La veu d’un poble (reentrada i homenatge a Estellés)

Assumiràs la veu d'un poble

i serà la veu del teu poble,

i seràs, per a sempre, poble,

i patiràs, i esperaràs,

i aniràs sempre entre la pols,

et seguirà una polseguera.

I tindràs fam i tindràs set,

no podràs escriure els poemes

i callaràs tota la nit

mentre dormen les teues gents,

i tu sols estaràs despert,

i tu estaràs despert per tots.

No t'han parit per a dormir:

et pariren per a vetlar

en la llarga nit del teu poble.

Tu seràs la paraula viva,

la paraula viva i amarga.

Ja no existiran les paraules,

sinó l'home assumint la pena

del seu poble, i és un silenci.

Deixaràs de comptar les síl·labes,

de fer‐te el nus de la corbata:

seràs un poble, caminant

entre una amarga polseguera,

vida amunt i nacions amunt,

una enaltida condició.

No tot serà, però, silenci.

Car diràs la paraula justa,

la diràs en el moment just.

No diràs la teua paraula

amb voluntat d'antologia,

car la diràs honestament,

iradament, sense pensar

en ninguna posteritat,

com no siga la del teu poble.

Potser et maten o potser

se'n riguen, potser et delaten;

tot això són banalitats.

Allò que val és la consciència

de no ser res si no s'és poble.

I tu, greument, has escollit.

Després del teu silenci estricte,

camines decididament.

Aprofite una volta més la Diada d’Estellés --especial, enguany, per commemorar-se el centenari del naixement del poeta-- per donar per tancades unes vacances que al remat han resultat francament viatgeres: després de les Canàries, amb una breu pausa faenera al mig d'agost, ha estat Gal·les, que també feia molt de temps que formava part de la meua llista de pendents i que ha estat a l'altura de les expectatives, i no solament per tot allò que s'hi pot veure, que és molt i variat. Potser només han estat imaginacions meues, però en el poc que he pogut conèixer sobre la situació d’aquell país --la llengua, la política, la pressió quasi sempre asfixiant del veí poderós-- m'ha semblat reconèixer trets massa familiars com per no sentir-me d’alguna forma concernit. Per exemple, la ferma i decidida voluntat de sobreviure malgrat tot. I una nítida consciència, ací i allí, de no ser res si no s'és poble. 

Imatge de Pedro Zorrilla (ACPV-Federació Llull)

És inevitable que algunes de les qüestions que m'han interessat aquest estiu en recórrer terres canàries i gal·leses acaben en aquestes planes, i tan de bo que també a vosaltres vos puguen resultar almenys curioses. Pel moment, i com sol ser habitual, vaig posant ordre en notes i idees, però també --i especialment-- llegint sobre allò que m'ha resultat més cridaner a tots dos llocs, que no ha estat poc. Lectures que m'han dut, per exemple, al que els gal·lesos anomenen "hiraeth", un concepte que crec que no ens resulta estrany a molts valencians i valencianes. O a aquest fragment de "A Welsh Landscape" (1955), del poeta gal·lès en llengua anglesa R.S. Thomas, en traducció lliure sobre versions --en anglès i castellà-- trobades a la xarxa, i que trobe especialment colpidor: 

(...) No pots viure en el present,

almenys no a Gal·les.

Hi ha la llengua, per exemple,

les consonants suaus

estranyes a l'oïda.

Hi ha crits en la foscor a la nit

com mussols que responen a la lluna,

i espesses emboscades d'ombres

callen als racons dels camps.

No hi ha present a Gal·les,

ni futur;

només hi ha el passat

fràgil amb relíquies,

torres i castells mossegats pel vent

amb fantasmes falsos;

pedreres i mines corcades;

i un poble impotent,

malalt de consanguinitat,    

vetlant el cadàver

d'una cançó antiga.

Dóna'm lluita (homenatge a Estellés)

 

Imatge de la xarxa 

(...) Que em facen les paraules servei concret de pedres

per tirar-les a un riu o tirar-les a un cap.

Deixa’m, així, dempeus: açò, només, et pregue.

