Ocells de tempesta

Hi ha molts trets que fan d'ella una espècie singular. És l'au marina més petita d'Europa (només un poc més gran que un teuladí) però, com la majoria de les seues congèneres, és una voladora incansable i experta, que només toca terra per reproduir-se. La major part de la seua vida --i pot viure fins trenta anys-- la passa sobrevolant el mar per alimentar-se, sortejant les tempestes que li han valgut un nom que alterna amb el de noneta, amb què és conegut a les Balears, i el d'escateret, que predomina en terres valencianes. Es creu que el seu sentit de l'olfacte, molt desenvolupat, té un paper important en la captura d'aliment, i també els permet localitzar el niu quan retornen en plena nit a les colònies (de vegades molt nombroses) en què crien, sempre situades en coves, petites cavitats i esquerdes de les roques. És una espècie relativament comuna en l'Atlàntic, però les poblacions mediterrànies --que es consideren una subespècie diferent-- es troben a hores d'ara amenaçades: la presència de rates i gats a les illes i illots on es reprodueix, la freqüentació humana i la predació per part de gavines, han reduït notablement els seus efectius.

Fa uns dies, a l'Illa de Benidorm, vaig tindre novament l'ocasió de veure de prop els escaterets. I també d'escoltar-los, i d'ensumar l'olor tan peculiar --recorda vagament la brea-- que caracteritza els seus nius. Acompanyava els voluntaris que, coordinats pel Parc Natural de Serra Gelada, fan un seguiment de la colònia que nidifica en aquest illot, en el qual crien també altres ocells rellevants com la corba marina emplomallada o la gavina corsa. Tot i la proximitat de Benidorm --amb la consegüent afluència de visitants i, sobretot, malgrat els efectes de la contaminació lumínica procedent de la ciutat, que facilita la predació dels escaterets i els seus nius per part de les gavines-- l'Illa alberga la colònia valenciana més important d'aquesta espècie, amb uns pocs centenars de parelles que són objecte de protecció i seguiment especial.

De dalt a baix, poll i adult de corb marí emplomallat; niu de gavina corsa; escateret covant l'ou, i l'amic Santa, del parc natural de Serra Gelada, fent una ullada (natural) als nius.

M'agrada molt el nom d'escateret, que remet --via escata-- als costums alimentaris de l'espècie; i també el de noneta, del qual no he trobat referències etimològiques però que potser es relaciona amb els seus hàbits crepusculars quan toca terra ferma. Però trobe especialment evocador, i per això l'he escollit per a aquestes ratlles, el d'ocell de tempesta: conten que els pescadors l'anomenen així perquè saben, quan els veuen volar a prop de la costa, que s'aproxima un temporal i que convé buscar el recer del port. Mentre, el petits ocells capegen la tempesta sobrevolant amb perícia els sins de les ones i resistint amb tenacitat la força del vent. Alguns no ho aconsegueixen i apareixen morts, poc després, a les platges; però la majoria sobreviuen a la fúria del mar i les borrasques, malgrat el seu aspecte fràgil i la seua petitesa. O potser precisament per això.

Per si no ho haguéreu vist a l'enllaç que hi ha més amunt: qualsevol persona interessada pot participar en el seguiment de les colònies d'escateret a l'Illa de Benidorm, a través del programa de voluntariat que ha posat en marxa el Parc Natural. Hi ha previstes diverses visites al llarg de juny, juliol i agost; ací teniu tota la informació, per si algú s'anima...