Joana d'Arc (relats conjunts)

Jules Bastien-Lepage, Jeanne d'Arc, 1879

Oh, i tant que me'n recorde! Veges tu com hauria d'oblidar-ho... Tothom em deia "la donzella d'Orleans", i m'aclamaven pels carrers com a una heroïna de França... Que en aquella època, jo em tractava de braç a braç amb reis i nobles, no cregues, i els exèrcits em seguien i ho donaven tot només que jo els ho demanara... I les batalles, com podria oblidar les batalles... Orleans, Jargeau, Beaugency, Patay... Però mira, la glòria sempre acaba passant, i després van vindre les enveges, i la traïció. I el judici, el maleït judici... Això també ho recorde, com si fóra ahir: les llargues jornades, les intrigues i els interrogatoris, que volien que abjurès però jo no vaig consentir. I la veu greu del jutge, tota la sala en silenci, dictant la terrible sentència... Innocent! Però com pot ser, que em declararen innocent? Encara hui, ho pense i no puc entendre-ho... Si, ja sé que si m'hagueren condemnat hauria patit una mort horrible, però no m'importava: jo tenia una missió, i havia de complir-la fins el final. Però em van declarar innocent, van dir que era una pobre boja que patia al·lucinacions, i ací em tens ara: vella, malalta, oblidada de tots, amb la sola companyia dels meus arbres i els meus records... Si, no en tinc cap dubte: hauria preferit que em mataren. Ara, seria una llegenda, i tothom en parlaria i cantaria les meues gestes. Potser, fins i tot, m'haurien fet santa... Santa Joana d'Arc, t'ho imagines?

La meua proposta per als Relats conjunts del mes d'octubre. I quasi que hui no diré res més... Bé, si: que per aquestes terres estem de Fira, per si vos abelleix passar-vos; i que gaudiu bona cosa de castanyes i panellets. Bon cap de setmana!

Pausa

Que pensará o meu muro da minha sombra? 

Pergunto-me às vezes isto até dar por mim
A perguntar-me cousas... 

I com que de vegades em passa com a Caeiro/Pessoa, que de tant pensar i preguntar-me coses em desagrade i m'incomode ("como se desse por mim com um pé dormente..."), aquests dies m'he donat vacances de totes dues coses, i m'he limitat a mirar passar les ombres i a gaudir de la llum, i un poc també de la Fira, i fins i tot de la mar, encara que haja estat en la distància... "E assim, sem pensar tenho a Terra e o Céu". I demà, si de cas, ja pensaré.

Inobservances

Contravenint antigues i assenyades recomanacions, aquest no-pont de Tots Sants he tornat a anar a la Fira sense tindre diners, i a la Mare de Déu d'Agres sense haver-ho promés. A l'entranyable i concorreguda fira de Cocentaina, tal i com adverteix també la saviesa popular, he vist moltes coses i no he comprat res --bé, en realitat, quasi res: no està la cosa per a moltes alegries, però a firar-nos alguna llaminadura pròpia de l'estació encara arribem. I quant a Agres, he de reconéixer que, més que la devoció mariana, allò que m'hi ha portat a la rodalia del santuari--sense haver-ho promés abans-- ha estat la perspectiva d'una bona collita d'esclata-sangs. Ignore, en aquest cas, quines poden ser les conseqüències d'haver incomplit la tradicional admonició, de la qual diuen els paremiòlegs que es refereix a la importància de complir els compromisos adquirits; però el fet és que, quant a esclata-sangs, no pot dir-se que haja anat molt bé la cosa. Així que, per si fóra el cas, faig vot de tornar-hi tan prompte com puga. Probablement, demà mateix (i amb mitja cistelleta ja em conformaria, amén). Bon cap de setmana!

Mar ençà

De vegades, una setmana dóna per a molt. Per a moltíssim, si del que es tractara fóra d'abocar en quatre ratlles tot allò que he tingut ocasió de veure i viure aquests dies passats a les Illes. Paisatges, converses, passeigs, imatges i sensacions que han omplit de dalt a baix aquesta setmana a Menorca i Mallorca, i que deixen una empremta que durarà molt de temps. Però sobre totes elles, la gent: persones a les quals ha estat un vertader privilegi conéixer (o re-conéixer), i amb les què compartir idees, propostes, reptes i esperances ha estat una experiència realment enriquidora i encoratjadora. Però també --o sobretot-- divertida. Moltes bones estones (tant se val que fórem a la taula de reunions, recorrent les illes o prenent cerveses a la plaça Bastió), l'hospitalitat natural i sense plecs, el plaer de compartir una mateixa idea expressada amb accents diferents, i una sensació de proximitat, de complicitat fins i tot, d'aquelles que deixen petja. I un buit, també... De les passejades entre verd i tramuntana pel Camí de Cavalls, les Jornades --magnífiques-- d'ICTIB a Raixa, les mil cares de la mar i les converses a s'horabaixa sobre tot allò que ens uneix a banda i banda d'ella, ja aniré parlant-ne si ve al cas, o fent saber de qui en parle. Però ara com ara, vull quedar-me amb les imatges; amb aquestes, també, però sobretot amb totes les que no és a la càmera on han quedat enregistrades...

 

Ha coincidit, el necessari aterratge en aquest costat de la mar, amb el final de la Fira a Cocentaina. Persona de costums com sóc, m'he deixat caure aquesta vesprada i m'he firat amb les meues filles els tradicionals dàtils i el torró, i encara hem afegit com a novetat de l'any un socarrat --què, ben mirat, resulta d'allò més apropiat. Però pels carrerons de la Vila i el Raval, atapeïts de gent i paradetes, una part del meu pensament ha seguit vagant per les cales de Favàritx, les bosquines d'Es Grau, les marjades de Raixa i els alzinars --a penes entrevistos-- de Tramuntana. I alguna cosa em diu que no passarà molt de temps abans que no necessite tornar a buscar-los.