Costa miopia (relats conjunts)

«Costa abstracta» (Anònim, creat per Gallery Today)

I quantes diòptries dius que tens? Set i cinc! Això són moltes, no? A veure, deixa'm les teues ulleres que me les pose, vinga va, només un moment... Osti, tu, però si no m'hi veig gens, es veu tot borrós, hahaha, i vols dir que així és com veus tu les coses de normal? Que fort, no? Espera, espera, de seguida te les torne, hahaha, quin mareig, tu, vaja tela... Escolta, i no has pensat mai en operar-te? 

La meua proposta per als relats conjunts d'octubre, basada en fets vagament reals --sé que els amics i amigues miops que passeu per ací m'entendreu perfectament-- a partir d'una imatge que més que abstracta a mi em sembla desenfocada i que no ha estat gens fàcil de tractar, ni per ella mateixa ni pel lloc del qual prové. Si, ja sé que no té molt de trellat, però era açò o posar-me a divagar sobre l'art (o el que siga) de consum i marca blanca; artcendado, potser?.

PS: poden haver molts factors, no necessàriament físics, que provoquen una visió distorsionada de la realitat; en el cas de Mazon, per exemple, crec que la causa cal atribuir-la a la manca absoluta de vergonya i a una misèria moral sobradament acreditada. Però per més que s'enteste, instal·lat en el seu particular univers alternatiu, en negar el que per a qualsevol persona normal és una evidència irrefutable (la seua incompetència i la necessitat d'assumir les responsabilitats corresponents), seguirem recordant-li-ho cada cop que hi haja ocasió. Per justícia, per dignitat, i per les dues-centes vint-i-nou persones que no poden dir-li-ho a la cara. Ni oblit, ni perdó.

Estan entre nosaltres (Relats d'estiu de la Carme. Juliol)

Refugi de l'Illa, Andorra. Fotografia de Xavier Pujol

Sobre el paper, el pla engegat pels dirigents del nostre planeta era tan senzill com efectiu. A grans trets, es tractava d’estacionar algunes de les nostres naus en inhòspits paratges muntanyencs de la Terra, i fer-les passar --cosa gens complicada, tenint en compte la insòlita predilecció dels terrícoles per les arquitectures extravagants i no necessàriament funcionals-- pel que s’anomena “refugis de muntanya”. Amb això, no solament podíem comptar amb una xarxa extensa i discreta de posts avançats d’observació; a més a més, en ser llavors visitades per un nombre molt limitat d’alpinistes, caminants i escaladors, les naus-refugi eren també idònies com a “centres d’abducció”. Avesats a aventurar-se durant dies (i sovint en solitari) per cims i viaranys, ningú trobava estrany no tindre notícies seues mentre dúiem a terme les nostres anàlisis, i atribuir al mal d’altura les eventuals llacunes de memòria derivades d’aquest procés --del qual, per cert, s’han arribar a dir moltes barbaritats totalment injustificades-- era també difícil de rebatre.

D’aquesta forma, i durant molt de temps, vam anar recollint una informació vital per a afrontar amb garanties la conquesta del vostre planeta i el complet sotmetiment de la raça humana, el qual s’hauria esdevingut finalment sense cap dubte de no haver-se produït un fenomen totalment inesperat que va trasbalsar els nostres plans. A poc a poc, el grup minoritari i específic de persones que fins llavors visitava assíduament els paratges on hi ha instal·lades les nostres naus, va anar sent substituït per un altre tipus de gent molt diferent, visiblement gregària, superficial i sorollosa, l’únic interès aparent de la qual era plasmar la seua pròpia imatge i compartir-la amb altres elements amb gustos i inclinacions similars. Sobretot en certes dates, autèntiques multituds uniformades amb estrafolàries robes multicolors van començar a aplegar-se fins a les nostres instal·lacions estratègiques, a les què s’hi referien sovint, ignorem per quina causa, com “l’últim racó secret a la muntanya” o “un refugi desconegut i encisador”.

Ben aviat, el nostre elaborat sistema de vigilància, abducció i anàlisis va quedar anul·lat per simple incapacitat material d’atendre una afluència tan aclaparadora, alhora que ens vam veure obligats, per evitar posar-nos en evidència, a adaptar-nos a les noves demandes de la multitud que ara ens visitava: després d’anys de servir a muntanyencs bregats sopars a base d’espaguetis i pollastre, hem passat a oferir experiències gastronòmiques on no falta l’alvocat, el salmó fumat i les cerveses artesanes. Així és que, ara com ara, la invasió de la Terra, que d’acord amb el nostre magnífic pla havia de ser imminent i incontenible, ha quedat pel moment en suspens fins que els nostres dirigents avaluen la situació i n’adopten la decisió que consideren més escaient. Això si, mentre s’hi decideixen, estem guanyant uns bons diners, la majoria de ressenyes que rebem són favorables i el nostre posicionament en xarxes és sense dubte immillorable...

La meua aportació als relats d’estiu de la Carme, que ja avançava en el seu magnífic relat que alguna cosa no estava del tot clara amb això dels refugis de muntanya... Jo, sense descartar tampoc els fenòmens quàntics, m’incline més aïnes per les invasions: ves a saber si gràcies als influencers pixavins no ens n’hem estalviat una de molt pitjor... o no.

El matí després del diluvi (relats conjunts)

William Turner, "El matí després del diluvi" (1843)

Quaranta dies i quaranta nits després, de forma tan sobtada com havia començat, la pluja va deixar de caure. Els núvols que havien cobert el cel tot aquest temps tot just començaven a esqueixar-se per deixar pas a la llum encara tímida d’un sol acabat de recobrar. Noè es va dirigir als seus fills.

