Un horitzó per viure

          "La veritat és abstracta, però l'home és concret. I els pobles també ho són, en una gran proporció. Ser algú, tant un home com un poble, és tenir un rostre, una figura. I viure en la història és anar creant una figura, adquirint un estil, forjant una personalitat col·lectiva.

          La història és un espill inexorable on, els homes i els pobles, hem de realitzar-nos, de verificar-nos. A banda de la llum de la intel·ligència, hi actua la força de la sang. A part del cultiu de l'esperit, hi ha el sentit del ritme. El pensament és universal, però l'estil és nacional. L'estil és el sentiment del ritme: depén del contingut determinat per l'origen i el paisatge; es perfecciona per l'educació, però no s'adquireix per la il·lustració" 

Els pobles valencians parlen els uns dels altres, volum I

Manuel Sanchis Guarner

La calor no afluixa, les incerteses persisteixen i la major part dels assumptes que havien quedat ajornats momentàniament segueixen, si fa no fa, allí on els haviem deixat. A estones, ha calgut fer un esforç per convéncer-se que setembre avança i que l'estiu té els dies comptats. Tot plegat, ha estat una setmana tan estranya com era previsible. O tan previsible que s'ha fet un poc estranya... Ja veurem com es presenta la que ve, però pel moment, passeu un bon cap de setmana.

I des del Sud, per suposat, que tingueu també una esplèndida Diada de l'Onze de Setembre!

Com probablement sabreu, ahir divendres es van complir cent anys del naixement del professor Manuel Sanchis Guarner (València, 9 de setembre de 1911-16 de desembre de 1981). Sanchis Guarner és sense cap dubte un dels intel·lectuals valencians més rellevants del segle XX, autor d'una obra científica insubstituïble i exemple de compromís decidit i permanent en la defensa de la llengua i el País, pel qual va ser objecte d'odis i persecucions que, com en altres casos comparables, romanen encara impunes. La seua figura --també com moltes altres-- segueix sent ignorada per les Institucions i per una gran part de la societat valenciana. La Universitat de València va retre-li ahir un homenatge, i per als pròxims mesos es preveuen també diversos actes per recordar la seua obra i la seua dimensió cívica.

Frontera imaginària

Hi ha moltes coses que m'agraden d'aquelles terres esquerpes i fragoses que anomenem massís dels Ports. Una d'elles, el seu caràcter de divisòria que no ho és, d'unitat que ultrapassa ratlles i partions. M'agrada enfilar un barranc i no saber quan he eixit de la Tinença de Benifassà i he entrat en el Montsià, ni si les he travessades molt o poc abans de treure el cap al Matarranya. M'agrada arribar a Beseit i veure la sorpresa de qui m'acompanya per primera vegada perquè, tot i pertànyer a hores d'ara a Terol, la gent del poble parla català (encara que cada cop hi ha menys rètols oficials en la nostra llengua), i que al refugi de la Font Ferrera hagen de preguntar sempre si allò és Fredes o és la Sénia per decidir, finalment, que tant fa. M'agrada tot això, però allò que em duu una vegada i una altra a recórrer aquelles terres és, evidentment, el seu paisatge, molt en especial en aquesta època de l'any. Han estat ja molts anys i moltes vegades les què ens hem acostat per endinsar-nos en les boscúries de pi rojal; hem fet nit, si l'oratge ha acompanyat, a l'aixopluc del brancam esponerós del boix, i hem pujat i davallat cims i barrancs, hem tastat les aigües --sempre fredes-- de les Gúbies del Parrissal, hem vist les cabres senyorejar els cingles i hem remogut amb cura la fullaraca cercant bolets i --mai no se sap-- alguna fada. I cada una d'aquestes vegades hem trobat alguna cosa que no havíem copsat abans. Aquest any, el cap de setmana passat, no ha estat una excepció, per bé que una inoportuna avaria a la càmera només m'haja deixat captar imatges del primer tram --des del Molí l'Abad, vora el Pantà d'Ulldecona, fins a la Font Ferrera, passant pel Portell de l'Infern, Fredes, el Mas del Peraire o el cim del Negrell. De la Coscollosa i el seu bosc humit i fresc, del congost del Matarranya o del Pas del Romeret, les imatges me les he dut posades. Potser a l'any que ve, o quan els amics em passen les seues...

He tardat en escriure aquestes ratlles, entre altres raons, perquè aquests últims dies he tornat a Barcelona i el temps s'ha fet curt i escàs. El motiu del viatge, com en ocasions anteriors, seguir fent invisibles les fronteres imposades: potser hi ha formes més divertides d'invertir els dies d'assumptes propis que acudir a mitja setmana a reunions de l'Euroregió Pirineus-Mediterrània, de la què ja he parlat altres vegades. Però a mi ja em va bé així, perquè m'agrada anar-hi, retrobar a gent a la què m'estime, i tornar amb la sensació d'estar obrint camins per al futur. La reunió, fructífera: es perfila un projecte, al voltant de la custòdia del territori i la connectivitat ecològica --concepte especialment pertinent en aquest cas-- als diferents territoris que hi participem en la xarxa euroregional. I en la seua rodalia, moments impagables: barreja d'accents evocant ses Illes, amb un plis plai a la mà, en una taverna de Gràcia (gràcies, també, per dur-nos!)... Tot un símbol, no m'ho negareu, per Alcoi i per Sant Jordi.

I demà m'espera Bèrnia... M'estime aquella serra: una vegada hi vaig ser cec a l'ombra dels seus cingles, però no era culpa seua i, des d'aleshores, sempre m'ha estat amable i esclaridora. I més enllà, una altra setmana que s'anuncia complicada, amb la perspectiva de treballs i viatges vells i nous --Madrid ens reclama de nou. Probablement, avançarà aquest refredat incipient, tindrem bona cosa de feina i seguirem sense saber què està passant realment al Sahara. Però vull creure que també seguiran sent dies d'aprendre i descobrir, i de veure de debilitar fronteres sempre que es puga (dins i fora del país). Però sobretot, de seguir caminant. Tan de bo els déus siguen clements i no ens neguen mai aquest privilegi... Bon cap de setmana!