Dóna’m lluita, car no vull posar-me a adorar

els ídols imbecils de les paraules, ara

que és el temps d’agafar-les com ganivets o malls.

És el temps d’agafar-les i fer-les foc i flama,

de dir açò i allò clarament i tenaç.

Dóna’m lluita i motius de plany o d’esperança.

Si no tingués què dir, tapa’m la boca amb fang.

No em deixes a la vora de l’ègloga i les dàlies.

No vull trair qui lluita, qui passa son o fam.

No em deixes a la vora del riu de les paraules.

Ni vull saber nadar i guardar bé la roba.

Vull llençar-me, de cap, i jugar a les clares.

No em dónes, doncs, la pau. Et demane altra cosa.

Solament que em sostingues ben calent, ben humà.

El camí de la punxa conclou sempre en la rosa.

Jo sóc un entre tants: em sent un entre tants

que agafen el tramvia i ploren, cada jorn,

silenciosament, quasi sense plorar.

Europa em dol i els dies de la seua tristor.

Europa em dol i em dol ben concreta i calenta,

com un pa que es fa agre de no portar-lo al forn.

Com un pa entre les mantes d’una por inconcreta,

que creix i creix amb una tristíssima buidor.

És l’hora de creuar-lo amb una ganiveta,

és l’hora violenta, per fi, de la saó!

És l’hora clara i alta dels cors i els peus oberts.

De dir allò que hi manca. I de dur el pa al forn.

De cremar les paraules i fer, del fum, el llenç

que òmpliga el món, la tarda, altra vegada el món.

És l’hora de parlar clar i ras, sant Vicent.

(¿O de seure’s a un còdol i callar ja del tot?)

"A sant Vicent Ferrer", fragment

Enguany, de nou, el meu primer dia de faena després de les vacances coincideix amb la Diada d’Estellés. I com sol ser també habitual, m’abelleix afegir-me des d’ací a la commemoració perquè em sembla un bon moment, aprofitant les paraules com pedres del poeta, per tornar a deixar clara la voluntat decidida de mantenir-nos dempeus i de seguir lluitant: pese a qui pese, no serà, tampoc ara, que seurem a un còdol ni callarem ja del tot.

 

Amb el retorn al treball --ple d’incerteses encara, mentre esperem que vagen aclarint-se amb prioritats, criteris i organització-- i el pas, fugaç i discret a la meua comarca, de la primera DANA de la temporada, done també per tancat aquest estiu indubtablement inusual però que, vist en perspectiva, ha acabat sent molt més "normal" del que uns mesos abans hauria gosat aventurar. Tan de bo puga dir el mateix, d’ací uns mesos, de la tardor imminent... 

Vistós blauet

 

Vistós blauet

d’agut piulet,

capgròs alat,

bec majestàtic,

cuaescapçat,

sotges, estàtic,

el riu pausat

i no perd pista

la teua vista,

que si es despista

l’insecte aquàtic

o el peix peixet,

tu, democràtic,

tant l’un com l’atre,

en igual dret,

penses abatre

clavant becada, i

d’una bocada,

al pap de pet.

Celdoni Fonoll, "Tiiit, ti-tiit" (Veus d'ocells, 2000)

Les recuperades passejades vespertines per les vores del riu que em queda a prop de casa --al ple de l’estiu abellia poc eixir a caminar, ni al riu ni enlloc, però ara que sembla que vol començar a refrescar vaig reprenent a poc a poc el costum-- han trobat, aquests últims dies, un nou al·licient: potser és només una apreciació meua, però mai abans havia vist, per ací, tant de blauet com ara. Acostumat a veure només de tant en tant el seu pas fugaç --un brillant reflex blau lliscant veloç sobre les aigües-- m’ha sorprès un poc la seua presència, ara habitual, cada volta que m’hi acoste, fins el punt que ha hagut vesprades que he pogut veure dos i fins i tot tres exemplars fugint de la meua inoportuna presència en trams diferents del riu. El que no sabria dir és si aquest canvi es deu a un augment de població, que ja m’agradaria, o si simplement és que m’hi fixe més o que, per alguna raó se m’escapa, són ara més senzills de veure, per bé que, si més no en el meu cas, no de fer-los cap fotografia mínimament digna. Hi seguiré insistint, si és que la paciència m'acompanya; però pel moment, poder gaudir del llambreig blau del seu plomatge quan s’esmunyen entre els salzes i les canyes, ja representa recompensa suficient.