--Ja ho veieu, fills meus. La paraula de Déu s’ha complert i després de quaranta dies i quaranta nits el diluvi s’ha acabat. Però encara ens queda molt per fer per complir els seus designis. Sem, prepara un colom per a llançar-lo a volar i que ens indique si hi ha alguna terra ferma on recalar. Cam, d’entre tots els animals purs amb qui hem compartit la travessia, tria aquell que puga complaure més a Jahvè i disposa-ho tot per a sacrificar-lo.

--Pare –va dir Jàfet, el més menut--, mentre els meus germans compleixen amb els teus encàrrecs, he pensat que jo podria netejar un poc la coberta de l’Arca. Després de tants dies navegant sota la pluja, la humitat ha ennegrit tota la fusta, i ja hi ha algunes parts amb floridura...

--Em sembla bé, fill. Crec que això també plaurà al Nostre Senyor. Agafa un poal i un drap, i comença a fregar.

Jàfet es va aplicar a la tasca amb entusiasme i determinació, fins el punt que poc després l’Arca lluïa com acabada d’avarar. Però va ser donar per acabada la faena i deixar el drap i el poal, que una pluja torrencial va tornar a caure amb una força inusitada i no va deixar de fer-ho durant quaranta dies i quaranta nits més. I d’ells, Noè, visiblement desconcertat, en va comptar més de vint-i-cinc en què allò que va ploure va ser fang. 

 

La meua proposta per als relats conjunts de setembre, que he volgut aprofitar per il·lustrar un fenomen tan universal com misteriós, que tots els qui rentem de tant el tant el cotxe coneixem bé i que és evident que escapa del control fins i tot de la Divinitat. O no, ves a saber...

La fugida (Relats d’estiu de la Carme. Juliol)

Una fotografia de sa lluna

La notícia de la misteriosa desaparició es va escampar ràpidament per les xarxes. Desenes de persones van començar a acostar-se fins al parc de la Ciutadella per veure-ho amb els seus propis ulls, mentre la policia, que s’afanyava a buscar alguna prova a l’entorn de la font ara inhabitada, no podia amagar el seu desconcert. La conegudíssima “dama del paraigua” s'havia esfumat, i qui fora que n’haguera estat responsable havia actuat amb una minuciositat i una delicadesa extremes: ni un sol rastre, ni un senyal, ni el més petit desperfecte que ajudara a esbrinar la forma de procedir dels delinqüents o que donara peu a obrir alguna línia consistent d’investigació; “és sorprenent", va arribar a comentar en veu baixa un inspector, "és com si l’estàtua haguera marxat pel seu propi peu”. 

No molt lluny, una figura sospitosament pareguda a la popular escultura avançava lentament per l’andana de l’estació de França. No li havia resultat gens fàcil decidir-se, però la situació, fins i tot per a qui, com ella, tenia una llarga experiència de tracte amb els turistes, havia superat ja qualsevol límit raonable. Cada volta més, la ciutat s’assemblava a una mena de parc temàtic, un decorat posat al servei d’una allau de visitants que semblava no tenir aturador i que anava fent més i més difícil la vida dels veïns. “No hi havia més remei, ja no podia més”, va pensar encara amb llàgrimes als ulls mentre pujava al tren decidida a començar una nova vida en algun lloc (un jardí petit i tranquil, un pedestal senzill al mig d’un parterre apartat...) que la “indústria turística” no haguera descobert encara. Uns metres més enrere, en un altre vagó, una figura sospitosament pareguda a l’estàtua de Colom es va acomodar, pensativa, en un seient.

La meua aportació per als relats d’estiu de la Carme, a partir de la preciosa fotografia de sa Lluna i inspirada també en el títol del magnífic relat d’Artur, que em va fer pensar en el monument que representa un dels primers i més entranyables records dels meus viatges infantils a Barcelona. Per cert: d’ací uns dies, jo mateix seré turista, així que tot i que també aquesta vegada tractaré de no fer-ho massa malament, no estic com per a dir moltes coses al respecte. Una incoherència (més) a gestionar, i reconec que sovint no em resulta fàcil... 

Història sagrada (relats conjunts)

Isidre Nonell (1910), Natura morta amb cebes i arengada

--I recordeu aquella altra vegada, a la vora del mar de Tiberíades, quan el Mestre va fer que alimentàrem a tota aquella multitud només amb cinc cebes i un peix? Quina passada de miracle, veritat? Impressionant, quin gran dia, encara m’aborrone només de pensar-ho...

--Pans.

--Perdona, Mateu, com dius?

--Dic que eren cinc pans, no cinc cebes. Jo també hi era, i ho recorde perfectament: cinc pans, i d'ordi, per cert. I tampoc era un peix, eren dos. 

--Doncs diria que et falla la memòria, germà. Tinc la clara imatge del Mestre, al peu de la muntanya, amb la gent famolenca esperant que li donàrem de menjar, i la cistella de la què, per més que n'agafàrem, no paraven de sortir els peixos i les cebes...

--Els pans. Estàs equivocat, Marc.

--No. Eres TU qui s’equivoca, la meua memòria és excel·lent i mai oblidaria una cosa com aquesta. I a més a més, és el meu Evangeli i hi escric el que em sembla, i si no t’apanya doncs fes-te’n tu un altre i avant, vinga home ja...

