Botges

Repasse les distàncies, només per curiositat, tan bon punt arribe a casa: en línia recta, 186 quilòmetres fins al pic de los Obispos, on hi ha la població més pròxima de creuedetes, mentre que per a trobar-ne una altra d'eriçó groc caldria arribar fins a la Sierra Espuña, a 145 quilòmetres d'aquest mateix punt ("Abunda en la cumbre, junto al mollonet") d'on Carlos Pau la va descriure  el 1904. Totes dues tenen, a l'Aitana, la seua població més septentrional --l'única dins del territori valencià-- en una àrea que s'estén, de forma discontinua, pels cims més elevats de l'extensa serralada Bètica. Lamente no haver arribat a temps, tampoc enguany, de veure-les en el seu millor moment, quan les carenes ventejades de la serra s'omplin de color amb l'esponerosa floració dels característics i espinosos matollars encoixinats dels quals en formen part; però encara queden, ací i allà, alguns exemplars ressagats, suficients en tot cas per deixar-ne testimoni i per recordar que és precisament per la presència d’espècies com aquestes --Vella spinosa i Genista longipes són només dues dins de la llarga llista de plantes singulars, per una o altra causa, que viuen a la serra-- que Aitana representa a hores d’ara un dels enclavaments botànics més rellevants de tot el territori valencià. I tampoc és que la serra vaja curta, ara com ara, de flors i de colors: només amb la sàlvia, si fora per això, ja n'hi havia més que suficient per a cobrir de sobres qualsevol expectativa sobre botges florides. Perquè els paisatges, tractant-se de l’Aitana, es donen ja per descomptats.

 

Les abelletes de Cavanilles

Tot i que molt menys coneguda, entre el públic general, que les seues famoses “Observaciones” (el professor López Piñero se’n lamentava de veure’l amb freqüència reduït a “una especie de excursionista por tierras valencianas”), l’obra botànica d’Antoni Josep Cavanilles assoleix una rellevància fonamental que fa d’ell un dels científics més importants que han donat aquestes terres, hereu d’una tradició que es remunta segles enrere amb figures com Joan Plaça o Pere Jaume Esteve. Ja fora a partir de les seues pròpies recol·leccions, com sobre materials procedents de diverses expedicions científiques al continent americà, Cavanilles va descriure, seguint la metodologia linneana introduïda a Espanya des de mitjans del segle XVIII, centenars de gèneres i espècies de plantes, la majoria de les quals hi figuren en la seua obra "Icones et Descriptiones Plantarum", escrita en llatí i de la qual se’n van publicar sis volums entre 1791 i 1806, dos anys després de la mort del prevere.

En els diferents volums de les “Icones” s’hi inclou la descripció de set-centes dotze espècies diferents, la majoria d’elles acompanyades, a més de la preceptiva descripció, d’una làmina que il·lustra els detalls de cada planta. Com s’ha dit, una part significativa d’aquests taxons --fins a 162, tot i que molts d’ells han canviat posteriorment de rang taxonòmic o han estat recombinats a uns altres gèneres-- corresponen a plantes recol·lectades pel botànic al llarg dels seus viatges pel territori valencià, d’algunes zones del qual l’obra incorpora també referències específiques. Al volum II, per exemple, s’hi inclouen, entre d’altres, descripcions breus però detallades de les serres d’Énguera (“De Montibus Enguerinis”), Mariola, Aitana i la Serralada Ibèrica (“De Orospeda, Aytana et Idubeda”) o de la Vall d’Albaida (“Albaydae Vallis descriptio physica”), en les que a més de diverses consideracions de caire geogràfic, s’hi sol incloure una referència a les plantes més destacades que poden trobar-se a cada zona.

He recuperat la còpia que tinc per casa de les “Icones” en recordar que una de les orquídies més habituals en aquestes dates per les serres que freqüente, la denominada abellera groga, és precisament una de les espècies descrites per Cavanilles en aquesta obra: explica el botànic que la va trobar en llocs humits i ombrívols a prop d’Albaida (“in humidis umbrosis prope Albaydae oppidum”) i, sobretot, al peu d’un turó a prop del naixement de la font (“praesertim ad collis radicem iuxta fontis originem”), on també va descobrir --i descriure-- l’abellera becada, i després d’assenyalar que floreix entre març i abril, indica que és coneguda al país com abelletes grogues (“id est apes luteae”). I tampoc és que al remat siga massa rellevant, però el fet que fóra presentada al món, per part d'un preeminent botànic valencià, a partir d'exemplars recollits a les veïnes terres albaidines, no deixa de ser un motiu més, a banda de la seua innegable bellesa, per a que em semble una planta especialment apreciable. I fotogènica, també. 

