Paraulejant

Era raonable suposar, amb permís de l'homonímia, que entre els "càlculs" que diem del mal de pedra i els dels còmputs matemàtics hi podia haver, com és el cas, alguna relació etimològica. I tampoc no em va sorprendre massa saber que qui més a prop estava de l’origen del mot (el llatí calculus, que significa literalment “pedreta”) eren els primers, cosa que evidentment no requereix massa explicacions; la segona accepció, en canvi, es basa en l’ús ancestral de pedres o altres elements similars --penseu, per exemple, en els clàssics àbacs-- com a mètode per a fer comptes, el que no es pot negar que té també la seua lògica. Quant a "còlic", en tant que “dolor abdominal agut”, procedeix directament del llatí colon, que a hores d’ara designa com és sabut una part de l’intestí gros però que en el terme original grec (κῶλον) sembla que tenia un sentit més general com a membre, extremitat o part d’alguna cosa, no necessàriament del cos humà: els anglesos li diuen colon als nostres dos punts --i semicolon al punt i coma-- a partir d’una de les accepcions (“part d’un vers”) de la paraula grega... 

A aquestes alçades, crec que ja vos podeu fer una idea de fins a quin punt tinc presents, darrerament, tots aquests mots: han calgut mesos i unes quantes proves mèdiques per confirmar que la “tecla” que m’afligeix des de fa temps és precisament un cudolet enutjós i inoportú, i em tem que encara hauré d’esperar unes setmanes més fins que me’l puguen treure perquè sembla clar que no té cap intenció de fer-ho pels seus propis mitjans. Amb tot, i malgrat el persistent i inevitable malestar associat a aquesta afecció, i d’alguns episodis més intensos --còlics, ja sabeu-- que deixarem per ara en francament molestos, vaig podent fer vida quasi normal en molts aspectes, tot i que he limitat molt algunes activitats com ara eixir a la serra i, fins i tot, posar-me a escriure perquè quasi sempre acabe fent-li voltes al mateix. La part bona, en tot cas, és que atenent als meus antecedents mèdics recents la cosa podria haver estat pitjor, molt pitjor, així que farem per ser positius i seguirem tirant de paciència (i analgèsics) almenys per una temporada. Per cert, dient de paraules i homonímies, no deixa de ser curiós que el terme ”lític” tinga dues accepcions, amb les seues respectives etimologies: la relativa a les pedres, que és el que significa el grec líthos (λίθος), i la forma sufixada que deriva del mot també grec lýsis (λύσις), que vol dir “dissolució”, i que en combinació amb l’anterior m'evoca ara mateix un desig irresistible. De les paraules que podria fer servir per qualificar a qui hauria de vetlar per una sanitat pública de qualitat i està fent exactament el contrari, vaig fent una llista i ja ho anem parlant.

Amb poquetes ganes com dic de caminar --diuen que va bé per a les pedres, però a mi no m’acaba de provar--, una de les poques eixides que he fet aquestes últimes setmanes ha estat una volteta pel tram  del riu d’Alcoi entre l’Orxa i Vilallonga, un indret preciós que m’estime especialment i del qual ja he parlat ací altres vegades. A veure si a poc a poc vaig animant-me a eixir una mica més, perquè llegir a la vora de la llar (ja vos contaré, si això) no està tampoc gens malament, però quan vulga tornar a fer servir les cames hauré de fer un curset per recordar-me'n, i a més a més l'hivern va avançant i a poc que m'encante m'hauran passat de llarg les flors dels ametlers. I ja posats, faig propòsit també d'anar tornant a escriure, encara que siga a pesar de pedres, mazons, trumps i altres xacres front a les quals només cap una actitud: combatre-les, i fer tot el possible per extirpar-les.

