Renaturalitzar-se

Ara fa just un any --i sabreu de nou disculpar-me l'autocita-- vaig escriure, en aquestes mateixes planes, unes notes sobre les iniciatives per promoure una reserva natural en l’àrea afectada per l’explosió de Txernòbil. L’exclusió forçada de la població humana en una àmplia superfície al voltant de la central, a causa de la radioactivitat, ha tingut com efecte, com deia llavors, que diverses espècies de fauna amenaçada s’hi hagen instal·lat a la zona –bé de forma espontània, bé reintroduïdes per la ma humana. I aprofitava, també, per fer alguna reflexió sobre el caràcter perfectament prescindible de l’espècie humana des del punt de vista de l’equilibri del planeta, i de les dificultats perquè la conservació de la natura puga fer-se tenint en compte, també, la nostra presència.

Fukushima. Imatge de la xarxa

Aquests dies, dues notícies molt diferents m’hi han fet pensar, i per això ho recorde ara. La nova qualificació de la catàstrofe nuclear de Fukushima amb el màxim nivell de l'escala INES d'accidents nuclears (i, per tant, la seua equiparació amb la de Txernòbil, la més greu de la història fins ara), un mes després del terratremol que la va desencadenar, és la primera d’elles. Amb això comença oficialment a acceptar-se --tard i mal, com sempre-- l'autèntica gravetat d'una crisi de la qual encara ignorem les conseqüències reals i per a la què no es veu (com des del primer moment anticipaven veus molt més qualificades del que s'ha volgut reconéixer: com diu zel en el seu imprescindible blog, en deien els alarmistes) , cap solució raonable a curt termini. Tot i que el lobby nuclear i els seus corifeus habituals s'han esforçat des del primer moment en diferenciar tots dos casos --que són, evidentment, diferents-- és molt probable que, amb el pas del temps, les seues conseqüències acaben sent molt més semblants del que voldriem. Si no és que ho són ja.

No puc (ni vull) imaginar com serà la zona al voltant de Fukushima d'aci a vint-i-cinc anys. Allò rellevant, ara com ara, segueix sent el patiment de la població directament afectada, i la forma en que pot fer-se front a aquesta catastrofe (i les decisions necessàries per evitar que torne a produir-se mai més en cap altre lloc del món). Ignore si l'exclusió d'aquesta població serà permanent i irreversible --tot fa pensar que sí, almenys en les zones més pròximes a la central-- i com respondran els ecosistemes terrestres i marins de la zona a aquesta situació. Però el cas és que, pensant en l'inesperat rewilding que s'ha produït a l'entorn de Txernòbil (i en els seus hipotètics paral·lelismes amb el que potser succeirà al voltant de Fukushima) he rebut notícia d'una altra renaturalització, aquesta no provocada per cap catàstrofe sinó basada, aparentment, en una decisió voluntària i conscient. Me la fan arribar els amincs i amigues de la Fundación Naturaleza y Hombre --un interessantíssima entitat que, des de fa anys, treballa en nombrosos projectes de conservació i custòdia del territori en l'occident ibèric-- i es tracta del projecte Rewilding Europe.

Rewilding Europe és una iniciativa impulsada per diverses entitats conservacionistes europees què, segons indiquen a la seua web,  pretén recuperar la vida salvatge a les terres abandonades d'Europa (abandonades pels usos humans, s'entén). Es plantegen com a objectiu per a 2020 "tornar a l'estat salvatge" un milió d'hectàrees en tota Europa, aplicant-lo a 10 zones --cadascuna amb almenys 100.000 hectàrees-- que incloguen la majoria dels ecosistemes europeus. Una d'aquestes àrees es troba en la Península Ibèrica: 1.300.000 ha de devesa, repartides entre Espanya i Portugal, en la que es preveu que "wild ungulates like Iberian ibex, wild horses and red deer create and maintain open places in the dehesa, the typical Mediterranean oak forests. They also make room for other animals and plants. The rarest cat of the world, the Iberian lynx finds again enough food to survive".

Foto de Staffan Widstrand/Wild Wonders of Europe,
de la web de Rewilding Europe

Des de l'òptica estrictament conservacionista, reconec que la proposta de Rewilding Europe sembla, d'entrada, interessant i fins i tot seductora. Però tal i com em passa quan pense en Txernòbil i els seus bisonts europeus --o en el futur incert de l'entorn de Fukushima-- hi ha alguna cosa que m'obliga a fer una segona pensada. Primer perquè, si més no en els secularment humanitzats ecosistemes mediterranis, tinc dubtes raonables sobre que l'eventual evolució del paisatge una vegada exclosa totalment la intervenció humana seguisca els camins que, en teoria, es pretén. Però sobretot, i des d'una perspectiva més general, perquè intuïsc que, com a Txernòbil, el que estem fent implícitament és acceptant com a inevitables massa derrotes: per exemple, la que implica acceptar que no es pot viure sense nuclears i que val la pena conviure amb el risc innegable que representen; però també la que ha expulsat de moltes àrees agrícoles d'Europa --i ho està fent a molts llocs del món, de la mà de la intensificació i les multinacionals agrícoles-- als seus pobladors seculars, als mantenidors del seu paisatge, als dipositaris d'una cultura camperola que està també amenaçada de mort. I, em disculpareu la ingenuïtat, crec que és encara una mica prompte per acceptar-les sense explorar alternatives que no impliquen, necessariament, la deshumanització d'aquestes zones com un preu que cal pagar per a renaturalitzar-les. Encara que siga bo per a moltes espècies que no són la nostra: Txernòbil, si bé és mira, també ho ha sigut. L'únic que puc dir (ara com ara, igual que fa un any) és que hi ha alguna cosa que no em quadra. Però hi seguiré pensant...