He de dir-ho: les paraules entusiastes de Cavanilles, al prefaci d'aquest mateix volum segon de la seua obra, en parlar de la seua terra ("La bellesa dels turons, la fertilitat dels camps, els fruits eterns, les fonts més clares, l'aire saludable i l'abundància de totes les coses per a la vida i l'entreteniment, commou tant als visitants que exalten una província digna de lloança amb els més alts elogis") ben bé podrien servir, a hores d'ara, com a motiu per a una campanya turística; molt millor, al meu parer i amb tots els respectes, que això de Lope de Vega, que ho trobe un poc forçat... 

Curiositats arran de terra

D’ençà que vaig parlar fa uns mesos de les flors de l’aspidistra, a tall de la no-floració dels pothos de casa, he anat fent de tant en tant alguna ullada als dos cossiols que mantenim des de fa molts anys per veure si es tornava a repetir una floració (llavors vaig arribar tard i només vaig poder veure les restes d'una flor seca) que té reputació de produir-se molt rarament en aquestes latituds. Ha passat poc més d’un any des de llavors, però fa unes poques setmanes que a les nostres cepades mates --a les dues, i pràcticament alhora-- els van començar a nàixer arran de terra uns petits capolls verdosos, sorgits directament dels rizomes de la planta, que han acabat esclatant en unes curioses floretes acampanades, amb el marge lobulat i un viu color rosat a l’interior, i no sabria explicar molt bé per què, però reconec que m'ha fet goig veure-les nàixer. M'hi seguiré fixant, a partir d'ara, no fora cas que alguna d'elles acabara donant fruit, però sembla francament improbable que això passe: durant molts anys, el mecanisme de pol·linització de l’Aspidistra elatior (i, en general, de les prop de dues-centes espècies reconegudes a hores d’ara dins d’aquest gènere, originari dels boscos de l'est i el sud-est d'Àsia) va romandre desconegut, i grups tan dispars com caragols, crustacis, col·lèmbols o fins i tot llimacs, van ser proposats com a possibles responsables del procés. 

No fa molt, però, sembla haver-se constatat que per a la nostra planta i en el seu hàbitat natural als boscos del sud del Japó, aquest paper correspon en realitat a uns petits dípters coneguts en conjunt com a mosquits dels fongs, els quals són atrets a les flors pel seu aspecte vagament fúngic (penseu, per exemple, en les nostres reixes del diable) i, sobretot, per un aroma fort i almescat que imita també el d'alguns bolets. El mecanisme concret a través del qual té lloc la pol·linització encara és objecte d'estudi: ens alguns casos, com en l'espècie de Vietnam Aspidistra xuansonensis, sembla que les responsables del procés són les femelles dels insectes quan visiten diferents flors per a pondre-hi els ous, ja que les larves se n'alimenten d'elles, però en el cas d'Aspidistra elatior, els visitants detectats van ser sempre mascles que acudien a les flors per a menjar i no per a reproduir-se. Siga com siga, allò que sembla clar a hores d'ara és que l'estratègia reproductiva de les Aspidistra té un caràcter molt més especialitzat del que es pensava, i que es basa en l'engany i la imitació, tal i com passa en moltes altres plantes com ara les orquídies. I encara que fer-se passar per fong per entabanar unes mosquetes potser no resulte tan sexy com el que fan aquestes, sé que des d'ara me les miraré, a les sòbries i sofertes aspidistres, amb uns altres ulls.

Boniques de mirar

Pel que es veu a les xarxes, sembla que és a hores d’ara una de les plantes més de moda, i he de reconèixer que resulta comprensible pel seu aspecte atractiu i original. Jo no coneixia de la seua existència fins que fa uns mesos va aparèixer (amb la cridanera etiqueta de “planta dels diners xinesa”) al meu viver de capçalera, i no em vaig poder resistir a endur-me-la cap a casa. La planta en qüestió, que ha resultat ser un parent de les ortigues de nom botànic Pilea peperomioides, és originària en efecte de les muntanyes del sud-oest de la Xina, s’ha adaptat d’allò més bé a les condicions del pati i, a més de ser realment fàcil de mantenir i de reproduir, té una història ben curiosa que, tot i que pot consultar-se ací en la font original (un preciós treball dels botànics Phillip Cribb i Leonard Forman), no puc resistir-me a transcriure i resumir.