Els noms de la rosa

Per a les diferents espècies que viuen espontànies a les nostres terres --no sempre fàcils de distingir entre elles si no es presta atenció a detalls de vegades subtils en flors, tiges i fulles-- solem fer servir noms com roser bord, salvatge, silvestre, boscà o de pastor, tot i que gavarrera (i les seues diverses variants segons els llocs) i fins i tot tapaculs, que com l'anterior fa referència als seus fruits característics, són també bastant habituals. Tots ells s'utilitzen també per a aquesta, tot i que en ser fàcil de diferenciar per les flors blanques, les tiges enfiladisses i les fulles persistents (l'epítet sempervirens, amb el qual és coneguda pels botànics, fa referència a aquesta característica) se la sol distingir amb el nom d'englantina; paraula, aquesta, d'evidents reminiscències jocfloralistes i que sembla que s'empra també per al que per a nosaltres és la flor del gesmiler, encara que la seua etimologia, que a través de l'occità remet al llatí aculeus i per tant al seu caràcter punxós, sembla més adient per a un roser... A punt de batre rècord d'eixutor, no està la primavera posant les coses fàcils ni per a moltes plantes ni per a aquells que ens agradem d'observar-les; per sort, no tot es redueix a les orquídies i altres exquisideses vegetals, i no cal anar molt lluny per trobar a qui prestar-li una atenció per altra banda merescuda. Especialment, si a més de flors hi ha les paraules, ja sabeu: stat rosa pristina nomine, nomina nuda tenemus...

Flors de randa

A casa, quan jo era xicotet, semblava tot molt clar: una cosa era les morades safanòries, que els avis portaven del mercat quan era temporada i que consumíem amb delit després d’haver-les tingut en vinagre durant un temps, i una altra les carlotes, amb el seu característic color carabassa, que em vaig acostumar a menjar crues i a mos redó perquè l’oculista ens va dir que eren bones per a la vista, però que es feien servir sobretot en guisats i putxeros. Van haver de passar uns quants anys abans que sapiguera que, malgrat les seues diferències aparents, unes i altres no eren més que varietats d’una mateixa planta --la Daucus carota dels botànics, a la què, per fer-ho encara tot un poc més complicat, s’anomenava també pastenaga-- i que els seus parents silvestres, d’aspecte general molt similar a les formes conreades però sense les característiques arrels engreixades d’aquestes, sovintegen als nostres erms, marges i ribassos, on floreixen precisament en aquestes dates estiuenques.

M’entretinc, mentre passege per la contornada aquestes caloroses vesprades agostenques, amb les petites i delicades flors blanques de safanòries, carlotes o pastenagues silvestres, típicament arranjades en un tipus d’inflorescència --anomenada umbel·la per la seua forma de para-sol-- que, sense ser-ne exclusiva, resulta tan característica de l'extensa família de la qual forma part que va arribar a donar-li nom. En un moment en què la majoria de les plantes ja han deixat enrere el moment de reproduir-se, els geomètrics eixams de flors (i de fruits) destaquen significativament sobre els herbassars eixuts i agostejats. I seguisc entretenint-me, en tornar a casa, revisant a la xarxa tot el que s’ha escrit sobre aquesta espècie (extremadament variable, per cert, també en estat salvatge: a més de la que engloba les formes cultivades, s’hi poden trobar a les nostres terres diverses subespècies de la desena llarga que se n’han descrit) i sobre els noms diferents que li apliquem. Qüestió, aquesta, que com passa tan sovint quan es tracta de la llengua, ha donat lloc a una extensa i documentada bibliografia i a animades polèmiques que, com solc tindre per costum i havent deixat constància de que, a casa i des de sempre, a la carlota se li ha dit carlota i a la safanòria, safanòria, deixaré també en aquesta ocasio en mans dels qui ho entenen. Això si: posats a anomenar la planta, la flor de randa dels anglófons em sembla simplement insuperable. 

