Febrer al riu

“Molts dels esdeveniments del cicle anual es repeteixen any rere any en un ordre regular. Un registre d'any a any d'aquest ordre és un registre de les velocitats amb què l'energia solar flueix cap i a través dels éssers vius. Són les artèries de la terra. En rastrejar la seua resposta al sol, la fenologia pot arribar a aportar una mica de llum sobre aquest enigma final, el funcionament intern de la terra".

Aldo Leopold

Em diuen els companys que en saben que és precisament en aquest moment de l’any quan les tortugues de rierol, que al ple de l’hivern s’han mantingut relativament inactives, comencen a fer-se més visibles, especialment quan ixen de l’aigua per assolellar-se. Feia temps que no baixava al riu, que encara resisteix amb certa dignitat la persistent sequera, i m’ha alegrat veure que la població de tortugues d’aquest tram segueix mostrant-se, en aparença, saludable. Algun bitxac encuriosit i un bon grapat de mosquiters --diria que molts d’ells hivernants a punt de començar el seu retorn al nord-- em mantenen entretingut també per una estona mentre vaig caminant per la ribera; grups d’esvalotats i sorollosos collverds van alçant el vol al meu pas mentre m’acoste cap el que era una de les xopades més anyenques de la contornada, talada de fa poc: saber que més prompte o més tard havia de passar no evita que en passejar entre les soques --moltes d’elles, amb rebrotims ja ben visibles-- senta una difusa però inevitable melancolia. Ja de tornada cap a casa, en els primers oliverars per damunt del talús de l’àmplia llera, els vistosos i endèmics gallets grocs floreixen amb força després d’uns anys en què s’han deixat veure menys per aquesta contornada: tot i que no han estat massa generosos, els arruixons recents --i, potser també, que molts bancals han tornat a llaurar-se pel bon preu de l’oliva els últims anys-- semblen haver-los afavorit i tot apunta a que enguany deixaran a terra un potent banc del llavors, garantia de noves generacions per a les temporades que vindran... Busque, en arribar a casa, una frase d’Aldo Leopold sobre els cicles naturals que m’ha estat rondant pel cap tot el matí; la xarxa ho posa ara molt més fàcil, i no em costa molt trobar-la i a més a més, me’n recorda moltes altres --fa poc que he estat rellegint el seu llibre extraordinari sobre Sand County-- que aprofite per anotar per tindre-les més a mà. Després del meu recorregut, hui potser fora escaient citar aquesta: “El nostre enfocament en la conservació de la natura no ha de ser simplement protegir la vida salvatge al seu entorn natural, sinó també protegir-la en un entorn modificat per l'home”; aquesta altra sempre m’ha agradat, per a hui i per a qualsevol altre dia: “Els actes de creació solen estar reservats a déus i poetes, però la gent més humil pot eludir aquesta restricció si sap com fer-ho. Per plantar un pi, per exemple, no cal ser ni déu ni poeta; només cal tenir una pala”. El riu en febrer: una estona al sol i ni pensar-ne --per ara?-- en el foguer...

D'ací (o no)

A la Mediterrània Occidental hom pot trobar, en l'actualitat, dues espècies diferents de tortugues de terra, totes dues d'aspecte molt similar i incloses dins el gènere Testudo. La primera, coneguda com a tortuga mora (T. graeca), viu sobretot en les serralades semiàrides del sud de Múrcia i el nord d'Almeria, tot i que també es coneixen petites poblacions en Doñana, Mallorca i Formentera. Quant a la segona, se la denomina habitualment tortuga mediterrània (T. hermanni) i, con l'anterior, es considera una espècie extremadament rara, ja que tot i que apareix també a Mallorca i Menorca –on pot arribar a ser localment abundant--, l'única població ibèrica considerada com a autòctona es la que viu al massís de l'Albera, en l'Alt Empordà. Altres poblacions existents en el sud de Catalunya són fruit de reintroduccions recents –al Garraf o al Delta de l'Ebre, per exemple-- o bé tenen encara un estatus dubtós, com succeeix amb la del Montsià. En canvi, en el cas de la tortuga mora, l'opinió més estesa entre els especialistes advoca pel seu caràcter indiscutiblement al·lòcton, tant en la Península com a les Illes.