Fulla peltada (és a dir, amb el peciol insertat al centre
del limbe) característica de l'espècie

Segons conten els autors, cap als anys de 1970 i tot i ser pràcticament desconeguda per als botànics europeus, la planta es trobava ja molt estesa com a cultiu decoratiu a les cases de la Gran Bretanya. De fet, no va ser fins 1978 que, gràcies a que una de les nombroses mostres que els aficionats remetien al Jardí Botànic de Kew per a la seua fins llavors infructuosa identificació incloïa un ramellet de flors masculines (una mateixa planta en produeix de mascles i femelles, però aquestes són molt més rares i a més els exemplars cultivats no solen florir), es va poder confirmar que es tractava de la Pilea, una autèntica raresa pròpia de les altes muntanyes de Yunnan i Sichuan que havia estat descrita el 1912 a partir d’exemplars recollits, pocs anys abans, pel botànic i explorador escocès George Forrest. Aquest fet, però, encara va intrigar més els investigadors, incapaços d’esbrinar per quina via una estranya planta xinesa, absent de la majoria dels herbaris i les col·leccions botàniques europees, havia aconseguit fer-se tan popular a les cases britàniques simplement passant d'un a altre aficionat de mà en mà. 

Esqueixos basals de Pilea, a partir dels quals és molt fàcil
reproduir la planta

Incapaços de resoldre aquest enigma, Cribb i Forman van demanar al periodista Robert Pearson, del Sunday Telegraph, que publicara un article sobre el tema demanant a qui poguera tindre informació sobre la introducció de la planta a Gran Bretanya que es posara en contacte amb els científics. Una de les respostes a l’article, publicat a principis de 1983, va donar una pista que al remat va resultar definitiva: vint anys abans, una família de Cornualla havia portat un esqueix de la planta des de Noruega. La recerca, llavors, es va dirigir cap a Escandinàvia, tot i que en principi amb idèntic resultat: la planta era desconeguda per a botànics i viveristes, però una presentació del cas a la televisió sueca, en busca també de més informació, va provocar una allau de cartes (més de 10.000) de persones que la mantenien a sa casa. Finalment, la solució la va aportar el fill d’un missioner noruec, de nom Agnar Espegren, qui va relatar com son pare, evacuat de la Xina el 1944, va adquirir un exemplar de la planta en un mercat local durant una escala a Yunnan i la va dur finalment a Noruega el 1946. Espegren regalava amb freqüència brots basals de la planta als seus amics, amb la qual cosa la Pilea es va estendre primer per Noruega (on es coneix precisament com a “planta del missioner”) i, més avant, a Suècia, Gran Bretanya i més enllà. La història encara té algun detall curiós més (incloent-hi la comprensible emoció dels autors per haver pogut desentranyar el trencacloques), pel que vos recomane llegir l’article original si és que en teniu interès.

Parlava no fa molt del cas del potus i del seu trajecte sorprenent des de la remota illa de Moorea a les cases de mig món. La història de la planta xinesa dels diners, planta del missioner o com vulga que se l’acabe batejant ací (he vist que en altres llengües europees se li diu també para-sols, planta dels creps, melics o orella d'elefant), en té molts aspectes en comú, per bé que en aquest cas, gràcies a la constància i la imaginació d’uns investigadors, s’ha pogut posar dates i noms a un procés que, a poc que es pense, ha d’haver-se produït de forma anònima centenars, potser milers de voltes al llarg de la història humana. Amb plantes (i animals) bones per a menjar, per a vestir-se i per guarir, per suposat, i també amb d'altres apreciades pel seu paper simbòlic, màgic o religiós. Però em costa creure que, si més no quan les circumstàncies ho permeteren, almenys alguns dels nostres avantpassats no es feren acompanyar també d’algunes plantes només pel fet que els resultaren, simplement, boniques de mirar.

Les flors grogues del narcís blanc

La nadala menuda o narcís blanc, del qual ja he parlat ací alguna altra volta, és l’espècie de Narcissus més habitual a aquestes comarques i una de les més corrents i conegudes en el conjunt del País. Descrita el 1773 per Antoine Gouan de les muntanyes de l’entorn de Montpeller, sembla que el nom dubius (dubtós) amb que la va batejar es deu a la dificultat per distingir-la d’altres espècies de nadales de flor blanca, de les quals es diferenciaria sobretot per la seua menor grandària, mentre que les característiques flors grogues de l’almesquí serien suficients per a impedir la confusió amb aquesta espècie, amb la qual conviu en ocasions a les nostres terres. Hi ha vegades, però, que el color poc jugar males passades, perquè les flors d’alguns narcisos blancs són, a desgrat del que cabria esperar pel seu nom, més o menys clarament grogues. De fet, és molt habitual que les poncelles de Narcissus dubius mostren tons groguencs o verdosos, que van tendint cap al blanc a mesura que les flors van madurant; però en ocasions, els tons grocs més o menys vius persisteixen tot al llarg de la floració, donant-li a les plantes que els mostren un aspecte enganyosament semblant al ja esmentat almesqui, del qual en tot cas és fàcil distingir-les per les seues fulles, mes amples i planes que en aquest.