Convergències

Tot i que en català (o en castellà) el sentit de la paraula síndrome ha acabat associant-se a l’àmbit clínic
(“conjunt de símptomes d’una malaltia” o “agrupament de símptomes amb personalitat clínica acusada descrit per un determinat autor”, diuen els diccionaris normatius), hi ha altres llengües com ara l’anglès que, més fidels a l’origen etimològic del terme, l’apliquen també a qualsevol conjunt de fenòmens, trets o característiques distintives que es presenten de forma conjunta i concurrent. És amb aquesta accepció que els botànics del segle XIX encunyaren el concepte de síndrome floral (o de pol·linització) en observar que les flors d’espècies vegetals no necessàriament emparentades però que comparteixen un mateix sistema de pol·linització, tendeixen a mostrar un conjunt determinat de trets morfològics comuns, els quals haurien evolucionat com a resposta a la selecció imposada pel diferents vectors pol·línics, ja siguen abiòtics --com ara el vent-- o biòtics. La pol·linització mitjançant papallones diürnes és un exemple d’aquest últim cas, i ha donat lloc a un conjunt característic de trets florals (una síndrome) entre els quals hi figuren unes flors vistoses i aromàtiques, de colors rosats o malva, forma típìcament tubular i òrgans productors de nèctar --la recompensa preferida pels seus pol·linitzadors-- situats en llocs, com ara els esperons florals, als quals només poden arribar les llargues llengües de les papallones. 

Les orquídies piramidals o barretets, que floreixen ara en abundància a les serres per les quals solc caminar i la reproducció de les quals va ser estudiada ja pel mateix Darwin, constitueixen un exemple típic de flors adaptades a la pol·linització per papallones, de les quals diverses espècies (entre elles, les bellíssimes gitanetes) han estat confirmades com a vectors efectius. Les seues flors petites i aromàtiques, d’un preciós color rosat, s’agrupen en una densa inflorescència, la qual cosa facilita que les papallones s’hi puguen posar més fàcilment. A més a més, i tot i que algunes fonts les consideren com una espècie deceptiva --és a dir, que enganya als pol·linitzadors fent-los creure que podran obtindre una recompensa que en realitat no existeix-- els seus esperons semblen ser productors de nèctar, que com s’ha dit és la recompensa més habitual quan es tracta d’atreure a aquest grup d’insectes. El cas és que, després de passar una bona estona fent-ne fotos l’altre dia, em vaig adonar que, pràcticament al seu costat, hi començaven també a florir les esponeroses herbes de Sant Jordi, faveres bordes o valerianes roges. No cal ser una persona especialment observadora per reparar en les similituds que mostren quant a la floració totes dues plantes i que, de fet, semblaven ser també evidents per a les mateixes papallones que anaven passant d’orquídies a valerianes i viceversa. Va ser llavors quan vaig recordar, d’aquells temps remots en què feia de botànic i començava a interessar-me pel camp fascinant de la biologia reproductiva de les plantes, tot allò de les síndromes florals, la coevolució entre plantes i pol·linitzadors i la convergència adaptativa, i m’ha agradat passar des de llavors alguna estona rellegint papers i buscant informació més actualitzada sobre el tema. I per cert, tot i la meua suposició de que l'orquídia guanyaria còmodament, m’ha sorprès un poc comprovar, si més no fent servir el Google com a indicador, que l’interès que semblen despertar entre els humans els barretets i les herbes de Sant Jordi està molt més equilibrat del que pensava. I no seré jo qui diga que no ho trobe merescut.

He hagut de furgar un poc per internet per esbrinar per què al tipus especial d'entomofília (pol·linització per mitjà d'insectes) que és dut a terme per papallones diürnes se l'anomena psicofília, que sembla voler dir una altra cosa. I ho sembla amb fonament, perquè pel que he vist, en grec antic psyché (ψυχή) designava tant a l'ànima com a les papallones, ja que la primera adoptava aquesta forma quan sortia volant per la boca del cos mort. Les plantes són curioses, però sovint les paraules no se'ls queden en absolut enrere...

