No seré jo qui diga que el nom de carraspic no té, també, la seua gràcia: rotundament sonor, d'antiga nissaga --sembla que procedeix del grec, des d’on ens ha arribat passant pel taraspic dels occitans-- i escaient a les característiques de la planta, i d’altres parents pròxims, en fer referència als seus fruits aixafats, que és el que vindria a significar el mot thláō del qual derivaria. Però quan la veig florir en aquests dies, esguitant amb les seues bellíssimes flors blanques la intensa verdor primaveral de serres i costers, no puc evitar rendir-me a l’evidència: posats a anomenar-la, herba-neu no és solament un nom preciós. És, senzillament, inapel·lable.
L’herba-neu (o boleta de neu) és una de les espècies del gènere Iberis que creixen a les nostres terres, la majoria de les quals tenen un aspecte similar i una floració indubtablement atractiva. En aquest cas, es tracta d’un endemisme pràcticament exclusiu de les comarques centrals valencianes, on creix amb abundància a les brolles i pedregars muntanyencs. I sorprén un poc que, a diferència d’altres parents pròxims, no tinga un ús més ampli com a planta ornamental a casa nostra; no sóc, és evident, gens objectiu, però convindreu que mèrits no li’n falten.
