Terra de ningú

A més de ser dues de les espècies de porcellanes més habituals a les nostres costes, Naria (o Erosaria) spurca i Luria lurida –la nostra trugeta, de la qual parlava no fa molt ací mateix-- comparteixen un tret curiós: totes dues tenen sengles parents pròxims que viuen, però, a l'altra banda de l'Atlàntic. La cosina americana de la trugeta, anomenada pels biòlegs Luria cinerea, només s'assembla vagament als seus parents mediterranis: és més petita i arrodonida i, en lloc dels característics extrems negres de la nostra porcellana, sol presentar un dibuix format per punts i ratlles foscos, més dens cap als costats de la conquilla; però tot i les diferències d'aparença, les anàlisis genètiques han confirmat que totes dues espècies es troben estretament emparentades. El parent ultramarí de Naria spurca, en canvi, se li assembla tant exteriorment que, fins fa relativament poc, hom pensava que es tractava d'una simple variació d'aquesta. A hores d'ara, però, se la considera una espècie independent, a la qual es denomina Naria acicularis; el color blanc de la base de la seua conquilla --en N. spurca és de color crema més o menys viu-- i el dors, més aviat ataronjat, són alguns dels trets que permeten distingir-les.

A la dreta, les mediterrànies Luria lurida (dalt) i Naria spurca. A l'esquerra, les seues parents americanes Luria cinerea i Naria acicularis. 

En aquest cas, és raonable vincular l'existència d'aquests parells d'espècies, allunyades a hores d'ara geogràficament però estretament relacionades des del punt de vista evolutiu --els biòlegs les anomenen espècies vicariants--, al procés d'obertura i posterior expansió de l'Oceà Atlàntic, procés que va començar fa 150 milions d'anys i que encara continua actiu. Probablement, en algun moment d'aquest procés, l'avantpassat comú de les dues espècies esmentades de Naria (i el de les dues de Luria) viuria en les aigües poc profundes que banyaven les costes dels dos supercontinents (Lauràsia, al nord i Gondwana, al sud) en què s'havia fragmentat Pangea. A mesura que l'expansió del fons oceànic va anar allunyant les costes d'Àfrica, d'una banda, i les d'Amèrica, d'una altra, va anar creixent també la dificultat per a l'intercanvi genètic entre les poblacions d'aquestes espècies: tot i que les larves de la majoria dels ciprèids són mòbils i formen part del plàncton, la seua capacitat de dispersió --afectada, també, pel paper dels corrents marins-- és limitada. Aïllades entre si, unes i altres poblacions van encetar camins evolutius diferents fins donar lloc a les espècies que coneixem actualment.

Per regla general, la presència d'una o altra espècie a les illes atlàntiques respon als patrons geogràfics generals de distribució de cadascuna d'elles. Així, als arxipèlags situats més a prop d'Àfrica i Europa --Açores, Madeira, Canàries o Cap Verd, per exemple-- hom troba sempre Naria spurca i Luria lurida, mentre que N. acicularis i L. cinerea apareixen als que s'ubiquen més o menys pròxims a Amèrica i el Carib, com ara les Antilles, Bahames o fins i tot les Bermudes. Al sud de l'Atlàntic, però, hi ha un cas cridaner en el qual aquest patró geogràfic es veu alterat: al bell mig de l'oceà, situades sobre la mateixa dorsal oceànica i pràcticament a mitjan camí entre Àfrica i Sud-Amèrica, hi ha dues petites illes volcàniques merescudament reputades pel seu innegable aïllament. Una d'elles, de fet --l'Illa de Santa Helena-- va assolir rellevància històrica per haver estat l'última morada de l'exiliat emperador Napoleó Bonaparte. Mil tres-cents quilòmetres al nord d'aquesta, hi apareix l'Illa d'Ascension, que junt amb Santa Helena i el remot arxipèlag meridional de Tristan da Cunha, forma un territori britànic d'ultramar. Doncs bé, en Ascension i Santa Helena hi viu una forma de Luria (L. lurida oceanica) estretament emparentada amb la nostra L. lurida. En canvi, l'espècie de Naria present en aquestes illes no és la procedent d'Àfrica i el Mediterrani, sinó l'americana N. acicularis, de la qual s'ha descrit també una subespècie endèmica denominada N.acicularis sanctahelenae.

Situació de les illes de Santa Helena i Ascensión. De la Viquipèdia

Les porcellanes no són l'únic cas que posa de manifest el caràcter de terra de ningú que aquestes illes volcàniques, pràcticament equidistants de les costes africanes i brasileres, degueren representar per a organismes procedents de tots dos continents quan començaren a colonitzar-les després que emergiren del llit oceànic. Ascension, per exemple, és coneguda per la migració anual de tortugues verdes procedents de Brasil, que recorren els 2.300 quilòmetres que separen totes dues àrees per tal de criar en l'illa; però per contra, la major part dels insectes que hi viuen han evolucionat a partir d'avantpassats procedents d'Àfrica, i l'unic ocell endèmic que sobreviu en Santa Helena (el corriol Charadrius sanctahelenae) es troba directament emparentat amb els corriols pecuaris africans. Al remat, que foren uns colons o uns altres --els procedents d'Amèrica, o els procedents d'Àfrica-- els qui reeixiren a ocupar els nínxols ecològics disponibles degué ser el resultat d'una sèrie de factors entre els quals la sort –o la contingència, si ho preferiu-- degué representar també un paper gens menyspreable. Arribar el primer no sempre és garantia d'èxit, però de vegades pot ajudar a aconseguir-lo.

Ara mateix tinc a les meues mans el primer exemplar de Luria lurida oceanica que s'incorpora a la meua col·lecció. Procedeix de l'illa d'Ascension, i he tardat en aconseguir-la perquè no és una espècie massa freqüent i és difícil trobar-la a preus raonables. També Naria acicularis sanctahelenae és una forma rara i cobejada, i hauré d'esperar una bona oportunitat per poder-la obtindre. Però quasi millor així: si només amb la meua trugeta oceànica me n'he anat a la tectònica de plaques, l'especiació al·lopàtrica i la biogeografia insular, amb totes dues juntes no sé què hauria pogut passar...

