Febrer al riu

“Molts dels esdeveniments del cicle anual es repeteixen any rere any en un ordre regular. Un registre d'any a any d'aquest ordre és un registre de les velocitats amb què l'energia solar flueix cap i a través dels éssers vius. Són les artèries de la terra. En rastrejar la seua resposta al sol, la fenologia pot arribar a aportar una mica de llum sobre aquest enigma final, el funcionament intern de la terra".

Aldo Leopold

Em diuen els companys que en saben que és precisament en aquest moment de l’any quan les tortugues de rierol, que al ple de l’hivern s’han mantingut relativament inactives, comencen a fer-se més visibles, especialment quan ixen de l’aigua per assolellar-se. Feia temps que no baixava al riu, que encara resisteix amb certa dignitat la persistent sequera, i m’ha alegrat veure que la població de tortugues d’aquest tram segueix mostrant-se, en aparença, saludable. Algun bitxac encuriosit i un bon grapat de mosquiters --diria que molts d’ells hivernants a punt de començar el seu retorn al nord-- em mantenen entretingut també per una estona mentre vaig caminant per la ribera; grups d’esvalotats i sorollosos collverds van alçant el vol al meu pas mentre m’acoste cap el que era una de les xopades més anyenques de la contornada, talada de fa poc: saber que més prompte o més tard havia de passar no evita que en passejar entre les soques --moltes d’elles, amb rebrotims ja ben visibles-- senta una difusa però inevitable melancolia. Ja de tornada cap a casa, en els primers oliverars per damunt del talús de l’àmplia llera, els vistosos i endèmics gallets grocs floreixen amb força després d’uns anys en què s’han deixat veure menys per aquesta contornada: tot i que no han estat massa generosos, els arruixons recents --i, potser també, que molts bancals han tornat a llaurar-se pel bon preu de l’oliva els últims anys-- semblen haver-los afavorit i tot apunta a que enguany deixaran a terra un potent banc del llavors, garantia de noves generacions per a les temporades que vindran... Busque, en arribar a casa, una frase d’Aldo Leopold sobre els cicles naturals que m’ha estat rondant pel cap tot el matí; la xarxa ho posa ara molt més fàcil, i no em costa molt trobar-la i a més a més, me’n recorda moltes altres --fa poc que he estat rellegint el seu llibre extraordinari sobre Sand County-- que aprofite per anotar per tindre-les més a mà. Després del meu recorregut, hui potser fora escaient citar aquesta: “El nostre enfocament en la conservació de la natura no ha de ser simplement protegir la vida salvatge al seu entorn natural, sinó també protegir-la en un entorn modificat per l'home”; aquesta altra sempre m’ha agradat, per a hui i per a qualsevol altre dia: “Els actes de creació solen estar reservats a déus i poetes, però la gent més humil pot eludir aquesta restricció si sap com fer-ho. Per plantar un pi, per exemple, no cal ser ni déu ni poeta; només cal tenir una pala”. El riu en febrer: una estona al sol i ni pensar-ne --per ara?-- en el foguer...

Paraulejant

Era raonable suposar, amb permís de l'homonímia, que entre els "càlculs" que diem del mal de pedra i els dels còmputs matemàtics hi podia haver, com és el cas, alguna relació etimològica. I tampoc no em va sorprendre massa saber que qui més a prop estava de l’origen del mot (el llatí calculus, que significa literalment “pedreta”) eren els primers, cosa que evidentment no requereix massa explicacions; la segona accepció, en canvi, es basa en l’ús ancestral de pedres o altres elements similars --penseu, per exemple, en els clàssics àbacs-- com a mètode per a fer comptes, el que no es pot negar que té també la seua lògica. Quant a "còlic", en tant que “dolor abdominal agut”, procedeix directament del llatí colon, que a hores d’ara designa com és sabut una part de l’intestí gros però que en el terme original grec (κῶλον) sembla que tenia un sentit més general com a membre, extremitat o part d’alguna cosa, no necessàriament del cos humà: els anglesos li diuen colon als nostres dos punts --i semicolon al punt i coma-- a partir d’una de les accepcions (“part d’un vers”) de la paraula grega... 

A aquestes alçades, crec que ja vos podeu fer una idea de fins a quin punt tinc presents, darrerament, tots aquests mots: han calgut mesos i unes quantes proves mèdiques per confirmar que la “tecla” que m’afligeix des de fa temps és precisament un cudolet enutjós i inoportú, i em tem que encara hauré d’esperar unes setmanes més fins que me’l puguen treure perquè sembla clar que no té cap intenció de fer-ho pels seus propis mitjans. Amb tot, i malgrat el persistent i inevitable malestar associat a aquesta afecció, i d’alguns episodis més intensos --còlics, ja sabeu-- que deixarem per ara en francament molestos, vaig podent fer vida quasi normal en molts aspectes, tot i que he limitat molt algunes activitats com ara eixir a la serra i, fins i tot, posar-me a escriure perquè quasi sempre acabe fent-li voltes al mateix. La part bona, en tot cas, és que atenent als meus antecedents mèdics recents la cosa podria haver estat pitjor, molt pitjor, així que farem per ser positius i seguirem tirant de paciència (i analgèsics) almenys per una temporada. Per cert, dient de paraules i homonímies, no deixa de ser curiós que el terme ”lític” tinga dues accepcions, amb les seues respectives etimologies: la relativa a les pedres, que és el que significa el grec líthos (λίθος), i la forma sufixada que deriva del mot també grec lýsis (λύσις), que vol dir “dissolució”, i que en combinació amb l’anterior m'evoca ara mateix un desig irresistible. De les paraules que podria fer servir per qualificar a qui hauria de vetlar per una sanitat pública de qualitat i està fent exactament el contrari, vaig fent una llista i ja ho anem parlant.