La meua proposta per als relats conjunts de maig, en la què m'he limitat a recollir una antiga tradició oral sobre l'origen del Cebisme, una doctrina cristiana primitiva els seguidors de la qual sostenien que el Nostre Senyor preferia les cebes front a qualsevol altre aliment, en especial al pa d'ordi; el Concili de Picassent, a finals del segle IV, els va declarar heretges "de ingenti oris odorem".  I en un altre ordre de coses, que diuen aquells: nosaltres, a l'arengada, li diem sardina de bota, i és part fonamental d'una tradició alcoiana que consisteix en sopar, la nit abans del sorteig de la Loteria de Nadal, un ou fregit, un poc de pericana i una de tals sardines. Se li diu el "Sopar del pobre", i amb ell les famílies i les colles d'amics es preparen per abandonar tal condició quan els toque la Sort Grossa l'endemà. Recorde mon pare, cada 21 de desembre, portant a casa les sardines embolicades en un full de paper; a nosaltres ens tocava posar-les entre una porta i el seu marc i premsar-les --ni molt fort, ni massa fluix-- per trencar la crosta de sal sobre les escates i poder-se-les menjar. I per cert, alguna cosa devíem fer malament, perquè el sopar bé, però la loteria ni tastar-la...

 

A cara de gos (relats conjunts)

Era només qüestió de temps que els partits majoritaris s'adonaren que, en lloc de promoure que els seus representants parlamentaris es comportaren com a autèntics gossos de presa amb els oponents, resultava molt més pràctic agafar directament gossos de debò i incloure’ls en les seues llistes electorals. Malgrat algunes reticències inicials, no va semblar que els votants  acusaren molt el canvi, i a cada nova convocatòria electoral els representants canins van anar incrementant la seua presència front als escons ocupats encara per humans, tot i que amb un efecte inesperat: la crispació política es va reduir significativament, els debats van tornar a discórrer de forma civilitzada i constructiva, i fins i tot es van arribar a adoptar, amb el suport d’una àmplia majoria, acords indubtablement beneficiosos per a tothom, com ara l’obligatorietat de que els candidats, per a poder concórrer a les eleccions, estigueren vacunats amb l’antiràbica; els candidats humans, s’entén. 

La meua proposta per als relats conjunts de març, escrita sense cap mala intenció després de fer una ullada a la premsa espanyola del dia (de qualsevol dia, em tem); I si, la imatge d’un gos apostant --i fent una catxa-- remetia inequívocament a perro sanxe, però tot plegat m’ha semblat massa evident...

 

Acció de govern (relats conjunts)

Ramon Herreros (2013), Tres arbres i una sola capçada.

El primer que vull dir és que, com és habitual, l’oposició menteix de manera flagrant i manifesta quan ens acusa injustificadament de desídia i desinterès sobre aquest tema. Puc assegurar-los que aquest govern que presidisc està profundament preocupat pel desboscament i la desforestació, i ja fa temps que treballa, de la mà dels principals especialistes, per tal de trobar una solució satisfactòria i definitiva al problema. És per això que em complau anunciar-los que el consell de ministres acaba d’aprovar una mesura dràstica i sense precedents que estem convençuts de que no solament revertirà ràpidament aquesta indesitjable situació, sinó que a més a més ho farà sense posar en perill la imprescindible activitat econòmica de la qual depenen la riquesa, el benestar i la prosperitat de la nostra població: a partir d’aquest mateix moment, qualsevol grup de tres o més arbres serà considerat, a tots els efectes, com a bosc. I ara li passe la paraula a la Ministra d’Estadística, que els explicarà com, des de l’aprovació fa uns minuts d’aquest decret, el nostre país ha passat a encapçalar tots els rànquings internacionals pel que fa al  nombre de boscos per habitant.

Feia mesos que, entre unes coses i unes altres, no participava en els relats conjunts, i encara que siga (una volta més) amb un retard notable, m’abellia tancar aquest any 2023 amb una última contribució a la proposta de desembre, per la qual he de donar les gràcies a dues fonts principals --i radicalment contraposades-- d’inspiració: el meu admirat Pere Quart, a qui m’he permès millorar-li en un arbre els quatre pins de sa terra del Vallès, i el feixista (cada volta més indissimulat) de Milei, per a qui tres persones acaben d’esdevindre gernació susceptible de ser empresonada de tres a sis anys pel simple fet de reunir-se. I encara que tinc intenció de tornar encara al blog abans de que comence el 2024, faré per si de cas com se sol fer per ací en dates com aquestes: si no ens veiem abans, que vaja tot molt molt bé i feliç any nou!

 

Qüestió de noms (relats conjunts)

Ma Lin, segle XIII, 靜聽松風 

El quadre és com sempre extraordinari, mestre Ma Lin, i estic segur que a l'Emperador li complaurà immensament que passe a formar part de l'excelsa col·lecció que alberga al seu Palau. M'haureu de permetre, però, que gose fer-vos un suggeriment sobre el nom de l'obra, per a la qual proposaria humilment alguna cosa així com "Escoltant tranquil·lament el vent entre els pins". I no és que no valore  el que vós havíeu decidit donar-li, ple de sensibilitat i amb una innegable força expressiva; però convindreu amb mi que "El monarca rascant-se les castanyes sota un arbre mentre els seus súbdits treballem de sol a sol" podria, segons en quin context, ser mal interpretat...