El perquè de tot plegat

És molt probable que almenys alguns o algunes de vosaltres, amables visitants d’aquestes planes que formeu part també del col·lectiu --cada volta més reduït-- que encara manté algun blog en actiu, vos ho plantegeu també de forma més o menys habitual. Jo, ho reconec, ho faig amb certa freqüència, i no sempre em resulta fàcil respondre a la pregunta de què faig, a aquestes alçades, fent servir encara aquest invent. Perquè a més de tractar d’estar present amb certa assiduïtat en allò que en algun temps vam convindre en anomenar la blogosfera, em deixe caure també de tant en tant per altres xarxes --ara com ara mantinc comptes més a menys operatius a Twitter, Facebook i Instagram; amb TikTok encara no he gosat-- que, almenys en el meu cas i a banda d’altres consideracions i especificitats, crec que donen bastant menys feina que voler posar-se a escriure un text amb una mínima pretensió de coherència i, sobretot, amb voluntat de sobreviure a la vertiginosa fugacitat que caracteritza a altres plataformes. No voldria caure en generalitzacions injustes, treure-li importància a la tasca dels creadors (i creadores) de continguts ni posar-me, com dirien les meues filles, massa boomer, però em fa l'efecte que encetar una discussió a colp de piulada, donar difusió a convocatòries més o menys interessants o mantenir un oportú registre gràfic, preferentment de certa qualitat, de les activitats o els interessos personals, no solament sembla més senzill, sinó que a més a més té l’avantatge d'una vida útil tan curta que, fins i tot quan les coses no acaben d'eixir com tu voldries, no te n'has de preocupar per gaire temps; si fa no fa, el que ve a durar una story...   

Ho vinc a dir, tot açò, perquè aquest cap de setmana passat, en una de les caminades de les que en el seu moment m’agradarà també escriure alguna cosa per ací, vam poder visitar --gràcies, Núria, per portar-nos-- una extraordinària població de la planta que solem anomenar curraià pàl·lid, una de les tres orquídies del gènere Cephalanthera presents al nostre territori (les altres són el curraià blanc, C. longifolia, i el vermell, C. rubra). El pàl·lid, de nom científic Cephalanthera damasonium i al què corresponen les imatges, no és una espècie massa comuna però, com vam poder comprovar sobre el terreny, pot arribar a ser localment abundant quan les condicions --en aquest cas viu en herbassars frescos i humits sota un bosc de ribera, i se'n comptaven com a poc per dotzenes-- són les adequades. El cas és que tot i que el nom comú d’aquest grup d’orquídies sempre m’ha resultat com a mínim cridaner, mai fins ara m’hi havia parat a pensar-hi i a furgar un poc sobre la paraula curraià. I encara que tampoc n’haja pogut treure massa l’entrellat, la situació, després d'una estoneta de consultes i d'estirar algun que altre fil, seria la següent: d’entrada, la visita imprescindible a l'Alcover-Moll, la primera font a la que solc recórrer en casos com aquest, no va donar cap resultat perquè ni la paraula ni cap de les que raonablement podrien estar fonèticament relacionades (em moc, també en açò, entre la més absoluta  ignorància i la simple i atrevida especulació, però curraià em sona, no sé com dir-ho, com a bastant oriental) apareixen entre les seues entrades. La paraula si que consta, en canvi, al DIEC i al DNV, però només per referència al curraià vermell sense cap altre comentari addicional, i tampoc Coromines sembla aportar massa llum al cas, ja que he sabut, per referències indirectes, que en el seu Diccionari Etimològic i Complementari es limita a assenyalar una possible (i diria que remota) relació amb el poblet berguedà de Correà,

Arribats a aquest punt, la consulta al colossal Corpus de fitonímia catalana esdevé el següent pas lògic, i tot i que a diferència d'altres casos la informació que he trobat sobre el particular és més aviat limitada, sí que ha obert la porta a seguir un camí alternatiu: en parlar dels curraians, i a més de panís bord, recollit al Delta de l'Ebre, s'hi fa referencia a una forma corrallà (recordeu allò de la fonètica) procedent de la zona dels Ports, que tot i que tampoc he sabut trobar a cap diccionari català (ni castellà), sí que apareix en alguns vocabularis antics en aquesta darrera llengua com un mot procedent del caló que significaria collaret, amb alguna indicació específica de que es tractaria d'un de perles. I el més probable és que siga només una casualitat, però m'ha semblat que a la planta, això de dir-li collaret (sobretot, de perles, i a les imatges em remet) potser no li aniria malament del tot, i que ves a saber si el curraià no podria ser, com altres paraules catalanes (xaval, dinyar o cangueli, per citar-ne només algunes), un préstec procedent del romaní alterat per les diverses formes que tenim de pronunciar-la... I ací és, al remat, on volia arribar: amb tantes i tan variades coses que em desperten l'interès --i els romanços que escric per a contar-les--, amb unes imatges que arriben en el millor dels casos a la categoria de passables i que a penes donen per a un feed en condicions, i amb la idea, en quasi tot allò que deixe escrit, de que a algú li puga resultar interessant o útil més enllà dels cinc primers minuts després d'haver-ho publicat, la blogosfera segueix sent-me, ara com ara, una xarxa social imprescindible. I si vos sembla que no tinc raó, ens veiem al Twitter quan vulgueu i ho discutim.

