Senyals de vida

No ha estat, aquesta volta, ni antic ni molt llarg. Però ja sabeu que sempre que aquest blog torna d'algun dels seus silencis recurrents, em costa resistir-me a dir al respecte alguna cosa. Així que deixeu-me almenys que diga que, en aquesta ocasió, allò que m'ha tingut especialment ocupat el temps i el cap, ha estat el projecte en curs de fer un llibre sobre Aitana (em referisc evidentment a la muntanya, no siga que ho cerqueu a Google i vos feu una idea equivocada) que crec que progressa adequadament però que, a més de moltes hores davant de la pantalla, m'ha dut també a dedicar la major part dels meus caps de setmana a recórrer les sendes de la serra, per  algunes de les quals feia bastant temps que no trescava. I si, és cert que una volta capficat en rellegir, caminar i escriure no queda molt de marge per a unes altres coses, i que ja veurem al remat que ix de tot açò; però ara com ara, i a més d'agrair la confiança de qui me n'ha fet l'encàrrec, he de reconèixer que m'ho estic passant francament bé. 

Pel demés, i deixant de banda --si és que això fora possible-- la ràbia, el neguit i la impotència que em provoquen la situació mundial i la colla de miserables malparits que la provoquen o la justifiquen per al seu propi benefici, he de dir que les coses em van raonablement bé: com veieu no falten els projectes, tant sobre el paper com --ja vos contaré-- sobre el terreny; si no passa res estrany, compte en mesos el temps que em queda per a (pre)jubilar-me, però mentre arriba el moment i encara que el vent no ens és massa propici, anirem fent tot el que es puga a la faena; després d'uns mesos d'incerteses inquietants, sembla que la malaltia (o almenys el seu marcador) es manté sota control i a fe que com a mínim fins al pròxim escorcoll ho aprofitarem tant com podrem; i ahir mateix vaig fer seixanta-tres anys, vaig tornar a Mariola a celebrar-ho, i vaig decidir que tot i que queda encara molt per fer fins acabar el llibre, era (és) un bon moment per trencar aquest silenci i donar, si més no, senyals de vida. Que la primavera se'ns ve a sobre, i no ens podem permetre perdre ni un segon. 

Costa miopia (relats conjunts)

«Costa abstracta» (Anònim, creat per Gallery Today)

I quantes diòptries dius que tens? Set i cinc! Això són moltes, no? A veure, deixa'm les teues ulleres que me les pose, vinga va, només un moment... Osti, tu, però si no m'hi veig gens, es veu tot borrós, hahaha, i vols dir que així és com veus tu les coses de normal? Que fort, no? Espera, espera, de seguida te les torne, hahaha, quin mareig, tu, vaja tela... Escolta, i no has pensat mai en operar-te? 

La meua proposta per als relats conjunts d'octubre, basada en fets vagament reals --sé que els amics i amigues miops que passeu per ací m'entendreu perfectament-- a partir d'una imatge que més que abstracta a mi em sembla desenfocada i que no ha estat gens fàcil de tractar, ni per ella mateixa ni pel lloc del qual prové. Si, ja sé que no té molt de trellat, però era açò o posar-me a divagar sobre l'art (o el que siga) de consum i marca blanca; artcendado, potser?.

PS: poden haver molts factors, no necessàriament físics, que provoquen una visió distorsionada de la realitat; en el cas de Mazon, per exemple, crec que la causa cal atribuir-la a la manca absoluta de vergonya i a una misèria moral sobradament acreditada. Però per més que s'enteste, instal·lat en el seu particular univers alternatiu, en negar el que per a qualsevol persona normal és una evidència irrefutable (la seua incompetència i la necessitat d'assumir les responsabilitats corresponents), seguirem recordant-li-ho cada cop que hi haja ocasió. Per justícia, per dignitat, i per les dues-centes vint-i-nou persones que no poden dir-li-ho a la cara. Ni oblit, ni perdó.

Estan entre nosaltres (Relats d'estiu de la Carme. Juliol)

Refugi de l'Illa, Andorra. Fotografia de Xavier Pujol

Sobre el paper, el pla engegat pels dirigents del nostre planeta era tan senzill com efectiu. A grans trets, es tractava d’estacionar algunes de les nostres naus en inhòspits paratges muntanyencs de la Terra, i fer-les passar --cosa gens complicada, tenint en compte la insòlita predilecció dels terrícoles per les arquitectures extravagants i no necessàriament funcionals-- pel que s’anomena “refugis de muntanya”. Amb això, no solament podíem comptar amb una xarxa extensa i discreta de posts avançats d’observació; a més a més, en ser llavors visitades per un nombre molt limitat d’alpinistes, caminants i escaladors, les naus-refugi eren també idònies com a “centres d’abducció”. Avesats a aventurar-se durant dies (i sovint en solitari) per cims i viaranys, ningú trobava estrany no tindre notícies seues mentre dúiem a terme les nostres anàlisis, i atribuir al mal d’altura les eventuals llacunes de memòria derivades d’aquest procés --del qual, per cert, s’han arribar a dir moltes barbaritats totalment injustificades-- era també difícil de rebatre.