Luria lurida oceanica. De la pàgina web de Randy Bridges

I ja que he parlat d'evolució i de biogeografia, deixeu-me que complete passions i que parle, també, de paraules: més enllà de l'apel·lació genèrica com a "porcellana", l'única referència que he trobat a la denominació popular de Naria spurca és "margarita", com se la coneix a les costes d'Andalucia oriental; no he trobat cap informació sobre el seu possible nom en català. Quant  a Luria lurida, i estirant encara el fil, he sabut que el seu nom a Grècia (Γουρουνίτσα, literalment "porqueta") o a Canàries ("cochinita", però també "vaquita") s'adiu d'allò més bé amb la nostra trugeta. Però encara m'ha sorprès més caure en el compte d'una qüestió evident que, fins ara, m'havia passat desapercebuda: originalment, el mot "porcellana", que s'aplica a la mateixa Luria lurida i que va passar a designar, per similitud amb aquella, el tipus de terrissa d'origen xinès que coneixem a hores d'ara amb aquest nom, deriva ni més ni menys que de l'italià (i del llatí) "porcella"; què és també paraula catalana i que vol dir, òbviament, "porqueta". O "trugeta", que tant fa...

D'ací (o no)

A la Mediterrània Occidental hom pot trobar, en l'actualitat, dues espècies diferents de tortugues de terra, totes dues d'aspecte molt similar i incloses dins el gènere Testudo. La primera, coneguda com a tortuga mora (T. graeca), viu sobretot en les serralades semiàrides del sud de Múrcia i el nord d'Almeria, tot i que també es coneixen petites poblacions en Doñana, Mallorca i Formentera. Quant a la segona, se la denomina habitualment tortuga mediterrània (T. hermanni) i, con l'anterior, es considera una espècie extremadament rara, ja que tot i que apareix també a Mallorca i Menorca –on pot arribar a ser localment abundant--, l'única població ibèrica considerada com a autòctona es la que viu al massís de l'Albera, en l'Alt Empordà. Altres poblacions existents en el sud de Catalunya són fruit de reintroduccions recents –al Garraf o al Delta de l'Ebre, per exemple-- o bé tenen encara un estatus dubtós, com succeeix amb la del Montsià. En canvi, en el cas de la tortuga mora, l'opinió més estesa entre els especialistes advoca pel seu caràcter indiscutiblement al·lòcton, tant en la Península com a les Illes.

No hauria de sorprendre, tenint en compte les característiques d'aquests rèptils fascinants, que a hores d'ara siga difícil esbrinar quina va ser la seua àrea de distribució originària, o decidir si les diferents poblacions conegudes tenen caràcter natural o han estat fruit d'introduccions més o menys antigues, deliberades o accidentals: a més de simpàtiques a ulls humans, que les apreciem fins i tot com a animals de companyia, les tortugues són fàcils de transportar, s'adapten amb pocs problemes a la vida en captivitat i, eventualment, poden ser consumides com aliment. És fàcil suposar, per tot això, que aquests animals han d'haver acompanyat en els seus desplaçaments als pobles que han viscut a la Conca Mediterrània des de fa molts mil·lennis, per la qual cosa la seua presència en un lloc determinat pot ser fruit d'aquests desplaçaments, i no de la pròpia capacitat de dispersió d'aquestes espècies.

Amb aquests antecedents, l'arqueologia i la paleontologia representen una font d'informació imprescindible per a investigar el caràcter autòcton o no de les poblacions ibèriques de Testudo. Així, i pel que fa a la tortuga mora, la falta de testimonis fiables de l'espècie en el registre paleontològic i arqueològic, i l'estreta similitud genètica entre les actuals poblacions ibèriques --i balears-- i aquelles que procedeixen del nord d'Àfrica, justificarien la seua consideració com a exòtica, tot i que ara com ara no resulta possible saber quan va tindre lloc la introducció de l'espècie: la hipòtesi que vincula l'arribada de les tortugues mores amb l'expansió de l'Islam és temptadora, però no hi ha dades concloents al respecte i és molt probable que la seua introducció siga molt més recent. Altres referències esporàdiques de l'espècie en diversos indrets del vessant mediterrani ibèric correspondrien, en tots els casos, a exemplars assilvestrats.

A diferència del que succeeix amb T. graeca, les tortugues mediterrànies sí que apareixen documentades en nombrosos jaciments arqueològics. Segons aquestes evidències, en el passat l'espècie hauria ocupat una àrea molt major que l'actual, la qual s'estendria no solament per tota la franja mediterrània de la Península, sinó que fins i tot assoliria les costes del centre de Portugal. M'ha sorprés constatar, per exemple, que l'Abric del Pastor, a l'alcoià Barranc del Cint –del qual parlava fa poc a tall d'altres qüestions-- alberga restes abundants de closques de tortuga mediterrània, les quals sembla que eren capturades i consumides pels caçadors neanderthals que ocuparien les vall d'Alcoi fa cent-mil anys. A partir del Paleolític Mitjà, però, i per causes –segons l'opinió dels especialistes-- de caràcter eminentment climàtic, la seua àrea ibèrica va anar reduint-se fins quedar limitada, en el cas de la Península, a la població empordanesa abans esmentada. La presència de T. hermanni en les Illes hauria d'atribuir-se, en canvi, a una introducció humana, per a la qual es postula una antiguitat d'uns tres-mil anys.

Més enllà de les evidències arqueològiques, no hi ha constància fiable de la presència recent de Testudo hermanni en terres valencianes. Però malgrat això, la raresa general de l'espècie, considerada en perill d'extinció per la legislació estatal; la relativa proximitat de les poblacions del Montsià, les quals i com s'ha dit podrien ser també autòctones; i, sobretot, la presència d'hàbitats potencialment aptes per que hi visca, van fer que, fa ja uns quants anys, l'administració valenciana iniciara un projecte que perseguia la implantació (o reimplantació) de poblacions de tortugues mediterrànies al País Valencià. Tot i que recentment aquestes iniciatives s'han estés també a la Devesa del Saler, en el Parc Natural de l'Albufera, les primeres experiències d'alliberament d'exemplars (la major part d'ells procedents de Mallorca i Menorca) van tindre lloc a la Serra d'Irta, on d'ençà que va iniciar-se el projecte s'han amollat més de mil tortugues. Fa poc –i per això m'he decidit hui a parlar-ne-- vam estar, a Irta, ajudant als companys que s'encarreguen del seguiment del projecte: les dades que es recullen semblen indicar que la població va per bon camí, i que si tot segueix com fins ara i les principals amenaces sobre l'espècie –la degradació de l'hàbitat i, sobretot, la recolecció d'exemplars-- no ho impedeixen, és molt probable que, en pocs anys, puga donar-se la població per consolidada sense necessitat de nous reforçaments poblacionals. La qual cosa no deixa de ser, des del meu punt de vista, una bona notícia. Altra cosa serà que seguim discutint, amb els manuals de la UICN a la mà, sobre si aquesta població haurà estat resultat d'una reintroducció, o bé d'una introducció benigna; però em fa l'efecte que això, a les tortugues, tampoc no els ha de preocupar massa.