Tornar a la seguida

Hi ha hagut, és innegable, diferències notables amb el Nadal de l’any passat. La primera, evidentment, les vacunes, que ens han donat la relativa tranquil·litat de saber-nos molt més protegits front a afeccions greus. Però també el moment, perquè si al 2020 el virus ens va afectar al mateix nucli de les Festes (un bon coronadal, en deiem llavors), enguany els seus efectes s’han desplaçat cap a la perifèria i s'han fet notar tant abans com --principalment-- després de les dates més assenyalades. En tot cas, i afortunadament, ni l’any passat ni aquest les conseqüències del virus han passat, per a qui l’ha patit directament (que ve a ser, en el nostre cas, pràcticament tothom tret de mi, que ves a saber per què encara forme part, i toque ferro, dels cada volta més escassos negatius) dels símptomes lleus i la molèstia necessària dels confinaments i les distàncies. I amb això estem, de fet, ara mateix: adaptant-nos a la situació, mascareta en boca i tests a mà, i retardant un poc més el necessari i desitjat retorn als ritmes quotidians d’en passar reis; ritmes que, si fa no fa, venen a coincidir amb allò que que per aquestes terres solem anomenar la seguida, i que més enllà de la lacònica definició (“acció de seguir”) del DIEC, té per a nosaltres unes connotacions molt més àmplies (“continuïtat i orde en l'activitat”, diu el DNV, però també "faena, ocupació", “camí o conjunt d'etapes que porten a un resultat” o fins i tot “línia de conducta adequada”) i, com veieu, majoritàriament positives. I bastant diferents, a poc que hi penseu, d'allò que solem anomenar rutina…

A falta d’altres opcions de major envergadura que hauran d’esperar el seu moment, les vacances nadalenques han donat per a no poques caminades, sempre a prop de casa i per camins ben coneguts però gens rutinaris: per més voltes que haja recorregut –i n'han estat moltes-- l’emblemàtic Barranc del Cint i la seua rodalia, mai no deixa de sorprendre’m el seu paisatge abrupte i colpidor i totes les belleses i singularitats que aixopluguen els seus cingles. I en arribar allà on comença, recordar un poc més l’Ovidi, que ja sabeu que hi fa vacances... Cuideu-vos molt, i bon cap de setmana!

De reis i de pastors

En parlava no fa molt sobre el cas del pinsà vulgar i el pinzón real. i m'ha tornat a vindre al cap a tall del timó reial, que és com li diem a Alcoi al dictam o gitam: diu l'Alcover-Moll que, en aquest context, reial (o real, en la llengua col·loquial) es fa servir per designar “algunes espècies d'animals i plantes considerades principals dins el seu gènere”, i la veritat és que entre els primers i, sobretot, entre les segones, d'exemples en tenim una bona garbera. Altra cosa fóra esbrinar què és allò que fa que una planta o un animal haja merescut ser singularitzada com a "principal" entre tots els seus congèneres. Amb freqüència, i com passava també amb el nom castellà del pinsà mec, diria que un motiu de distinció front als semblants (siguen o no parents) és un aspecte atractiu o un port que es percep com a distingit respecte a aquells amb els quals es relaciona. El baladre, per exemple, tot i no guardar-ne cap relació de parentiu, hauria esdevingut en alguns llocs llorer reial per tindre unes fulles similars però una floració evidentment molt més vistosa, mentre que la reina entre les malves (la malva reial) ho seria també per la seua espectacular floració, que contrasta amb les flors, similars però en general molt més petites, d’altres espècies pròximes. Altres vegades, en canvi. fa l’efecte que la distinció no tindria tant a veure amb l'aspecte com amb altre tipus de característiques, com la raresa, el simbolisme (que podria ser la causa de que s'anomene falcó reial al falcó pelegrí) o alguna altra apreciació especial: a les sajolides se les anomena també timó reial en algunes zones, la qual cosa potser hauria d'atribuir-se a que es tracte de plantes especialment apreciades per les seues propietats, superiors d'alguna forma a les de la resta. 