D’aquesta forma, i durant molt de temps, vam anar recollint una informació vital per a afrontar amb garanties la conquesta del vostre planeta i el complet sotmetiment de la raça humana, el qual s’hauria esdevingut finalment sense cap dubte de no haver-se produït un fenomen totalment inesperat que va trasbalsar els nostres plans. A poc a poc, el grup minoritari i específic de persones que fins llavors visitava assíduament els paratges on hi ha instal·lades les nostres naus, va anar sent substituït per un altre tipus de gent molt diferent, visiblement gregària, superficial i sorollosa, l’únic interès aparent de la qual era plasmar la seua pròpia imatge i compartir-la amb altres elements amb gustos i inclinacions similars. Sobretot en certes dates, autèntiques multituds uniformades amb estrafolàries robes multicolors van començar a aplegar-se fins a les nostres instal·lacions estratègiques, a les què s’hi referien sovint, ignorem per quina causa, com “l’últim racó secret a la muntanya” o “un refugi desconegut i encisador”.

Ben aviat, el nostre elaborat sistema de vigilància, abducció i anàlisis va quedar anul·lat per simple incapacitat material d’atendre una afluència tan aclaparadora, alhora que ens vam veure obligats, per evitar posar-nos en evidència, a adaptar-nos a les noves demandes de la multitud que ara ens visitava: després d’anys de servir a muntanyencs bregats sopars a base d’espaguetis i pollastre, hem passat a oferir experiències gastronòmiques on no falta l’alvocat, el salmó fumat i les cerveses artesanes. Així és que, ara com ara, la invasió de la Terra, que d’acord amb el nostre magnífic pla havia de ser imminent i incontenible, ha quedat pel moment en suspens fins que els nostres dirigents avaluen la situació i n’adopten la decisió que consideren més escaient. Això si, mentre s’hi decideixen, estem guanyant uns bons diners, la majoria de ressenyes que rebem són favorables i el nostre posicionament en xarxes és sense dubte immillorable...

La meua aportació als relats d’estiu de la Carme, que ja avançava en el seu magnífic relat que alguna cosa no estava del tot clara amb això dels refugis de muntanya... Jo, sense descartar tampoc els fenòmens quàntics, m’incline més aïnes per les invasions: ves a saber si gràcies als influencers pixavins no ens n’hem estalviat una de molt pitjor... o no.

Històries de l’ala oest

A falta d’opinió millor fundada, done per bones les ubicacions que sembla haver fixat la cartografia recent respecte als modestos cims mariolencs del Pic de la Creu i el Capollet de l’Àguila, tots dos ben pròxims al nucli urbà de Banyeres. El primer se sol identificar a hores d’ara amb un tossal de 959 m d'altitud, al qual s’accedeix fàcilment per pista forestal, i coincideix amb el punt que alguns mapes antics identificaven precisament amb el segon, un altre turó lleugerament més alt (962 m, segons el visor cartogràfic de l’ICV) i que se situa molt a prop del límit amb el terme municipal de Bocairent. No hi ha actualment cap creu al Pic de la Creu, però si en un altre alteró rocallós de 908 m situat a poc menys de mig quilòmetre al sud-oest d’aquest; quant al Capollet, sembla que aquest nom alterna (o alternava) amb el de Capoll i Cabecet, de l'Àguila tots dos, però també hi ha qui l'anomenava la Mola --jo mateix l'he vist com Muela en mapes antics-- o directament el considerava com el mateix que el de la Creu. 