Ara que parle d’ocells i de fotos no em puc estar de dir que fa només uns dies es va presentar a Alcoi un magnífic Atles de les aus de les serres de Mariola i la Font Roja, coordinat pels amics Pep Cantó i Vicent Ferri i editat, amb la col·laboració de diverses entitats i administracions, per la Fundació Victoria Laporta Carbonell, de la qual ja he parlat ací mateix altres vegades. Pep i Vicent, entusiastes com pocs, són també els responsables de que el llibre compte amb un apartat --sobre la vegetació de les serres esmentades, les quals tenen a hores d’ara i en conjunt la consideració de Zona d’Especial Protecció per a les Aus-- que em van encarregar, i per la qual cosa no puc de deixar de donar-los les gràcies. Felicitacions, companys, i que no pare la roda. 

 

 

Pensar i fer

 

Potser el que m’ha resultat més molest ha estat haver-me d’alçar del llit quasi a l’hora en què comença a poder-se dormir, que la calor no afluixa i les nits es fan feixugues. Però tret d’això, i de que m’ha costat un poc més del que pensava tornar a seure davant del teclat en tornar a casa de vesprada, un any més he pogut constatar que, tal i com passa amb moltes altres coses --anar al dentista o llegir-se “Noruega”, posem per cas-- la tornada de les vacances fa més peresa quan es pensa que quan es fa. Valguen en tot cas aquestes quatre ratlles per deixar constància expressa del retorn, com també per avançar que malgrat els efectes funests dels incendis d'agost --el de les valls de la Marina m’ha tocat, no cal dir-ho, de molt a prop-- aquestes setmanes de pausa han cobert a bastament els objectius previstos; de muntanyes, paisatges, llibres i d’altres avorriments més o menys fructífers, ja aniré contant-vos si es presenta l'ocasió. Segur que, en refrescar, tot serà més fàcil...

Encara que siga amb uns dies de retard --tot i que ja havia acabat formalment les vacances, la data en qüestió em va agafar capficat en pensar i amb poques ganes de fer-- m'haureu de permetre que em faça ressò, un any més, de la Diada d'Estellés, i que ho faça de nou amb un dels primers poemes que li vaig llegir. Res no hi ha clar, com no hi ha res fosc...

Un entre tants, en un lloc de la Terra.

L’home ha arribat als voltants de la Lluna

i n’ha transmés les imatges a la tele.

Un astronauta llegia uns versicles.

Sobre la taula hi havia residus

de l’adorable sopar en família.

Un entre tants, en un lloc de la Terra.

És el meu lloc i és el lloc on els meus

treballen, lluiten, esperen i blasmen,

fan els seus fills, descabdellen, cabdellen.

Res no hi ha clar, com no hi ha res fosc,

tot es baralla, es desfà i es refà.

Resta la Lluna, l’enigma. ¿L’enigma?

¿I el cor humà? N’hi ha transplants, com sabeu.

El vell amor, insondable, terrible,

i al capdavall els versicles solemnes,

aquells fragments que ningú no desxifra

d’una manera, diríem, plausible.

Hi ha morts que viuen i donen la mà,

tenen a punt una frase oportuna

i saben dur una vida discreta,

sense cridar l’atenció,

morts que ningú no sabrà que són morts

i van a missa de dotze els diumenges.

Agost

 

El pla no fa sinó jeure,

els turons són aclofats,

els núvols no van enlloc,

els arbres s’adormen drets.

 

Cau aclaparat el lleure

sota els cels esbatanats;

blau ventall d’aires de foc,

el llagost va pels gorets.

 

El penyal voldria beure,

els herbeis són empolsats,

pel camí llueix el roc,

ix un baf de les parets.

 

El pla no fa sinó jeure,

els turons són aclofats,

els núvols no van enlloc,

els arbres s’adormen drets.