No hauria de sorprendre, tenint en compte les característiques d'aquests rèptils fascinants, que a hores d'ara siga difícil esbrinar quina va ser la seua àrea de distribució originària, o decidir si les diferents poblacions conegudes tenen caràcter natural o han estat fruit d'introduccions més o menys antigues, deliberades o accidentals: a més de simpàtiques a ulls humans, que les apreciem fins i tot com a animals de companyia, les tortugues són fàcils de transportar, s'adapten amb pocs problemes a la vida en captivitat i, eventualment, poden ser consumides com aliment. És fàcil suposar, per tot això, que aquests animals han d'haver acompanyat en els seus desplaçaments als pobles que han viscut a la Conca Mediterrània des de fa molts mil·lennis, per la qual cosa la seua presència en un lloc determinat pot ser fruit d'aquests desplaçaments, i no de la pròpia capacitat de dispersió d'aquestes espècies.

Amb aquests antecedents, l'arqueologia i la paleontologia representen una font d'informació imprescindible per a investigar el caràcter autòcton o no de les poblacions ibèriques de Testudo. Així, i pel que fa a la tortuga mora, la falta de testimonis fiables de l'espècie en el registre paleontològic i arqueològic, i l'estreta similitud genètica entre les actuals poblacions ibèriques --i balears-- i aquelles que procedeixen del nord d'Àfrica, justificarien la seua consideració com a exòtica, tot i que ara com ara no resulta possible saber quan va tindre lloc la introducció de l'espècie: la hipòtesi que vincula l'arribada de les tortugues mores amb l'expansió de l'Islam és temptadora, però no hi ha dades concloents al respecte i és molt probable que la seua introducció siga molt més recent. Altres referències esporàdiques de l'espècie en diversos indrets del vessant mediterrani ibèric correspondrien, en tots els casos, a exemplars assilvestrats.

A diferència del que succeeix amb T. graeca, les tortugues mediterrànies sí que apareixen documentades en nombrosos jaciments arqueològics. Segons aquestes evidències, en el passat l'espècie hauria ocupat una àrea molt major que l'actual, la qual s'estendria no solament per tota la franja mediterrània de la Península, sinó que fins i tot assoliria les costes del centre de Portugal. M'ha sorprés constatar, per exemple, que l'Abric del Pastor, a l'alcoià Barranc del Cint –del qual parlava fa poc a tall d'altres qüestions-- alberga restes abundants de closques de tortuga mediterrània, les quals sembla que eren capturades i consumides pels caçadors neanderthals que ocuparien les vall d'Alcoi fa cent-mil anys. A partir del Paleolític Mitjà, però, i per causes –segons l'opinió dels especialistes-- de caràcter eminentment climàtic, la seua àrea ibèrica va anar reduint-se fins quedar limitada, en el cas de la Península, a la població empordanesa abans esmentada. La presència de T. hermanni en les Illes hauria d'atribuir-se, en canvi, a una introducció humana, per a la qual es postula una antiguitat d'uns tres-mil anys.

Més enllà de les evidències arqueològiques, no hi ha constància fiable de la presència recent de Testudo hermanni en terres valencianes. Però malgrat això, la raresa general de l'espècie, considerada en perill d'extinció per la legislació estatal; la relativa proximitat de les poblacions del Montsià, les quals i com s'ha dit podrien ser també autòctones; i, sobretot, la presència d'hàbitats potencialment aptes per que hi visca, van fer que, fa ja uns quants anys, l'administració valenciana iniciara un projecte que perseguia la implantació (o reimplantació) de poblacions de tortugues mediterrànies al País Valencià. Tot i que recentment aquestes iniciatives s'han estés també a la Devesa del Saler, en el Parc Natural de l'Albufera, les primeres experiències d'alliberament d'exemplars (la major part d'ells procedents de Mallorca i Menorca) van tindre lloc a la Serra d'Irta, on d'ençà que va iniciar-se el projecte s'han amollat més de mil tortugues. Fa poc –i per això m'he decidit hui a parlar-ne-- vam estar, a Irta, ajudant als companys que s'encarreguen del seguiment del projecte: les dades que es recullen semblen indicar que la població va per bon camí, i que si tot segueix com fins ara i les principals amenaces sobre l'espècie –la degradació de l'hàbitat i, sobretot, la recolecció d'exemplars-- no ho impedeixen, és molt probable que, en pocs anys, puga donar-se la població per consolidada sense necessitat de nous reforçaments poblacionals. La qual cosa no deixa de ser, des del meu punt de vista, una bona notícia. Altra cosa serà que seguim discutint, amb els manuals de la UICN a la mà, sobre si aquesta població haurà estat resultat d'una reintroducció, o bé d'una introducció benigna; però em fa l'efecte que això, a les tortugues, tampoc no els ha de preocupar massa.