Una volta més, i si teniu interès en ampliar la informació sobre aquesta interessant espècie, cal recomanar la magnífica Enciclopedia Virtual de los Vertebrados Españoles, on hi trobareu una revisió exhaustiva sobre totes les dades disponibles al respecte, com també dels trets anatòmics que permeten diferenciar-la fàcilment de la tortuga mora. I, ja que ve al cas, tampoc està de més recomanar una visita a l'excepcional Serra d'Irta, un espai natural que mereix molta més atenció de la que habitualment se li presta, i en el què la possibilitat de trobar-se amb una tortuga –i deixar-la tranquil·la, evidentment-- només és un atractiu més dels molts que ofereix.

Lessepsianes

Fins al finals del segle XIX, els caragols marins de la família dels ciprèids –les porcellanes, de les quals ja he parlat altres vegades en aquestes planes-- es trobaven representats a la Mediterrània per quatre espècies (Luria lurida, Schilderia achatidea, Naria spurca i Zonaria pyrum), l'àrea de les quals s'estén també per les costes atlàntiques de Portugal, Canàries i l'oest d'Àfrica. A hores d'ara, però, a les costes mediterrànies hom pot trobar almenys quatre espècies més d'aquesta família: Erronea caurica, Purpuradusta gracilis, Naria turdus i Palmadusta lentiginosa; totes elles tenen en comú el seu origen (procedeixen de l'Oceà Índic, via la Mar Roja), i han arribat a aigües mediterrànies seguint el mateix camí que fan milers de vaixells cada any: a través del Canal de Suez. En alguns casos, fins i tot s'han descrit ja subespècies diferents per a les poblacions que han colonitzat la nostra mar, les quals mostren diferències morfològiques significatives amb les poblacions de les quals procedeixen.

L'aparició d'espècies marines procedents de l'Oceà Índic en la Mediterrània va constatar-se unes poques dècades després que s'inaugurara aquesta infraestructura el 1869. En un primer moment, l'elevada salinitat del Gran Llac Amarg –una massa natural d'aigua hipersalina aprofitada per al trajecte del canal-- va actuar com a barrera per a la majoria de les espècies, però aquest efecte va desaparèixer en diluir-se les seues aigües amb les que procedien de la Mar Roja. En l'actualitat, aquesta migració de plantes i animals –denominada migració lessepsiana per referència al constructor del Canal-- afecta a centenars d'espècies de pràcticament tots els grups. Lògicament, són les aigües més pròximes a Suez –les d'Egipte i Israel, especialment-- les que registren una major varietat i abundància d'aquests nouvinguts, fins el punt que algunes d'elles poden estan causant canvis substancials en els ecosistemes marins de la zona. Però els efectes de la migració lessepsiana s'estenen ja per tota la Mediterrània, i assoleixen fins i tot les nostres costes: la coneguda Caulerpa racemosa, una alga invasora que està produint danys en els nostres ecosistemes, és en origen una espècie lessepsiana. El trànsit invers (açò és, de la Mediterrània cap a la mar Roja, o migració antilessepsiana) és molt més estrany, tot i que també s'han detectat algunes espècies que semblen haver fet aquest trajecte.

Naria (Erosaria) turdus micheloi, subespècie lessepsiana
 descrita de Tunísia. De la pàgina Gastropods.

No tinc encara en la meua col·lecció cap exemplar de caragol marí de procedència lessepsiana, per bé que espere aconseguir-ne algun en breu. Però no deixa de sobtar-me la capacitat que ha adquirit la nostra espècie per modificar, en molt poc temps i de forma dràstica, condicions i entorns que han romàs invariables durant milions d'anys. Tot i que, en aquest cas, és probable que la nostra acció s'haja limitat a anticipar el futur uns quants milions d'anys, quan la Mar Roja --i la resta de la Gran Fosa del Rift, de la qual forma part-- haja estat substituïda per l'oceà que està començant a obrir-se a causa del desplaçament de les plaques tectòniques africana i àrab; clar que, llavors, també les plaques africana i eurasiàtica hauran seguit aproximant-se entre elles, així que ves a saber què en quedarà del que ara anomenem Mediterrània i dels seus invasors lessepsians. O de la nostra mateixa espècie, sense anar més lluny.

Imatge satèl·lit del Canal de Suez. De la Wikipedia. 

Cabres enanes i llebres gegants

Hi havia moltes coses de les Illes que em feia il·lusió conéixer des de feia molt de temps. D’algunes d’elles ja he anat dient coses en aquestes planes, moltes altres aniré coneixent-les poc a poc perquè ja sabeu que aquelles terres en mig la mar no te les acabes mai. Però n’hi ha una, per la què sentia un especial interés, que vaig haver d’anar a buscar dins les vitrines d’un museu a Maó. Pràcticament sol en aquell matí feiner de temporada baixa, el Museu de Menorca em va semblar una instal·lació digna, amb materials interessants i explicacions escaients, per bé que un poc desequilibrades. Així, als abundants materials corresponents a la Cultura Talaiòtica, s'hi contraposa un tractament un poc decebedor --per peces i per informació-- de l'època andalusí; la qual cosa va ser atribuïda, per una amable responsable del Museu amb qui vaig poder comentar-ho, a la poca investigació disponible sobre aquesta època a l'illa. Però tot i que la història, com sabeu, m'interessa molt, no eren les monedes musulmanes ni l'estructura de les navetes i els talaiots allò que m'havia dut al museu. El meu interés principal era veure esquelets. En concret, les restes --que ja m'havien comentat que hi eren-- d'un animal que m'ha fascinat des que vaig tindre coneixement de la seua existència: és tracta del Myotragus.

Myotragus era un gènere de petits bòvids, actualment extingit, que vivia a Mallorca i Menorca i que resulta remarcable per diverses raons. La primera, el seu caràcter endèmic d’aquestes illes, en les quals sembla que va evolucionar a partir d’avantpassats procedents de l’est. Fa sis milions d’anys, en el periode que els geòlegs anomenen Messinià, el tancament de l’estret de Gibraltar va provocar que la Mediterrània, privada de l'aportació d'aigua procedent de l'Atlàntic, s’acabara assecant. Moltes terres aïllades fins llavors per la mar van deixar d'estar-ho, i plantes i animals que no hi havien pogut arribar, van colonitzar-les. En tornar-se a obrir l’estret, les antigues illes van tornar a ser-ho, i els ancestres de Myotragus, com moltes altres espècies --probablement, entre elles, els avantpassats del ferreret (Alytes muletensis), fòssil vivent que encara viu als gorgs de Tramuntana, o els del conill gegant de Menorca (Nuralagus rex), recentment descobert-- van quedar confinats a Mallorca. Allí van evolucionar en condicions d’insularitat fins adquirir alguns trets realment singulars dins la seua familia: entre d'altres, la petita grandària (menys de 50 centímetres), la posició frontal dels ulls o, especialment, la presència de dos incisius de creixement continu, una característica que només es troba a hores d’ara en rossegadors i conills, i que explica el nom del gènere (Myotragus vol dir rata-cabra en grec). Quan, alguns milions d’anys després, les glaciacions van tornar a fer descendir el nivell del mar, Myotragus va colonitzar també Menorca, on sembla que va entrar en competència amb l’abans esmentat Nuralagus fins provocar finalment l'extinció d'aquest.

