D'abril a abril

Va avançant aquest abril ressec entre calorades impròpies i molestes calitges, i a mi, que aprecie les cada volta més estranyes primaveres dignes de tal nom, se m'està fent tot plegat bastant amoïnador. De fet, resistic la temptació de recórrer a Sabina (o pitjor encara, a Fito, ja sabeu: "después de un invierno malo, una mala primavera...") perquè encara no hem arribat ni a la meitat del mes i trobe precipitat i fins i tot un poc injust no donar-li almenys una oportunitat d’esmena per improbable que em parega. Bé, per això, i també perquè malgrat que el clima (i la política, ai) no han millorat gens des de llavors, quan compare aquest abril amb el de l'any passat, amb tantes incerteses acabades d'encetar i tot el camí que quedava encara per davant, crec sincerament que tinc poques raons per a queixar-me. Pel moment, hui el cel torna a ser blau i brilla el sol; ja veurem demà com va la cosa.

Resultava curiós, caminant l'altre dia per la serra d'Almudaina (aquesta volta, des de Benimassot fins el Tossal Blanc, tot passant pel despoblat morisc de la Torreta i la Font de Frau), veure el contrast entre la boira que a primera hora del matí cobria el fons de les valls que l'envolten i la polsosa calitja que anava estenent-se per una capa superior entrant des de llevant. Una perspectiva diferent de la serra, en la què les ferides de l'incendi de l'agost del 2022 es fan encara dolorosament paleses, però que encara guarda racons ben estimables i on el verd i la vida van recuperant a poc a poc el seu espai, encara que siga molt més lentament del que ens agradaria.

El ball de les senyoretes

 
Inconfusibles pel seu aspecte rodanxó i la llarga cua que els dona nom, les senyoretes o mallerengues cuallargues són uns petits ocellets relativament freqüents i fàcils de veure, revolant nerviosament de branca en branca, en moltes arbredes del país. Però una cosa és veure-les, i una altra de ben diferent agafar-les al vol en una foto: amb el seu moviment rapidíssim i incessant entre les branques, de les quals es pengen sovint en poses acrobàtiques, que paren quetes el temps suficient per enfocar-les és tasca notablement difícil, o almenys a mi m'ho sembla. Supose que amb paciència, una bona càmera i, si pot ser, amb un hide oportunament disposat, tot ha de ser una mica més senzill. Però mancat ara com ara de tot aquest equipament, quasi sempre que he tractat d'emportar-me a casa alguna imatge he hagut de donar-me per vençut, deixar la càmera a un costat i limitar-me a gaudir, per una estona, de tan àgils i atractives senyoretes i del seu ball constant i infatigable; recompensa, diria, més que suficient, encara que siga, quasi sempre, sense foto.

Les fotos de dalt són d'ahir, al riu d'Alcoi, on contra el seu costum habitual un parell de senyoretes es mostraren inusitadament gentils i em deixaren provar-ho una volta més; no és que el resultat siga cap meravella, però almenys es deixen reconéixer. Hui, caminant entre boira per les denses pinedes de la Carrasqueta, Vivens i l'Alt de la Martina, n'he vistes bona cosa (i n'he sentit encara més) però tot ha tornat a ser normal, i no hi ha hagut manera d'agafar-ne cap amb un mínim de trellat. Sort que els trencapinyes, i fins i tot uns muflonets que pastaven allà lluny, han estat un poc més col·laboradors. I que ja falta menys per a la primavera, que amb les flors tot és més fàcil...

Espectres i glòries

Vaig pensar en ell l'altre dia mentre caminava entre les boires mariolenques, tot i que les condicions en aquell moment (amb núvols de sobra però amb el sol de cara) no eren les adequades per a què s'hi manifestara. Però si que ho va fer, uns mesos abans, en un esplèndid recorregut per la Mola de Cortes: en arribar a l'altura del Pino de la Cortada, abocats a les cingleres que es desplomen sobre l'abrupta vall del Xúquer i poc després de superar la densa nuvolada que la cobria, un vistós i evocador espectre de Brocken va voler comparèixer davant de nosaltres per fer encara més memorable una caminada que, llavors encara no ho sospitàvem, seria de les últimes abans de que la pandèmia ho trasbalsara tot.