Amb poquetes ganes com dic de caminar --diuen que va bé per a les pedres, però a mi no m’acaba de provar--, una de les poques eixides que he fet aquestes últimes setmanes ha estat una volteta pel tram  del riu d’Alcoi entre l’Orxa i Vilallonga, un indret preciós que m’estime especialment i del qual ja he parlat ací altres vegades. A veure si a poc a poc vaig animant-me a eixir una mica més, perquè llegir a la vora de la llar (ja vos contaré, si això) no està tampoc gens malament, però quan vulga tornar a fer servir les cames hauré de fer un curset per recordar-me'n, i a més a més l'hivern va avançant i a poc que m'encante m'hauran passat de llarg les flors dels ametlers. I ja posats, faig propòsit també d'anar tornant a escriure, encara que siga a pesar de pedres, mazons, trumps i altres xacres front a les quals només cap una actitud: combatre-les, i fer tot el possible per extirpar-les.

Picotejant

Primer ha estat el garser, que pràcticament m'ha avisat de la seua presència sobre l'arbre amb el seu crit característic i que, a més a més, s'ha prestat amablement a deixar-se veure des de relativament a prop i durant una bona estona. No m'ho ha posat tan fàcil el verd, a qui ha delatat també el seu renill inconfusible però que només s'ha deixat observar, per un moment i des de lluny, abans d'alçar el vol i perdre's entre les capçades, finalment tardorals, dels xops i els àlbers... Feia temps que no eixia a caminar per les vesprades, que a més de ser ara massa curtes per a segons quines passejades, torne a tindre majoritàriament ocupades amb uns altres menesters perquè --ja sabeu allò d'entropessar amb la mateixa pedra-- he tornat a assumir algunes responsabilitats a la faena i, tot i que serà només per una temporada, dispose ara de menys temps per a altres coses. Però hui, després d'una setmana que se m'ha fet llarga i encara que fora entre dues claroretes, he baixat al riu amb la idea d'airejar-me una mica i aclarir un poc el cap. El que no esperava era passar una estona tan entretinguda en companyia dels picots; o, si em permeteu que ho diga així, que em passaria la vesprada, fins que s'ha fet massa fosc per veure res, simplement picotejant...

El picot garser gros (Dendrocopos major), de qui ja vaig parlar ací mateix fa un temps, és un company habitual en el meues passejades vora riu malgrat la seua raresa per aquestes terres. El picot verd ibèric (Picus sharpei), considerat des de fa poc una espècie independent respecte a la resta de les poblacions euroasiàtiques, és molt més comú i és fàcil escoltar-lo en els boscos i arbredes de la zona, incloent-hi les riberenques, però no sempre resulta fàcil d'observar. Haver-los pogut veure a tots dos pràcticament junts no deixa de ser una casualitat afortunada; llàstima, pel que fa a les fotos, de la poca llum i la falta de traça... 

Entre cudols

Ara que les fulles em fan més complicat poder veure els ocells que es mouen sobre els arbres, i tot i que no renuncie a tindre la paciència suficient per sorprendre entre el brancatge a algun oriol dels molts que s’escolten aquest any, la meua atenció durant les passejades de capvespre vora el riu s’ha desplaçat, precisament, cap a les mateixes vores: a més d’un cabal encara significatiu per al que sol ser habitual en aquesta època de l’any, les notables revingudes d’aquesta primavera han deixat com a rastre, al llit del riu, unes extenses i aclarides platges de cudols sobre la blanca superfície de les quals és fàcil observar les corredisses de corriolets i xivitones, dues de les espècies més característiques d’aquests hàbitats. De fet, i amb freqüència, no cal fixar-s’hi massa per trobar-les perquè totes dues, ocupades ara mateix en treure avant els seus pollets, comparteixen també el comportament de protegir els nius atraient sobre ells mateixos l’atenció de qualsevol amenaça potencial, per anar així allunyant-la dels llocs on crien. A mi, no cal que ho diga, no m’importa gens ni mica deixar-me entabanar si fóra el cas que, inadvertidament, m’haguera acostat massa als seus nius, perquè no és la meua intenció molestar-los mentre crien. Simplement m’agrada veure’ls saltironejant entre les pedres, assegut en la distància sota l’ombra confortable dels àlbers mentre darrere de mi el melodiós refilar d'algun oriol ocult en les capçades em recorda que hui també me n’hauré de conformar només amb escoltar-los; com si això fora poca cosa.

És evident que, sense renunciar a les inevitables inclinacions botàniques pròpies de l’època de l’any, la línia està travessant aquesta primavera una fase marcadament fluvial, que espere que no se vos estiga fent massa pesada però a la que em costa renunciar atenent a l’excepcionalitat pluviomètrica (i en conseqüència, també hidrològica) d’aquesta temporada. Poc a poc, en tot cas, anirà imposant-se de nou l’eixuta realitat, i l’aigua i les flors hauran de deixar pas a uns altres paisatges i uns altres interessos; fins i tot a mi mateix comença a semblar-me que ja porte massa temps deixant-me dur corrent avall, i que potser ha arribat l’hora de fer, al respecte, alguna cosa…