Quant al cas del Dictamnus hispanicus, el timó reial per excel·lència (si més no a la meua comarca), no gosaria dir si l'epítet majestàtic hauria de justificar-se per les seues bellíssimes flors (a les que en tot cas cal aplicar un poc d’imaginació per associar-les a les del timó ver o farigola, al que no pot dir-se que s'assemble pràcticament en res), pel seu aroma singular, penetrant i inconfusible, o bé per les moltes i reconegudes virtuts medicinals que se li atribueixen, objecte d'ús ancestral i de nombrosos estudis, i que han fet d'ell component fonamental i imprescindible del tradicional licor que en aquestes terres anomenem herbero. En tot cas, resulta cridaner que mentre que a molts llocs de l’Alcoià, el Comtat o la Vall d’Albaida el nom més habitual siga com s'ha dit el de timó reial, a comarques veïnes com la Marina o la Safor (i fins i tot en alguns pobles de les comarques abans esmentades) la planta siga àmpliament coneguda com alfàbega de pastor, la qual cosa la duu pràcticament d’un extrem a l’altre de l’escala social tradicional i la convertiria en un exemple del que temptativament podria denominar-se fitonímia interclassista. 

De plantes "de pastor", en tot cas, en tenim també una llarga llista (des de cireres a raïm, passant per culleres, pomeres, pesoleres o fins i tot cadires), i la meua impressió és que el qualificatiu es refereix més al caràcter salvatge, rústic o de muntanya de les espècies a les quals s'aplica, que a un intent de vulgaritzar el referent, en general cultivat --en aquest cas, la també aromàtica, medicinal i apreciadíssima alfàbega-- al qual s’hi aplica. Per cert: mentre que en moltes llengües europees els noms populars del Dictamnus fan referència al foc o les cremades per les lesions que la planta --com altres espècies de la seua família-- pot produir a la pell, no he trobat en català cap referència a aquest fet. Ni tampoc en castellà, on els noms més habituals per a la planta (i per al seu parent pròxim, el lletimó o Dictamnus albus) solen ser fresnillo, per la similitud de les seues fulles amb les del fleix; tarraguillo, que segons sembla procedeix del català "tàrrec", sàlvia, i hierba gitana, probablement derivat també del català "gitam". Res de reis ni de pastors, doncs, per als nostres veïns, que sembla que van optar per no calfar-se molt el cap; potser és perquè no coneixen l'herbero...

Vaig pensar en aquestes coses després d’acompanyar fa un parell de vesprades a l’amic Rafa a la Serra de Quatretonda a  collir alguna fulleta de timó reial per al seu reputat herbero casolà, i encara vam tindre temps per fer una ullada a algunes de les singularitats botàniques que, com l'endèmic ull de perdiu, sovintegen a la zona. Jo, entre unes coses i unes altres, ja fa temps que no en faig, d'herbero, però sempre estic disposat a sacrificar-me tastant el que fan amics i coneguts. I per cert, una última nota sobre això dels noms: segons l'extraordinari Corpus de Fitonímia Catalana, de consulta obligada en aquestes qüestions, formes com "monreal" o "tamo real", recollides per Joan Pellicer, apunten la possibilitat que el "timó" del timó reial no fera realment referència a la farigola, sinó que fóra una deformació de la forma original "diptamon", de la que procedeixen també dictam i gitam. Ausades que són entretingudes, les plantes i les paraules...

De dalt a baix: flor, mata i fruit de timó reial (Dictamnus hispanicus); ull de perdiu (Silene diclinis), ajocasapos (Cistus crispus); herba pucera (Pulicaria odora), balladores (Briza maxima), tomaní o cantueso (Lavandula stoechas) i cresta de gall (Bartsia trixago).