La meua proposta per als relats conjunts de febrer, ara que comença març. Fruit, deixeu-me que ho diga, d'un grandíssim esforç d'imaginació i inventiva que estic segur que sabreu valorar tal i com mereix, perquè un monarca rascant-se les castanyes és una imatge tan absurda i impensable que no crec que a ningú se li haja passat abans pel cap.

 

Miracles quotidians (relats conjunts)

 Vincent van Gogh, Crani fumant un cigarret, 1885-1886

L'Església no va arribar mai a validar el caràcter sobrenatural del fet: segons el seu informe final, les declaracions del principal testimoni (del qual es destacava "la seua curiosa forma de parlar, els freqüents esclafits de riure i una fixació permanent en el menjar") no van permetre arribar a una conclusió definitiva. Però això no va impedir que la fama de les relíquies del Sant que cobraven vida per fumar s'escampara com una reguera de pólvora. Centenars de fidels --la majoria d'ells, amb una curiosa forma de parlar, esclafits de riure i fam permanent-- van començar a peregrinar fins al petit santuari, envoltat de feraços camps de cànem, que albergava l'esquelet miraculós, i molts asseguraven sense cap mena de dubte que havien pogut veure el prodigi amb els seus propis ulls. Mai, fins llavors, la devoció a Sant Canut havia conegut tal esplendor; el conreu del cànem a la comarca, tampoc.

La meua proposta per als relats conjunts de novembre. La moralitat? Que rule, tu, no te l'apalanques. I que visca Sant Canut. I Bob Marley. I quina fam, no?   

Víctimes col·laterals (relats conjunts)

Joseph Mallord William Turner (1839). "The Fighting Temeraire tugged to her last berth to be broken up"

--A un castell d’Escòcia? De debò? I que dimonis espereu que faça, jo, fent de fantasma a un castell d’Escòcia? Jo soc (bé, jo vaig ser) un home de mar, a bord d’aquest vaixell vaig conéixer calmes i tempestes i, quan hi vaig morir, ho vaig fer agafat al timó enmig del fragor de la gloriosa batalla... Ah, l’olor de la pólvora dels nostres canyons, el Victory a la nostra proa, tallant com un coltell les línies enemigues, els vaixells francesos i espanyols cremant com teies sota el foc de les nostres bateries... Com podeu proposar-me ara, això? A mi, que he atemorit tripulacions senceres i de qui s'han escrit rondalles i cançons... I que hi pensarà la gent, quan m’hi aparega sobre els merlets amb la meua capa de mariner, amb la pota de pal i bevent rom?

--Ens sap molt greu, company, sabem que potser aquesta no és la millor solució per al teu cas, però no saps l’esforç que el Sindicat està fent per tal de poder-vos reubicar a tots en les poques destinacions per a fantasmes que queden vacants a hores d’ara... A més, entre penjats per motins, mariners morts en batalla i presoners francesos (d’aquests, com bé saps, n’hi havia un bon grapat; sort que tenim un conveni amb l’Òpera de Paris que, malgrat la saturació, se n’ha fet càrrec de tots), la plantilla d’espectres residents del Temeraire estava clarament sobredimensionada. Estem fent tot el que està a les nostres mans per evitar que cap camarada acabe vagant eternament després de l’expedient d’extinció d’ocupació per desballestament. Però francament, el nostre marge d'actuació és molt limitat.

--No, si ja ho entenc, però és que no me’n sé avenir, i tot plegat ho trobe tan injust... Esteu segurs que no hi hauria cap altre vaixell disponible per a un vell espectre honest i treballador com jo? O alguna altra cosa més relacionada amb la mar, no sé, potser un far misteriós en alguna illa remota...

--Uf, de llocs a altres vaixells ja te’n pots oblidar, els fantasmes de pirates els tenen tots copats: com que han esdevingut tan populars, quan hi ha alguna vacant els caps els prioritzen a ells per a cobrir-la. I els fars ara són tots automàtics, com a molt hi va algun tècnic a revisar-los de tant en tant i mantenir un fantasma de forma permanent no resulta gens rentable... Mira, com a molt, podem oferir-te un lloc a alguna corba de carretera, però per a les aparicions hauries de vestir-te de noia, amb perruca rossa inclosa. O, si t’ho estimares més, podem provar també a alguna televisió generalista: amb tantes tertúlies i reality shows com n’hi ha ara mateix, la demanda de fantasmes està pujant molt, i és possible que et puguem trobar alguna cosa. Fins i tot, si anara bé, podries acabar tenint el teu propi programa, com el Toni Cantó...

La meua aportació per als relats conjunts del mes d'octubre, probablement influïda per la proximitat de Tots Sants, i que em serveix a més a més per retornar al blog després d’unes setmanes en les què, de forma no premeditada, l’he tingut bastant abandonat: un poc de crisi creativa si que ha hagut, no ho negaré, tot i que la calor --a la que em tem que ja no podem qualificar com a excepcional-- i un poc més de tràfec a la feina tampoc han ajudat molt. Però sobretot és que, darrerament, m'ha sobrevingut una d’aquelles "ràfegues lectores" que m’agafen de tant en tant, i que com sol ser habitual m’ha mantingut ocupat el cap i les vesprades. Ara toca digerir tot el llegit, que no ha estat poc, i potser escriure també alguna cosa sobre això. De més trellat que aquesta, espere...