Quant a l'anomenat Morro del Porc, inevitablement lligat per als qui ho vam viure al terrible incendi de 1994 i a l’accident d’avió que va costar la vida a cinc participants en les tasques d’extinció i en va deixar un altre greument ferit, sembla clara l'altitud (964 m) i la situació. El cim culmina un estret crestall rocallós que a penes destaca sobre la carena de la muntanya, densament coberta de nou pels pins, però ben delimitat a banda a banda per sengles colls; ignore quin pot ser l’origen del nom, que potser al·ludeix a l’aspecte de la lloma vista des d’algun punt en concret, però m’ha sorprès un poc saber que hi ha almenys dos Morros de Porc més, un a Centelles (Osona) i un altre a Caldes de Montbui (Vallès Oriental). Una altra qüestió és parlar de Benifarraig, topònim que segons la cartografia antiga correspon realment a Benifaraig, homònim per tant de la pedania de València. Pel que fa a la seua situació, algunes fonts l'ubiquen --de vegades com una partida del terme de Bocairent, tot i que és dubtós que haja tingut mai aquesta consideració-- a la rodalia del Pla de Santa Bàrbara, però allò més habitual és que sota el nom de Massís de Benifaraig (o Benifarraig) s'abaste gran part del vessant bocairentí de la muntanya, quasi des de la fita amb Banyeres fins a prop del Cabecet de Montserrades, a tocar ja del terme d'Alfafara. Els mapes antics (de 1899 i 1903) que he pogut consultar al visor de cartografia històrica de l'IGN tampoc no aclareixen molt el tema més enllà, com ja s'ha dit, de fer servir la forma Benifaraig: sobre el paper se'n grafia un, que les llibretes d'itineraris identifiquen com a cim, molt a prop del Morro ("Cerro") del Porc i que fins i tot podria ser que coincidira amb el que ara anomenem així; un altre està retolat, en efecte, al nord de Santa Bàrbara, entre Sant Jaume i el Salt d'Alcoi. I entre tots dos, el nom de Loma de Benifaraig sembla referir-se, com s'ha esmentat abans, a una àrea extensa i de límits aparentment imprecisos; qualsevol informació sobre aquesta qüestió serà benvinguda. 

El sector al qual corresponen totes aquestes notes, a la vora occidental de Mariola, es caracteritza per un relleu suau ben diferent de l’agrest i empinada vessant de llevant de la muntanya. Una sèrie de fractures inverses delimiten aquest flanc de l’anticlinal que constitueix la serralada, la volta del qual es va enfonsar per donar lloc a un paisatge abellidor en el què alternen les llomes i les planes; masos i conreus han ocupat secularment aquesta àrea, en la que sovintegen les fonts i a través de la què discorren també nombrosos camins. Si més no per comparació amb altres parts que em queden més a ma, les meues visites a aquesta ala oest de la serra no són massa freqüents, i solen obeir a algun motiu concret (buscar alguna planta que sé que hi viu, o comprovar l’estat del riu Vinalopó per la rodalia del seu naixement, per exemple). També aquesta volta ha estat així, per bé que com veieu la motivació principal ha sigut geogràfica i toponímica: malgrat tants anys com fa que la recórrec, hi ha encara moltes coses que ignore de Mariola en general, i d’aquesta zona en particular; probablement, la meua idea de fer també un llibre sobre ella --el que em faltaria per completar una prevista trilogia que per diverses circumstàncies es va quedar en els dos primers-- no passarà mai de ser un projecte. Però no crec que deixe mai de voler conèixer-la més i millor, i no necessàriament per a escriure sobre ella. 

Ja heu vist que no he escrit molt al blog darrerament. I no ha estat perquè no haja fet coses. Caminar, per exemple: passejades tranquil·les quasi sempre, sol o en companyia, gaudint entre plantes i paisatges de les últimes alenades de la primavera; però també, per allò d’anar  provant-me, amb algun trajecte un poc més exigent i que diria que he resolt de forma digna.  He avançat (quasi he tancat, de fet) alguns compromisos adquirits fa temps, i que com sol passar sovint m’han costat més de fer –d’escriure, vaja-- del que m’havia fet el compte. He tingut la sort i el privilegi de conèixer en persona a la meua admirada Gioconda Belli (gràcies, Carmina, per això i per tot), i encara que he rebaixat un poc la llarga llista de llibres pendents de llegir, també n’he afegit algun de nou perquè de determinades persones cal llegir sense falta tot allò que publiquen. Podria dir que no he escrit més per culpa de l’oratge (ja sabeu com m’arriben a afectar aquestes primeres i sobtades calorades), o perquè llegir les notícies –d’ací, d’allà i pràcticament de tot arreu—em resulta cada dia més indignant i depriment i em falten les paraules per a dir-ho; alguna cosa haurà tingut a veure tot això, sense cap dubte, però em sembla que, en el fons, la causa d’aquest silenci temporal ha estat un poc de cansament i un altre de gossera. A  veure què puc fer, amb l’un i l’altra...