Una volta més, i si teniu interès en ampliar la informació sobre aquesta interessant espècie, cal recomanar la magnífica Enciclopedia Virtual de los Vertebrados Españoles, on hi trobareu una revisió exhaustiva sobre totes les dades disponibles al respecte, com també dels trets anatòmics que permeten diferenciar-la fàcilment de la tortuga mora. I, ja que ve al cas, tampoc està de més recomanar una visita a l'excepcional Serra d'Irta, un espai natural que mereix molta més atenció de la que habitualment se li presta, i en el què la possibilitat de trobar-se amb una tortuga –i deixar-la tranquil·la, evidentment-- només és un atractiu més dels molts que ofereix.

Forasters vindran

D'ací uns mesos seran alliberades en alguna marjal valenciana, per tal de reforçar les poblacions existents o per crear-ne de noves si és que hi havien desaparegut. Fins llavors, aquestes petites tortugues d'estany creixen en les instal·lacions del Centre d'Investigacions Piscícoles del Palmar, on es crien en captivitat, junt amb altres espècies amenaçades de flora i fauna destinades també a millorar la qualitat dels nostres rius i aiguamolls. No sorprén, veient-les, que hi haja qui vulga tindre tortuguetes en casa, més encara quan són tan petites com aquestes; però no deixa de ser irònic que un dels factors que estan contribuint a que les tortugues d'aigua autòctones es troben en perill siga precisament l'alliberament al medi natural d'altres espècies exòtiques --les famoses tortugues de Florida, sobretot; però també i cada volta més, altres espècies dels gèneres Trachemys, Pseudemys o Graptemys, entre altres-- utilitzades com a mascotes. Així que, ara que és temps de regals, m'ha semblat que no estava de més recordar-ho: tan de bo que, més prompte que tard, siga innecessari criar en captivitat les nostres tortugues o amollar-ne al que hauria de ser el seu hàbitat natural. I pensar-se bé quins animals volem tindre a casa (i, sobretot, què farem amb ells quan ja no siguen petits i graciosos, perquè cap ésser viu és una joguina) és una bona forma d'ajudar a aconseguir-ho.

Més sobre tortugues

Fa un temps vaig parlar, en aquest mateix blog, de les tortugues de rierol que viuen al riu d’Alcoi, i de la influència d’altres tortugues exòtiques sobre la seua conservació. Des de llavors, s’han dut a terme estudis que confirmen que el tram del riu a l'altura de l’Alqueria d’Asnar, alberga una pròspera població d’aquesta espècie protegida: fins 141 exemplars van ser capturats i marcats al llarg de l’any passat, gràcies a les tasques de seguiment que duen a terme els tècnics del Paisatge Protegit del Serpis i del projecte LIFE “Trachemys”, l’objectiu del qual és precisament la conservació de les tortugues autòctones. Per a això, a més de controlar les poblacions de tortugues de Florida, fan un seguiment de les dues espècies autòctones (la de rierol i la d’estany), i duen a terme diferents activitats de difusió i conscienciació social al respecte.

Fa un parell de setmanes, els amics Isabel i Vicent, del Paisatge Protegit i el projecte LIFE, amb la col·laboració de l’Ajuntament de l’Alqueria, hi van organitzar una d’aquestes activitats. Bona cosa de xiquets i xiquetes –i no pocs majors-- per conéixer de primera mà com distingir unes espècies d’altres, i per ajudar en les tasques de control i seguiment de la població que segueixen desenvolupant-se en la zona, i que també en aquesta ocasió van donar un resultat espectacular: trenta exemplars de Mauremys capturats en els dos mornells instal·lats amb aquesta finalitat, vint-i-huit dels quals només en un d’ells. Després de pesar-les i mesurar-les (i, si era necessari, també marcar-les, ja que molts dels exemplars capturats no ho havien estat abans) totes elles van ser alliberades en el mateix lloc, el qual es confirma com un tram d’especial importància per a l’espècie.