I ara, digueu-me si en lloc de calfar-me el cap amb aquestes coses --i calfar-vos el vostre si és que les arribeu a llegir-- no podria haver-me pegat millor per escriure alguna cosa sobre els apassionants 'play-off' Barça-Madrid que se'ns venen al damunt i que amenacen amb trasbalsar encara més el ja de per si precari equilibri planetari. O sobre el creixent (i  imparable) procés de minva indumentària que ha començat a afectar a les valencianes tan bon punt els termòmetres s'han enfilat una mica... Que l'increment en la venda de col·liris entre els mascles en general, o de tranquil·litzants entre els culés en particular, són també temes importants i que mereixerien una reflexió... Igual va a ser que necessite unes vacances; segur que aquests pròxims dies a Menorca em sentaran d'allò més bé. Però, mentre tant, vaig un momentet a la farmàcia a per col·liri. I a per tranquilitzants.

I encara un altre apunt final: desitge que, algun dia, el sistema de govern que hagen triat els entranyables germans ibèrics per a les seues respectives nacions puga arribar a afectar-me tant com m'afecta ara mateix el de qualsevol altre estat de la Unió Europea. Però com que ara com ara anem en el mateix vaixell, i hui és 14 d'abril, no està de més dir-ho: posats a anar-hi junts, que siga com a República. Federal, per suposat. 

Amb el Japó

Àrea afectada pel tsunami. De la Wikipedia

Van esvaint-se, a poc a poc, les boires que han entelat lleugerament els ànims aquests últims dies (hi ha qui s’estima més els espàrrecs, però en aquesta època de l’any, res com eixir a collir endorfines; i, si pot ser fer-se amb un bon gavell de reserva per quan curtegen, molt millor). Però persisteix –i es fa més i més espessa— una profunda preocupació per tot el que s'està esdevenint, ara mateix, al Japó. Una inquietud que va començar el mateix divendres, amb la notícia del terratremol: d’Alcoi estant –si més no, per a alguns dels que hi hem nascut i viscut— els sismes tenen una connotació, com a mínim, especial. Records infantils de llits que es mouen i esglais de matinada (detalls i dates confirmats, després, gràcies al recull de Ricard Bañó), les històries mil vegades escoltades sobre el patró Sant Maure i les destruccions de 1620 i 1644, tot reforçat per la coneguda asserció sismològica –tinc un amic geòleg que no s’està de recordar-m’ho—que conclou que “allí on va tremolar, tremolarà”, fan que des de sempre seguisca aquests esdeveniments de la natura amb un interés preferent i un desfici subtil però apreciable.

Però no cal dir que, amb tot el que suposen els efectes devastadors del terratremol i el posterior tsunami, profusament il·lustrats en aquesta ocasió amb tota mena d’imatges i videos (una amiga m'ho feia notar, l’altre dia: poca, molt poca gent plora, en aqueixes imatges...), és la catàstrofe nuclear de Fukushima la que em té, ara mateix i com a mig món, sumit en el desassossec. Arriben, cada poc, noves notícies de la situació dramàtica en la central; tot un responsable de la política energètica europea qualifica la situació com “apocalíptica”, i ara com ara hi ha encara massa dubtes sobre la situació real a la zona com per avançar quin serà l'abast que finalment assolirà aquesta tragèdia. No cal fer-ne, ara i ací, un repàs exhaustiu del tema, que ja ocupa des de fa dies les primeres planes de tots els mitjans i que, molt em tem, seguirà fent-ho durant bastants, molts dies més. Si la situació no millora de forma dràstica, seran dies de parlar de reactors danyats, d'evaquacions massives, dels efectes de la radiactivitat, de les desenes de milers de morts i desapareguts. I seran dies també --ja ho són, de fet-- de debats sobre la seguretat, la necessitat o la conveniència de l'energia nuclear. Debats més o menys honestos i informats però que, al remat, ocultaran l'autèntic problema: la constatació --tan evident com generalment ignorada-- que l’era de l’energia barata s’ha acabat per sempre, per més que vulguem seguir ignorant-ho. I que quasevol sistema econòmic basat en aquesta falsedat, té el dies comptats.

Central de Fukushima. De l'Ecodiari 

Durant uns dies, potser setmanes, el Japó seguirà sent tema d'obertura de diaris i informatius. Però, i  després? si ens guiem pels precedents, cal pensar que més prompte que tard el ciment i l’oblit tornaran a cobrir les restes dels reactors de Fukushima. Japó soterrarà els seus morts, s'anunciarà la reconstrucció d'una economia greument ferida. Durant un temps, els mitjans de comunicació seguiran trobant en les centrals nuclears i les seues garanties de seguretat un bon tema per atraure lectors. Però no espere que, en lloc de parlar dels avantatges o inconvenients de l'energia nuclear --o de qualsevol altra font-- es comence seriosament a parlar de l’energia: de la forma en què la consumim i la balafiem, dels impactes ambientals i socials que provoca la seua producció, distribució i consum desaforat. Potser algú un poc més lúcid esmentarà --un poc de passada-- Rifkin, Klein, Meadows o alguna altra de les veus que, des de fa dècades, en parlen; però no tinc moltes esperances que les portades dels diaris (per no parlar de la majoria dels nostres polítics) dediquen una sola línia a reflexionar sobre la insostenibilitat suïcida d’un sistema que, contra tota racionalitat i evidència, s’entesta en defensar el creixement com a única sortida possible. Si més no, fins que el petroli siga encara molt més car o rebenten deu (o cinquanta) centrals nuclears més. O --digueu-me ingenu-- fins que aquelles veus lúcides siguen suficients i suficientment fortes com per a que les coses comencen a canviar. I tan de bo no siga, llavors, massa tard per lamentar-ho.