Quinze (i remitjó)

Doncs mira, m'ha tornat a passar. I no serà perquè no hi vaig pensant de tant en tant al llarg de l'any, i em faig llavors propòsit ferm d'estar aquesta volta una mica més pendent. Però torna a arribar el vint-i-quatre de gener, que és el dia que fa anys la línia, i per una cosa o altra se me'n torna a anar el sant al cel i quan vinc a caure en el compte ja he fet tard; enguany, de llarg, que amb un escaig com aquest no puc ni  recórrer a l'acostumada dita de que fins els huit dies val. El cas és que, malgrat tot, sempre em sap mal no aprofitar l'avinentesa per deixar escrita alguna cosa sobre tot açò d'un nou aniversari, i més encara aquesta volta perquè, sense ser pròpiament un nombre redó, el quinze no deixa de tindre també la seua gràcia. I al remat, i si fora per les dites, sempre es pot adduir que val més tard que mai... Gràcies, com sempre i de tot cor, per haver compartit camí tots aquests anys, i a veure si l'any que ve estic una mica més al cas, encara que vistos els antecedents no gosaria prometre res...

L'únic avantatge de fer tard és que hui puc tirar ma, per il·lustrar-ho, de la sempre estimable floració dels ametlers, que a poc a poc va agafant embranzida; la d'aquests, caminant per una preciosa i hivernal Valleta d'Agres, on he començat també a complir el propòsit de moure un poc les cames després d'aquestes setmanes d'inactivitat "calculada". Poc a poquet l'hivern...

Despausa

Me n’adone, a la vista de l’arxiu, que no sol haver-hi terme mitjà: pel que fa a l’activitat del blog en les setmanes que envolten el Nadal, ha hagut anys especialment prolífics amb entrades pràcticament a diari, i uns altres en què les publicacions van ser com a molt ocasionals, quan no simplement inexistents. Enguany ha estat, com haureu pogut comprovar, un d’aquests darrers, per bé que la que podria denominar-se "pausa nadalenca" ha estat més aviat la prolongació d’un parèntesi que va començar unes quantes setmanes abans, i que vull atribuir a una d’aquelles èpoques de cap dispers i cos un poc carranquejant en les què allò que més abelleix, fora de les inevitables obligacions, és instal·lar-se per un temps en la indolència. Però només per un temps, en tot cas, perquè fins i tot quan encara persistisquen dispersions i carranquejos, mai no convé allargar aquests períodes d’atonia més enllà del que resulte estrictament inevitable. Done doncs i pel moment el blog per despausat, i ja anirem veient com va la cosa. I encara que a deshora, deixeu-me que no deixe de desitjar-vos, un any més i de tot cor, que tingueu un molt bon any 2025.

Tal i com ja ha estat dit, els dies lliures de què vaig poder disposar aquest Nadal passat van ser majoritàriament dedicats a no fer res, perquè era precisament res el que apetia. L’excepció van ser, evidentment, les trobades familiars pròpies de les dates, però també (i encara que un poc a espentes perquè el cos no donava per a més) dues tradicions nadalenques que ja fa temps que conreem: una trobada --la “Sant Silvestre”, en solem dir-- amb bons i vells amics que ens va dur enguany a conèixer alguns dels extraordinaris tresors arqueològics que amaga la vila de Llíria i dels què potser que diré alguna cosa en un altre moment; i el més recent però igualment afermat costum, del qual en són testimoni les imatges que acompanyen aquestes ratlles, de començar l’any creuant la ratlla amb Múrcia per recórrer alguna de les seues muntanyes. En aquesta ocasió, i per allò de canviar un poc, vam triar la costa de Portmán, on un senzill recorregut pel denominat “Monte de las Cenizas”, al parc regional de Calblanque, posa a l’abast del caminant, a més del lamentable testimoni d’una de les majors desfetes ecològiques recents a la Mediterrània, preciosos paisatges costaners, una vegetació realment singular --amb una de les poques poblacions europees considerades naturals del xiprer de Cartagena--  i nombroses i variades restes de la secular activitat humana a la zona, des de mines i camins a pintoresques instal·lacions militars... i acabar amb un caldero, per allò de poder-lo comparar amb el nostre amb coneixement de causa. I per cert, i a tall del meu desig de bon any, caic ara en el compte de que si més no en cert sentit no vaig gens a deshora, perquè és precisament hui (almenys al Marroc; a altres llocs és fa el 12 o el 13 de gener) que se celebra el Yennayer o any nou amazic. Bon any, doncs (el 2975, segons el seu calendari) a tots els imaziguen, i en especial als nostres amics de l’Atles. Assegas ameggaz! ⴰⵙⴻⴳⴳⴰⵙ ⴰⵎⴻⴳⴳⴰⵣ!