Pel que sé, l’esporàdica presència d’exemplars de flors grogues entre els narcisos blancs –en aquest cas, en una població de Serra de Mariola-- s’havia posat de manifest en algunes localitats valencianes i murcianes de l’espècie, i podria estar relacionada amb el propi origen de la mateixa: segons les dades disponibles, N. dubius s’hauria originat per hibridació entre altres dues espècies de narcisos, N. papyraceus (amb flors blanques) i el mateix almesquí, N. assoanus, amb la posterior estabilització de l’híbrid --que hauria esdevingut fèrtil-- i la multiplicació dels seus cromosomes. De fet, tots dos fenòmens (la hibridació i la poliploïdia) semblen molt habituals en aquest gènere i contribueixen, junt amb l’abundància de formes cultivades des d’antic, a complicar el seu tractament taxonòmic, en especial en la Península Ibèrica, on sembla que es va originar a principis del Miocè i on s’ha diversificat notablement. Ignore quins són els mecanismes genètics i metabòlics que donen lloc a aquests exemplars singulars (l'aspecte dels quals és molt semblant a l'híbrid entre el narcís blanc i l'almesquí, descrit per Pius Font i Quer com a Narcissus x pujolii), ni si se li pot atribuir cap significat ecològic o adaptatiu, per bé que tot apunta a que no és el cas. Així que, ara com ara, el cas dels grocs narcisos blancs queda com una d'aquelles coses de botànics que de tant en tant apareixen per ací, una més de les curiositats d’aquest grup fascinant del qual encara ens queda molt per conèixer; com de quasi tot, de fet.

De dalt a baix: flor blanca típica de nadala menuda, de Benicadell; flor d'un exemplar groc de la mateixa espècie, a Mariola; flor immadura (groguenca) en un exemplar de flors blanques de la mateixa població mariolenca; i narcisos blancs tìpics, també de Benicadell.  N. dubius és una espècie hexaploïde, és a dir, amb sis jocs de cromosomes, quatre provinents de N. assoanus, i dos de N. papyraceus.

Originalitats

A aquestes alçades de l'any, la presència de les seues elegants floretes blanques --les fulles acintades, de color verd viu amb una característica banda clara central, no brotaran del bulb fins d'ací unes setmanes-- és tan habitual en els costers eixuts i assolellats de les serres litorals valencianes, com en la major part dels blogs que, com aquest, s'hi dediquen en major o menor mesura a la natura en general o a les plantes en particular. Si camineu per les primeres, no vos ha de costar distingir-la, entre les roques o el fenàs, en un moment, com aquest, en què poques plantes troben les condicions escaients per a florir. Si navegueu pels segons, trobareu amb tota seguretat, a més de desenes de fotos infinitament millors que les meues, l'obligada explicació sobre l'origen del seu nom botànic --dedicat per l'aragonès Mariano Lagasca a Doña Maria Josefa de la Piedra, senyora de Martínez--, algun comentari sobre el seu caràcter endèmic de les serralades compreses principalment entre València i Màlaga (amb alguna localitat dispersa al nord del Marroc), o la també inevitable al·lusió a la bellesa de la seua modesta però admirable floració; les referències a l'interès farmacològic dels alcaloides actius presents en la planta, o al seu caràcter relativament arcaic en el marc de la seua família --les amaril·lidàcies, la família dels conegudíssims narcisos-- i la seua rellevància per comprendre l'evolució del grup, són menys habituals, però tampoc falten si acabeu recalant en els llocs adequats.

No pot dir-se, doncs, que parlar ara i ací de la singular Lapiedra martinezii, la nostra cebeta de penya, única espècie d'un gènere únic, siga especialment original; deixem-ho en que, si es tracta d'originalitat, amb la de la pròpia planta ja és més que suficient...