L'oferta i la demanda (relats conjunts)

Rafael Barradas, 1919, Juguetes

Vejam, un segon que ho mire i de seguida li dic... si, a veure, per un Rafael Barradas d'aquesta època (magnífica composició, per cert), amb el descompte del Govern inclòs, li puc posar... un litre i mig de gasoil. Si té la bondat d'esperar un moment, tan bon punt el nostre perit certifique que és autèntic ja podrà passar al sortidor número tres, de res, a vostè. Com? Per omplir el dipòsit? Ui, tal i com va la cosa, com a mínim un Velázquez. Si, un Picasso també podria valdre, però caldria mirar-ho abans; amb això de l'operació sortida no donem l'abast i tenim els magatzems plens de gom a gom, només de Van Gogh en tinc ara mateix mitja dotzena ací darrere, no li dic res més...

La meua proposta per als relats conjunts de juny. Jo no sé vosaltres, però a mi ja no em queda cap Velázquez a casa; el Gaugin me l'estic reservant per a quan agafe les vacances, però al pas que vaig no sé jo si hi arribaré. A veure si al remat resultarà que les "joguines" son nosaltres...  

 

Canvi de cicle (relats conjunts)

 

Thomas Cole, 1836, The Course of Empire: Destruction

--Llavors, un vel funest de caos i desesperació es va estendre sobre els nostres caps; tot el que s’havia bastit durant molts anys amb esforç i patiment, tot allò en el que creiem, s’ensorrava irremissiblement davant dels nostres ulls atònits, sense que ningú trobara la forma de posar-hi remei. Desapareguts els herois antics que tantes voltes ens havien conduït a la victòria, aquells que estaven cridats a substituir-los no van estar mai a l’altura d’allò que s’esperava i les derrotes, sovint a mans d’enemics que poc temps abans hauríem considerat molt inferiors, van esdevindre penosament habituals. La resignació i la desesperança es van convertir en els nostres companys fidels de viatge.

 --Mira, francament, crec que estàs exagerant. Val, és cert que no s’ha guanyat cap títol i que no ha estat una bona temporada, però sense voler treure gens de culpa a qui la té, aquestes coses passen, nosaltres mateixos ja hem passat abans per tot això i sempre hem trobat la forma de superar-ho, i crec que podrem fer-ho també ara. A poc que millore la situació econòmica, amb tota la gent jove que tenim i si deixem treballar l’entrenador, estic segur que tornarem a estar al lloc que mereixem. I al remat, tampoc cal posar-se tan dramàtics, que només és futbol.

--Resignació i desesperança, ja t’ho dic jo, poca cosa més ens queda. I ja només ens falta que vagen aquells i amb un parell de rebots a l’últim minut acaben guanyant també la final: “Els quatre primers actes ja passats, un cinquè tancarà el drama amb el dia”...

 

La meua aportació als relats conjunts de maig, sobre la qual em limitaré a dir que tot i estar escrita com a diàleg podria haver estat perfectament un soliloqui. Almenys no podem dir que la caiguda no s’hi veia vindre des de lluny... 

Trampa per a bocamolls (Ref. 0532)

Enginyós dispositiu especialment dissenyat per a capturar, atordir o desactivar bocamolls, dotors, saberuts i cunyats en general. Sota l'aparença d'una decorativa i inofensiva obra d'art de Paul Klee, s'amaga un sofisticat mecanisme electrònic programat per activar-se automàticament en escoltar frases com "a qualsevol cosa li diuen art, ara", "això ho pinta una criatura i fins i tot molt millor" o "una calavera, això? vinga, va, no fotes". Un cop activat, el mecanisme dispara un potent dard anestèsic que deixa fora de combat a l'element en qüestió durant un període garantit de sis a dotze hores, suficient per a poder gaudir d'un dinar, sopar o sobretaula tranquils i sense ensurts parlant de temes normals amb gent raonable. Disponible també en els models "Joan Miró", "Kandinsky" o "Antoni Tàpies". Tres anys de garantia, satisfacció assegurada o es reemborsarà.

La meua proposta (o el que siga) per als "relats conjunts" de març. Oferta de llançament: s'hi acompanya d'un joc de dotze dards anestèsics suplementaris, carregador universal amb cable USB, i una cistella de transport de grandària escaient per a casos pertinaços, homologada per les normes més exigents de benestar animal. Ah, i enviament gratuït per a clients Prime.

En campanya (relats conjunts)

Michael Archer, 1879, Vil han klare pynten?

--Allà mateix, ho veus? Pablo Casado en persona, com t'ho dic, amb aquella barqueta que quasi que es veu entre les ones. Ha arribat al moll tot mudat amb un seguici de periodistes i llepaires, s'ha fet unes quantes fotos amb una gorra com les nostres, i allà que ha anat amb el bot cap a la mar, que només pujar-hi ja li ha costat Déu i ajuda i al primer embat quasi es deixa les dents contra la borda.

--I on es pensarà que va, aquest tarambana? Mare de Déu Senyor, amb aquest temporal, que ni nosaltres mateixos hem gosat eixir del port, i el molt inconscient es llança a la mar amb una closqueta de nou, ves a saber per què... 

--Si, nosaltres li hem dit el mateix, que s'ho pensara bé que hui la cosa està ben magra, però ni cas. I damunt, tot digne, ens ha soltat una llauna sobre el Garzón, que es veu que ha dit alguna cosa del peix que no ens ha sabut dir exactament què era, i que ell i el seu partit sempre estaran per defensar-nos, "a las nobles gentes del mar", crec que ens ha dit, de filocomunistes, proetarres i separatistes en general. Ah, i que no patirem que ell va fer un màster sobre "les coses aquestes que floten", i que sabia perfectament el que havia de fer...