Reconstrucció de Myotragus balearicus.
De la Viquipèdia

Les cabres-rates de les Gimnèsies van prosperar durant milions d’anys en els seus ecosistemes aïllats, especialitzant-se en aprofitar uns recursos magres --fulles de boix balear, principalment-- i formant part d’unes comunitats faunístiques realment peculiars, de les què poc a poc es van esbrinant més dades. Myotragus convivia amb altres espècies endèmiques de rates cellardes (Hypnomis morpheus), musaranyes (Nesiotites hidalgo) i altres micromamífers sovint molt menys micro que els seus parents actuals. Una espècie d’òliba gegant (Tyto balearica) s'alimentava d'ells, i en convivien també moltes altres espècies de mamífers, aus i rèptils endèmics que a penes comencem a descobrir. L’arribada dels humans a les illes, fa entre quatre i cinc mil anys, va modificar de forma dràstica l’estructura d’aquestes comunitats, amb un resultat previsible: Myotragus i moltes de les espècies úniques amb les quals convivia, evolucionades en un context d’insularitat i molt sensibles front a les alteracions, van desaparéixer ràpidament davant l’empenta imparable de la nova espècie colonitzadora. La caça –que sembla que els primers habitants humans de les illes practicaven intensament sobre els Myotragus—, la introducció de malalties i l’alteració dels hàbitats per al cultiu i els ramats van ser, pel què sabem, la causa probable d’aquesta extinció. Ara fa poc més de cent anys, la paleontòloga gal·lesa Dorothea Bate va descobrir a la Serra de Tramuntana les primeres restes conegudes d’aquests petits i fascinants mamífers, als què va batejar com Myotragus balearicus. Des d'aleshores, s'han descrit cinc espècies dins el gènere, i segueix avançant-se en el coneixement detallat de la seua anatomia, de les adaptacions als hàbitats en què vivia i de la forma en què va evolucionar fins la seua desaparició.

Nuralagus rex. De la web Menorca.info

Tractava d’imaginar, veient dins aquella vitrina les –escasses— restes de Myotragus del Museu de Menorca, com seria aquella comunitat d'animals i plantes anterior a l'arribada dels humans a les Illes, quins paisatges trobarien els primers pobladors que les ocuparen i com, per simples raons de supervivència, van anar modificant-los fins destruir alló que, durant milions d'anys, havia estat modelat per l'evolució per a respondre a un ambient esquerp i canviant. I pensava, també --poques coses resulten més evocadores, per a un biòleg-- com seria trobar-se hui, passejant per Menorca, un grup de cabres-rates enanes trescant pels roquers, mentre una òliba illenca s'abatira silenciosament sobre una musaranya gegant... Ja hem fet tard, per això; només ens queda la imaginació, estudiar els seus fòssils i veure d'aprendre d'ells. Però a la porta del Museu ja m'esperava qui dedica ara el seu esforç a evitar que la llista de pèrdues s'incremente --si més no, per causa humana-- i a treballar per la no sempre fàcil convivència entre la nostra espècie i totes les demés. I queda molta feina a fer, per aconseguir-ho. També a les illes. O, potser, especialment en elles...

Gondwana des d'un caragol

Si seguiu més o menys habitualment aquest blog, potser haureu vist que fa ja temps que no hi apareix cap referència a les meues inclinacions malacològiques (de les què, per cert, he d'avançar amb certa sorpresa que han donat lloc a algunes de les entrades més vistes durant l'any 2010). La veritat és que, des de l'estiu passat fins ara, el ritme de noves incorporacions a la col·lecció s'ha alentit de forma significativa. Aquests últims mesos he tingut menys temps lliure per dedicar a aquesta afició, i en el poc que he dedicat a espigolar per webs i subhastes tampoc no he trobat molta cosa de trellat: abunden les espècies més comunes --a preus no sempre raonables, per cert--, mentre els exemplars interessants són ara menys i més cars. La qual cosa no vol dir, però, que mentre espere disposar de més temps per a dedicar a aquestes ocupacions (i a que el canvi entre euros i dolars ens siga un poc més propici, que sembla que no però es nota) haja anat afegint a la col·lecció alguns exemplars interessants, sobre tot de cipreids o porcel·lanes. De fet, la major part de les adquisicions recents formen part de dos gèneres d'aquesta familia que provenen d'Austràlia i de Sud-àfrica, i que tenen característiques que els fan espècialment interessants. O a mi m'ho semblen.


La major part de les porcel·lanes que viuen actualment en aigües sud-africanes pertanyen al gènere Cypraeovula. És tracta d'un grup de cipreids molt original, tant biològicament com morfològicament. Com el seu nom indica, algunes de les seues espècies més típiques recorden a un altre grup de gasteròpodes marins molts apreciada pels col·leccionistes, els ovúlids, i és un dels pocs gèneres de la familia que viu actualment en aigües no tropicals. Cypraeovula capensis --amb la seua closca estriada, única en la família-- o C. edentula, que és també una de les poques que no mostra la característica boca dentada de la resta de cauris, són les espècies més comunes, però no pas les úniques. A hores d'ara, i segons autors, s'hi inclouen dins aquest gènere entre quinze i vint espècies entre les què s'hi compten algunes excepcionalment rares i molt poc conegudes, com les incloses en el grup de la C. cruickshanki. Segons les anàlisis genètiques, sembla que moltes de les espècies (i subespècies) de Cypraeovula s'han diferenciat recentment, i abunden també les formes i varietats restringides a àrees geogràfiques específiques i, fins i tot, els possibles híbrids.

Però una altra curiositat associada a aquest gènere és que els seus parents més pròxims es troben, a hores d'ara, en aigües del sud d'Austràlia. Es tracta del gènere Notocypraea, un grup subjecte també a certa confusió taxonòmica, però en el qual es reconeixen, de forma general, vuit espècies distintes. Es creu que les espècies actuals de Notocypraea van evolucionar a partir d'un altre gènere actualment extingit, denominat Notoluponia, de característiques encara més properes a les Cypraeovula sud-africanes, i ben representat en el registre fòsil del sud d'Austràlia des del Miocè fins el Pliocè.