 

Josep Carner, “Incúria d’agost”

 

Aclofat com un turó i dormint-me dret com un arbre. Així comence jo també l'agost, i tampoc no puc queixar-me massa perquè --ho escrivia no fa molt-- les vesprades en verd, a l’ombra dels arbres del pati i amb un bon llibre a la mà, compensen les bascoses nits en blanc i els consegüents matins de matisos inevitablement grisencs d'un juliol que, si més no pel que fa a les calorades, no puc dir que vaja a trobar molt a faltar. Em queden, en tot cas, els dies que li resten a la setmana per (tornar a) agafar vacances, ara si, un poc més duradores que el parèntesi recent i viatger. Només cal, doncs, resistir una miqueta més, i la veritat és que tinc en qui fixar-me: a desgrat de l’etimologia, cada volta estic més convençut que els qui millor saben gestionar açò de la canícula són, paradoxalment, els gats...

 

 

Avenir

Al fons de tot es dreça una muntanya

prometedora, el dia ja finit.

És bo no tenir sempre el que volem

i bastir una cabana d'esperances:

així, per l'entrellum, el primer estel

fulgura net, silenciós incita,

sense fer mal, a un goig que no turmenta

que sigui breu; sabem que en esvanir-se

serà tot lluminària el firmament.

No em puc, doncs, plànyer de la meva sort;

aquí m'estic ple de pressentiment

d'una vida auroral sempre futura

que és ara sols nit clara sense vent.

Joan Vinyoli, "El primer estel"

Potser no és aquest un moment en el què el bosc es mostre especialment ufanós, sobretot si se’l compara, posem per cas, amb l’explosió de colors de la tardor o la pletòrica exaltació vital de primavera. I amb tot, caminar pel Carrascar en dates com aquestes --un dia fresc i plujós de finals de l’hivern-- sempre m’ha agradat especialment: hi ha, o almenys a mi m’ho sembla, una pau especial i seductora en aquest bosc de colors apagats i silencis serens, quan tot es troba encara en aparent repòs però comença ja a intuir-se el retorn imminent de la vida que renaix. O potser és, simplement, que és per aquestes dates que faig anys --cinquanta-nou, hui mateix, nombre primer i número últim abans de canviar, ai, de desena-- i sempre que això passa em pega per posar-me un poc solemne i cavil·lós. Però només un poc i per poc temps perquè, al remat, tampoc jo no em puc plànyer de la meua sort; em sent realment privilegiat per la vida que visc, pel que he viscut fins ara i pel que espere viure a l’avenir, i la meua cabana d’esperances ha resistit sòlidament, un altre any, al pas del temps i a l'embat dels temporals. I al fons de tot es dreça, prometedora, una muntanya. 

Retorns

Rodó com el pit-roig que no claudica,

que sempre torna al meu pati d'hivern

on és d'aire també la paciència,

un any,                  

un any passa de pressa.

Maria Josep Escrivà, "Pati d'hivern 2018" 

Feia ja algunes setmanes que havia reparat en la seua presència, però no havia trobat encara el moment per prestar-li l'atenció que mereix i ell, com si m'ho retraguera, s'havia mostrat particularment esquívol i distant. Fins avui, que he pogut dedicar-li per fi una estona, i diria que hem resolt finalment el malentès: jo li he donat formalment la benvinguda, un hivern més, al pati que espere que durant un temps serà també sa casa, i ell s'ha quedat quiet per un instant, sense herbes ni branques ni fulles protectores, abans de reprendre ("tan breu en el seu ara") la seua discreta i agitada activitat. Ja ha passat un any, des de l'últim hivern al pati i els últims pit-rojos habitant-lo, i ha passat de pressa; aquest, potser, especialment, o a mi m'ho sembla...

Els ulls de la nit

Amb ulls encesos cal entrar

dins la nit del misteri,

perquè el secret, així com l'aire

que bat als ulls, penetri fins al cor.