Taxonomies

El cirerer de pastor, arç blanc o garbuller (anomenat pels botànics Crataegus monogyna) és una espècie molt habitual en les nostres bardisses i espinals, de sòlida reputació medicinal i ben coneguda per aquells que sovintegen les serralades del país. Però a poc que pareu un poc més d'atenció a alguns dels trets d'aquest tenaç arbrell --posem per cas, a la forma i la pilositat de les fulles, a la presència i la quantitat d'espines, o a la forma i la grandària dels seus fruits-- caureu en el compte de la gran variabilitat que caracteritza aquesta espècie: al costat d'exemplars de fulles densament peloses i profundament retallades, per exemple, en poden aparèixer altres amb les fulles coriàcies, pràcticament sense pèls i a penes lobulades. Tot i que moltes d'aquestes variacions morfològiques han estat descrites --i batejades-- com varietats o subespècies, l'opinió actualment més acceptada és que manquen de valor taxonòmic i que només representen formes extremes dins la variabilitat natural de l'espècie.

Com sol ser habitual en moltes rosàcies --família a la qual pertany--, la diversitat morfològica del nostre cirerer de pastor ha d'atribuir-se a la seua complexa biologia reproductiva, que facilita la hibridació i la introgressió amb altres espècies pròximes, o que permet que alguns exemplars produisquen llavors de forma asexual (o apomíctica), procés que dona lloc a peus genèticament idèntics a aquells dels quals procedeixen. A mi, que ja sabeu que aquestes coses m'enxisen i que tinc una especial debilitat pels garbullers, fa temps que em van cridar l'atenció alguns peus que creixen ací i allà per la comarca, i que d'entrada sobten per la seua  grandària --arriben fàcilment a superar els cinc metres d'alçària-- i sobretot pels seus fruits, significativament majors del que resulta habitual en C. monogyna i que, a diferència també del que sol passar amb aquesta espècie, sovint contenen més d'un pinyol; trets, aquests, que indicarien una possible relació amb una altra espècie de Crataegus que fins fa alguns anys es cultivava amb certa freqüència en aquestes terres, i que coneixem com ceroler, soroller o atzeroler (C. azarolus).

Si no vaig errat, doncs, almenys alguns d'aquests cirerers de pastor de voluminosos fruits rogencs i port arbori que hom troba de tant en tant per l'Alcoià i el Comtat, deuen correspondre a allò que els botànics anomenen Crataegus x sinaica, i que de fet és l'híbrid natural entre garbullers i cerolers. Un híbrid que, segons he pogut saber, s'utilitzava sovint com a portaempelt per als cerolers cultivats per la seua major resistència, per la qual cosa és molt probable que la seua presència actual en aquestes terres siga testimoni d'un conreu del qual cada vegada queden menys restes. Un exemplar destacable d'aquest probable C. x sinaica creix a la vora del riu d'Alcoi, ben a prop de casa, tot i que fins aquesta tardor, en que ha fructificat profusament malgrat la intensa sequera, no li havia prestat massa atenció. Pel moment, aprofitant l'abundant collita, he agafat un bon grapat de fruits --que els majors del poble van descartar com a ceroles, "que són més grans i grogues", i van identificar inequívocament com a cireres de pastor-- i he plantat algunes llavoretes en casa, a veure si hi ha sort i germinen perquè la veritat és que l'arbre em sembla ben bonic. Però allò que més m'interessa, ara com ara, és respondre a una pregunta cabal: faran, els fruits d'aquest híbrid, un licor tan bo com els seus progenitors, o potser fins i tot millor? La resposta, en unes setmanes.

Tot i que la varietat d'atzeroler que produeix fruits groguencs (var malus, també anomenada var chlorocarpa) és la més habitual a la meua zona, n'hi ha també de fruits rogencs, els quals s'atribueixen a la var azarolus. Aquests atzerolers, però, se'n diferenciarien de C. x sinaica pels fruits més grans i habitualment amb quatre a sis llavors. Quant a C. ruscinonesis, nom que s'utilitza sovint per a designar exemplars semblants a aquest, allò més probable és que es tracte d'un sinònim de C. x sinaica, però també hi ha autors que el consideren com una variant de C. azarolus, i d'altres de C. monogyna.

Rinxols

Seguint un cicle que no he reeixit encara a comprendre --altres vegades, el procés ha tingut lloc en primavera o fins i tot en ple hivern, per la qual cosa és molt probable que tinga més a veure amb les condicions ambientals que amb un o altre moment de l'any-- les recargolades fulles de la ciques del pati han completat aquests dies el seu desenvolupament anual: els foliols que les formen, inicialment plegats a banda i banda de l'eix central, han anat desenrotllant-se a poc a poc fins que, finalment, les fulles han acabat tenint un aspecte  molt similar a les de les palmeres. Semblança, en tot cas, només aparent, perquè malgrat les seues analogies morfològiques, no hi ha entre ciques i palmeres cap relació de parentiu: el propi recargolament dels foliols (que els botànics anomenarien circinats) posa de manifest que es tracta d'un grup de plantes de característiques singulars que, en contra del que podria suggerir el seu aspecte, presenten trets més pròxims als dels pins, els avets o els ginkgos. Com aquests, les ciques no es reprodueixen mitjançant flors, sinó a través d'unes estructures denominades estròbils que allotgen els òvuls i el pol·len i que, en aquest cas, apareixen en peus diferents, masculins o femenins. Les llavors, com en la resta de les gimnospermes, no estan integrades en un fruit, tot i que de vegades poden estan envoltades per una coberta carnosa, sovint acolorida.