Més amunt, Cypraeovula capensis i C. edentula. Dalt,
Notocypraea angustata. Totes tres de la web
del Cowrie Genetic Database Project

L'explicació a una relació de parentiu tan estreta entre dos gèneres separats actualment per milers de quilòmetres ha de buscar-se molts milions d'anys enrere, quan totes les terres de l'hemisferi austral (el que ara són Amèrica del Sud, Àfrica, Antàrtida, Índia i Austràlia, a més de Madagascar i Nova Zelanda), es trobaven unides en una gran massa continental que els geòlegs anomenen Gondwana. Fa uns cent seixanta milions d'anys (a finals del Juràssic), Gondwana va començar a trencar-se: primer, el nucli format per Àfrica i Amèrica del Sud va començar a desplaçar-se cap al nord-oest i a separar-se de la resta. Cap a la meitat del Cretaci (fa aproximadament cent milions d'anys), mentre Sud-amèrica i Àfrica comencaven també a separar-se entre elles, l'Índia va encetar una llarga deriva cap al nord que la duria finalment --fa quaranta cinc milions d'anys-- a col·lidir contra la placa asiàtica i a donar lloc a l'Himalaia. Fa també uns quaranta milions d'anys que Austràlia, que havia iniciat la seua separació de l'Antàrtida a finals del Cretaci, va completar el seu llarg viatge fins assolir la seua posició actual.

Distribució dels continents fa 150 milions d'anys. Gondwana es troba ja dividida en
dues masses (Àfrica i Sud-amèrica, d'una banda, i la resta dels continents australs,
incloent l'Antàrtida i Austràlia, d'una altrra). De la Wikipedia. 

Les evidències paleontològiques de les relacions entre els diferents continents en què es va fragmentar Gondwana, són nombroses i ben conegudes, i es troben per això entre els exemples clàssics de les relacions entre la biogeografia i la tectònica de plaques. Molts gèneres fòsils de plantes i animals --entre ells, diverses formes de dinosaures-- il·lustren la primitiva unitat de Gondwana i el procés de separació de les seues parts constitutives. Alguns exemples, fins i tot, han arribat fins a l'actualitat, com succeeix amb alguns gèneres de tèrmits i aràcnids o, molt especialment, amb els arbres del gènere Nothofagus, les diverses espècies del qual formen actualment boscos en el sud de Xile i Argentina, d'una banda, i en l'est d'Austràlia, Nova Guinea i Nova Zelanda, d'una altra.

Com els boscos de faigs australs, Cypraeovula i Notocypraea són, també, vestigis de  Gondwana: reliquies d'un continent desaparegut, descendents d'un avantpassat comú que, fa vuitanta milions d'anys, vivia en les les aigües, relativament càlides encara --el refredament del continent antàrctic no va tindre lloc fins fa uns trenta milions d'anys-- que banyaven les terres australs. Un avantpassat que va seguir aquests continents en la seua lenta deriva fins acabar donant lloc a les petites closques que tinc, ara, a les meues mans. Petits, humils testimonis que amaguen --com tots els éssers vius-- una història de molts milions d'anys i que, aquesta vesprada de diumenge, m'han fet evocar continents en moviment, climes canviants, oceans que s'obrin i espècies que apareixen i desapareixen... I que, una vegada més, d'alguna manera, m'han recordat les paraules de Humboldt: “...la ciència, desprovista de falses aparences, ens ha ensenyat els fenòmens de l’Univers. Però aquest espectacle de la natura no seria complet si no consideràrem com es reflecteix en el pensament i en la imaginació disposada a les emocions poètiques”.

De dragos

Fa uns vint-i-cinc milions d’anys, a les costes que envoltaven -pel nord i pel sud—el que els geòlegs anomenen Mar de Tetis, prosperaven boscos i matollars en els què abundaven les espècies de fulla ampla, dura i persistent. Pel que se sap, devien assemblar-se molt a les actuals laurisilves macaronèsies, i en els seus clars i vores apareixien, també, unes cridaneres herbes i arbrissols, amb les fulles estretes i apuntades i les flors semblants a les dels espàrrecs. Probablement, aquestes herbes i petits arbres havien aparegut sobre la terra alguns milions d’anys abans, quan el que ara són Euràsia i Amèrica del Nord havien començat a penes a separar-se. Però van haver d'esperar encara molts milions d’anys més perquè una espècie de primats que es considera a ella mateixa com a intel·ligent, decidira posar nom a les descendents d’aquelles herbes. Qui ho va fer les va anomenar Dracaena, a causa que algunes de les espècies del grup tenen una saba roja, viscosa, apreciada des de l’antiguitat per les seues propietats i coneguda secularment com a sang de drac. A hores d'ara, les Dracaena engloben, segons les últimes propostes taxonòmiques, més de dues-centes espècies distintes, i després de passar en els últims anys per diverses famílies, han tornat a ser incloses dins les Asparagàcies.

Majoritàriament, les Dracaena són plantes herbàcies, i només cinc d’elles arriben a ser petits arbres. Quasi totes les espècies conegudes es distribueixen a banda i banda de l’Àfrica septentrional, en dos nuclis geogràfics aïllats a l’est (incloent-hi Aràbia i Socotra) i a l’oest del continent. Només dues d'elles (D. americana i D. cubensis) viuen en les selves d’Amèrica Central i Cuba, i es consideren per això autèntics fòssils vivents, restes dels temps en què els seus antecessors florien en les terres aspres del sud de Lauràsia i el nord de Godwana. Moltes d’elles són conegudes perquè es cultiven com a ornamentals, i és rara la casa o el jardí que no té algun exemplar de D. marginata o D. fragans; però l’espècie més emblemàtica, a la què es dediquen aquestes ratlles, és Dracaena draco, el popular i emblemàtic drago de Canàries. O, més pròpiament, un dels dragos canaris, perquè fa uns pocs anys es va descriure, de l’illa de Gran Canària, una nova i fascinant espècie anomenada Dracaena tamaranae, més relacionada amb el grup d’Àfrica Oriental que amb el seu parent macaronèsic i del descobriment de la qual podeu trobar un interessantíssim i evocador relat, en boca d’un dels seus protagonistes, en aquesta pàgina.