L’anomenat espectre de Brocken és, com sabeu, un efecte òptic que es produeix quan l’ombra de l’observador, que ha de tindre el sol a la seua esquena, es projecta sobre una superfície de boira o núvols situada a una cota inferior, la qual cosa dona lloc a una imatge distorsionada (de vegades, de gran mida) envoltada per anells acolorits. Popularment atribuït a forces sobrenaturals, el fenomen va ser descrit i explicat científicament per primera vegada el 1780 per Johann Silberschlag al pic que li dona nom, cim culminant de les muntanyes Harz, a Saxonia-Anhalt; el Brocken (o Blocksberg) és, de fet, una zona associada des d’antic amb les bruixes i els aquelarres, i Goethe hi situa la celebració de la famosa nit de Walpurguis a la qual assisteixen Faust i Mefistòfil. Entre els muntanyencs, és molt conegut el relat clàssic d’Edward Whymper sobre la primera ascensió al Matterhorn el 1865: en el descens des del cim, la cordada va patir un accident que va costar la vida a quatre dels seus set membres. Poc després de la tragèdia, els tres supervivents van veure l'espectre, que Whymper va associar amb el que acabava de succeir i que descriu com “algo maravilloso y terrible, único en mi experiencia y mucho más impresionante de cuanto pueda decirse, por el momento en que sobrevenía”.

Quant a l'efecte que vam poder veure –i fotografiar-- aquell dia a la Mola de Cortes, diria que, parlant amb propietat, només va ser una part de l’espectre: la que correspon precisament als abans esmentats anells de colors, i que de fet rep el nom específic de glòria o anthelion. Com es veu a les imatges, les nostres ombres (n’erem tres, i el pi quatre) no mostren la inquietant i fantasmagòrica distorsió que va donar lloc a la llegenda, probablement perquè la capa superior de la boira es trobava ja massa allunyada de nosaltres quan els raigs del sol van començar a incidir amb l'angle oportú. En canvi, sí que són clarament visibles les glorioses aureoles que emmarcaven cadascuna de les ombres, i totes elles en conjunt. No deixa de ser, en tot cas, una qüestió de matisos: ja fóra glòria o espectre allò que vam veure --no tothom s’hi posa d’acord sobre la relació entre tots dos fenòmens-- no hi ha dubte que el seu efecte és, com a mínim, sorprenent, i la seua aparició un succeït digne de recordar. De les bruixes, si n'hi havia, no en vam tindre cap notícia.

Geografies efímeres

No buscava, hui, ni plantes, ni animals, ni pedres. Amb opció de dia lliure a la faena, i amb el pronòstic de que les espectaculars boires d'advecció que s'han vist a la costa aquestes últimes jornades remuntaren hui cap a l'interior, he eixit a Mariola amb la idea de gaudir de la boira i de les efímeres i sorprenents geografies que dibuixa quan cobreix aquestes valls i dilueix els contorns coneguts de les muntanyes. I amb l'esperança, també, de poder fer-ho sense la gentada que, sobretot des de fa uns mesos, es congrega cada cap de setmana al Montcabrer, fins el punt que feia temps, per això, que no hi pujava. S'han complert, per sort, els pronòstics, pel que fa a la boira i també a la tranquil·litat. Ha hagut, inevitablement, pedres, plantes i animals; però em quede sobretot amb el camí, canviant a cada segon de llum i d'aspecte, mil voltes trepitjat però recorregut (i redescobert) hui com si fora la primera... Ja ho he dit, ací mateix, altres vegades: potser és cosa meua, però sempre m'ha semblat que hi ha boires que amaguen, i boires que esclareixen. 

La veritat --digueu-me asocial-- és que m'ha agradat no trobar-me hui cap altre humà al cim del Montcabrer; però també comptar, una volta més, amb l'animada companyia dels eixerits bardissers que passen l'hivern a les nostres muntanyes. I per cert, vist com se les han apanyat per fer-se amb les molles del meu entrepà, em fa l'efecte que a ells, això de l'alta afluència d'excursionistes, ja els deu anar d'allò més bé.