A hores d'ara, hom reconeix al voltant de 300 espècies de ciques, repartides per zones tropicals i subtropicals de tot el planeta. Aquesta diversitat, però, només és un reflex pàl·lid d'allò que el grup va arribar a representar en el seu moment de màxima esplendor en el període Juràssic. En tot cas, les ciques estan reputades com un dels grups de vegetals terrestres més antics que es coneixen, amb fòssils que es remunten almenys 280 milions d'anys enrere; alguns gèneres, com ara Bowenia, a penes han canviat en els últims 150 milions d'anys, la qual cosa fa que puguen qualificar-se, amb tota propietat, com a fòssils vivents. Però la majoria de les ciques actuals són en realitat espècies relativament recents: potser els dinosaures van alimentar-se amb les fulles de Bowenia i d'altres cícades actualment extintes, però ja feia molt milions d'anys que havien desaparegut quan Cycas revoluta --que és l'espècie a la qual pertany el meu exemplar-- va aparèixer sobre la terra. En canvi, moltes d'aquestes espècies si que serveixen d'aliment per a la nostra pròpia espècie, per bé que per la seua elevada toxicitat –les tiges, de les quals s'obté la fècula anomenada sagú, contenen cicasina, una neurotoxina molt potent-- han de ser acuradament processades abans de poder-se consumir. La possibilitat que el consum continuat d'una espècie de ciques fóra la causa de la malaltia neurodegenerativa coneguda com lytico-bodig, pràcticament exclusiva de l'illa de Guam, no ha pogut comprovar-se; el meu admirat Oliver Sacks en parla extensament en el seu llibre "L'Illa dels cecs al color", del qual ja he parlat en alguna altra ocasió.

I el cas és que, a desgrat de la meua evident fascinació per les ciques i els seus trets biològics i evolutius, no és d'això del que m'havia plantejat escriure quan m'he encarat al teclat, sinó de la sensació de delicadesa i harmonia que m'han provocat els seus foliols plegats en elegants espirals. I és que, com deia el gran D'Arcy Thompson, "El nombre i la forma manifesten l'harmonia del món, i el cor, l'ànima i tota la poesia de la filosofia natural estan immersos en el concepte de bellesa matemàtica". O potser només és la calor...

Color cirereta

Com els seus parents cultivats, als quals serveixen sovint de portaempelt en aquestes terres, també els cirerers de Santa Llúcia han vist madurar, aquestes darreres setmanes, les seues petites i acolorides cireres. Es difícil no parar atenció a aquest arbrissó de les nostres bardisses quan, al principi de la primavera, es cobreix profusament amb les seues flors blanques i fragants; la seua fructificació, però, resulta molt menys aparent, i és fàcil que els seus fruits --molt similars, en petit, a les autèntiques cireres, però de tast agre i amarg al nostre gust-- passen desapercebuts a ulls poc avesats. Fruits –les cireretes-- que no solament es troben en l'origen de molts dels noms populars amb els quals és coneguda la planta arreu les nostres terres, sinó que són també la causa del nom (Prunus mahaleb) amb el qual és conegut pels botànics, ja que el seu epítet específic deriva de la paraula àrab mahlab (mahklepi, en grec), una espècia aromàtica que s'obté en moldre les llavors de l'arbre, i que s'utilitza a l'Orient Mitjà per a l'elaboració de pastes i galetes. El que no sabia, i m'ha cridat especialment l'atenció, és que les petites baies --molt apreciades, per altra banda, per diverses espècies d'aus-- també han estat utilitzades tradicionalment per a tintar la llana i altres teixits.