Com a planta ornamental, el drago es cultiva pràcticament en totes les zones temperades del planeta. Potser per això, i pel seu aspecte característic, resulta una espècie molt popular i fàcil d'identificar. Alguns exemplars, a més, resulten molt coneguts, com ara el celebèrrim arbre d'Icod de los Vinos, a Tenerife, probablement un dels vegetals més fotografiats del planeta. De referències de tota mena sobre els dragos de les illes atlàntiques, n'hi ha un grapat, com també d’històries i llegendes al seu voltant. Des de Ladó, el drac de cent caps encarregat de guardar el Jardí de les Hespèrides i les seues pomes d’or, fins a la fascinació de Humboldt davant el desaparegut drago del Jardí de Franchi, en l’Orotava. Hi ha també nombroses referències a la ja esmentada sang de drago, una substància usada com a tint i medicina, i que tenia també un rellevant component màgic. La sang de drago era molt apreciada per fenicis, grecs i romans; segons sembla, l’aconseguien de comerciants orientals que, al seu torn, l’obtenien de l’illa de Socotra, on era recol·lectada d'una altra espècie endèmica de Dracaena, D. cinnabari (*); segons algunes fonts, Plini el Vell ja esmentava com a origen de la substància les "Illes Afortunades" ("Sane hodie eliam num frequens est in Insulis Fortunatis arbor illa, quae crinabarim gignit, vulgo sanguinem dracor is apellan"). També per als àrabs era una substància apreciada i de múltiples utilitats mèdiques, com demostren nombrosos textos medievals sobre la matèria.



Durant segles, per tant, s'ha pensat que el mític drago --simbol legendari, font de l’estimada saba, relíquia botànica i joia biogeogràfica-- era una espècie originàriament restringida a les illes macaronèsiques, ja que a més de Canàries, apareix també de forma espontània en Madeira –on és extremadament escàs-- i Cabo Verde. Però el 1996, Abdelmalek Benabid i Fabrice Cuzin van canviar radicalment aquesta idea. En un racó remot de l'Antiatles marroquí, acantonada sobre els inaccessibles penyasegats del congost d'Assif Umarhuz, a les muntanyes Imzi i Adad-Medni, una població de dragos --estimada en milers d'exemplars-- havia passat desapercebuda per als botànics. Però no per als pobles amazigh que viuen a la zona, coneguda també per ser l'única del món on apareix un altre arbre emblemàtic, l'argan. Descartat que es tractara de poblacions introduïdes per l'home en algun moment històric, Benabid i Cuzin van trobar suficients diferències entre aquests exemplars continentals i els procedents de les illes com per a considerar-los una subespècie diferent. La van anomenar Dracaena draco ssp ajgal, que és el nom que reb l'arbre en la parla amazigha local (o tachelhiyt). Segons algunes fonts, ajgal significaria "el que viu en alt", però d'altres --probablement més fiables-- tradueixen la paraula com a "rusc", ja que els troncs són utilitzats amb aquesta finalitat. També la sang de drago seria utilitzada pels pobladors locals com a vernís i tint, i fins i tot es diu que les pintures rupestres de la zona, que ha estat declarada per tot plegat Patrimoni Mundial, haurien estat fetes amb ella. I encara s'ha demostrat que els dragos naturalitzats de Gibraltar o Cadis corresponen també a aquesta subespècie, per la qual cosa degueren ser portats des de l'Atlas a la Península en algun moment històric, probablement de la mà dels musulmans.




Imatges estretes de les pàgines web de Pan-Global Plants, A.C.E.C. Viera y Clavijo i Nils Köster, en les què podeu trobar també més informació sobre els dragos de l'Atlas.


Espere tindre ocasió, en un dia no llunyà, de visitar aquelles terres esquerpes de la Macaronèsia continental, que parlen tamazight i serven tals tresors de la natura, la història i la cultura. Mentre, no puc més que conformar-me amb imaginar els dragos, acantonats en les seues talaies, sobrevivint tenaçment al foc, la destral, el ramat i l'oblit, evocant memòries de continents que es parteixen, muntanyes que s'aixequen, espècies que apareixen i que desapareixen. I somniar històries de gents, pobles i llengües que, com els dragos, s'han hagut de fer roques per poder sobreviure en un altre paradís perdut. Per bé que, de paradís i de perdut, només ho ha estat, probablement, per a nosaltres.


(*) De la sang de drago hi ha tanta informació, i tan diversa, que requeriria massa espai per a tractar-la dignament. Però com que no voldria passar sense dir res, em limitaré pel moment a apuntar que, a més de les Dracaena, s'obté de molts altres gèneres de plantes (sobre tot, Croton i Daemonorops). Quant al color característic de la seua saba, i pel que fa almenys a Dracaena cinnabari, sembla deure's a la presència abundant de diversos flavonoides. Dels seus usos --actuals i històrics, medicinals i màgics-- ja en parlarem, si s'escau, en altra ocasió; però n'hi ha qui diu que protegeix de la màgia negra i és molt bona per dissoldre energies negatives. I per a l'amor, però sobre açò --posologia, via d'administració, contraindicacions o efectes secundaris-- no he trobat, malauradament, detalls.

A l'est de la línia hi ha granotes amb trompa

Probablement ho haureu vist a la premsa aquests dies passats, perquè ha estat notícia destacada a molts diaris. Un grup de científics ha fet pública la troballa de diverses espècies noves de vertebrats a les muntanyes Foja, a la banda indonèsia de l'illa de Nova Guinea. I, a més, espècies remarcables per una o altra raó: un cangur arborícola (o ualabi) que sembla ser el més petit del seu grup, alguns ocells i una curiosa granota del gènere Litoria --un grup de granotes arborícoles molt diversificat, propi d'Austràlia i de les illes situades a l'est de la Línia de Wallace-- que s'ha convertit en imatge mediàtica de la notícia. Ha estat batejada com a "granota pinotxo" per disposar, al musell, d'un apèndix retràctil que recorda un nas o una trompa. No és tracta, però, d'una notícia excepcional: cada any es descobreixen, com a mitjana, dues noves espècies d'aus, i unes quantes més d'amfibis; també, i de tant en tant, apareix una nova espècies de mamífer a les selves de Vietnam, a Sudamèrica o a l'Himalaia. Això, per no parlar dels centenars de milers (potser milions) d'espècies d'insectes i altres invertebrats que s'estima que queden encara per descriure. Les mateixes muntanyes Foja, que venen sent estudiades més o menys sistemàticament des de l'any 2005, han permés ja catalogar, abans que es feren públics els resultats d'aquesta última expedició, almenys altres dos marsupials desconeguts, un parell d'aus extremadament rares i que es donaven per extingides, i una vintena més de granotes noves per a la ciència.