 

Boira

La boira, a la muntanya, té els seus inconvenients: ens priva de les vistes obertes que s'albiren des dels cims els dies clars, i fins i tot pot arribar a desorientar-nos perillosament si transitem per contrades poc conegudes. Però a canvi, fins i tot els paisatges més familiars adquireixen, desdibuixats per la broma, un aspecte nou i diferent, i la limitada perspectiva crea --o m'ho sembla a mi-- un ambient íntim i introspectiu en el qual és fàcil deixar córrer els pensaments, i que amb freqüència ens fa també prestar atenció a detalls i matisos del camí que, sota el sol radiant, és més difícil apreciar. I així, a falta d'àmplies panoràmiques i d'horitzons esclarits, embolcallat pel capell que cobria ahir les altures del Benicadell, vaig anar reparant en la verdor esperançadora de les molses arrapades a les roques; en les singulars trompetes petites, que més que bolets semblen nius d'algun ocell minúscul, o en les gotetes d'aigua que ameraven les joves fulles d'una nova clapa de tramusseres (més a ponent de les que ja coneixia; l'àrea de l'espècie en la serra segueix ampliant-se) i les feien brillar sota la llum tènue, tamisada pels núvols que s'arrapaven a la serra. A poc a poc, el cel va anar esbandint-se, i els horitzons i les panoràmiques van tornar a mostrar-se mentre encarava el camí de tornada; però a mi, una volta més, em va quedar la sensació de que la boira, més que amagar-nos un paisatge, ens ajuda realment a desvetlar-lo.

Boires d'estiu

Fa anys, quan feia de botànic i estudiava el Benicadell i la seua flora, vaig haver de fer l'estudi climàtic de la serra tal i com es feia llavors: amb fotocòpies dels fulls, que facilitava el Centre Meteorològic de València, en els quals els observadors havien anotat diàriament les dades més rellevants de cada estació. A partir d'aquestes anotacions, calculadora en mà, i assumint com a inevitables errades i llacunes, hom podia calcular les mitjanes mensuals i anuals dels diversos paràmetres, especialment precipitacions i temperatures, però també altres dades rellevants per tal de caracteritzar climatològicament la zona, com ara els dies de tempesta, de neu o de boira.

En analitzar les dades de l'estació meteorològica que durant quasi trenta anys va funcionar en la casa forestal de les Planisses --a uns set-cents metres d'altitud i molt pròxima a les enlairades cingleres que coronen la muntanya-- em va sorprendre la freqüència de dies de boira enregistrats en els butlletins mensuals: com a mitjana, quasi 45 dies a l'any. Però encara em va sorprendre més que un percentatge molt elevat d'aquests dies tingueren lloc en els mesos més calorosos i eixuts: juliol i agost. Més enllà de qüestions genèriques com la situació geogràfica de la serra o la seua orientació, ignore quina és la causa d'aquesta elevada freqüència de boires estivals; però sempre he pensat que és gràcies a elles que en aquesta serralada hi apareguen no poques plantes pròpies d'ambients frescals i humits que falten o són escasses en altres muntanyes pròximes.

He recordat tot açò (fins i tot, he anat a buscar, entre vells papers, algunes còpies esgrogueïdes dels fulls d'observació manuscrits que vaig fer servir quan estava escrivint la meua tesina) perquè, fent honor a l'estadística, Benicadell ens ha regalat aquestes matinades caniculars algunes imatges impagables. Imagine que l'efecte, mirat des del nord de la serra, seria poc més que el d'un núvol arrapat als seus costers, barrant-li el pas a la llum del sol; però vista des del sud, la boira matinal que s'acumulava a l'obaga semblava desbordar-se sobre la carena de la Penya, desfent-se després sobre les aspres i eixutes vessants meridionals de la muntanya. I és que, de vegades, tot és limita a adoptar el punt de vista adequat, fins i tot quan es tracta de la boira. I dels emboiraments.

D'emboiraments, encara: el cervell humà sempre m'ha semblat extraordinari. Però ara, que estic vivint dia i dia i a prop com va deixant de funcionar, crec que encara m'ho sembla més. Aterridor, també; però extraordinari, sense dubte.