No és estrany trobar cirerers de Santa Llúcia creixent, quasi sempre de forma dispersa, en indrets relativament frescos de les nostres muntanyes i barrancs. Però potser una de les millors poblacions que conec es troba ben a prop de casa, en el Barranc del Pont Tallat; un barranc del qual ja he parlat altres vegades, perquè junt amb els cirerers bords –especialment abundants ací-- hi apareixen també plantes com el sumac i el roldor, tradicionalment usades com a tints o mordents, la qual cosa fa pensar en un possible aprofitament vinculat a la tradicional activitat tèxtil de la comarca, i del qual és possible que també formaren part les petites i acolorides cireres de Santa Llúcia. Pel moment, però, només són conjectures, a l'espera que aquells que s'interessen per la història i l'etnobotànica puguen aportar un poc de llum a una activitat --la recol·lecció, processat i distribució de les plantes vinculades al procés tèxtil-- que, amb tota probabilitat, ha d'haver influït en els paisatges vegetals de les nostres comarques molt més del que a hores d'ara intuïm. Per cert: al final, no m'ha quedat molt clar quin devia ser el color cirereta de Santa Llúcia; una mena de gris fosc, sembla, però no ho podria assegurar...

Cireretes de Santa Llúcia (Prunus mahaleb) i les nostres apreciades cireres cultivades (Prunus avium),  empeltades a la Vall de Guadalest sobre un peu de les primeres. 

Assaig i error

Resulta curiós imaginar com algú, fa més de cinc-mil anys, va encertar a veure en uns arbustos frugals de petits fruits secs, generalment amargs i potencialment tòxics, els trets que acabarien donant lloc a allò que a hores d'ara coneixem com ametlers. Hi ha evidències  arqueològiques que demostren que, abans de ser domesticats, aquests fruits eren recollits i consumits per les poblacions humanes de l'Orient mitjà, on viuen les espècies silvestres més relacionades amb els nostres arbres. També es coneix el mecanisme genètic que fa que algunes varietats d'aquest grup de plantes produisquen ametles sense amigdalina, glucòsid responsable de l'amargor dels fruits i que, en degradar-se, pot donar lloc a substàncies tòxiques --i fins i tot mortals, si es consumeixen en quantitat suficient-- com l'àcid cianhídric. Però tot i les diverses hipòtesis al respecte, no s'ha pogut esbrinar encara quina de les nombroses formes silvestres de Prunus que viuen a prop  del creixent fèrtil podria haver estat l'avantpassat dels ametlers cultivats; com tampoc se sap res del procés mitjançant el qual aquells primers agricultors --i, abans d'ells, els recol·lectors que també les consumien-- aprendrien a seleccionar els arbres d'ametles dolces i aptes per a l'alimentació. Ho pensava, aquesta vesprada, passejant pels bancals que esclaten ara de flors: probablement, la història de la domesticació dels ametlers, com la de l'agricultura en general, està sembrada d'anònims i heroics mals de ventre. Quan no de coses molt pitjors.

De petites bellotes

Nosaltres en diem bellota, que és paraula d'ascendència àrab sinònima de la també normativa gla. I, com és ben sabut, es tracta del tipus de fruit característic d'un gènere d'arbres i arbustos que els botànics anomenen Quercus, el qual inclou espècies tan conegudes com els roures, les coscolles, les sureres o les carrasques. Les bellotes són, de fet, un tipus particular de núcula, fruits secs que no s'obren en madurar i en els què el teixit que envolta la llavor --el pericarpi-- esdevé sòlidament endurit. Però en aquest cas, com succeeix amb altres espècies de la família de les Fagàcies, a la qual pertanyen, les flors femenines que acabaran donant lloc als fruits presenten en la seua base unes escames que, en madurar, formen una estructura anomenada cúpula. L'embolcall espinós de les castanyes o les fages, o el casquet esquamós que recobreix la base de les bellotes, són exemples d'aquesta estructura, tan característica de les Fagàcies que durant molt de temps la família va ser coneguda també amb el nom de cupulíferes.

Pintures de la Sarga. De la Viquipèdia.

Durant mil·lennis, les bellotes --sobretot les de carrasca, més dolces que les d'altres espècies de Quercus pròpies dels nostres medis-- formaren part de la dieta dels pobles mediterranis, que les consumien torrades com les castanyes o les utilitzaven, després d'assecar-les, per produir una farina que es pastava junt amb la dels cereals; no fa molts anys, a les faldes de Benicadell, algú m'explicava encara la distinció entre la carrasca normal i la bellotera, caracteritzada per les seues bellotes dolces i comestibles. Hi ha qui diu, fins i tot, que la coneguda escena de la batuda representada en les pintures rupestres de la Sarga, podria correspondre a la recol·lecció de bellotes. Siga com siga, l'aprofitament humà d'aquest fruit abundantíssim dels nostres boscos i garrigues ha quedat restringit, a hores d'ara i en el millor dels casos, a servir de farratge al ramat (i, molt especialment, als porcs dels quals s'obté el famós pernil ibèric). La qual cosa no lleva, evidentment, que les bellotes seguisquen sent una font vital i insubstituïble d'aliment per a moltes espècies de fauna silvestre --des dels gaigs fins els senglars-- i, sobretot, garantia de futur per als nostres boscos: com diuen els anglesos, "mighty oaks from little acorns grow".