M'agrada que la premsa generalista faça un lloc per a aquestes notícies. És bo que es parle de biodiversitat, encara que només siga quan s'acosta el 22 de maig, que és el dia mundial dedicat al particular. Només em preocupa, un poc, que s'associe aquesta diversitat a la imatge d'espècies menys o menys conspícues o espectaculars, o a paradisos remots i perduts que romanen intactes a l'espera que els intrèpids científics s'hi aventuren a desvetlar les meravelles que serven. Per això, de notícies com aquestes --bones, sense dubte-- convindria extraure dos corol·laris importants. El primer, com ja dic, que la biodiversitat no és cosa només de selves exòtiques i inexplorades: la conca Mediterrània és considerada com un dels "punts calents" (hotspots) respecte a la diversitat de la vida en la terra. Al País Valencià, sense anar més lluny, viuen desenes de plantes úniques a la Terra, algunes conegudes únicament d'una o unes poques localitats. A mesura que augmenta l'esforç científic i es prospecten millor determinades àrees, noves espècies o varietats van sent descrites fins i tot en llocs que han estat investigats exhaustivament des de fa més d'un segle. La biodiversitat és un atribut global, i cada ecosistema, cada territori, aporta al conjunt la seua porció. Garantir la seua supervivència --o almenys, reduir la seua desaparició-- és tan important ací com a Nova Guinea.

La granota ’Pinotxo’, amb una protuberància similar a un nas humà. REUTERS/National Geographic/Tim Laman/

El segon aspecte, precisament, es relaciona amb aquesta supervivència. Des de fa anys, nombroses veus alerten del perill que moltes espècies estiguen desapareixent abans de que hagen estat descrites per la ciència. Cada agressió sobre ecosistemes sensibles pot estar tenint com a resultat que centenars d'espècies de plantes, invertebrats, fins i tot amfibis, aus o mamífers, s'extingisquen sense que mai apleguem a tindre notícia de la seua existència. Sol dir-se, en relació amb açò, que potser entre aquestes espècies estiga la que ens hauria pogut donar un remei contra el càncer o resoldre la fam a la terra; Wilson, de qui ja he parlat en altres llocs, exposa el cas d'un turó a l'Equador --el Cerro Centinela, d'uns pocs centenars d'hectàrees-- la roturació del qual per a plantar café, a prinicipis dels anys huitanta, va extingir desenes de plantes endèmiques just acabades de descriure uns anys abans. La visió utilitarista és certa i probablement eficaç per a conscienciar de la gravetat del problema; però sense arribar a aquests extrems, hi ha una responsabilitat ètica evident que ens hauria de dur a ser extremadament prudents. Pel que sabem a hores d'ara, totes les espècies --fins i tot les més menudes, lletges o inútils per a la Humanitat-- són o poden ser rellevants per als ecosistemes, i per tant per a la nostra supervivència a mitjà termini. Així que millor no arriscar-se massa.

Dues espècies de mamífers descobertes els últims anys a les estribacions de l'Himalaia: un petit cèrvol (Muntiacus putaoensis), descrit el 1997, i el simi Macaca munzala, l'existència del qual va ser publicada el 2005.

I encara hi ha, en el cas de les muntanyes Foja i la granota de nas fàl·lic, un altre component que convindria remarcar: si heu punxat l'enllaç de dalt, haureu vist que els científics que lideren la investigació provenen d'una fundació privada, Conservation International (CI), que es dedica a aquestes tasques amb el suport de persones, governs i corporacions de tot el món (entre ells, l'actor Harrison Ford). En aquest cas, han comptat també amb la participació de l'Institut Indonesi de Ciències (LIPI), la National Geographic Society i la Smithsonsian Institution, en una interessant aliança entre institucions públiques i privades. CI no és un cas únic: convé no rebutjar, com he dit també en altre lloc, el paper que associacions, fundacions i entitats com aquesta (i com d'altres com The Nature Conservancy, la Durrell Wildlife Fundation Trust o la mateixa WWF, per esmentar-ne només algunes) tenen, i tindran, en aquesta immensa tasca de descobrir, catalogar i preservar la biodiversitat.

No hi ha dubte que queda encara molta feina per fer per tal de tindre una mínima idea de la diversitat biològica que alberga realment el nostre planeta; hi ha grups sencers de sers vius dels quals apenes s'ha començat a esbrinar la seua varietat, i moltes zones de la terra, com les abans esmentades o moltes altres --penseu, per exemple, en els fons marins-- requereixen encara un esforç immens d'investigació i guarden moltes, moltíssimes sorpreses. Hi ha feina per a anys i per a molts. I de paradisos, encara en queden per explorar i seran notícia els descobriments que s'hi facen. Però, de vegades i a aquests efectes, convé recordar que el paradís pot estar a la vora de casa. I també l'infern.

La línia i el nom

Posem que vos trobeu a Java, ja sabeu: aquella illa indonèsia relativament gran i estreta, a l’est de Sumatra i al sud de Borneo. I que heu estat fent una volta per aquestes terres de cultura mil·lenaria, ballarines exòtiques, platges paradisíaques i jungles espeses i minvants en les que encara habita una part important de la biodiversitat del planeta. Haureu sabut de la raresa del tigre de Sumatra, a punt de seguir les passes de la desapareguda subespècie que, fins fa setanta anys, vivia també a Bali i a Java. En aquesta última encara romanen algunes desenes d’exemplars del rinoceront més amenaçat del món, parent del també escassísim rinoceront de Sumatra. A Borneo és probable que hageu vist algun orangutan. Fins i tot pot ser que algun banteng (un mític bou salvatge, amenaçat també d’extingir-se en llibertat) s’haurà creuat al vostre camí a Java o a Balí. En totes aquestes illes, caminant amb dificultat per les selves que esguiten els pocs espais que encara no han estat artigats, haureu vist o sentit algunes espècies de simis, civetes, esquirols gegants, galeopitecs, gats pescadors... Tot plegat, un seguit de mamífers les àrees dels quals s’estenen des de l’Índia, Tailàndia, Burma o Vietnam, o que tenen parents més o menys pròxims en aquestes zones.



Si seguiu viatge cap a l’est, per les Cèlebes (o Sulawesi) i Timor fins a la gran illa de Nova Guinea, no retrobareu cap d’aquestes espècies. Per contra, a mesura que avanceu cap a l’orient aniran apareixent més i més espècies de marsupials, fins que a les selves de Papua pràcticament no trobareu cap altre tipus de mamífer arborícola (cangurs, wallabis, opóssums), com un avanç del que succeeix a la ja veïna Austràlia. Fins i tot, la primera nit que aplegueu a Nova Guinea potser podreu trobar algun equidna (representant del grup més primitiu i cridaner de mamífers, els monotremes, al què pertany també l’ornitorrinc), mentre les espectaculars aus del paradís ompliran les copes dels arbres de cants tan acolorits com els seus plomatges irreals i extravagants, representats a la bandera i l'escut de Papúa.