Exemplar de Trachemys emolli –tortuga de Nicaragua—que s’utilitza per explicar
les diferències entre tortugues exòtiques i autòctones

Al remat, una estoneta interessant i entretinguda, i amb unes quantes imatges amb les quals quedar-se: la impressió que produeixen les tortugues --autòctones o no-- en els xiquets i xiquetes, la quantitat sorprenent d’exemplars capturats, o les raconades d’un riu que comença a mostrar signes evidents d’una recuperació que voldriem permanent i irreversible. De pantalons arromangats i pernils a la fresca, com que eren els meus, quasi millor no dic res.

Escoltava fa una estona a la ràdio els detalls de les últimes retallades, mentre tornava a València des de la zona de Dosaigües, on estem avaluant de forma detallada els efectes de l'incendi sobre hàbitats i espècies. Qualsevol altre any, a aquestes alçades, probablement vos diria que necessite unes vacances com el menjar. Ara mateix, crec que el que necessite realment és una revolució. La qual cosa, dita just en aquests dies en que es compleixen 139 anys dels fets alcoians del Petroli i la consegüent 'arrastrà' de l’alcalde Albors ('Pelletes'), no deixa de tindre el seu aquell. Que el mateix Engels considerara l'alçament obrer d’Alcoi –protagonitzat pels anarquistes-- com un “exemple insuperable de com no s’ha de fer una revolució”, també. Potser no cal que arribem a l'extrem d'arrastrar-los, però només amb recordar-los que són uns fills de puta --ells, i els que els donen suport-- no hi haurà prou.

Historieta amb tortuga

L’altre dia, dues veïnetes del poble (Lucia i Iratxe), que saben de les meues feines i aficions, em van dur a casa una tortuga que havien trobat al riu, prop de l’Alqueria, per tal que decidira què s'havia de fer amb ella. Abans d’obrir la caixa en què la duien, jo, que de tortugues no en sé gran cosa, vaig pensar que probablement seria una d’aquelles de Florida que compra la gent quan són petites (i acolorides). Després, quan creixen o s’avorreixen d’elles, les amollen a rius, pantans i estanys. I, amb això, creen un greu problema. La tortuga de Florida (Trachemys scripta ssp elegans) és una espècie exòtica i invasora, que en uns anys s’ha estés per molts dels nostres rius i marjals, amb la qual cosa és molt probable (encara no s’ha confirmat) que competisca amb les dues espècies autòctones de tortugues d’aigua: la ibèrica o de rierol (Mauremys leprosa) i l’europea o d'estany (Emys orbicularis), totes dues amenaçades. Les tortugues americanes són animals agressius i molt voraços, i poden transmetre malalties com la salmonel·losi. Tot i que la seua importació està prohibida a la Unió Europea, segueixen criant-se ací, i n’hi ha constància que es reprodueixen en llibertat en alguns aiguamolls valencians.

El cas és que, ja amb l'animal a la mà (un samarro amb una closca de més de vint centímetres), res d'americana: la pinta era de ser una tortuga d’aigua ibèrica de grandària respectable... que és el que va resultar ser. Un mascle de Mauremys leprosa d’uns quinze anys, ben bonic i granadet, confirmat per especialista i revisat per veterinari –està en perfecte estat de salut. És la més freqüent de les dues tortugues d'aigua valencianes, però les seues poblacions semblen trobar-se en retrocés, entre altres causes per la recollida d'exemplars per a tindre-les com a animal de companyia. Ahir per la vesprada, les xiquetes el van retornar sa i estalvi al mateix lloc d'on el van arreplegar; afegirem la referència de la cita en el Banc de Dades de Biodiversitat, amb el seu nom. I anant i tornant, vam xarrar sobre les diferències entre les tortugues americanes i les nostres, de com aquestes es troben amenaçades i poden aplegar a desaparéixer si no fem més per mantindre nets rius i embassaments; i de que, tret que estiguen ferits, sempre és millor deixar els animals que ens trobem al lloc on estaven, que ells ja saben què han de fer. I jo, ja veus, content de poder fer aquestes coses de tant en tant. I d’haver aprés un poquet més sobre tortugues, que un no sap mai quan li pot fer falta.