Roure galer (Quercus faginea) al Carrascal de la Font Roja. Les bellotes de la primera imatge són de l'arbre que creix al meu pati: un regal d'uns bons amics procedent de Catalunya, i que té més d'alzina (Q. ilex subsp. ilex) que de carrasca (Q. ilex subsp. rotundifolia)  pròpiament dita.

Temps de licors

Aranyons. De la Viquipèdia

Potser el cas més conegut siga el del patxaran, tan popular a hores d’ara que aquesta paraula basca d’origen navarrés --'basarana' és la forma batua— s’utilitza cada volta més a casa nostra per designar el fruit de l’aranyoner. Però no és, ni de lluny, l’únic exemple: amb la plenitud de la tardor arriba també el temps de la maduració de molts fruits d’arbres i arbustos, no pocs dels quals es fan servir per a elaborar licors seguint pràctiques i receptes que, amb freqüència, es remunten molts segles enrere. És possible que, si més no en alguns casos, aquest costum sorgira com una forma més –junt amb l’assecat, la conserva, la confitura o l’emmagatzematge entre palla o arena-- per conservar algunes fruites durant l’hivern. Però allò més probable és que, com passa també amb la utilització secular d’herbes amb idèntiques finalitats, l’ús de fruits –conreats o silvestres-- per a aromatitzar alcohols destil·lats nasquera sobretot amb finalitats medicinals i, alhora, com una forma de fer més agradable el sabor d’uns aiguardents que, fins a la generalització de la pràctica de la segona destil·lació, no eren sempre fàcils d’empassar ni per les goles més bregades.

Com en el cas del patxaran, hi ha licors de fruites que han assolit fama i renom molt més enllà del seu àmbit originari, i alguns són objecte també de producció comercial: l’occità licor de cassis, elaborat amb grosselles negres; el brodo de giuggiole italià, que fa servir gínjols, o els nombrosos licors d’Europa central i del nord que tenen com a base cireres, prunes, mores o nabius, en són alguns exemples. Però en molts altres casos, l’elaboració de licors segueix sent un costum casolà, íntim i tradicional, lligat –com preparar codonyat o trencar les ametles—a les vesprades plujoses del novembre. Per això, en aquests dies i en moltes cases del país, gínjols, nyespres, aranyons, serves, atzeroles, gavarrons, arboços, cireres de pastor, murtons o saücs (segons gustos i disponibilitats; conec qui fa, fins i tot, licors de cep i de rossinyol) comencen a macerar en els alçadors del rebost, i a prestar color, aroma i sabor a unes begudes que en arribar l’hivern --i donant el trellat per suposat-- faran més càlides i confortables  les converses i les sobretaules:  hui quasi no s’utilitza, però abans aquests licors es deien, també, cordials.

Cireres de pastor

Rebrots

Les primeres pluges tardorenques les han avivades després de la llarga letargia estival. Unes poques, com les escil·les, els narcisos de tardor o els safrans bords, fan ben visible el seu renaixement perquè, per a elles, el temps de revifar és també el temps de florir. Però per a la immensa majoria, l'estació només assenyala el moment de fer brotar les noves fulles, amb les quals podran acumular reserves suficients per completar, la pròxima primavera, un altre cicle. En un cas o en un altre, desenes d'espècies diferents de plantes bulboses abandonen aquests dies l'anonimat subterrani en què han passat els últims mesos i tornen a reverdir pertot arreu, de vegades tan discretament que només es fan paleses a ulls ben avesats. O bé a d'altres --com els meus-- que, sense estar-ho, paren una especial atenció en aquestes dates a les brolles, els boscos i els pradells, tractant de trobar algun senyal del cobejat adveniment dels primers esclata-sangs. Pel moment, encara res; però mantinc fermes esperances.

Ho pensava, fa una estoneta, llegint el sempre recomanable blog de Zel: serà que, entre unes coses i altres, porte uns dies especialment complicats, però també a mi em costa saber on buscar ara mateix l'entusiasme, l'empatia o l'optimisme. Tant de bo siga que s'han pres un temps de repòs per afrontar millor la maltempsada, i que només estan esperant el moment oportú i l'oratge adequat per tornar a rebrotar amb força. I tant de bo que en trobàrem prompte un bon rogle, que falta ens en fa... Pel moment, encara res; però em resistisc a perdre les esperances.