Wallace, que va recórrer aquesta zona durant anys, va ser el primer en adonar-se expressament d’aquest fet, o al menys en escriure sobre el tema: a l’est de Bali, alguna cosa representa (o ha representat) una frontera que ha impedit que la fauna que caracteritza el sud-est asiàtic i les illes que el perllonguen s’estenguera cap a l’orient –almenys, els mamífers i algunes aus; no passa el mateix amb altres grups de fauna, ni amb la majoria de les plantes. Per contra, en aquestes terres, han estat els llinatges procedents del continent australià els que han colonitzat amb èxit la major part dels ecosistemes, donant lloc a conjunts d’espècies (biotes, ho anomenen els biòlegs) radicalment diferents. A partir d’aquesta observació, Wallace va proposar l’existència d’una discontinuïtat biogeogràfica, una “línia” que discorre entre Bali, Borneo i el sud de Filipines, d’una banda, i Lombok, les Cèlebes i les Moluques, a l’altra. El que ara es coneix, en el seu honor, com a Línia de Wallace: una barrera –ara sabem que coincident, en gran mesura, amb una fossa submarina que també ha estat batejada amb el nom d’aquest naturalista—que va limitar l’avanç de determinades espècies i que separa, a efectes biològics, els continents asiàtic i australià.

Com tantes altres coses, dec a Félix Rodríguez de la Fuente (i a la seua mítica enciclopèdia “Fauna”) la primera notícia sobre aquesta línia, que em va provocar de seguida –no tindria jo més de dotze anys—una estranya fascinació. Des d’aleshores, la biogeografia ha estat una de les meues passions, i el desig de comparar faunes i flores a costat i costat de ratlles, cordilleres i fosses submarines, un repte que encara em queda per complir... Des d’aquells anys d’infantesa, la línia de Wallace ha format part de les meues fantasies biològiques i viatgeres, i ni els dubtes científics sobre la seua existència han debilitat aquesta percepció: de fet, a hores d’ara, més que d’una línia es parla d’una regió (la Wallàcia), limitada a l’oest per la ja coneguda línia, i per l’est per la línia de Lydekker; una tercera línia, la de Weber, marca aproximadament el punt on s’equilibren les faunes procedents d’un costat i l’altre.



I el nom? Doncs mira, m’haureu de perdonar, però en algun moment em va pegar per pensar que també a la vida hi ha aquestes fronteres que passem més o menys inadvertidament, que quasi sempre responen a accidents –com les fosses submarines—que no sabiem que hi estaven, però que canvien dràsticament el paisatge, els companys, les expectatives que queden a banda i banda. Algunes admeten viatges d’anar i tornar, d’altres no; sovint, com passa allà, no es tracta de línies netes sinó més aïna de regions senceres en què no sabem si estem ací o allà, si anem o tornem, però en les que intuïm un canvi que poc a poc anirà confirmant-se. O no. Jo mateix dec d’haver-ne travessat alguna d’aquestes ratlles no fa massa, perquè la fauna que albire cada vegada em resulta menys familiar, per bé que tampoc m’inquieta... Ja aniré contant-vos. Pel moment, des de la que sembla ser una de les regions wallàcies de la meua vida, a l'espera de saber si vaig o vinc o m'hi quedaré a viure, rebeu aquesta afectuosa postal.

Wallace, evolució i biogeografia

La veritat és que potser hauria d’haver començat per ací, però he anat deixant-ho i ara convé aclarir-ho, per si de cas. Perquè potser algú s’haurà preguntat per què Wallace, i quina és aquesta línia sota l'advocació de la qual es troba el nom d’aquest espai. Anem per parts, doncs.

D’Alfred Russel Wallace (1823-1913) caldria dir moltes coses, i probablement anirem dient-les a poc a poc, perquè reconec que em resulta una de les figures més interessants i singulars de la biologia moderna. Si us interessa, podeu consultar alguna de les nombroses pàgines que en parlen. Per exemple, The Alfred Russel Wallace Page, d’on he manllevat la imatge que il·lustra aquestes ratlles; o The Alfred Russel Wallace Website, web de la A.R. Wallace Memorial Fund, totes dues en anglés; en català no hi ha tant, però a banda de la Wiki, podeu cercar treballs interessants sobre Wallace i el darwinisme, molts d’ells a la reviste Mètode de la Universitat de València.

Pel moment, és suficient amb recordar que aquest naturalista anglés, procedent d’una família treballadora i que va desenvolupar els seus treballs viatjant per mig món, com era costum a l’època, va tindre una influència decissiva en la formulació i divulgació de la Teoria de la Selecció Natural: Wallace va aplegar, per vies independents i paral·leles a les de Charles Darwin, a les mateixes conclusions que aquest. De fet, i com és ben conegut, s’atribueix a Wallace un paper rellevant en forçar a Darwin a publicar les seues idees, que fins llavors havia mantingut en cercles molt reduïts. Tot i que ja n’havia escrit alguna cosa abans, Wallace va acabar en 1858 un article en el qual proposava la selecció natural com a mecanisme per a explicar la variació de les espècies i el va enviar a Darwin per a la seua revisió. El resultat va sorprendre a aquest de tal manera, que després de consultar-ho amb el seu amic, el geòleg escocés Lyell, i amb el propi Wallace, va preparar una presentació conjunta per a la Linnean Society de Londres, la qual representa de fet el tret de sortida de la Teoria de la Selecció Natural. Aquesta comunicació (“On the Tendency of Species to form Varieties; and on the Perpetuation of Varieties and Species by Natural Means of Selection”), va ser signada per Charles Darwin i Alfred Wallace, i comunicada el juliol de 1858 per Sir Charles Lyell i J.D. Hooker perquè els autors no hi eren presents. Per a qui tinga curiositat, pot consultar-se integra en la web de la Society. Poc després (el novembre de 1859) ja va vindre "On the origin of species by means of natural selection" de Darwin, i la nostra forma de veure el món i a nosaltres mateixos va canviar per sempre, encara que hi haja qui se'n resisteix.

Wallace és, per tant, coautor per merits pròpis de la que sense dubte representa una de les teories científiques més rellevants de la història de la Humanitat, per més que massa sovint el seu nom no aparega associat ni es reconega –almenys popularmente-- la rellevància de la seua contribució. Si a això s’afegeix una personalitat complexa i una biografia plena de trets singulars –va defensar postures qualificades de socialistes, es va interessar per l’espiritisme fins el punt d’acabar interpretant la seua pròpia contribució a la formulació de l’evolució des d’una clau mística…— potser s’explique aquest negligiment; però no em negareu que tot plegat en resulta una figura digna de ser tinguda en compte. De la línia, per no fer-ho llarg, ja en parlem un altre dia.