El pla no fa sinó jeure,
els turons són aclofats,
els núvols no van enlloc,
els arbres s’adormen drets.
Cau aclaparat el lleure
sota els cels esbatanats;
blau ventall d’aires de foc,
el llagost va pels gorets.
El penyal voldria beure,
els herbeis són empolsats,
pel camí llueix el roc,
ix un baf de les parets.
El pla no fa sinó jeure,
els turons són aclofats,
els núvols no van enlloc,
els arbres s’adormen drets.
Josep Carner, “Incúria d’agost”
Aclofat com un turó i dormint-me dret com un arbre. Així comence jo també l'agost, i tampoc no puc queixar-me massa perquè --ho escrivia
no fa molt-- les vesprades en verd, a l’ombra dels arbres del pati i amb un
bon llibre a la mà, compensen les bascoses nits en blanc i els consegüents matins de matisos inevitablement grisencs d'un juliol que, si més no pel que fa a
les calorades, no puc dir que vaja a trobar molt a faltar. Em queden, en tot cas, els dies que li resten a la setmana per (tornar a) agafar vacances, ara si, un poc més duradores que el
parèntesi recent i viatger. Només cal, doncs, resistir una miqueta més, i la veritat és que tinc en qui fixar-me: a desgrat de
l’etimologia, cada volta estic més convençut que els qui millor saben gestionar açò de la
canícula són, paradoxalment, els gats...
