilòmetre zero... si més no, d'Alcoi estant.