No sempre que em fixe en pedres ho faig perquè sobre elles o a la seua vora hi cresca alguna planta remarcable. De vegades, són les pròpies pedres allò que m'interessa: a desgrat de l'opinió de Sheldon Cooper i dels meus escassos coneixements en la matèria, la geologia em sembla un camp d'estudi fascinant, i procure no deixar passar l'oportunitat d'aprendre un poc més sobre els processos i els fenomens que han configurat el nostre entorn geològic immediat. Amb aquestes premisses, era difícil no aprofitar l'ocasió que representava la celebració, a Agost (l'Alacantí), d'una de les edicions d'enguany del Geolodia, una activitat divulgativa en la qual participen universitats, centres d'investigació i societats científiques vinculades a aquest camp, i que té com a objectiu difondre l'interés geològic dels punts on se celebra, i sensibilitzar a la societat sobre la necessitat de protegir aquest patrimoni.
Coneixia, d'Agost, la seua antiquíssima tradició terrissera --totes les botiges que hi ha a casa venen d'allí-- i també els espectaculars i acolorits paisatges d'algeps que caracteritzen una part significativa del seu terme. Poder recórrer aquests paisatges a través dels itineraris preparats per a l'ocasió, atenent a les explicacions dels monitors i monitores distribuïts pels diversos punts d'interés --i acompanyats, al llarg de tot el matí, per moltíssima gent-- va ser un autèntic privilegi. Però si hi ha alguna cosa que em va sorprendre, de tot el que vam poder aprendre en aquesta ocasió, va ser saber que Agost és un dels llocs de la Península Ibèrica on amb més claredat pot detectar-se allò que els geòlegs anomenen el límit K/Pg: una estreta capa (la capa negra) que separa els materials geològics del Cretaci dels més moderns del Paleògen, i que per les seues característiques singulars --com per exemple, la concentració anormalment elevada d'elements pesants com l'iridi, el cobalt, el níquel o el crom-- s'interpreta com el testimoni estratigràfic de l'impacte d'un meteorit fa seixanta-sis milions d'anys, i de la conseqüent gran extinció que va posar fi a l'Era Mesozoica.
És difícil no evocar, a la vista de l'estreta i a penes perceptible capa d'argila fosca que marca el trànsit entre dues èpoques, el cataclisme que degué representar l'impacte del meteorit al que ara és la Península del Yucatan, i la seua influència en el transcurs posterior de la vida sobre el planeta, incloent-hi la mateixa existència de la nostra espècie. L'extinció dels dinosaures és, sense dubte, el resultat més conegut de la catàstrofe, però en absolut va ser l'únic: hi va haver altres grups, com ara els ammonits, que com aquells es van extingir totalment, però en la majoria dels casos l'extinció va ser parcial, amb una disminució més o menys dràstica de la diversitat existent abans de l'event catastròfic. En el cas d'Agost, llisc en el fullet de l'activitat, entre el 70 i el 90 % de les espècies presents de foraminífers (uns petits protozous marins amb closca calcària) es van extingir en aquest moment. Altres estudis en curs sobre aquest importantíssim jaciment --inclòs, per la seua rellevància, en la llista de Global Geosites-- seguiran oferint valuosa informació sobre aquest moment de la història del planeta, els rastres del qual han quedat registrats en una fina capa d'argila fosca; comprendreu que, per una vegada, quasi no m'hi fixara en les plantes...
No ha estat una setmana senzilla. No solen ser-ho, darrerament, però diria que aquesta ha estat una mica més complicada que la mitjana. De tot s'aprèn, en tot cas, i també ha tingut les seues coses bones; em quede amb elles, i amb que encara queden un parell de dies abans de que comence la següent... Bon cap de setmana!