La meua proposta per als relats conjunts de gener. Una història totalment inversemblant, com podeu veure, que cal atribuir exclusivament a una imaginació desbocada i malaltissa. Això si, de peix, mengeu-ne bona cosa però sempre d'ací i de temporada, que la cosa ja està prou complicada per als nostres pescadors. I llegiu a @aguedamush, que ho diu molt millor que jo perquè ella sí que sap d'allò que parla... 

El buit (relats conjunts)

Gerard Palomeras, 2018, Comtes de Bell Lloc

 

--A poc a poc, el poble va anar creixent, i s'hi van anar aixecant més i més edificis al voltant del lloc on deien que tot s'havia esdevingut. Jo no puc dir si és veritat, o tot plegat és només una llegenda, però allò cert és que, després de l'enfonsament, no s'ha tornat mai a construir res en aquell solar. 

--Vaja, doncs tants anys vivint ací i no n'havia sentit dir res... I on dius que va ser exactament?

--Allà mateix, a aquella cantonada, on hi ha les parets mitgeres a la vista, les veus? Es veu que, en el fons, les constructores no han perdut mai del tot l'esperança de que, tard o d'hora, podran aixecar-hi un bloc de pisos com els altres, el negoci és el negoci. Però jo no ho crec, que això passe: potser serà casualitat, però cada nova empresa que se n'ha interessat ha tardat mesos en fer fallida. Ni el mateix ajuntament sap molt bé que fer-hi, amb el terreny: algú va pensar a expropiar la parcel·la per posar-hi un jardí, o un aparcament per als veïns, però cada volta que algun regidor ha presentat un projecte o una proposta, ha passat alguna cosa que l'ha fet dimitir; a l'últim, el van relacionar amb un assumpte molt tèrbol, contraban de vi de Montilla o alguna cosa així. Va haver de marxar del poble i ningú no ha tornat a saber res d'ell. 

--Impressionant, la veritat. I un poc sorprenent, que no se'n parle més d'això...

--A hores d'ara, molt poca gent recorda la història, i els pocs que la coneixen rarament en parlen, uns per alguna mena de superstició i uns altres per por a que els prenguen per bojos. Només jo, que sàpiga, m'he interessat per investigar-ho als arxius municipals, i més enllà del que t'he contat, tot el que he pogut esbrinar és que els últims propietaris coneguts del solar van ser dos germans, uns forasters poc sociables i amb fama d'excèntrics, als qui la casa els va caure al damunt per causes desconegudes i que van ser donats per morts, tot i que els seus cossos mai no van ser recuperats. Uixer, se'n deien; Roderic i Madelina Uixer...

La meua aportació, ara si a temps, per als relats conjunts de desembre, vagament inspirada en un relat que molt probablement coneixeu. El buit, per cert, existeix; no vos diré la ciutat, però si l'adreça: carrer Edgar Allan Poe, s/n. 

L'atzar i la necessitat (relats conjunts)

Vincent van Gogh, 1882, Die Staatslotterie

Mira-te'ls, pobres ingenus ignorants, tots amuntegats esperant aconseguir un bitllet de loteria que els ajude a deixar enrere les seues vides patètiques i miserables, com si això depenguera de l'atzar i no dels mèrits... Jo no crec en la sort, saps? Les coses només s'assoleixen amb esforç, treball i ambició, deixant-se la pell cada dia, i no esperant et caiga la fortuna del cel, quin despropòsit... L’altre dia, sense anar més lluny, li ho comentava al senyor president del Consell d’Administració: "Papà, jo m'esforce molt, tinc moltes idees i estic ací per al que faça falta, tu ja ho saps". Sort, diuen, quina bajanada, si tot fóra així de fàcil…

En el límit una volta més, però amb aquesta contribució als relats conjunts espere posar-me ja al dia, i no apurar tant en els següents. Una aportació, com veieu, totalment fictícia i que segur que no vos ha fet pensar en ningú en particular. Ja ho cantava l'Ovidi, "a tu t'han dat l'herència, a mi m'han dat la vida". I si, va com va...

Cinefòrum (relats conjunts)

 

Fina Veciana, 2021, Un conte per anar a dormir

En les primeres versions del guió escrit per Arthur C. Clarke i el mateix Stanley Kubrick, l’artefacte que simbolitza la intel·ligència extraterrestre i que actua com a estímul per a l’evolució humana en diferents moments de la trama apareix representat com una calaixera, i fins i tot s’ha conservat un storyboard preparat pel director en el qual es poden veure algunes escenes de la pel·lícula en la qual hi apareix. Segons va declarar Clarke, “la calaixera em va semblar una metàfora perfecta, perquè cap espècie pot evolucionar fins a la fase dels vols interplanetaris si no es capaç de mantenir els mitjons ben endreçats, no sé si m’entens”. Però a Kubrick, en canvi, li preocupava que, d’aquesta forma, la trama fora massa fàcil d’entendre per a la majoria de la gent (“la relació entre la calaixera i una civilització extraterrestre tecnològicament superior que, a través d’ella, impulsa els grans salts evolutius de la humanitat, és tan òbvia que fins i tot un xiquet seria capaç de veure-la”, va deixar escrit) i per això va optar finalment per relegar-la a un discret segon pla --les calaixeres només apareixen en l’escena final, quan Dave Bowman està a punt d’esdevindre un fetus espacial-- i substituir-la pel famós monòlit, molt menys explícit quant a la seua interpretació fins el punt que, de fet, la seua presència i el paper que representa realment en la trama han contribuït a fer de “2001: una odissea de l'espai” una de les pel·lícules més aclamades i menys enteses de la història del cinema universal. 