Joan Vinyoli

No sé per quina causa, però els mussols del veïnat estan aquests dies un poc rebolicats. No són els únics habitants de la nit que volten pel poble: de tant en tant s’hi deixen sentir en la distància els xiscles inquietants de la bellíssima òbila, i tampoc no és estrany, en les nits de l’estiu, escoltar pel mig les oliveres el xiulit inconfusible dels xots, als que ací diem cornetes. Ni les unes ni els altres, però, arriben ni de lluny a l’abundància dels mussols, que només es deixen veure de tant en tant però els crits dels quals ens acompanyen pràcticament cada nit. I encara més en aquests dies, que no sé què o qui els escarota però fins i tot algun d'ells, que s’ha acostat més a la finestra del que sol ser habitual, ha arribar a despertar-me amb els seus esgarips un parell de matinades. I no negaré que esvera un poc, obrir els ulls així; però posats a que em desperte algun soroll, no puc dir ni de bon tros que aquest siga el pitjor. 

Un dels privilegis de la meua  feina és poder estar present, de tant en tant, quan s'alliberen ocells recuperats en algun dels nostres centres que es dediquen a aquesta tasca. Tant la imatge del mussol --que li manlleve a l'amic Rafa Enguix-- com la de l'òbila, que és per cert una de les meues aus preferides des de fa molts anys, són d'una d'aquestes ocasions. I a veure com es porten, els mussols, aquesta nit... Bon cap de setmana!

Tabarca

En arribar la nit

la mar tapa les illes

i després els besa en silenci el front

Vicent Andrés Estellés

Enguany, la Festa Estellés m'ha agafat a Tabarca, acomiadant en família les vacances i l'estiu  ("Ones del mar lentament se l’enduien, / com el van dur, a llocs, indrets incògnits"). I, com sempre que he fet nit a l'illa, en arribar l'hora en que el brogit diürn deixa finalment pas a la calma de la nit, he recordat els versos del mestre, que podrien haver estat escrits precisament per a aquest lloc i aquest moment, i fins i tot m'ha semblat sentir el bes, silenciós per fi, de la mar. Illes de cap al tard...

No sap pilot, ni ho sap qui du el timó,

el vent que fa, i segueixen per un

antic costum els camins de la mar.

Així vaig jo, com perdut en les hores,

com navegant que busca far enlloc

que el pot guiar; però la meua nau

sent els embats dels vents contradictoris,

i un cansament de fusta l'escomet.

Estimar (és) un lloc

Assegut en un tren miro el paisatge

i de sobte, fugaç, passa una vinya

que és el llampec d’alguna veritat.

Seria un error baixar del tren

perquè llavors la vinya desapareixeria.

Estimar és un lloc, i sempre hi ha una cosa

que m’ho desvela: un terrat llunyà,

aquella estrada buida d’un director d’orquestra,

només amb una rosa, i els músics tocant sols.

La teva cambra quan s’alçava el dia.

Per descomptat, el cant d’aquells ocells

al cementiri, un matí de juny.

Estimar és un lloc.

Perdura al fons de tot: d’allí venim.

I és el lloc on va quedant la vida.

Joan Margarit, "Estimar és un lloc"

Podria donar mil raons per les quals m’estime la Serrella. Però n’hi ha una que, quan ho pense, hi sol estar entre les primeres de la llista: l'extens inventari de records --amables en la seua immensa majoria, feliços en no poques ocasions-- que tenen la muntanya com a protagonista o escenari. Ahir, com tantes altres voltes des de fa ja molts anys, vaig tornar a caminar les seues sendes, i hi vaig tornar a pensar, en tot això: si, com deia Margarit, estimar és un lloc, la Serrella ha de tindre, en el meu atles personal d’amors i estimes, una pàgina de privilegi. I és indubtable que és també el lloc --un d’ells-- on se m’ha anat quedant la vida; però d’aquesta, de vida, espere afegir-li’n encara molta més perquè, com en tantes altres coses, vull creure que els meus millors records de la Serrella són aquells que estan encara per venir. 