Doncs mira, que se m'havia passat el relats conjunts d'octubre --que per cert, ha donat lloc a uns contes preciosos que vos recomane llegir-- i com que em sabia mal i malgrat haver superat de llarg qualsevol termini raonable, no m'he pogut estar d'aportar el meu despropòsit habitual. I ara, imagineu amb mi l'escena: un grup d'homínids en la sabana, música de Richard Strauss de fons, troben un estrany objecte que s'alinea amb el sol i la lluna i que els inspira, no sé sap molt bé com, a fer servir un os com a arma; un artefacte que resulta ser... una gran calaixera! Si o què?

Imatge de la xarxa

El pati blau (relats conjunts)

Santiago Rusiñol (1913), Pati blau 

Si, fills meus, jo també vaig nàixer ací, com ara vosaltres. Ací va nàixer ma mare, i la mare de ma mare; moltes generacions dels nostres hi han viscut des d’uns temps tan remots que es perden en la memòria dels més vells. I ací he passat pràcticament tota la meua vida, com potser la passareu també vosaltres. Són tants, els records que tinc entre aquestes parets… Els primers jocs amb els germans i les germanes, la veu dolça de la mare cridant-nos al seu costat, les llargues migdiades a l’ombra en els calorosos dies de l’estiu i la benèfica escalfor d’un raig de sol quan arribava el fred hivern... Però també el descobriment del món immens i fascinant que hi ha més enllà d’aquests murs, a la protecció dels quals sempre sabíem que hi podríem retornar després d’haver viscut aventures i perills... Ara, aquest pati, que ha estat la nostra llar des de fa tant de temps, serà també la vostra casa, i per això heu de conèixer els vells pactes que tots nosaltres hem hagut d’aprendre i respectar, així que escolteu-me amb atenció: no sigueu mai ni massa dòcils ni massa esquerps; no esgarrapeu en excés sota les seues plantes, això els molesta molt; deixeu en pau els peixos i eviteu fer mal als ocells, però no tingueu pietat amb els ratolins. Si els accepteu alguna cosa de menjar, que semble que ho feu sobretot per cortesia i no per necessitat. I recordeu que esperen de nosaltres que ens fem els desmenjats, però valoren molt que, d’improvís, ens amanyaguem distretament entre les seues cames... Feu-ho així, i tot anirà bé; ells, els humans, seguiran creient que el pati es seu, però nosaltres coneixem la veritat: els autèntics propietaris d'aquest pati, de tots els patis ací i arreu del mon, som en realitat nosaltres, els gats.

La meua proposta per als relats conjunts. La veritat, no sé com se m'ha pogut acudir una idea tan absurda i esbojarrada...

Són negocis (relats conjunts)

Jenő Benedek, 2000, The Tower of Babel

--Val, t'ho llisc complet, a veure que et sembla. Quedaria així: “I vet ací que Jahvè, que fins llavors havia mantingut un estricte però paternal control sobre el sector immobiliari en el seu conjunt, se’n va assabentar que una cooperativa de Sinar havia adquirit una parcel·la que havia passat a ser urbanitzable després del Diluvi Universal (o, com l'anomenava sovint Jahvè, “la dràstica però necessària liberalització de sòls edificables”), i hi havia començat a bastir un gran edifici destinat a albergar "Babel”, el major hotel de luxe del món en aquells dies. Llavors Jahvè, veient amenaçat el pròsper negoci diví de resorts paradisíacs que tants beneficis reportava a la població local, que hi treballava com a jardiners, cambrers o netejadors, es va sentir primer trist, després traït i finalment irat, i no li va quedar cap altra opció que mobilitzar tots els recursos celestials fins aconseguir la paralització cautelar de les obres, tot al·legant falta de llicència, excés d’edificabilitat i subcontractacions suposadament irregulars d'empreses procedents de tercers països. El litigi, que es va allargar encara durant molt de temps, es va acabar resolent a favor dels interessos divins, la qual cosa va comportar la demolició de l’edificació i va dur a la ruïna no sols als promotors de la cooperativa sinó a tots els seus socis, els quals es van veure obligats per sentència judicial a dispersar-se per tota la terra i dedicar-se a altres ocupacions com ara conrear els camps, cuidar els ramats i tindre molts fills als que haurien de posar noms absurds i preferentment impronunciables com ara Arfaxad, Pèleg o Sedequetelebab”. I bé? Com ho veus?

--No sé, la veritat... Ben escrit està, i ja sé que si fa no fa és així com va passar, punt per punt; però trobe que la imatge divina queda un poc, no sé com dir-ho, tocada... A més, “La Bíblia” tampoc no té perquè ser un relat fidedigne, ja ens ho van deixar ben clar quan vam signar el contracte per escriure-la. Potser fora millor que tornàrem a allò de castigar la supèrbia humana i confondre les llengües de les persones: al final, el resultat de l’episodi ve a ser el mateix, amb la torre ensorrada i la gent bambant pel món i cadascú a la seua, però tot plegat queda com molt més poètic...

--Vols dir? I penses que la gent s’ho creurà?

--Home, després del capítol d’Adam i Eva, que no se sosté per ningun costat el mires com el mires, no crec que calga que ens preocupem molt per això de la credibilitat. I al remat, siguem-ne pràctics, el més important és entregar el text dins del termini, que ens paguen el que es va acordar i a una altra cosa; no seré jo qui li ho diga a Jahvè, tan il·lusionat com està amb el seu llibre, però francament, em sorprendria molt que acabara tenint èxit...

La meua proposta, més sobre la campana que mai, per als relats conjunts de juny, seguint un poc el fil de la de fa un parell de mesos: un empresari com cal, humà o diví, fa bé de diversificar els seus negocis, i de defensar-los com siga i davant de qui siga. Ja sabeu, no és res personal... 

El tercer home (relats conjunts)

Mentiria si no reconeguera que, en algunes ocasions, una fugaç ombra de remordiment m’assalta encara quan pense el que vaig fer. Al remat, feia ja molts anys que servia a la casa, i tot i que la meua relació amb el senyor no s’havia distingit precisament per la confiança o la familiaritat, el temps i el tracte van fer que acabés agafant-li un cert afecte. M'irritava, per això, haver de veure com es deixava ensarronar, una vegada i una altra, per la caterva d’espavilats, marxantons i estafadors que el visitaven regularment amb la intenció d'encolomar-li, quasi sempre a un preu absolutament desgavellat, les últimes "meravelles" que enriquirien les col·leccions del seu gabinet de curiositats i que despertarien --"podeu estar-ne segur, excel·lència"-- l’enveja i l'admiració del seu cercle. Perquè aquesta era, sense cap mena de dubte, la seua principal obsessió: d'orígens extremadament humils, sense cap formació ni cultura, havia sabut jugar amb habilitat les cartes que la vida havia posat al seu abast fins assolir una posició més que benestant que, tot i això, no li havia valgut per guanyar-se el respecte i la consideració de l'exclusiva i excloent classe social a la qual maldava per semblar-se. Tan se val que foren quadres, estampes, tapissos, antiguitats o qualsevol altre objecte amb pretensió de ser, o de semblar, "exòtic". Cada nova adquisició representava per a ell un pas més cap al seu objectiu irrenunciable: ser reconegut com un membre de ple dret de l'alta societat de la qual estava exclòs per bressol però en la qual, segons ell ho veia, s'havia guanyat de sobres el dret a ser acceptat. 

Quant a mi, sempre en un discret segon pla i limitat, feu-vos càrrec, pel meu paper de criat del qual s'espera prudència i discreció, havia d'assistir impassible a les interminables sessions de mentides, enganys i exageracions que invariablement acabaven amb el venedor de torn un poc més ric, el senyor un poc més pobre, i alguna penyora d'escàs valor però d'un preu altíssim lluint damunt d'un alçador o penjant d'una paret. Amb tot, he de dir en la meua defensa que, tot i que la meua posició no em permetia expressar obertament les meues opinions, en algunes ocasions vaig tractar d'advertir discretament al senyor (ah, aquelles pèssimes imitacions de porcellana xinesa, la burda armadura suposadament japonesa que fins i tot un xiquet hauria reconegut com a falsa...), amb l'únic resultat de provocar el seu enuig, que què anava jo a saber, pobre criat, d'aquestes coses elevades de l'art i de la història. I va ser així com, ignorat, rebutjat i ridiculitzat de forma sistemàtica, vaig decidir canviar de bàndol: si el senyor estava disposat a deixar-se entabanar tot i els meus advertiments, crec que no se'm pot culpar per haver decidit beneficiar-me de la situació. Com a coneixedor privilegiat de les seues dèries i els seus desitjos, i a canvi d'una ajustada però merescuda comissió, vaig començar a posar-me d'acord amb els venedors, que en sou d'oportú oferint-me precisament aquesta peça única i buscadíssima, no em digueu que no és una afortunada casualitat, fa no res em deia el meu criat que tothom en parla d'ella com una de les més cobejades a hores d'ara pels vertaders amants de la bellesa... 

Sé que hi ha qui ho trobarà censurable; jo mateix, ho he dit abans, ho pense de vegades, i sé també que potser algun dia hauré de passar comptes per tot plegat: tard o d’hora, fins i tot algú tan obtús i limitat per a aquestes qüestions com qui va ser durant tants anys el meu senyor acabarà reparant, per ell mateix o a instància d'algú altre, en que hi ha alguna cosa que no quadra en aquella “extraordinària col·lecció de gravats de Don Francisco de Joya” per la qual va haver de pagar una petita fortuna i que a mi em va valdre un sucós percentatge gràcies al qual em vaig poder acomiadar i establir-me pel meu compte. Quan això passe, però, jo ja estaré molt lluny, i ningú em traurà del cap que sí, que el vaig enganyar, però que comptat i debatut s'ho havia guanyat a pols. A més, i gràcies a això, jo vaig poder començar la meua pròpia col·lecció, i aquesta, vos ho puc assegurar, si que és realment extraordinària perquè jo no em deixe enganyar tan fàcilment, i sé que gràcies a ella algun dia assoliré el respecte i la consideració que estic segur de que meresc.

La meua participació, un poc tardana, als relats conjunts del mes de maig. Per cert, fent-li voltes al quadre de Fortuny i al que representa (no ha estat gens fàcil, aquesta volta), no he pogut deixar de pensar en la història de Sir William Douglas Hamilton, diplomàtic, naturalista i col·leccionista en el Nàpols del finals del segle XVIII, la seua esposa Lady Emma, i la relació d'aquesta amb Lord Nelson,  de la qual vaig saber per la novel·la de Susan Sontag "El amante del volcán", un llibre que recorde com a fascinant i que potser hauré de rellegir un d'aquests dies...