No sabria dir, de les moltes i molt estimables caminades que poden fer-se a la Serrella --probablement la més diversa i muntanyenca de totes les serres d’aquesta contornada-- quina és la meua preferida. Ahir, aprofitant la previsió d’una treva relativa en la calor dels últims dies i amb ganes de veure si les cames conservaven encara alguna memòria d’altituds recents, vaig escollir un dels meus trajectes més fressats, remuntant des de Famorca fins la Mallà del Llop i retornant després, a peus dels Aspres, per l’agrest i extraordinari barranc de la Canal. La calor es va fer sentir més del que preveia, però les cames van respondre i la muntanya, exigent com sempre, va ser --també com sempre-- acollidora i generosa. I és per això, també, que me l’estime.

Tot és nou

Quin doll d'aigua a la font

                                       ara que és vespre,

i la lluna s'afanya a pujar la carena!

I ronda el ca fidel a la serena

perquè al seu amo capritxós i destre

plau-li besar l'amada sota la lluna al vol

en el porxo del barri de la masia quieta

adormida pels grills,

                                missenyors de la cleda i dels pins.

Quin doll d'aigua a la font

                                       ara que és vespre,

i el vent també és a jóc.

I els romanins només, desperts, escolten,

perquè demà al matí puguin parlar d'amors

amb les farigoleres fins l'hora de la sesta,

que és quan reposa el pou

i canten les cigales esguardant la ginesta,

i ells agafen el son.

Quin doll d’aigua a la font

                                        ara que és vespre,

i la lluna ha assolit les cimes cobejades,

i l'estrella primera

                            lluerna dels camins

és perduda entremig les immenses miríades

i als confins de la terra

tots els enamorats es besen i s'estrenyen,

de l'una a l'altra serra. 

Quin doll d'aigua a la font

ara que tot és nou perquè la lluna és plena.

                Joan Salvat-Papasseit, Poema sense acabar 

Carpe vernum

Avança l’estació, a les serres que m’envolten, entre boires i núvols i ullades de sol i pluges lleugeres i no tan lleugeres, que ve a ser més o menys allò que s’espera, meteorològicament parlant, d’una primavera mediterrània digna de tal nom. També la fenològica, després d’uns inicis vacil·lants, ha acabat imposant-se finalment, amb la floració animada a més a més per unes condicions que les nostres sofertes i tenaces plantes agraeixen visiblement. Quant a mi, alliberat ara com ara de tràfecs excessius i astènies enutjoses, seguisc amb la dinàmica, encetada ja fa uns mesos, de no deixar passar cap ocasió per agafar camí, i menys en aquestes circumstàncies en què hi ha tant per veure i tantes ganes de mirar-ho. I en això estem, ara com ara: caminant sempre que es pot per vall o per muntanya, a cosa feta de vegades quan es tracta de retre un homenatge merescut a belleses conegudes, però quasi sempre amb l’ànim de deixar-se sorprendre, amb un ull a les flors i un altre als paisatges, per allò que la primavera tinga a bé posar-nos a l’abast. Carpe vernum, doncs, que ja en vindran unes altres, de millors i de pitjors, i tractarem també d’aprofitar-les; però almenys, de la d'enguany, que no es diga que no n’hem pres tot allò que s’ha pogut. De flors, i de la resta.

Sarà un volto chiaro.

S'apriranno le strade

sui colli di pini

e di pietra…

I fiori spruzzati

di colore alle fontane

occhieggeranno come

donne divertite:

le scale le terrazze le rondini

canteranno nel sole.

S'aprirà quella strada,

le pietre canteranno,

il cuore batterà sussultando

come l'acqua nelle fontane –

sarà questa voce

che salirà le tue scale.

Le finestre sapranno

l'odore della pietra e dell'aria

mattutina. S'aprirà una porta.

Il tumulto delle strade

sarà il tumulto del cuore

nella luce smarrita.

Sarai tu – ferma e chiara

Cesare Pavese, "Primavera"

Entre les "peregrinacions" habituals en aquesta època (els “a cosa feta”, que deia abans) hi ha la d’anar a Mariola a veure algunes orquídies especialment significades per rares, per boniques o per totes dues coses alhora. La purpúria –o de dama-- que il·lustra aquestes ratlles és una d’elles; les meues fotos no li fan justícia, però sembla que la d'enguany està sent, també per ella, una bona primavera...